La societat civil, formada per entitats, associacions o grups no vinculats directament amb els poders públics, ha tingut sempre un paper destacat en la configuració del conjunt de la societat. Els ateneus i biblioteques populars, les cooperatives de consum i altres iniciatives de caràcter ciutadà han deixat una empremta inesborrable en la cultura de qualsevol país, estat o nació. Aquest llegat històric ha deixat palès que l'individu és capaç d'organitzar-se socialment a la vora de les estructures de poder i que la seva aportació ha estat significativa, si no imprescindible, per a la construcció dels estats moderns. Al marge de la importància que aquesta apreciació pugui tenir per a la consciència individual i col·lectiva, atès que crea nous espais de llibertat, la societat civil ha estat motor de transformació.
Ara ens trobem davant un nou escenari social i cultural: la construcció de la societat de la informació, en part constituïda per les anomenades comunitats virtuals, que agrupen al seu si individus o grups amb interessos comuns. Aquest nou escenari, marcadament tecnològic, ha de ser capaç de crear espais i eines per a la societat civil, i aquesta ha de saber adaptar-se a aquest nou model de societat i proposar vies de participació ciutadana no dirigida ni tutelada des dels postulats tecnològics.
|
|
 |
Al començament de la popularització d'Internet, la qualitat més significativa de la xarxa de xarxes era l'accés de manera senzilla, ràpida i econòmica a qualsevol mena d'informació disponible. En aquell moment era ben difícil imaginar-se que a curt termini sorgirien autèntiques comunitats virtuals organitzades i estructurades al voltant d'interessos comuns, però, en canvi, avui es van convertint en una peça clau per al ple desenvolupament de la societat de la informació.
La major part d'aquestes comunitats tenen un funcionament primari: els usuaris en formen part en el moment en què es registren i accepten unes normes, i hi accedeixen bàsicament per rebre uns determinats serveis que incrementen l'atractiu i el nivell de fidelització al lloc. Vet aquí com les estratègies de les grans i mitjanes empreses passen per la creació i el foment de comunitats virtuals —grans grups d'usuaris i consumidors— que han de garantir un determinat volum de vendes perquè no perdin pistonada en l'ocupació d'un espai en el mercat. La llibertat de l'usuari en aquests llocs és absoluta: pot entrar-hi i sortir-ne quan vulgui, la seva estada és ocasional i hi accedeix únicament per a cobrir una necessitat puntual que, d'altra banda, pot ser satisfeta de manera immediata en qualsevol altre portal o comunitat, o bé a la botiga que hi ha a sota de casa, sense que això el perjudiqui en cap moment.
Hi ha, però, altres comunitats virtuals més complexes, amb un grau d'organització social molt més elevat, com ara la UOC, que mantenen un paral·lelisme molt estret amb les comunitats tradicionals, tot i que són molt lluny d'haver assolit el seu grau de desenvolupament. Són comunitats genuïnament virtuals en què l'usuari, en contractar el servei —en el nostre cas, la formació—, assumeix un conjunt de drets i deures que regularan la seva estada a la comunitat. El pas de l'usuari per aquesta mena de comunitats no és ocasional; hi haurà d'accedir de manera regular i les seves necessitats només podran ser cobertes des de la comunitat. En aquest cas, la llibertat és més restringida perquè es genera un vincle de dependència entre el proveïdor del servei i l'usuari que l'ha contractat; renunciar-hi abans que acabi aquest "contracte" comporta un perjudici econòmic o el no-assoliment dels objectius personals, si més no en aquesta comunitat.
La UOC no ha utilitzat les noves tecnologies com a plataforma per a difondre la seva oferta educativa, com sí que han fet moltes altres universitats, sinó que es va desenvolupant des de la seva creació com una veritable i genuïna comunitat virtual en el marc d'una nova societat tecnològica. En aquest entorn es produeixen múltiples relacions socials que van més enllà del mer intercanvi d'informació o de l'ús, consum o adquisició de productes o serveis. Es tracta d'una organització d'individus que reprodueix les dinàmiques i les complexitats de qualsevol societat d'iguals.
En una comunitat amb les característiques de la UOC, l'estudiant es converteix en un ciutadà, categoria que li dóna identitat i que està per damunt d'altres categories que també el defineixen, com ara la d'usuari o client. Des d'aquesta perspectiva de ciutadania, les associacions d'estudiants, presents al Campus Virtual, tenen un important paper a fer, no tan sols des de l'àmbit de les reivindicacions, sinó també des dels àmbits de la dinamització social i cultural de la comunitat.
Però no siguem tan optimistes ni ens deixem portar per un discurs teòric: les associacions virtuals que desenvolupen les seves activitats al Campus tenen una capacitat de gestió limitada —sobretot per la manca de recursos humans—, que no els permet contribuir de manera òptima a la millora de la seva comunitat; d'altra banda, els "ciutadans" virtuals de la UOC, estudiants que intenten fer compatibles multitud de responsabilitats, tampoc no disposen de temps per a dedicar-se a altres afers aliens a les seves ocupacions habituals; per aquests motius, les associacions virtuals del Campus moltes vegades cauen en la inactivitat, si no desapareixen. El resultat final és que les associacions que haurien de representar els estudiants o dinamitzar la comunitat afronten dificultats específiques que hauran de ser analitzades en profunditat per a estudiar-ne les possibles solucions.
Les associacions del Campus de la UOC, igual que la universitat que les origina, han nascut en un entorn purament virtual, sense referències ni experiències anteriors que les puguin guiar o de les quals puguin aprofitar la inèrcia. Potser caldria reinventar nous sistemes per a estimular la participació o garantir serveis propis dels estudiants més estables, com per exemple incentivar els estudiants perquè cooperin amb les associacions amb un determinat nombre de crèdits o crear una oficina d'atenció a l'estudiant professionalitzada i de caràcter institucional, però independent alhora, en simbiosi amb el que coneixem com el defensor de l'estudiant, o bé facilitar formació específica en l'àmbit de la gestió associativa virtual com a assignatura opcional fent servir les associacions com a espai de pràctiques... Aquestes serien algunes aportacions personals i aleatòries.
No tracto únicament de fer una reflexió crítica sobre el moviment associatiu del Campus; estic convençut que la virtualitat no és un entorn hostil per a l'associacionisme, ja que el desenvolupament de la societat de la informació implica el desenvolupament paral·lel de la societat civil; només cal posar-hi imaginació, idees i voluntat per part de tothom.
|
|
 |
|
|
[Data de publicació: gener de 2002]
|
| | |
