En aquesta conferència l'autor presenta un projecte en el qual es proposa explicar l'element psicosocial a partir de les noves tecnologies. Per a això, utilitza els panòptics, les xarxes de moviments socials i la música industrial com a caixes d'eines per a analitzar els aspectes psicosocials en la cibercultura. Els panòptics són espais centralitzats de vigilància i control utilitzats com a element dissuasiu, resultat de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Les TIC han permès també la creació de xarxes que aspiren a promoure moviments socials alternatius. Al seu torn, la música industrial recupera tradicions culturals diverses, com el futurisme italià, la Bauhaus i el dadaisme i, igual com la psicologia social, es pregunta quina és la relació dilemàtica entre la tecnologia i l'element humà.
|
|
 |
| 1.
| Introducció |
Bona tarda. La xerrada d'aquesta tarda té a veure amb un seminari que vaig coordinar en el doctorat de Psicologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona i, per tant, és una versió sintètica del que es va treballar durant cinc sessions i al llarg d'una setmana. No serà plantejat de la mateixa manera, sinó que intentaré fer-ne un resum més o menys breu per tenir temps de fer-ne la discussió, que és el que més m'interessa. Un advertiment addicional: la gent que va assistir al seminari a l'Autònoma pot participar-hi encara que parlarem bàsicament del mateix. Com que sempre improviso, no serà exactament igual.
Primer hauré d'aclarir que el plantejament del seminari, com que el vaig planificar amb els alumnes del doctorat de la Universitat Autònoma, té a veure més amb un projecte d'investigació que vull fer que amb un treball ja fet. Permeteu-me que us expliqui que jo treballo en un Departament d'Estudis Sociourbans que es compon bàsicament de sociòlegs, antropòlegs i historiadors, i en el qual l'únic que és psicòleg, i a més social, sóc jo. Per això mateix, d'alguna manera sóc una espècie d'ocell rar en el Departament: una anomalia que finalment em permet fer projectes que tenen una empremta diferent dels que fan els altres.
El projecte que he plantejat al seminari té a veure amb una idea que he desenvolupat amb estudiants de Sociologia, a qui imparteixo el curs d'Iniciació a la investigació i amb qui tracto qüestions de cultura, de noves tecnologies i, sobretot, de la manera com es relacionen amb la societat: la manera com es poden explicar noves formes socials a partir d'aquest tipus d'encreuament de cultures i tecnologia.
|
|
 |
| 2.
| Psicologia social i cibercultures |
He d'admetre que se'm va ocórrer abordar les cibercultures per parlar d'un tema que ja està bastant gastat. De fet, a hores d'ara molt poca gent parla amb entusiasme de la cibercultura. Pel que sembla, aquest tema ja "es va esgotar". Tanmateix, m'interessa reprendre'l justament perquè ja es va esgotar: per veure per què es va esgotar i en què s'ha convertit després. Per això, el que diré, més que un diagnòstic, és una perspectiva que em proposo treballar. No és un treball ja desenvolupat, sinó que són línies soltes.
Per començar, seria bo que conservéssim en la memòria el sentit etimològic de cyber-o ciber-. Com deveu saber, aquest prefix té la idea de "conducció" o de "govern". De fet, la paraula kyber en grec té a veure amb qui condueix els vaixells, amb el timoner. Aquesta accepció de "govern", "conducció" o "control" és la que m'interessa que rescatem del prefix ciber-, i no tant la idea de cyber- com a quimera tecnològica de màquines, d'aparells o de terminators, que és l'accepció que està més de moda.
També vull comentar que quan es parla de psicologia social un pot parlar del que cregui convenient, ja que la psicologia és tan polisèmica que es pot jugar amb el concepte. Però el que a mi m'interessa té a veure amb la psicologia que he après en llocs diversos i de fonts molt diferents: primer a la meva universitat, a Mèxic, i després a la mateixa Universitat Autònoma de Barcelona, que és un espai molt propici per a inventar-se un assumpte i treballar-lo d'una manera conseqüent, sense que topi massa amb els cartabons acadèmics. Sense cap dubte, és un espai acadèmic on s'inventen moltes coses.
