Actualment la nostra societat viu una etapa de transició en què tot es va transformant d'una manera extraordinàriament accelerada. Som els protagonistes del pas de la societat industrial a la societat de la informació i el coneixement. Els esdeveniments de l'11 de setembre han posat de manifest aquesta nova situació: han fet trontollar l'economia mundial i també la convivència mundial, però per damunt de tot han fet evident que en la nova societat en la qual vivim ja no són vàlids certs models ni certs conceptes tradicionals, ja que el món es regeix actualment segons un nou ordre. Davant aquesta nova situació podem fer dues reflexions: una d'àmbit global i una altra d'àmbit estatal. En primer lloc, hem de tenir present que la desigualtat al món augmenta de manera espectacular, cosa que genera grans tensions i conflictes. És vital ser-ne conscients i intentar combatre-ho. En segon lloc, a escala estatal és imprescindible fer el màxim d'esforç en tots els àmbits per a consolidar la posició d'Espanya en la societat moderna, en la societat de la tecnologia i la innovació. Altrament, el constant creixement del dèficit tecnològic relegarà Espanya a una posició de debilitat davant els països pioners de la nova societat de la informació.
|
|
 |
| 1.
| Introducció |
Bon dia. Primer de tot vull agrair a la Universitat Oberta de Catalunya, a la UOC, que m'hagi convidat i que m'hagi donat aquesta possibilitat de continuar-hi estant en contacte. Ja fa temps que em va cridar molt l'atenció el projecte del professor Ferraté, perquè el vaig trobar extraordinàriament innovador, i en aquest cas sí que en tenim una prova clara, ja que vosaltres formeu part d'aquest resultat, al qual se sumen una gran capacitat de visió i d'innovació i uns resultats concrets, que els responsables haurien de dir si són superiors al que realment esperaven -de segur que sí i, amb tota certesa, molt superiors al que molta gent va pensar al principi que podria passar. I probablement som tan sols en un esglaó més d'aquesta progressió, i d'aquí a dos o tres anys això tindrà una dimensió extraordinàriament superior, o almenys així ho indiquen les corbes de creixement.
Avui us voldria transmetre una reflexió sobre algunes de les preocupacions que tenim en el projecte en el qual treballem actualment.
|
|
 |
| 2.
| De la societat industrial a la societat de la informació |
Tal com ha assenyalat el professor Ferraté, estic fent un programa de televisió sobre l'obra intel·lectual del professor Manuel Castells, en què miro d'analitzar com es concreta en cada comunitat autònoma -també en general a Espanya, a Europa i al món, perquè s'ha de combinar constantment el fet global i el fet local- , com es concreta aquest pas de la societat industrial a la societat de la informació, que és la gran transició que la història, el temps ens han ofert com a regal -tot i que també amb problemes, inquietuds i incerteses de tot tipus, per descomptat.
De vegades comento que no tornaria ni un any de la meva vida a canvi de treure-me'n un o dos, i poder-los tenir en perspectiva. És a dir, estic content d'haver nascut l'any en què vaig néixer perquè no m'he perdut la transició política espanyola. Em sembla que per a un ciutadà i per a un demòcrata, i a més en el meu cas particular per a un periodista, poder veure pas a pas els fonaments, veure com es concretava i després com es consolidava l'obra d'enginyeria tan espectacular que representa passar pacíficament -més enllà dels brots terroristes que desgraciadament encara no hem acabat de sufocar- d'una dictadura a una democràcia és un espectacle de tanta magnitud que jo no tornaria cap any. Perquè si hagués nascut cinc anys més tard m'ho hauria perdut o no ho hauria pogut seguir amb la precisió i amb la riquesa que em sembla que en vaig poder extreure.
De fet, aquestes generacions que som aquí -encara que molts de vosaltres sigueu més joves- tenim la immensa sort d'haver viscut aquella transició i aquesta transició, que és una transició completament diferent -suposo que n'esteu informats-, que és una transició de societat, que és el pas de la societat industrial a la societat de la informació o, més concretament, a la societat del coneixement, i que ho transforma absolutament tot. Transforma la geografia econòmica mundial, els cicles de producció, l'organització industrial de les empreses, les carreres, la preparació a les universitats, les escoles tècniques. Hi ha carreres que queden obsoletes en un període de temps realment impensable fa solament vint o vint-i-cinc anys. I tot això -com diu Manuel Castells- es produeix d'una manera extraordinàriament accelerada.
