Conferència
Conferència inaugural dels Estudis d'Informació i Documentació de la UOC (Barcelona, 9 de març de 2002)
Periodistes i documentalistes: on és la
frontera?[*]
Vicent Partal

Director de VilaWeb
vicent@partal.com


Resum: Actualment, el món del periodisme pateix uns canvis revolucionaris que converteixen el periodista narrador d'esdeveniments en gestor de la informació. Seguint un procés de trencament amb la realitat aparent, que s'inicià amb les avantguardes artístiques del principi del segle XX i que també es reflectí en el món científic, arriba la revolució tecnològica, encapçalada per l'aparició d'Internet i de les noves tecnologies, les quals capgiren el model de comunicació existent. Internet, com a nou instrument de treball, té unes característiques pròpies: l'actitud activa del receptor de la informació, la possibilitat d'obtenir múltiples punts de vista, la complexitat com a valor positiu i l'enllaç com a eina de treball clau. Com a resultat d'aquesta revolució, el periodista té funcions comunes amb el documentalista, atès que tots dos gestionen la informació, i cal una bona entesa entre els dos col·lectius per tal de recollir el millor d'ambdues tradicions.


1. Introducció: la revolució del periodisme com a gestor de la complexitat

Com que la gent de la UOC coneixeu molt bé Internet, em sento molt còmode, perquè a vegades has d'anar a llocs on has de començar explicant les beceroles i aquí m'imagino que no n'he d'explicar gaires, de beceroles.

Des del món del periodisme, ja fa temps que reivindico, en escrits, articles i llibres, que el periodista està vivint una transformació total. De fet, no som davant d'una evolució del periodisme, sinó d'una revolució del periodisme, i una de les claus d'aquesta revolució és el tractament de la complexitat. Fins ara, el periodista ha estat una persona que ha transformat uns elements complexos perquè la gent els entengués. Ara, però, i sobretot a partir d'Internet, tinc la impressió que succeeix el contrari. El periodista ha de realçar la complexitat. Vaig escriure una frase que deia que el periodista deixava d'explicar la realitat i passava a ser una mena de guàrdia urbà de la realitat. Hi va haver gent que em va dir que era molt autoritari i que fes el favor de canviar-ho. Al final vaig trobar la fórmula "cartògraf", que sembla que no molesta ningú: el periodista és el cartògraf de la informació.

En qualsevol cas, la imatge serveix per a descriure un pas essencial entre el periodista narrador i el periodista "situador". Aquesta gestió de la complexitat és una feina que en els diaris tradicionals, les ràdios i televisions, realitza un documentalista. Per exemple, a La Vanguardia, allà baix, amagat a les catacumbes, hi ha el documentalista. Quan el necessites, li preguntes què va passar un dia concret i s'encarrega de trobar allò que vagament recordes que havia passat alguna vegada. A partir d'aquí, sempre he defensat que les fronteres entre el periodista i el documentalista s'esborren a una velocitat tan gran que avui dia ja hi ha llocs professionals especialment nous, on jo no sabria dir exactament quin paper té cadascú. Per exemple, a la redacció de VilaWeb tots els redactors tenen una part de formació a l'empresa que probablement seria més de documentalista que no pas de periodista tradicional, perquè han de dedicar-se a buscar, organitzar, trobar dades i intentar articular-les en un espai coherent perquè a la gent els siguin útils.

2. Justificació històrica

Si m'ho permeteu, m'agradaria fer una mica de marxa enrere i no parlar tant de l'aspecte concret del periodista i del documentalista, sinó de per què hem arribat fins aquí.

La professió de periodista, malgrat tot, ja comença a ser una mica vella. Depèn dels autors, però n'hi ha que parlen de tres-cents anys de periodisme. Deixem-ho en dos-cents, que en qualsevol cas són molts. En aquests anys la feina del periodista aparentment ha canviat poc: anem a un lloc, veiem què passa, intentem explicar-ho d'una manera coherent, ben escrita, que s'entengui i ja està. El problema és que el món ha canviat molt en aquests dos-cents anys, molt més del que en som conscients, especialment en els últims vint anys. Aleshores, la feina del periodista ha quedat, jo crec, severament transformada. Tot i que el periodista tradicional continua essent la peça bàsica, perquè els mitjans tradicionals continuen essent els mitjans poderosos, l'inici del declivi o del canvi ja està marcat de forma tan clara que qui el vulgui veure, té totes les cartes sobre la taula. I això passa –com deia abans– per un concepte clau, que és el de la complexitat.