En honor a la veritat, he d'assenyalar que no he tingut una formació acadèmica en un sentit estricte. Vaig entrar a treballar com a assistent d'investigació a la Universitat de Guadalajara per casualitat: per haver fet la tesi de llicenciatura sobre el model de les "representacions socials" de Serge Moscovici, un autor clàssic en la psicologia social. He de revelar que vaig fer la tesi per curiositat i amb molta frivolitat, perquè ningú no m'explicava prou el model. També la vaig fer perquè Moscovici abordava la representació social de la psicoanàlisi i aquesta sí que era la meva formació més consistent, perquè els seus treballs estaven en francès i jo estava aprenent francès, però no perquè m'interessés gaire Moscovici. Com que ningú a la facultat havia fet una tesi escrita i un documental en vídeo sobre aquest autor, em van convidar a fer el projecte. Es van posar en contacte amb mi i em van reclutar d'un diari on jo treballava fent una revista de literatura, escrivint versos i contes. Per això dic que no tinc una llarga experiència acadèmica. El que intentava fer amb el doctorat en Psicologia Social, amb el treball aquí a l'Autònoma, era treure suc de tota aquella barreja de literatura i psicologia. Perquè no volia llençar-ho tot a les escombraries i "tornar-me acadèmic" de la nit al dia, perquè és una opció que no em ve massa de gust com a forma de vida. Després d'aquest llarg preàmbul, entro en l'assumpte de la xerrada, que és com vull vincular, en el projecte d'investigació que em plantejo, l'element psicosocial amb les cibercultures. D'entrada, exposo dos aspectes.
En primer lloc, els "moviments socials". I en segon lloc, la música, que és una de les meves passions. De fet, he de confessar que és la meva passió principal, que m'importa més que la lectura. Per això, vull treballar la música i, sobretot, una classe específica de música, que forma part del que s'ha anomenat dark wave. Quan aneu a una botiga de discos, a la secció "Dark" sempre hi trobeu el que és "rar" i, a la secció "New age", tot el que no es pot classificar enlloc. A "Músiques del món" hi entra tot —com si hi hagués alguna música que no fos del món. A "Dark wave" hi ha música industrial, música fetish, EBM (electronic body music), synthpop, música gòtica, electrowave i, en algunes botigues de discos, fins i tot una música que avui estan fent alguns grupets nord-americans i que és una mica escombraries: el nu metal.
A mi m'agrada la música industrial, que és el gènere que treballo al meu estudi. He escollit alguns exemples de música industrial per a analitzar la possibilitat que aquest tipus de música sigui un heurístic que expliqui la forma com es conceptualitza l'element psicosocial, la relació entre el cos i les tecnologies, i alhora per a concloure com desafortunadament aquest tipus d'art contemporani no entra a formar part dels estudis de Psicologia Social en voga. Hi ha una raó per aquesta absència que em sembla important: la utilització del concepte de "cultura", amb tot el que pot englobar, en la psicologia social —la que conec, almenys— que sol emprar-se com a mer pretext, com a simple tema per a posar en la psicologia social més tradicional i més academitzada. De fet, es pren la cultura com una col·lecció de dades, com un ambient, com un agregat, i gairebé mai com una font conceptual o, almenys, heurística. La qüestió és com es pot intentar fer psicologia social amb estudis culturals sense caure en aquesta última categoria, tal com es fa en el món anglosaxó. Per això, faré una repassada succinta de la tradició dels estudis culturals.
|
|
|
Per parlar de primera mà, abans explicaré breument com vaig conèixer els estudis culturals. Quan estava fent la tesi doctoral, volia treballar un tema que tenia a veure amb l'art i la crítica social: les propostes d'art públic crític d'un dissenyador polonès-canadenc, Krzysztof Wodiczko.
Gairebé totes les referències d'anàlisi apuntaven a alguns autors clau: des dels teòrics de la cultura i els antropòlegs dits postmoderns, com ara Marcus, Geertz, Clifford, entre d'altres, fins a una sèrie d'autors amb uns noms raríssims que jo mai no havia llegit, com són Gayatri Chakravorty Spivak, Homi Bhabha, Arjun Appadurai. Són autors que treballen diverses versions d'aquests temes en els anomenats estudis culturals, perquè els estudis culturals són com una espècie de gran fraternitat universal que aglutina diferents religions. Així mateix, els autors que es dediquen a la literatura i que, per exemple, fan estudis del constructe de "gènere", com la mateixa Donna Haraway en algun moment o, més recentment, Slavoj Zizek, que mira de fer una sèrie d'anàlisis de la qüestió de gènere utilitzant pensadors que són més propers a la psicologia: Lacan o el mateix Freud, per exemple.