En el transcurs de la història, el desenvolupament de l'agricultura va trigar segles a concretar-se, a expandir-se i a donar-se a conèixer a tot el món. O la Revolució Industrial mateixa al nostre país. Actualment seguim una història molt interessant del professor Jordi Nadal -l'utilitzo per al programa d'Andalusia-, en la qual destaca que la màquina de vapor va arribar força anys abans a Andalusia que a Catalunya i, no obstant això, la Revolució Industrial es va desenvolupar a Catalunya i no pas a Andalusia. Hi ha una sèrie de factors molt interessants que s'han d'estudiar, però en tot cas va trigar dècades i dècades a expandir-se la possibilitat que Espanya entrés en la Revolució Industrial, i en molts aspectes i en moltes zones del país vam haver d'esperar fins ben entrat el segle XX per a poder dir que s'havia trencat amb la idea de sutures agràries que hi havia als segles XVIII i XIX.
Tot això es va fer d'una manera de vegades dramàtica, com en el cas de Galícia, amb una hemorràgia humana realment espectacular. Al començament del segle XIX Galícia tenia tanta població com Catalunya avui (sis milions d'habitants), i ara en té dos i mig. Totes aquestes persones s'han estès per la resta d'Espanya o per Amèrica. És a dir, tot s'ha fet amb una convulsió tremenda de la societat.
Qualsevol canvi d'aquesta naturalesa durava dècades o durava segles, mentre que la revolució, la transició que vivim en aquests moments, es produeix d'una manera tan accelerada que probablement qui se n'assabenti tard estant en llocs de responsabilitat -siguin polítics, empresaris, etc.- ho lamentarà perquè probablement no podrà recuperar, a la velocitat que va, el ritme al qual tot es mou al seu voltant.
|
|
|
| 3.
| L'11 de setembre: un punt d'inflexió |
|
Tot això ja ho sabíem abans de l'11 de setembre, però de sobte l'11 de setembre es va produir el que tots sabem; qualsevol ficció anterior, per més imaginativa i dramàtica que hagués estat, quedà curta amb el que va succeir de debò. I ara ens haurem de plantejar tot això després del que va succeir l'11 de setembre i les conseqüències que pugui portar -que en portarà, i que veurem.
|
|
|
Sobre aquest punt voldria dir dues coses. Primer, una de prèvia a l'11 de setembre. He mirat bé els articles de premsa d'abans de l'11 de setembre, i en aquell moment ja ningú no dubtava que érem en un procés de refredament de l'economia. Fins i tot hi ha un article a El País del dia 6 de setembre de Joaquín Estefanía en què parla de "refredament global". A mi se m'havia escapat el tema, perquè és veritat que des de la segona crisi del petroli dels anys setanta no s'havia produït la situació que les tres grans potències -els Estats Units, Europa i el Japó- es refredessin simultàniament. Havia passat que se'n refredés una: la crisi financera japonesa, que a Europa hi passés alguna cosa, als Estats Units els últims anys van ser d'extraordinari creixement per la nova economia, amb creixements del 5%, etc. Però que s'estiguessin refredant totes tres potències simultàniament -i, en conseqüència, la influència que això ha tingut per a la resta del món- és un fet que no es produïa des de final dels anys setanta, amb la segona crisi del petroli. Per tant, ja érem en aquesta situació de refredament global.
El diari del dia abans, dilluns 10 de setembre, encara diu, a Expansión, per exemple: "Els Estats Units i el Japó preveuen la recuperació de l'economia mundial a partir de l'any 2002". Havia tingut lloc a la Xina la reunió del fòrum de cooperació Àsia-Pacífic i d'allí havien sortit conclusions d'aquest tipus. O bé el secretari del Tresor dels Estats Units, Paul O'Neal, va dir: "L'any que ve creixerem un 3,2%. Hem de ser optimistes respecte a aquest procés cíclic de la nova economia; això va lligat a la caiguda dels mercats d'alta tecnologia, però no us preocupeu, que això es recupera.". Això va ser el dia 10 de setembre. El dia 11, naturalment, vam sentir interpretacions en alguns mitjans de comunicació, algunes que feien posar vermell, que parlaven de manera precipitada de la tercera guerra mundial.
