Alguns autors afirmen, i nosaltres hi estem d'acord, que la tecnologia és ideologia. No es tracta només de saber "fer servir" els mitjans i les anomenades noves tecnologies. Ni la tecnologia és neutra, ni la mirada innocent. Des d'una perspectiva desmitificadora i crítica plantegem una anàlisi de l'impacte de les TIC, partint del fet que el reduccionisme tecnològic al qual ens mena i ens sotmet l'imperi del màrqueting exigeix un plantejament, un per què i per a què utilitzem aquests mitjans. La complexa fenomenologia de les pantalles convida els educadors, avui més que mai, a fer una reflexió sobre el valor de la comunicació en la trobada presencial i virtual.
|
|
 |
| 1.
| Introducció |
Internet avui forma part de l'oxigen que respirem. Aquest ecosistema digital impregna totes i cada una de les activitats humanes. Tanmateix, com tot fenomen que engrandeix el seu impacte en poc temps, necessita una reflexió i un debat. Fa trenta-quatre anys U. Eco va escriure Apocalittici e integrati [Apocalíptics i integrats], on qualificava els que estaven en contra i a favor dels mitjans de comunicació de masses (a partir d'aquest moment MCM). Ara tenim un altre debat obert enfront de les anomenades tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Des de les institucions escolars i acadèmiques aquest debat adquireix una polèmica paradoxa. D'una banda, els organismes governamentals ens diuen que és necessari ampliar la cultura de les humanitats –estaríem en una línia apocalíptica, ja que això implica reduir els horaris d'altres matèries més tecnològiques, i també d'algunes optatives–, però alhora, de l'altra, ens venen grans projectes que se sostenen en el repartiment d'ordinadors, plans de connexió i molts cursos informàtics. Mentrestant, als centres i escoles continua funcionant la pissarra i, llevat d'honroses excepcions, les sales d'informàtica només serveixen per a repetir els esquemes tradicionals de transmissió de coneixements en els quals tan sols interessen els programes i el docent.
Hi ha qui diu que res no canvia si no canvia la mentalitat. La complexa fenomenologia de les pantalles amara de por el cos dels docents. Els motius són molts i diversos, però no hi ha cap mena de dubte que el tren de la societat corre més que no pas el de l'escola. Podem continuar ensenyant des de les batalletes dels llibres de text quan la informació circula a velocitats de vertigen per les autopistes de la Xarxa? És obvi que el rol del professor no hauria de ser el de dipositari del saber, el de portador de la paraula i de la informació. Tampoc la comunicació no pot ser unidireccional i jeràrquica. Ni podem continuar tenint com a referència la unitat espacial de les quatre parets de l'aula, ni com a temps d'aprenentatge l'horari lectiu. Potser podríem començar a perfilar un educador mitjancer, facilitador de processos d'aprenentatge, en què l'essencial és el subjecte estudiant. Quins reptes i exigències comporta una revolució digital que s'implica i s'integra en els diferents entorns educatius?
Des de l'any 1996, la universitat virtual[1] desenvolupa un model educatiu amb una metodologia educativa no presencial, que podem explicitar de la manera següent: "Conjunt d'espais, serveis, informacions, comunicacions, continguts generats per persones que se serveixen de tècnics informàtics i telemàtics, a partir d'un entramat d'estratègies orientades a prendre, manipular, transferir i dirigir informació, amb la finalitat de transmetre coneixement en unes coordenades espaciotemporals asincròniques i no físiques, tan reals com les presencials". Aquest model integra plenament la revolució digital, cosa que significa trencar les tres unitats de l'escola tradicional: la unitat d'espai, representada a l'aula; la de temps, determinada en les programacions curriculars, i la de contingut, centrada en les matèries o àrees. També significa, d'altra banda, un canvi de mentalitat i de rol en l'educador. De professor transmissor a facilitador, a mitjancer de processos d'aprenentatge, amb capacitat, habilitat i aptituds per a transformar la informació en coneixement.