|
|
|
Hi ha un corrent que es va anomenar "estudis postcolonials" —ara no sé com es diu perquè tot va canviant. Es deien estudis postcolonials perquè bàsicament volia fer una reinterpretació de tot —la societat, la cultura i les mateixes disciplines— a partir del discurs de les colònies. És a dir, qüestionar el discurs de la metròpoli per plantejar un discurs alternatiu que vingués "de fora", de les colònies. Els estudis postcolonials estaven encapçalats bàsicament per gent que des de les colònies tradicionals es feia aquestes reflexions: en el cas de les colònies tradicionals dels anglesos els autors venien bàsicament de l'Índia i de Nigèria, alguns d'Austràlia; altres venien de les colònies franceses i feien una espècie de discurs alternatiu al discurs oficial dels francesos. En el cas de l'"imperi espanyol", les persones que s'han dedicat als estudis postcolonials no semblen tenir tant èxit per una raó vergonyosa: perquè continuem colonitzats intel·lectualment i ens vénen més de gust les modes acadèmiques que ens arriben en altres llengües. Això és una autocrítica que s'ha de fer sempre. El que ens arriba en idioma castellà o espanyol de vegades ens ve menys de gust que el que llegim sobretot en anglès o de vegades en francès. Llavors sí que fem cas dels autors, encara que la majoria de vegades ens diguin coses que són força trivials i plenes de xerrameca buida.
Així mateix, hi ha els "estudis subalterns", que també tenen a veure més o menys amb el mateix grup d'estudiosos que combinen diverses disciplines i en els quals el que menys importa és respectar les marques registrades de les disciplines. Tanmateix, el problema bàsic és que després afronten les resistències òbvies de cada disciplina i els cercles tancats, autocomplaents i ignorants, de tot el que no els sembla pertinent dins el seu límit de poder/saber. Ara parlaré d'un cas típic de la resistència d'aquest tipus: el que ha enfrontat els estudis de la ciència i els estudis de la cultura.
|
|
|
Els estudis de la ciència, en termes molt generals, són un altre àmbit de treball en què fins i tot per idiomes hi ha una diferenciació molt clara. Els estudis culturals es fan bàsicament en anglès i en mexicà, o en spanglish, perquè hi ha molta gent de les universitats del nord de Mèxic i del sud dels Estats Units que es dediquen a això. D'altra banda, hi ha una sèrie de propostes, que s'anomenen "estudis de la ciència", que tenen a veure bàsicament amb la tradició francesa i amb l'anglès d'Anglaterra, i no tant amb l'anglès dels Estats Units. Són com dos imperis molt peculiars i interessants d'analitzar perquè evidentment, com tots sabem, a l'acadèmia el que de vegades pesa més són les puntades de peu i els cops sota de la taula i no tant els discursos que convencin.
La idea bàsica que vull subratllar és que en el cas dels estudis de la cultura s'ha construït una categoria omnicomprensiva, que és la cultura, i en el dels estudis de la ciència, la ciència. En tots dos casos el problema de fons és que es construeix una entelèquia, un concepte d'una metafísica que ho absorbeix tot. Llavors, per una banda, "tot és cultura", i per tant els antropòlegs postmoderns afirmen que la cultura és com un text i que el que s'ha de fer és traduir-lo, reconstruir-lo, etcètera. Per altra banda, afirmen que "la ciència és un àmbit on hi entra tot" i que el que s'ha de fer és analitzar què és la ciència, qui és el científic i com dibuixa l'entramat general de la societat. En les dues posicions argumentals, el punt problemàtic és que al final el que construeixen és una entelèquia nova, de la mateixa manera que fa temps existia l'entelèquia de l'element humà o del social. Afortunadament, les teories totalitzadores també poden ser desmantellades si un les pren amb serenitat i no en fa cas d'una manera irreflexiva. Finalment, com diu Wittgenstein, un no s'ha de preguntar què signifiquen les coses, sinó què es vol dir amb les coses i com s'usen. Així, doncs, si un vol jugar a aquell joc del llenguatge, el dilema és participar en el joc o quedar-ne exclòs.
Posaré un exemple concret de com s'han enfrontat acadèmicament i políticament aquestes dues tradicions intel·lectuals. Coneixeu el cas Sokal, que va ser aquella broma de mal gust per uns, per altres simpàtica —he de confessar que a mi em va caure bé—, que consistia a colar un article. Una revista més o menys important, avançada, anomenada Social Text, que s'edita als Estats Units i que moltes vegades publica articles amb un llenguatge sincerament per a iniciats, va rebre cap al 1996 un article d'Alan Sokal amb un títol altisonant: "Transgressing the Boundaries: Towards a Transformative Hermeneutics of Quantum Gravity", un títol que de primer moment impressiona.