Podem dir que ja tenim unes dades importants que ens indiquen per on poden anar les coses, si no hi ha elements nous, en els pròxims mesos dins aquest procés que arrossegàvem de refredament global i aquestes perspectives que s'albiraven de recuperació de l'economia internacional.
Les primeres dades van ser positives en el sentit de control després de la tragèdia. El preu del petroli, que en les primeres hores es va situar a 32 dòlars el barril, es va poder frenar a 28 dòlars i, per tant, va semblar que no patiríem una crisi energètica. L'Aràbia Saudita es va comprometre a cobrir-ne l'escassetat i els Estats Units van anunciar que podien mantenir-se amb la seva reserva estratègica per a poder contenir els preus. Aquí s'ha controlat la situació i, per tant, això és positiu.
La segona qüestió és que els bancs centrals dels països del G-7 van injectar en un primer moment cent vint mil milions de dòlars al sistema. Això va proporcionar liquiditat i les borses, mal que bé, van anar aguantant, i sens dubte tots els països que integren el G-7 van garantir l'estabilitat i la liquiditat perquè no es disparessin les taxes d'interès. Ja veiem l'estat actual de les coses: més aviat les taxes baixen i continuaran baixant. I tot això tindrà conseqüències en el mercat immobiliari perquè les hipoteques s'abaixaran, ja que, almenys en aquest sector, es reactivaran determinats aspectes de la construcció.
És evident que hi ha sectors econòmics que han quedat molt tocats i sobre els quals hi ha una gran incertesa. I aquests sectors econòmics són de tanta magnitud que l'economia d'aquest país i l'economia internacional en general hauran de suportar la incidència de la crisi en aquests sectors -tothom ho sap, no m'hi entretindré-: les companyies aèries, les companyies asseguradores, etc. Perquè, si això fos una guerra, les companyies asseguradores no en respondrien. En una situació com aquesta les companyies asseguradores pateixen una situació molt greu -ja sabeu en quina situació es troben les seves accions a la borsa, per exemple. I no cal fer referència a les companyies aèries.
En acabar l'entrevista que li vaig fer dimecres passat a Manuel Pimentel a Sevilla, l'exministre de Treball em va dir: "Me'n vaig a València". I li vaig dir: "Com hi vas, amb avió o amb cotxe?". I em va respondre: "Hi vaig amb avió perquè ara s'ha de volar per solidaritat amb els empleats de les companyies aèries". I em va semblar que era una figura molt ben definida, perquè realment no sé si hem de volar per solidaritat, però solament volem els qui ho hem de fer per necessitat. La resta s'ho pensen molt, sobretot en algunes destinacions, i sens dubte moltes coses s'ajornen. A Sevilla i a Canàries hi ha, com en altres llocs, una especial percepció -en el cas de Sevilla- que sense el turista americà i el turista japonès la situació pot ser força més complicada. En el cas de Canàries hi ha dubtes perquè normalment la majoria de turistes són alemanys i anglesos, sense parlar de quina situació es viu a l'altre costat de la Mediterrània -a Grècia, a les destinacions de la Mediterrània oriental. Els hotels es troben en la mateixa situació, sens dubte. I, encara que us sembli curiós, els qui comencen a fer rescissió de contractes són, per exemple, les empreses de càmeres fotogràfiques. Al Japó hi haurà menys turistes i, en conseqüència, es vendran menys màquines i menys videocàmeres. Tot això no són intuïcions. Totes aquestes retallades ja s'han produït, ja s'han anunciat en els últims dies.
Curiosament hi ha empreses que sembla que en surten beneficiades; per exemple, les de les videoconferències, a les quals mai ningú no ha fet cas. Les videoconferències són un invent, permeteu-me que ho digui així, que fa anys que existeix. Jo hi he participat per necessitat una vegada, per no haver d'anar a Lisboa, i dues per curiositat. Hi he participat només tres vegades, perquè normalment, com fa tothom, vaig a la reunió i torno. Ara sembla que això de les videoconferències va creixent i que les accions d'aquestes empreses també ho fan. Sembla estrany, però les companyies privades d'aviació també pugen, perquè la gent pensa el següent: "Bé, almenys controlarem els passatgers que hi entrin". Perquè aquest és l'altre drama que es produeix: el tema de com afecten aquests fets la convivència, ja que són curiosos, curiosos i tristos. Al cap de dos o tres dies de l'11 de setembre, ¿vau llegir la notícia que tres senyores, tres passatgeres musulmanes, van ser obligades a baixar d'un avió de la Lufthansa a Munic perquè, si no, el passatge s'amotinava? Sortosament, aquests fets estan força controlats, però no solament hi ha el risc que es puguin tornar a produir els danys que ja coneixem, sinó un dany important a la convivència mundial.