2.1. Revolució artística

En el món contemporani, no en el dels periodistes de fa dos-cents anys, la complexitat ha deixat de ser un problema i ha passat a ser un valor social, cultural, encara no polític, ni multimèdia, però sí social i cultural, sobretot. I això no ha passat perquè sí, sinó que segueix una trajectòria molt profunda. Fa més de cent anys, van existir uns moviments anomenats d'avantguarda. Els moviments d'avantguarda els van constituir uns artistes, que de sobte van intuir que passava alguna cosa seriosa. Fixeu-vos que coincideixen en el temps personatges com Picasso o Kandinskij en pintura, Schönberg o Stravinsky en música, Kafka o Joyce en literatura. Tots ells trenquen absolutament no amb l'últim moviment previ al seu, sinó amb tota la història de la cultura. Com molts historiadors, sóc de l'opinió –tinc formació d'historiador i, per tant, a vegades m'escoltareu fer referències històriques excessives– que les grans revolucions sempre les intueixen els artistes primer. Després hi ha un fet científic que les sol consolidar i, finalment, sempre arriba la política, amb l'economia al darrere.

Es produeix un canvi artístic, perquè aquests artistes de sobte diuen: "No, la realitat existeix fora de nosaltres". Aquesta seria la frase sintètica. És a dir, un Velázquez o un Vermeer són absolutament perfectes, et presenten una realitat immutable i no pots veure-hi res més. Quan mires un quadre de Velázquez no pots veure gran cosa més que el que ell vol que vegis. Picasso transposa el concepte i diu: "La realitat la inventes tu i, per tant, jo només poso un escenari sobre el qual dibuixes la teva pròpia realitat, determinada pels teus sentiments i imaginació". Algunes obres de Joyce –hi ha teòrics que sostenen que és el primer hipertextual– poden ser llegides de forma no lineal, saltant amunt i avall, i admeten lectures bastant diferents. Després de simfonies com L'ocell de foc, és difícil de mantenir els cànons tradicionals de la música. És a dir, per entendre'ns, si algú vol pintar avui dia com pintava Velázquez, pot fer-ho, però es un antiquat i no té res de contemporani, o si vol fer literatura a la manera antiga, té tot el dret del món a fer-ho, però està fora del seu temps.


2.2. Revolució científica

A més a més, també es produeix un segon pas, associat a un fenomen científic que tots solem identificar amb Einstein, que és la icona. Realment Einstein és la persona que simbolitza el trencament, en part per la irreverència amb què actua, en part per la ment que obre, però les teories quàntiques són les que desenvolupen tot això. Aquest fenomen científic diu una cosa sorprenent: per sota de l'àtom, que era la unitat de mesura que teníem, no hi ha una realitat, sinó que la realitat la creem nosaltres, tal com alguns artistes ja havien intuït. Per sota de l'àtom hi ha partícules que poden estar simultàniament en dos llocs contraris, i certament ho estan. En fi, el fenomen abasta tota una sèrie de teories, sobre les quals, si de cas, després parlem a bastament –la física quàntica, la mecànica quàntica. De nou, es planteja un món on la realitat no és alguna cosa que passa aquí davant, sinó que depèn de la nostra interpretació. Això ha iniciat també molts corrents filosòfics.


2.3. Estancament polític i revolució tecnològica

El següent pas hauria d'haver estat la revolució política, però la política no ha tirat per aquest camí. Jo crec que no ha estat així perquè el segle XX ha estat un segle particularment difícil. Quan aquestes idees comencen a quallar generalment són els anys vint o trenta. Després ve el nazisme, l'estalinisme, la Guerra Mundial, Hiroshima i Nagasaki, l'Holocaust, l'amenaça de la bomba atòmica, que durant força anys ens tenalla a tots. Molts recordareu, per exemple, quan es van instal·lar els míssils de creuer i els SS-20 i aquella sensació que teníem tots que el món s'acabava. Recordo aquella vegada que no sé quantes cadenes televisives, TV3 em sembla que en va ser una, a tot Europa van passar una pel·lícula que es deia El dia després, que ens va fer anar a dormir pensant que el dia següent ja no ens alçaríem, que s'havia acabat tot.

Bromes a banda, el terror atòmic era tan gran que realment ho va paralitzar tot. També va paralitzar la introducció d'aquests conceptes, diguem-ne relativistes –tot i que no és la paraula exacta–, en la política i de retruc en la comunicació, perquè política i comunicació sempre van lligades.

De sobte, però, cau el mur de Berlín, amb gran sorpresa per a tots, i a més a més cau en un moment en què es produeixen uns altres fenòmens paral·lels, que acaben de dibuixar el panorama revolucionari en el qual comencem a funcionar ara. L'any 1974 arranca una revolució tecnològica sense precedents, que és bàsicament un revolució informàtica, tot i que s'encavalca amb altres revolucions que ens transformaran molt més encara, com la revolució biotecnològica, per exemple. L'any 1984 tenim el primer ordinador personal amb cara i ulls, el 1991 apareix la web i desmunta totalment una bona part de la manera en la qual transmetem i emmagatzemem la informació els humans. I la informació és molt important, perquè és la nostra base cultural.