El context mediàtic que s'ha anat generant al llarg d'aquest darrer segle i, sobretot, els entorns virtuals que han produït les anomenades tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) en aquestes últimes dècades, ens obliguen a definir amb una nova perspectiva el fenomen de la comunicació. Aquesta s'ha convertit en un concepte comodí que s'empra per a tot, de manera que ha adquirit unes determinades connotacions que mereixen una anàlisi més detallada per a desembrollar ideologies presents, tot i que no aparents. La comunicació és polièdrica, ens permet observar com a mínim tres dimensions, que estan estretament relacionades i es complementen. En primer lloc, qualsevol poble, qualsevol civilització ha nascut i ha crescut des de la narració, des del relat. Occident deu a la Il·lustració els seus principis fonamentals que avui són sant i senya de totes les cartes constitucionals. En segon lloc, entenem per comunicació el combinat dels mitjans de comunicació de masses, que al llarg d'un segle ha deixat una empremta molt profunda en la nostra societat, especialment la televisió. Afegim-hi la creixent importància que té l'entramat informàtic –telemàtic i audiovisual–, que ha canviat vertiginosament la nostra manera d'entendre el món i les nostres relacions. Finalment, no podem oblidar el conjunt de símbols, valors, normes, representacions que formen l'anomenada "cultura postmoderna", amb els seus múltiples signes i manifestacions. Si bé aquest és el marc en què s'hauria de resituar la comunicació, observem que el discurs oficial no va en aquesta direcció. S'ignora la comunicació com a relat i com a manifestació cultural per a emfasitzar allò que és tecnològic. Des d'aquest reduccionisme la publicitat ven una gran quantitat d'ordinadors perquè ens diuen que indica el nivell de progrés i desenvolupament d'un país i dels seus ciutadans. Tots els mitjans a cada moment es posen d'acord per a dir-nos el mateix. S'acompleix una vegada més la profecia de M. McLuhan quan exposava que el mitjà és el missatge i també el massatge, pel fet que des de la repetició de tots els mitjans en tot moment se'ns imposa com a cert el que no ho és. Però també observem que la realitat és molt menys multimèdia de com ens la venen.
Per què ens agrada i ens atreu tant la tecnologia? D. Wolton[2] afirma que es produeix un conjunt de transferències. S'associa tecnologia a joventut, cosa que suposa modernitat, igualtat, llibertat d'accés i desplaçament. De fet, el vuitanta per cent de programes informàtics dirigits al gran públic són jocs, segons les dades que oferia el diari Libération l'agost de 1998. També s'associa tecnologia a utopia. La utopia de la Xarxa que predica de manera directa o implícita el lema que davant dels ordinadors tots som iguals.
Tornant a la realitat, observem que només el vuitanta per cent dels ciutadans estan connectats a la Xarxa. Que el perfil de l'internauta és home, blanc i de classe mitjana o mitjana-alta. Que mai tants han estat incomunicats per tan pocs. Prenguem i fem nostres les paraules d'E. Galdeano, quan afirma que "estem davant d'un món sense ànima; no hi ha pobles, sinó mercats; ciutadans, sinó consumidors; nacions, sinó empreses; relacions humanes, sinó competències mercantils". Si la comunicació es redueix a tecnologia i mercat estem convertint les nostres relacions en un simple intercanvi comercial, amb la qual cosa alimentem la trista espiral del que més té, més inverteix, per a tenir-ne més. Les grans empreses venen als qui tenen; els qui no tenen poder adquisitiu senzillament no existeixen. Ja ho afirma amb un ampli registre d'eufemismes N. Negroponte en la seva obra Digital men: o ets digital o no existeixes. El cost social ja el sabem: grans partides pressupostàries que s'haurien d'emprar en projectes d'educació o sanitat es destinen a compres de materials informàtics que només són aprofitats per uns quants o que es floreixen als magatzems o prestatgeries dels centres perquè no hi ha ningú que els gestioni amb una visió de desenvolupament comunitari.