De tota manera, per resumir aquesta impressió, diria que potser la dada que ha esgarrifat més els mercats -i sens dubte a mi la que m'ha impressionat més en els últims dies- ha estat que Swissair hagi fet suspensió de pagaments. Perquè si parléssim de les línies aèries txetxenes, podríem entendre que en un moment donat no tinguin diners per a querosè. Però que la companyia aèria suïssa -en la qual tothom volia volar, perquè deien: "És la més segura, té més bon manteniment, ofereix millors àpats i millor atenció"- no tingui diners per a pagar el querosè als seus aeroports i que de sobte deixi cinc mil passatgers a terra... A les 12.45 es talla el servei i, com a conseqüència d'això, Sabena -una línia belga en què Swissair participa en un 49%- es declara en suspensió de pagaments. Probablement ha estat una dada que, en tota aquesta qüestió aèria, ha sorprès més que no pas la retirada de comandes a Airbus o a Boeing, perquè les companyies preveuen que necessitaran menys aparells en els pròxims anys. Crec que ha estat el cop més important.
|
|
|
En tot cas, amb aquestes primeres dades, la impressió és que, si veníem d'un refredament global i si teníem dubtes importants sobre com s'introduiria la nova economia, després de l'11 de setembre la revisió de tot això serà més profunda, més accelerada i al cap i a la fi més arriscada. I aquí, com ja sabeu, hi ha moltes coses per revisar: cal revisar el concepte de seguretat i cal revisar el concepte dels exèrcits que tenim, perquè totes aquestes exhibicions navals que veiem últimament, en què diversos portaavions van cap aquí o cap allà -probablement perquè no saben encara cap a on anar-, semblen una desfilada de festa major. Disculpeu la frivolitat, però trobo que és una desfilada de majorettes, perquè aquest tipus d'exèrcit no serveix per a la nova situació, per al nou enemic que en aquests moments hi ha.
No cal dir que el que va succeir l'11 de setembre, més enllà de qualsevol altra consideració, va ser un gran fracàs dels serveis d'informació, dels serveis secrets del món. Els serveis secrets, en el moment en què va caure el segon món, en què va caure el bloc socialista, van quedar sense enemic: hi va haver un canvi d'orientació. La majoria dels serveis secrets del món es va dedicar a l'espionatge industrial; aquest és un fet molt demostrat, darrere les patents dels anticancerígens, per exemple. I la majoria dels exserveis secrets d'aquells països en què va caure l'aparell per al qual eren pensats, particularment dels antics països de l'Est, han alimentat una part de les màfies que actua a la resta d'Europa i particularment a Espanya. Aquesta és una informació que feia arribar la policia de manera privada l'altre dia. Gran part de tota aquesta explosió d'inseguretat ciutadana que s'ha produït a Espanya, i particularment a Madrid en els darrers dos mesos, forma part de totes aquestes activitats. Es creu que la majoria d'aquests agents, d'aquests serveis secrets -no solament a Espanya, sinó també a Itàlia i en altres països-, ha engrossit un altre tipus d'activitats perquè, a més, la tecnologia que coneixen els porta a aquest tipus d'activitat, al servei de l'Estat o al servei de qualsevol altra entitat que vulgui lucrar-se, en aquest cas de manera il·lícita.