Van publicar l'article en el número 46-47, i el mateix Alan Sokal va enviar una carta en què revelava l'assumpte: es tractava d'una paròdia, escrita amb una absoluta malícia. Deia que havia agafat citacions —les havia adaptat una mica i les havia combinat— i que els havia lliurat una cosa que si un llegia amb atenció s'adonava que no tenia sentit. Els deia que l'únic sentit que tenia era el de l'autoritat moral que representa usar citacions d'autors importants que ells mateixos freqüentaven. D'una banda, els acusava de no llegir el que els enviaven i, de l'altra, de publicar textos en què no importava crear sentit, ni comunicar, sinó publicar escrits replets d'incoherències "beneïdes" amb citacions d'autoritats. Denunciava una mica la màfia que ja sabem que hi ha en totes les revistes. Els qui coneixem revistes sabem que publiquen el que creuen convenient i el que agrada als seus editors i el que les polítiques editorials s'inventen. Alan Sokal va introduir aquest assumpte i va posar en discussió la moda que consisteix a construir discursos utilitzant categories sense explicitar-les.
Però la cosa no va acabar aquí, sinó que després hi va haver una continuació de l'assumpte amb la publicació d'un llibre escrit amb Jean Bricmont que s'anomena Imposturas intelectuales. Aquest llibre es pot titllar de presa de pèl, de conya absoluta, de barra, de brutalitat, segons com es vulgui prendre i com s'hi senti un implicat. Volen fer una revisió de citacions de diferents autors més o menys consagrats en la teoria social contemporània, evidentment descontextualitzats, i evidencien "el poc sentit i l'ús inapropiat i inexacte" de conceptes, sobretot de la física. El que fan ells és denunciar que autors com Virilio, Latour, el mateix Deleuze, Lacan i Luce Irigaray, segons recordo, utilitzaven conceptes alegrement i sense explicar-los. Deien que estaven utilitzant els conceptes sense precisió, i que semblava que a la gent li impressionava llegir sobre el caos i la mecànica quàntica, per exemple, sense que s'expliquessin els conceptes.
L'aparent controvèrsia en l'exemple de Sokal i Bricmont, que involucra les dues modes acadèmiques que he apuntat (la dels estudis culturals i la dels estudis de la ciència), focalitza la seva atenció sobre el presumpte problema dels usos correctes dels conceptes, la pertinència, el coneixement: l'existència de dominis acadèmics tancats, exclusius. Un pot reaccionar davant d'aquest tipus de plantejament dient que com s'atreveixen a qüestionar la producció contemporània de les ciències socials a partir de la puresa de llenguatge dels conceptes, a partir de la idea metafísica que hi ha un sentit tancat en els conceptes i no justament un ús en un joc de llenguatge. El fet és que la gent que es pot sentir més implicada amb els autors parodiats s'ha incomodat. Jo mateix, en aquell temps apreciava enormement Virilio, i em va enutjar molt que es fiquessin amb ell, i no entenia per què ho feien si queia tan bé. Però quan un ho veu sense tanta efervescència, un accepta que és pertinent, com deia Wittgenstein, que de tant en tant hi hagi una teràpia de llenguatge. Tant és si és políticament correcte com si no, però sí que és pertinent fer soroll perquè es mogui alguna cosa, perquè si no després tot s'encartona i es converteix en una moda en el pitjor sentit. El cert és que l'anomenat "assumpte Sokal" finalment va ser una moda, que no sé en què ha acabat avui. Si més no, no n'he seguit les discussions.
|
|
|
El que m'agradaria plantejar-vos a continuació és que en aquests àmbits de "moda acadèmica" hi ha dos autors que voldria que també tinguéssim presents. Un és Harold Bloom, a qui donaran el Premi Catalunya aquest any. Harold Bloom és un crític literari —com ell insisteix a definir-se—, un crític de la cultura literària que està lluitant sempre contra les modes dels Estats Units, denunciant el que ell anomena "les escoles del ressentiment", que són els estudis culturals que sempre estan utilitzant tota classe d'arguments per a desmantellar-ho tot —i llavors sempre estan ressentits. Bloom va escriure un llibre que s'anomena El canon occidental, que també va aixecar polseguera perquè al final del llibre plantejava quin és el seu cànon, és a dir, quins creia que eren els autors importants en la literatura en llengua anglesa i alguns en la de llengua castellana. I la primera part del llibre és una explicació que té a veure amb els autors canonitzats. La discussió de El canon occidental va ser entre gent que evidentment no havia llegit el llibre, que es va quedar amb l'anècdota que hi havia un autor que s'atrevia a dir, en primer lloc, que un dels millors autors en llengua anglesa és Shakespeare. Això sí que ho diu. Afirma que Shakespeare ja ho ha inventat tot, que de fet ha inventat la naturalesa humana.