La nostra proposta parteix d'un replantejament de la comunicació que tingui en compte les altres dimensions, la social i la cultural. Tal com manifesta D. Wolton és necessari buidar el fals discurs que diu que la comunicació és progrés i futur. No hi pot haver teoria de la comunicació sense la implicació social. És urgent, per tant, socialitzar les noves tecnologies, humanitzar la comunicació. Això significa separar la comunicació del problema de la productivitat; entrar en el terreny de la comunicació com a valor, no com a mercaderia. Altrament ensopeguem amb les dures paraules de F. Colombo: "L'Edèn de la Xarxa és a l'altre costat d'un reixat que s'està obrint… només per a uns quants… Diferents jerarquies de cervells faran funcionar els ordinadors, hi jugaran i hi experimentaran. Per als exclosos queda el joc interactiu… per a omplir un immens temps lliure". Les al·legories de Blade Runner i Matrix són una bona il·lustració del que està succeint.
Considerem que les TIC no tan sols consisteixen a fer servir l'ordinador o aprendre unes nocions d'informàtica. El model polític en què avui s'emmarquen és neoliberal, amb una clara i única proposta tecnòcrata. Ens diuen i ens repeteixen que la seva irrupció i l'ús generaran abundància i benestar. Tal com apunta R. Aparici[3], es parteix d'un problema tecnològic tot i que el problema és econòmic i social: pobresa i repartiment injust de la riquesa. Així, doncs, també es busquen solucions en la tecnologia, tot i no haver-n'hi.
La reflexió d'un per a què, d'uns models de societat i persona implica un altre model d'educació. Una nova manera d'aprendre i ensenyar. Una altra comunicació. Aquesta reflexió resulta molt difícil sense tenir en compte una sèrie d'afegits i deformacions que s'ha atribuït a les TIC des de la indústria del màrqueting.
|
|
 |
| 2.
| Alguns mites de les TIC |
|
|
L'educació a distància ha passat per tres etapes. En primer lloc, va ser el document imprès, amb la publicació de materials escrits que s'intercanviaven. Després va venir l'etapa anomenada "analògica", amb la incorporació del vídeo, la ràdio i la televisió oberta i per cable. Finalment va arribar l'etapa digital, caracteritzada bàsicament per la videoconferència, les xarxes i la creació de les aules virtuals. Avui tenim una educació a distància que integra les tres etapes, però amb la tendència a repetir amb les TIC el que sempre s'ha fet sense elles: transmetre i transmetre informació, d'una manera unidireccional. Ens passa pel cap pensar que això succeeix en gran manera perquè la jerarquia de les estructures de govern, gestió i organització xoquen amb l'horitzontalitat de la comunicació i el seu coaprenentatge. L'important continua essent el sistema educatiu, els seus continguts, els coneixements i els seus portadors (els docents), els resultats acadèmics, en comptes dels alumnes. El saber no és dins un centre tancat anomenat llibre o aula, té molts accessos i necessita la participació de tots per a arribar a les xarxes del coneixement. César Coll[4] defineix aquesta tendència afirmant que s'està generant la idea que la introducció de les noves tecnologies comportarà un canvi metodològic, d'una manera gairebé màgica, i es pregunta si aquest optimisme és sòlid o es queda sovint en allò que és potencial, en el que és possible, abans que en el que és real.
|
|
|
Dels sis mil milions d'habitants que habiten el planeta, més de dos mil no tenen accés a les xarxes. L'alt cost de les comunicacions virtuals dificulta la igualtat d'oportunitats. No en va, el perfil de l'internauta està dibuixat com a home, blanc, de classe mitjana. Hem d'afegir a aquest problema econòmic el que ja s'ha dit sobre l'ús reduccionista de la comunicació. Quan l'escola incorpora les TIC, quin tipus de comunicació està proposant?, quina mena d'educació planteja?