Aquesta és una mica la situació que hi ha. Per tant, anem cap a un exèrcit nou, anem cap a uns serveis d'informació diferents, anem -com hem vist- cap a unes aliances internacionals espectaculars. Ningú no es podia imaginar que els Estats Units acceptarien Iàsser Arafat en una coalició -sí que ens ho podíem imaginar probablement les persones més informades. Ningú no podia imaginar-se que l'Iran diria: "Bé, feu el que us sembli convenient mentre no sobrevoleu el meu espai aeri". Era absolutament impensable que el Pakistan hi donés el vistiplau, etc. Passen moltes coses en l'escenari internacional, tal com podeu comprovar.
|
|
|
| 4.
| Reflexions sobre la nova situació |
|
A partir d'ara us voldria transmetre dues idees: una amb relació a la resta del món i una altra amb relació al nostre país, el qual em preocupa especialment.
|
|
|
La primera, amb relació a la resta del món, és dir-vos una cosa que ja sabeu però que penso que no podem perdre de vista: la desigualtat al món ha augmentat de manera tan espectacular en els últims onze anys que en la reunió feta a Brussel·les el maig del 2001, quan es va organitzar la tercera cimera mundial dels països més pobres, el nombre de països que pels seus estàndards econòmics tenien dret al trist títol de "país més pobre de la Terra" era de quaranta-nou, mentre que onze anys enrere era de vint-i-cinc. És veritat que les xifres d'alguns d'aquests països són de segregació de dos països, perquè hi ha hagut un procés d'escissió en algun país i, per tant, no seria exactament de vint-i-cinc a quaranta-nou, sinó que probablement seria de vint-i-cinc a quaranta, però en tot cas aquesta situació sembla molt dramàtica.
Cap acord dels que es van prendre llavors no els ha complert cap país, excepte cinc que han ajudat amb el 0,2% del seu producte interior brut els països més pobres. No amb el 0,7 que es reclama, no: amb el 0,2, i cinc països i prou. En honor seu, esmentem-los: Suècia, Luxemburg, Holanda, Dinamarca i Noruega. Són els únics que han complert aquell compromís. I és evident que la desigualtat augmenta. Augmenta, i quan parlem de països més pobres ens referim a països on, com a indicador fonamental, la renda mitjana anual és inferior a 170.000 pessetes, no dòlars. I, per descomptat, tenen una economia vulnerable i uns baixos indicadors en educació, en sanitat, etc.
Penso sincerament que no ho podem perdre de vista. No és que ho vulgui relacionar amb l'objectiu de l'atac terrorista. Probablement l'atac terrorista, si es demostra que han estat els qui se sospita que ho han fet, ni tan sols deu tenir relació amb aquesta qüestió, o almenys no hi té una relació directa. A més, si el màxim responsable és la persona de qui se sospita, ens referim a un milionari, un multimilionari: seria una gran contradicció. Però sens dubte que això pot generar una tensió al món que totes les societats viurem de manera important.
L'altre dia el delegat del Govern a Ceuta ens deia que en aquest moment es calcula -segons els estudis que tenen- que hi ha vint milions de persones a l'Àfrica disposades a venir a Europa, vint milions de persones que han pres aquesta decisió i que no vénen perquè no poden, perquè no en tenen l'ocasió, perquè no tenen prou diners per a pagar a qui els ha de portar, o per qualsevol altra raó. Però hi ha, lògicament, moltíssimes persones de l'Àfrica que passen necessitat que no s'han plantejat de venir a Europa, ni d'anar enlloc, que no saben si Europa és en aquesta direcció o en l'altra. Això és així de dramàtic. Però hi ha vint milions de persones disposades a venir i, després, aquest dipòsit humà amb l'expectativa de sortida serà immediatament reposat. Passa el mateix als països de l'Est i a Llatinoamèrica, tant cap a Europa com cap al nord.
Per tant, aquest és un dels elements amb què ens haurem d'acostumar a viure i en què serà absolutament vital fer un gran esforç perquè no sorgeixin brots racistes, perquè no canviï la nostra concepció de la convivència, la nostra concepció de la política, etc. Això és força dramàtic, però és així. És evident que aquesta realitat de desigualtat mundial serà utilitzada com a coartada per qui, en nom d'aquestes persones, amb bona intenció o sense, vulgui continuar movent un altre tipus de fils de la naturalesa de l'agitació, l'expressió més crua dels quals és el terrorisme, com hem vist en els fets de l'11 de setembre o com hem de veure nosaltres habitualment al nostre país -encara que l'arrel sigui una altra. Però no tocarem aquest tema.