L'altre autor que m'agradaria que recuperessin és Rorty, Richard Rorty, que fa quatre o cinc anys va ocupar la càtedra Ferrater Mora a la Universitat de Girona, on va donar un cicle de conferències sobre el pragmatisme, que ha estat com el seu al·legat contemporani. Richard Rorty també s'està ficant en molts problemes com a filòsof als Estats Units, perquè defensa la recuperació del pragmatisme. Alguns en diuen neopragmatisme, però és el pragmatisme de William James i de James Dewey. En lloc de discutir una altra vegada la metafísica (què és l'home, què és la naturalesa humana, la veritat d'aquestes coses), es tracta de parlar de quins són els problemes ètics, quins són els efectes concrets de la discussió filosòfica i quins són els assumptes que ens interessen. Rorty diu que hi ha assumptes importants, com són la clonació, la biotecnologia, la fertilització in vitro, l'eutanàsia, que són problemes que els filòsofs no discuteixen d'una manera ordinària, perquè continuen pensant en coses molt metafísiques.
Per a aterrar en el més concret, els esmentaré un altre autor summament interessant. Es diu Peter Sloterdijk i se n'està parlant darrerament. Els francesos l'estan posant de moda amb la discussió sobre "el posthumanisme". Els anglesos encara no l'han descobert, però segurament que quan ho facin i comencin a proliferar els lectors, llavors tothom començarà a esmentar-lo. Per fortuna, a Espanya hi ha filòsofs que estan reflexionant amb Sloterdijk, a favor seu i en contra. Són Fernando Savater i José Luis Pardo, per exemple. Ja hi ha un número d'Archipiélago (http://www.archipielago-ed.com), el 45, dedicat al tema. És un autor que també entra dins de tot aquest joc, perquè diu que s'ha de pensar com s'està construint la idea de l'element humà o com es pot generar una idea diferent.
|
|
|
Arribem als dos exemples sobre els quals m'agradaria treballar i sobre els quals he estat recollint informació tant al seminari com en la sessió d'avui. En el cas de les cibercultures, una de les àrees de treball té a veure amb la utilització de les tecnologies, de les anomenades TIC, és a dir, de les tecnologies de la informació i la comunicació i, més concretament, amb l'artefacte de l'ordinador i amb els efectes socials que té el seu ús. Per tal d'explicar una mica el que és un panòptic, crec que hauria de parlar del projecte Echelon, i per tal d'explicar el que és una xarxa hauria de parlar d'Indymedia.
El projecte Echelon va sorgir als Estats amb la intenció d'aprofitar la infraestructura dels satèl·lits per a fer un model de vigilància, rastreig i encreuament d'informacions en llocs estratègics de tot el planeta. Els centres d'operacions bàsics eren als Estats Units, a Austràlia i a Anglaterra. A aquesta xarxa Echelon s'hi han anat afegint diversos governs que volen conformar una gran xarxa de vigilància per mitjà de satèl·lits i de nodes en terra.
El projecte Echelon se suposa que intentava ser una espècie de gran panòptic, en el sentit foucaultià, és a dir, un espai centralitzat de vigilància i control per a fer una tasca de dissuasió. Funciona segons el principi del panoptisme —al marge que funcioni realment o no— com a vigilància del fax, el telèfon, els missatges de correu electrònic, els mitjans de comunicació... Una de les coses que ha demostrat que el projecte Echelon no funciona, no controla res, han estat els dos avions que es van estavellar a les torres bessones de Nova York. No va servir per a res tant exercici de vigilància en unes accions tan peregrines com segrestar un avió i estavellar-lo.
Indymedia (http://www.indymedia.org) en principi és una espècie de portal, una xarxa completa de moviments socials alternatius o de nous moviments socials el node de relació dels quals són pàgines web i feina concreta en el fet local. Indymedia i els seus diferents fòrums de treball intenten generar una gran mobilització antiglobalització, que ha de fer-se present en els diferents escenaris amb una activitat molt concreta d'acció directa. El que hem vist com a problema —això és una hipòtesi meva i no sé fins a quin punt és correcta— és que Indymedia el que ha fet és desmobilitzar, perquè no és el mateix suposar que un ja està mobilitzant tothom per mitjà d'un correu electrònic o en un fòrum virtual que sortir al carrer i fer alguna acció concreta. Són dues instàncies polítiques diferents, amb lògiques diferents i que no sempre convergeixen.