|
|
|
Vivim en la societat de l'excés de la informació. Ens és difícil seleccionar, discernir el que és necessari del que és superflu, allò important d'allò accessori. Ens falta temps i criteris. Mentre el ciutadà usuari es mou entre les escombraries informatives de l'excés i les sobres, els productors i propietaris dels mitjans i les seves estructures manegen informació selectiva. Ells coneixen i identifiquen els consumidors pel que fa als seus gustos i consums. Un servidor d'Internet o l'ús de la targeta electrònica permet saber les necessitats i preferències. Els llocs, les hores, els productes i els establiments de consum. S'empren sistemes d'informació molt sofisticats que ens controlen i ens vigilen. Mentre escrivim aquestes línies es va publicar, la setmana del 16 al 22 d'abril de 2001 al New York Times, un anunci original que mostrava la fotografia d'un telèfon mòbil i un eslògan que podríem traduir com: "Ara equipat amb trucada a tres. Tu, la persona amb qui parles i el govern". Resulta que és un anunci d'una campanya publicitària patrocinada per la Unió Americana per a les Llibertats Civils. Cada missatge que enviem per correu electrònic, cada paraula que escrivim en un xat o que diem en un mòbil, cada operació o transacció que fem amb la targeta estan emmagatzemats a l'ordinador d'una empresa.
L'excés d'informació és degut en gran manera al fet que la tecnologia permet localitzar-se i distribuir des de qualsevol part; el que és essencial per a produir contingut a Internet és tenir informació i coneixement, la qual cosa es tradueix –tal com explica detalladament M. Castells– en persones amb aquesta informació i aquest coneixement, que estan sobretot concentrades en els grans centres culturals i grans àrees metropolitanes del món. Amb tota la informació a la Xarxa, però no amb el coneixement que es necessita per al que es vol fer. Es tracta de saber on és la informació, com cal buscar-la, com s'ha de processar, com s'ha de transformar en coneixement específic i útil. Es tracta de la capacitat d'aprendre a aprendre que tant es proclama des dels púlpits ministerials, encara que la realitat diària manifesta el contrari. Sense accessos, sense infraestructura, sense mentalització, sense preparació és impossible.
|
|
|
Amb els MCM es va construir el simulacre de la realitat. Liderats per la televisió, creiem el que veiem. Només existeix el que apareix per la televisió i el que repeteixen la resta de mitjans. Amb les TIC s'ha imposat el simulacre de la participació, de la interactivitat, de la igualtat. Es confon interactivitat amb interacció. El primer concepte implica una participació activa de tots els participants amb una màquina, mentre que la interacció seria el procés que es produeix entre éssers humans. Quan treballem amb una màquina només podem seguir l'itinerari dissenyat prèviament pel programador del producte. Tal com assenyala R. Aparici en la ponència esmentada, no hi ha forçosament una correspondència entre el grau d'interactivitat d'un dispositiu tècnic i el nivell de democratització del mitjà.
En aquests darrers anys la televisió abandona el seu epicentre com a mitjà que modela l'opinió pública a favor de les xarxes. La indústria del màrqueting integra els models de representació tradicionals en els nous mitjans. La relació entre els tradicionals MCM i les TIC és un tema molt poc estudiat, per la qual cosa s'oblida que uns mitjans no desplacen uns altres, sinó que aprofiten les seves sinergies. La fascinació que exerceixen les encara anomenades "noves tecnologies" satisfà un desig molt humà, que ha canviat poc amb el pas dels anys: ésser jove. Modernitat, noves solidaritats, llibertat d'accés i desplaçaments, igualtat… són trets que apareixen en tots els anuncis. "Davant de l'ordinador tots som iguals" seria l'eslògan d'aquesta macrocampanya molt ben orquestrada per les grans empreses tecnològiques i entitats financeres.
Internet s'ha convertit en el cor que articula la resta dels mitjans. Tal com apunta M. Castells[5], la Xarxa és el sistema operatiu que permet interactuar i canalitzar la informació sobre què passa, on passa, què podem veure, què no podem veure, i ser, per tant, el sistema interactiu del conjunt del sistema multimèdia. Com a il·lustració del que s'ha dit podem veure la sala de redacció del Chicago Tribune, totalment integrada a Internet, en la qual els periodistes processen informació en temps real i d'allà surt cap a aquest i altres diaris als Estats Units, cap a una sèrie de cadenes de ràdios i diverses estacions de televisió. Quin és el canvi? Aquesta informació arriba i es processa en temps real. Un mitjà de comunicació massiu, continu i interactiu que permet l'accés dels seus usuaris. L'escola hauria d'agafar aquest testimoni i respondre al que l'actualitat li demana.
|
|
|
|
|
[Data de publicació: gener de 2002]
|
| | |