Penso que aquesta és una de les qüestions que hem de tenir molt presents. Qualsevol ciutadà observa que en les declaracions polítiques, en els plantejaments que fan els responsables econòmics o els líders empresarials, normalment es parla com si fóssim en una campana de vidre de prosperitat i, per tant, com si tot aquest altre món no existís. Aquest altre món existeix, i qui vulgui trobar pobresa pot sortir i anar a uns quants carrers de Madrid i n'hi trobarà; no cal anar a cap d'aquests quaranta-nou països. I tot això genera una tensió i penso que és la clau de molts dels fets que estem vivim.
|
|
|
La segona i darrera qüestió que us volia proposar en la meva reflexió és una qüestió centrada en Espanya, i concretament en la seva situació i incorporació a la societat de la informació. Deixeu-me apuntar prèviament un fet perquè no tingueu la impressió que sóc excessivament negatiu quan plantejo les coses, o excessivament crític. Penso que molts espanyols ens hem adonat que aquest país està molt bé -suposo que us ha passat o que ho heu sentit a dir alguna vegada- quan hem sortit a fora, quan hem anat a un altre país i hem parlat amb persones que ens diuen: "Com és que et queixes del teu país? Però fixa't com està". És veritat que això no era cert fa trenta anys i que sí que ho és ara, perquè fa trenta anys no hi havia els mitjans de comunicació ni les carreteres que hi ha actualment. Per a anar a qualsevol comunitat del nord d'Espanya feien falta 6, 7, 8 o 12 hores, o un dia i mig. Ara la situació és una altra. Si per carretera aquest país ha experimentat una eclosió modernitzadora, per índexs universitaris, per exemple, superem els britànics. Qualsevol indicador que mesura aquest país ha fet un salt realment espectacular. Probablement els més incrèduls davant aquesta nova realitat som nosaltres, i ens ha costat de veure-ho, cadascú al seu nivell.
De vegades comento que jo, periodista des de fa més de vint anys, em vaig haver d'adonar de com era important l'Agència Efe viatjant per l'Amèrica Llatina -no dic que no sigui important, tot i que em queixo de les manipulacions que pugui fer en determinades informacions polítiques. Un dia que era a Santiago de Xile i que anava a la casa que havia tingut Neruda, anant per la carretera em vaig assabentar del cop d'estat, o de l'intent de cop d'estat, a Veneçuela, del comandant Chávez -per cert, l'actual president- per mitjà d'un comunicat de l'Agència Efe que era transmès per la ràdio. I era l'Agència Efe la que donava aquestes notícies.
Cadascú al seu nivell probablement haurà descobert la capacitat que hi ha en aquest país en tecnologia o en investigació, o en d'altres àmbits; cadascú ha anat descobrint que aquest país té realment una posició al món molt més sòlida i molt més important que no pas la que nosaltres li concedíem.
La impressió que tinc -i aquesta és la reflexió, i per això us dic que estem millor del que tots ens pensàvem- és que ara som a l'altre extrem. I, a més, això sí que és molt espanyol, perquè aquest país és molt pendular; aquí passem d'un extrem a l'altre, perquè forma part del nostre caràcter, i de la nostra idiosincràsia, i del nostre estil, i de la nostra manera de comprendre les coses. Penso que som a l'altre extrem. Sense perdre de vista els problemes generals que hi ha al món i sense negar que hi ha alguns problemes, som en un bany de felicitat, d'autosatisfacció que em sembla que pot ser molt perillós. Hi som en conjunt i hi som, moltes vegades, comunitat per comunitat. Quan fèiem aquest programa a Catalunya -en què també vaig tenir la sort que el professor Ferraté hi fos convidat-, al primer capítol va venir Joan Majó, exministre d'Indústria, que digué que en el cas de Catalunya el perill més greu que hi veia era l'autosatisfacció, i va advertir: "Estem tan bé que si ho celebrem probablement perdrem posicions".
Penso que a Espanya passa una cosa semblant. No faré una crítica aquí de l'"España va bien", però sí que he de dir que Espanya va bé, encara que en algunes coses importants no va bé, i en algunes coses va perillosament malament. I això és important dir-ho perquè, si no ho diem, tots aplaudirem la persona que toqui, la que digui "España va bien", i més endavant haurem de dir, sorpresos: "Caram, doncs no és veritat que anéssim tan bé".