El presumpte treball a la Xarxa ha funcionat poc perquè el que ha fet és ser un contrapunt. El mateix es va veure fa unes quantes setmanes aquí, a Barcelona. Jo sempre he cregut que s'ha de pensar al revés. Si la policia no hagués estat allà, la gent que anava a manifestar-se no hauria tingut cap rol concret. Però com que la policia hi era, la gent havia de manifestar-se i, llavors, tots contents, feien la seva tasca: els policies fent tasca de pressió i de control, els altres fent tasca de resistència i anticontrol, etc. El resultat final va ser que tots dos van treballar per a una instància concreta, que són les reunions "cimera" dels organitzadors de la globalització, que cada vegada que muntin la seva "peça còmica" tindran gent que farà moguda, tindran publicitat i èxit assegurat i sacrificaran la mobilitat de la gent, com ha passat a Barcelona. Això és el que busquen les cimeres, que no serveixen per a res en concret. Igual com en el cas d'Echelon, es desmantella el concepte: el panòptic no serveix per a no res i la Xarxa no serveix per a gaire.
A propòsit de panoptisme, hi ha una discussió en voga: la discussió generada des d'Espanya i des d'alguns països d'Europa per a fer el projecte Galileo. El projecte Galileo és la utilització de tecnologia de satèl·lits per a fer un sistema de rastreig semblant al que els nord-americans anomenen GPS, que és el seguiment per satèl·lit de qualsevol cosa que tingui instal·lat un transmissor. Els Estats Units, evidentment, s'hi oposen perquè no volen permetre que Galileo funcioni, perquè això significa que a ells se'ls acaba la prerrogativa del GPS. Ara és la discussió de moda. De fet, al suplement Ciberpaís de El País avui podem llegir que continuen discutint sobre el tema. Diuen que el fet que el projecte Galileo funcioni o no depèn que els nord-americans ho vulguin.
|
|
|
Finalment, la música industrial, què és? Ja ho buscareu després a Internet, que per a això sí que serveix la Xarxa, per a trobar informació molt interessant. La música industrial és, segons la meva opinió, la versió contemporània de la música clàssica, una nova música clàssica. És a dir, és una música que està construïda amb harmonies complexes però amb uns principis instrumentals o rítmics molt senzills. La complexitat que té la música industrial és la utilització de la tecnologia, és a dir, els sintetitzadors, les caixes de ritme, etc., però té motius bastant senzills. En termes molt generals, a nosaltres ens sona rara perquè "hi ha molt soroll": hi ha petits aparells, sorolls estridents, loops, campanetes, copets desconeguts. No l'entenem ni l'assimilem a la primera vegada. A mi m'agrada i intento entendre-la i usar-la per a treballar.
La música industrial, d'altra banda, és una música que recupera tradicions culturals diverses. Una és el futurisme italià, que és una proposta del final del segle XIX i principi del XX. Podríem dir que va ser el primer intent sistemàtic i organitzat de posar en joc la idea de tecnologia, de revolució industrial, en l'àmbit quotidià. Es preguntava de quina manera les màquines estaven transformant la societat al començament del segle XX, sobretot als països industrialitzats. El futurisme italià era un moviment de gent que potser no tenia res a fer —les mogudes culturals sorgeixen de gent que no té res a fer, d'ociosos. Proposaven manifestos i els publicaven en diaris: és el cas del manifest futurista. La música industrial recupera una part d'això: és un moviment que tracta de la bellesa que hi ha en la tecnologia i en la indústria. Una de les frases típiques, que ja és comuna, era que hi ha més bellesa al motor d'un automòbil que a la Victòria de Samotràcia. En aquell temps era com preguntar a la gent per què anava a un museu si tenia un automòbil Peugeot nou i molt més bonic.
Una altra recuperació que em sembla que té la música industrial és la Bauhaus. Però no la Bauhaus de l'arquitectura, que és la versió que més o menys coneixem, no la Bauhaus de Walter Gropius o de l'últim Mies van der Rohe, sinó la Bauhaus amb una idea bàsica: la reconciliació entre la funcionalitat i la bellesa, la reconciliació entre el disseny de les coses boniques i la funcionalitat. El que intenta la música industrial és aplicar una nova idea del que és bell al que és funcional. Són coses molt senzilles però amb una idea de bellesa rara, sorprenent, que alguns jutjarien barroca.