Ho dic d'una manera molt concreta: el Govern planteja -i els seus terminals mediàtics esbomben en els últims mesos com a part de la campanya de l'autosatisfacció generalitzada- que som la novena potència del món. I, com que no en tenim prou, volem entrar en el G-7, o almenys en el G-8. A mi em sembla molt bé, ho celebraré si això és possible, i com a més organismes de decisió puguem ser millor, perquè em sembla que és molt positiu. Diuen que els indicadors ens són favorables per a ser en el G-7. A mi em sembla perfecte, però aleshores hem de mirar els indicadors amb molta cura.
Si introduïm dues dades noves que no són considerades en els indicadors que serveixen de base de la campanya a favor d'entrar en el G-7, l'atur juvenil i la inversió d'Espanya en innovació i tecnologia, aleshores ja som el 16 (a veure, doncs, si amb una mica de sort som en el G-16, que no existeix, per descomptat). Som el 16 perquè resulta que dels membres de la Unió Europea que inverteixen menys que nosaltres en recerca i en tecnologia solament hi ha Portugal i Grècia, però som per darrere d'alguns països que piquen a la porta de la Comunitat. Aleshores, compte amb aquesta qüestió perquè ens podem trobar en una situació realment molt complicada en aquesta mena de núvol de felicitat ben orquestrat mediàticament en el qual estem submergits.
Per afirmar tot això em remeto a les dades obtingudes a l'anuari d'ANIEL, que és l'Associació Nacional de les Indústries Electròniques, i a l'anuari de la Fundació Retevisión, que adverteix de tots aquests perills. És a dir, que no és cap organització sospitosa de ser roja, de cap oposició espectacular. Mireu: Suècia i el Regne Unit dediquen a les tecnologies de la informació el 9,6% de la despesa, i Espanya hi dedica el 3,9%, i ocupa l'última posició europea. N'hi ha prou a comptar el nombre d'ordinadors personals per habitant, l'accés a Internet de les empreses i de l'Administració, i la insuficiència de l'educació d'Internet en l'ensenyament, en les pimes... Ara parlem en el paradís extrem, parlem amb uns estudiants de postgrau o amb uns estudiants de carreres que aprenen per mitjà d'Internet. Però penso que precisament s'ha de dir aquí perquè, si no, ens podem trobar amb la imatge que explicava a uns amics abans d'entrar: en el gran seminari que AMIEL organitza precisament a la Universitat Menéndez Pelayo al començament de setembre, on hi ha la indústria electrònica, la indústria de les telecomunicacions i la indústria mediàtica, representades al màxim nivell, la ministra de Ciència i Tecnologia, havent-hi tothom allí reunit, va dir que s'ha creat una aula bus per a ensenyar l'ús d'Internet pels pobles.
Això està molt bé, però aquí parlem de coses molt més serioses i molt més profundes. Si els empresaris espanyols opten sempre per importar en lloc d'assumir determinades innovacions -perquè hi ha un grup de científics normalment força desconnectats de les empreses, ja sé que més connectats que fa quinze anys, cosa que està molt bé, però força desconnectats de les empreses-, aleshores ens trobarem en una situació molt greu.
Aquesta escassa inversió d'Espanya en recerca ha disparat el dèficit tecnològic un 21%. Perquè dependre de la tecnologia aliena és molt car. És molt fàcil i està molt bé dir: "Això és una empresa de Frankfurt que me'n dóna la patent, jo la pago i endavant". Perfecte, però en tot cas això per al conjunt del país és una sagnia de diners molt important i sobretot penso que és desaprofitar uns recursos intel·lectuals i uns recursos professionals dels investigadors del nostre país que són realment importants.
L'altre dia -i parlo amb una miqueta de reserva perquè el professor Ferraté en sap molt més que jo, d'aquestes qüestions- a l'Institut d'Investigacions Químiques que té el CSIC a Sevilla vam parlar en concret d'aquestes qüestions. Ens van explicar les investigacions que fan en el Consell Superior d'Investigació Científica a Andalusia, i s'hi fan coses realment espectaculars. I dic a Andalusia perquè hi vaig ser l'altre dia. De fet, Andalusia és la segona comunitat en nombre d'investigadors del CSIC d'Espanya, per davant de Catalunya -no del conjunt si sumem els privats, però sí que ho és si sumem els públics.