Una última cosa que té a veure amb la música industrial és el moviment dadaista. El dadaisme és un moviment cultural que s'instal·la en els cafès i els espais de performance d'arts diverses. El primer espai on es va treballar va ser el cabaret Voltaire, a Zuric, que és on va començar el moviment dadà. Era un cafè on el que importava era anar a fer aquesta performance, i cadascú hi arribava amb el seu assumpte estètic, amb la seva proposta artística, que convertia en performance. S'hi podia fer pintura, música, dansa o el que fos. La consigna del cabaret Voltaire era fer escàndol.
Sense entrar en més detalls, aquests tres moviments sembla que es troben en la música industrial. La música industrial parteix d'un concepte bàsic, que és no solament fer música, sinó fer multimèdia. Tots els grups de música industrial pensen com s'ha de fer vídeo, com s'ha de fer la performance en els concerts i com s'ha de fer la música, a diferència dels músics de la música que podríem anomenar "més convencional", però que no és exactament això, els quals fan la cançó, la componen a la guitarra i després al piano, la van omplint de capes, en fan els arranjaments, la graven… i que acaba cantant un dels d'"Operación triunfo", per exemple, que és la sortida més patètica per a una cosa important. En el cas de la música industrial, és gairebé al revés. Jo tinc la idea d'un vídeo, tinc una imatge i hi vaig posant música.
A mi m'agraden molts grups de música industrial. En citaré només dos. Un s'anomena Nine Inch Nails (http://www.nin.com), que vol dir "claus de nou polzades" o "ungles de nou polzades" i és d'un amic que es diu Trent Reznor. Ell produeix els seus discos i els d'una altra gent, però el que fa és un seguiment d'obra. Ja vaig dir al seminari que tots els seus discos van seriats. Encara que es diguin diferent són Halo número 1, Halo número 2, 3, 4. L'últim que va fer s'anomena Halo 17 o una cosa semblant. És com fer una espècie de gran simfonia a la qual va afegint capítols.
L'altre grup, que és alemany, s'anomena Einstürzende Neubauten (http://www.mutelibtech.com/mute/neubau/neubau.htm) i es dedica a fer música. El nom és un joc de paraules en alemany i vol dir aproximadament "ensorrament del que s'acaba de construir" o "el que acabem de construir ho destruïm immediatament". És una idea notablement arquitectònica. D'algunes de les seves obres es diu que són "estratègies contra l'arquitectura". De fet, tots els seus discos tenen a veure amb l'arquitectura, amb la física i d'altres.
Recordo que a Halo 12: Closure, un vídeo doble de Nine Inch Nails, hi ha cançons que mostren en imatges violentes (i fins i tot censurades) la vinculació devastadora entre les màquines i el cos humà. Recordo especialment els vídeos de les cançons "Happiness in slavery", "Closer" i "Help me I'm in hell".
El que planteja aquest tipus de música en certa mesura és la relació problemàtica entre les màquines i el cos humà, un tema que en psicologia social ha estat important en els últims temps. De fet, hi ha més o menys una tradició que comença a consolidar-se sobre treballs de cos i de corporalitat, sobre què és el cos, però no en un sentit metafísic o lacanià —que considera el cos com una espècie de cosa estranya—, sinó sobre el cos de carn i ossos, és a dir, el que es tritura. En certa mesura aquesta és la constitució de l'element humà en tot això, és una part de l'assumpte. Per això els demanava que tinguessin Sloterdijk al cap.
Una altra cosa que té a veure amb això és que el vídeo de "Happiness" en particular va donar peu a una moda de produir vídeos més o menys seguint aquesta idea, que continua fins avui. Gairebé tots els grups de música es dediquen a pensar primer el vídeo i fan la música després, i cada vegada estan fent coses més difícils de veure d'entrada. Si un es vol posar a treballar la música i la qüestió visual, ha d'entrar a veure això o no veure-ho. Entrar a veure-ho significa veure de quina manera s'està plantejant l'assumpte de la relació entre la tecnologia, la ciència, l'element humà i altres. I aquest és un tema paradigmàtic en la psicologia social.
|
|
|
M'agradaria parlar de la psicologia social perquè aquest trajecte no soni una mica rar. En psicologia social hi ha diversos conceptes que són importants de treballar, com els d'identitat, socialitat, interacció i un que potser no entra a formar part de la psicologia social, però que hi entrarà: l'acció política. Amb aquesta nova moda de treballar moviments socials i altres, segurament la psicologia inclourà l'acció política com a concepte.
Un punt essencial és que molts treballs de psicologia social —jo n'he revisat alguns que intenten tractar aquests temes— s'apropen a aquests temes sense eliminar els conceptes clàssics. Hi ha treballs que volen estudiar la identitat, per exemple en els xats, però sense desprendre's de la idea d'identitat com a concepte més o menys clàssic, que és un principi d'ordre que reuneix una composició més o menys consistent d'una cosa que es manté, encara que pot canviar —un pot entendre la identitat com una cosa que es transforma, es negocia, tot el que vulgueu, però al final de tot persisteix aquesta idea bàsica que la identitat és una construcció que es manté.
Un altre concepte que he sentit aquí, i que plantejo per veure si lluitem una mica, és la idea de socialitat. Quan es parla de la qüestió de la cibercultura o de les tecnologies de la informació i la comunicació, es parla molt de la socialitat, entesa com aquest concepte que ens serveix per a explicar el que ocorre en les interaccions en xarxa o en línia: 1) em prenc un cafè amb algú, li faig una abraçada, li faig un petó i, més tard, 2) per Internet quedo per prendre un cafè, li faig un petó virtual i li envio una emoticona, que són uns llavis. En tots dos casos aparentment ocorre una interacció similar, una socialitat semblant. Però els dos ordres no són iguals. Jo sóc més clàssic i continuo preferint el primer, el més directe, el més físic. Llavors no es parla del mateix. En realitat, en el segon moment, el de la mediació d'Internet, el que succeeix és una simulació i una activació de les fórmules que es construeixen i s'experimenten cara a cara. És a dir, a la Xarxa no hi hauria socialitat sinó, potser, simulació de situacions cara a cara.
|
|
|
Finalment, l'acció política. Tal com hem vist en la idea dels panòptics i xarxes, el que fa tota moda és construir un escenari nou per a repensar la qüestió social. Però alhora s'ha d'esgotar. La funció que té el llenguatge és construir coses per després endurir-se en conceptes als quals s'ha de donar una puntada de peu per a fer-ne altres de nous. No val tenir un concepte que serveixi per a tot. És com tenir una eina per a tot. No és possible: se n'han d'utilitzar diverses.
El concepte d'acció política entra aquí perquè en molts casos el que s'ha produït és un efecte de desmobilització. Vull que entrem a debatre-ho i per això ho dic aquí a la UOC: el que les TIC provoquen de vegades és un efecte de desmobilització real, amb la idea que hi ha el fantasma que ens mobilitzem, que som a la Xarxa o el que sigui. Ara bé, sí i no. Sí que hi som però tampoc no hi som, perquè finalment si entenem la idea de l'actualitat i la virtualitat hem d'entendre que el que és virtual és el que és possible, que llavors el que és possible es va construint amb actualitzacions, amb actualitats. Llavors, si no se saben les condicions i els problemes de les esmentades actualitzacions a les comunitats més clarament "locals", el que és possible no és viable, i llavors el virtual pot ser un concepte que no té sentit. En altres paraules, la institució generada localment a partir de la virtualitat genera un efecte de suposada actualitat, encarnada en aparells, procediments, dispositius: la mateixa Xarxa com un fetitxe, la "comunitat virtual" com una nova entelèquia que desmobilitza, que despolititza, que encobreix amb supòsits tecnocientífics l'acció política efectiva.
Però tampoc no es tracta de fer psicologia comunitària a la manera clàssica, definida territorialment (a partir de quants metres quadrats hi ha comunitat?) i en què el que s'exigeix és anar "a mullar-se" a les comunitats, anar a portar paquets d'aliments als pobres, anar al davant de moviments populars, etc. com a indicador d'acció política. Això és parlar de messianisme. Però l'acció política tampoc no és això necessàriament. L'acció política no consisteix a respectar els límits de les disciplines, menysprear espais de producció cultural com la música industrial, repetir mecànicament els mantres de les comunitats virtuals, la ciberguerrilla, les cibercultures. Tampoc no es tracta que algú munti una pàgina web, la tituli "Indymedia", "Plektopoi" o "Node 50", i quan tothom hi entri "ja estigui mobilitzat políticament". Potser sí i potser no. En tot cas, la psicologia social podria considerar aquestes qüestions.
|
|
|
|
|
[Data de publicació: juliol de 2002]
|
| | |