Vam veure què s'hi fa i quins problemes tenen. Què s'hi fa? Coses realment espectaculars: un grup d'investigadors a Granada ha dissenyat un bacteri que s'alimenta de pólvora -no cal comentar l'interès que això té per a la desactivació d'explosius. A més, ha estat fet per encàrrec d'una empresa, en aquest cas, en la qual ha funcionat molt bé la relació entre l'empresa i la universitat, que funciona en molts casos. Sé que a la Universitat Politècnica de Catalunya i a la Universitat Politècnica de Madrid, i en d'altres, hi ha una relació creixent amb un nombre d'empreses: "Investigueu-me això. Porteu-nos això". Tot això està bé, però és insuficient si volem mantenir el nivell -permeteu-me la broma- de l'"España va bien" de què parlàvem abans, perquè en això no anem bé. I, si no anem bé en això en un moment en què es va consolidant l'entrada en una societat de la informació, del coneixement, en què tots aquests elements són vitals, aleshores estarem en una posició de debilitat en el nucli, en el cor del que mourà i ja mou aquesta societat.
Hi ha qüestions que són importants de resoldre en el funcionament de l'Administració, en el funcionament de la Universitat. Hi ha un catedràtic de la Universitat de Granada, anomenat Manuel Soler, que acaba de publicar un estudi en el qual assenyala que la universitat espanyola és líder en endogàmia, és a dir, que cada departament absorbeix els de la perifèria, diguem que es casen entre ells, i qui no entri en aquests grups, qui no entri a la tribu no pot acabar essent en aquest lloc. Solament Portugal, que tampoc no és cap mèrit ni ens ha de consolar, ens guanya en endogàmia a la universitat. Però ell el que demostra en aquest estudi és que com més endogàmia menys producció científica. Per tant, som en un camí en què si no trenquem aquestes estructures per tal que la universitat sigui menys endogàmica, tingui major producció científica i, en el pas següent, parli amb l'empresa d'una manera més eficaç, estarem abocats a aquest creixement constant del dèficit tecnològic.
Bàsicament volia fer-vos arribar aquest missatge perquè si tot això que he explicat us encaixa amb el que esteu fent, val la pena que hi estigueu atents perquè són elements fonamentals que determinaran quina és la nostra posició real en el món en els pròxims anys. La posició real en el món no la determinarà el màrqueting, ni un eslògan encertat, ni unes declaracions afortunades ni un líder molt carismàtic; la determinaran les dades objectives. I les nostres dades objectives són sens dubte extraordinàriament millors que les de fa uns quants anys, però tenen uns indicis realment molt preocupants pel que pugui passar en els pròxims anys. A veure si aquí expliquem històries d'això del G-7 i després resulta que som en una situació força difícil i força complicada.
|
|
|
| 5.
| Conclusió |
Us voldria dir simplement que és molt important tenir present el que vivim aquests dies i el que viurem, perquè tindrà continuïtat i tindrà una acció i una resposta. Avui els ucraïnesos ja han admès que la destrucció abans-d'ahir de l'avió ple d'israelians fou deguda a l'impacte d'un míssil i no pas a un accident en unes maniobres. Us recordo que l'OTAN ja va volar un avió de passatgers a Sicília fa uns quants anys; mai no es volgué reconèixer aquest fet i finalment ha estat provat. Gairebé celebrarem que sigui un míssil ucraïnès, gairebé ho celebrarem; és dramàtic dir-ho, però aquesta és la situació actual. Ara bé, tot això, aquest debat, aquest temor del que pugui passar, no ens ha de fer perdre de vista els altres problemes de fons que tenim plantejats. A escala planetària hi ha una creixent desigualtat en el món que genera un arc voltaic d'emigracions, tensions, conflictes, focus d'expressió bèl·lica i violència generalitzada. És absolutament vital tenir-ho present i combatre-ho o altrament les conseqüències, que segurament ja estem pagant, es continuaran pagant. Encara que només sigui per egoisme, hauríem de tenir en compte aquesta qüestió.
I l'altre element important: si a Espanya volem consolidar la nostra posició de societat moderna, o ens prenem molt seriosament aquestes qüestions o ens trobarem amb una situació força complicada d'aquí a uns quants anys i molt dependent, i sens dubte molt allunyada de la situació que ens pensem que tenim en aquests moments.
Gràcies.
|
|
|
|
|
[Data de publicació: gener de 2002]
|
| | |