Al mateix temps, hi ha unes revolucions ideològiques que en comptes de posar l'èmfasi en models totalitzadors, com podia ser el liberalisme o el comunisme, es dediquen a fer èmfasi en parcel·les concretes, que a més són molt antiautoritàries. Aquests moviments ideològics són el feminisme, el pacifisme, l'ecologisme, etc. I tot això, ben barrejat, ens porta a un moment en el qual de sobte Internet serveix per a tot. Allò que fa cent anys havien començat Picasso i Kafka és evident que pot ser possible en la vida quotidiana amb la informació. Comencem a trobar fenòmens que ens desconcerten totalment. Tothom pot explicar coses, el periodista deixa de ser el transmissor de la realitat, les fonts són públiques, perquè estan a les pàgines web, els mitjans de comunicació es poden multiplicar de manera exponencial. El fenomen no ha arribat encara a la política, és veritat. Allí potser hi ha una crisi respecte a la tesi. Teòricament hauríem d'haver arribat abans a la política, però tenim uns polítics molt conservadors, hi ha situacions que els treuen de polleguera i, per tant, no s'hi ha arribat, encara. Déu n'hi do les teories que ja hi ha en aquest camp, com per exemple, repartir el vot i donar vint cèntims de vot a un partit, trenta cèntims de vot a un altre i el cinquanta restant a un altre. De fet, serien fórmules molt més adequades a la realitat actual de fer política. Però bé, oblidem la política.


3. El nou model de comunicació i Internet
3.1. Estancament del model tradicional

En el món de la comunicació hi ha un gran desconcert sobtat. Com és possible que, per exemple, el president dels Estats Units estigui a punt de caure en un impeachment per culpa d'una pàgina web d'un babau de Califòrnia que es diu Matt Drudge, que és el pitjor exemple de periodisme que podríem arribar a tenir mai? Com és que una pàgina web editada per un senyor des de Hollywood desencadena la crisi més gran que han viscut els Estats Units en els últims temps? O com pot ser, per exemple, que mitjançant els missatges electrònics enviats des de Kosovo a la BBC quan les tropes sèrbies estaven entrant s'aconsegueixi trencar totalment la línia informativa de la BBC i la BBC hagi de reconèixer que no sap exactament de què està parlant? Hi ha molts casos en què el model tradicional d'informació ha quedat completament desfasat.

Això passa bàsicament a causa d'Internet. Quan dic Internet em refereixo a Internet en tota la seva complexitat, no només a allò que patiu cada dia quan heu d'anar a classe, que consisteix a engegar l'ordinador, el mòdem, entrar i no aconseguir baixar la informació. No parlo estrictament d'aquesta Internet, que és la que ha iniciat tot el moviment. Crec que això està en les beceroles, fa set anys que Internet, tal i com la coneixem, existeix. D'aquí a vint o trenta anys, aquest sistema de comunicació en xarxa entre iguals serà tan fonamental que difícilment cap element del passat es mantindrà en el seu lloc tranquil·lament, especialment els mitjans de comunicació.

Per què els mitjans de comunicació funcionen així avui? Perquè són pocs i són cars. Estem acostumats a un sistema de mitjans de comunicació en el qual posar en marxa un diari o una televisió costa molts diners i, per tant, és molt difícil trencar situacions ja establertes. Si un diari pot costar 2.000 milions de posar en marxa, en aquesta sala, entre tots, no ho aconseguiríem, i encara menys una televisió. Els mitjans de comunicació se sostenen sobre la base que són molt cars. Per tant, uns pocs que tenen interessos molt concrets els paguen. Mitjançant el diari, aquestes persones ressalten els seus interessos econòmics o polítics perquè arribin a la majoria de la població. Aquesta és l'efectivitat dels mitjans professionals: poden ressaltar i posar per davant una sèrie de fets. Durant el dia passen moltes coses, però ells se n'assabenten de molt poques. Hem arribat a l'absurd que en els nostres mitjans pràcticament tot el que hi apareix no ens afecta, i el que ens afecta, no hi apareix.


3.2. Característiques del nou model

3.2.1. Actitud activa del receptor

En canvi, què es fa quan s'entra en un lloc d'Internet? Quan s'entra a Internet, normalment t'asseus en posició felina. Sempre hi ha algú que fa coses lletges, però normalment s'està en posició felina i triant constantment. A Internet sempre es tria –ara punxo aquest enllaç, ara no el punxo, ara vaig aquí, ara no hi vaig, ara m'he perdut i no sé on sóc, punxo la fletxa i torno enrere. La persona és qui decideix la informació que vol mirar. El canvi fonamental d'Internet és que el poder passa de la mà de qui emet a la mà de qui rep. Aquest és un canvi absolutament substancial i bàsic. A Internet, a diferència dels diaris, la televisió o la ràdio, ningú no pot imposar una teoria, ningú no pot imposar una imatge de la realitat.


3.2.2. Multiplicitat de visions

Si vius a Jerusalem, avui la imatge del dia és aquesta: "Els terroristes maten cinc nois en un atac a Gaza". Aquesta és la portada d'avui del Jerusalem Post, el diari seriós de Jerusalem. Ahir van matar prop de cinquanta persones, però la imatge serà que els terroristes maten cinc nanos a Gaza. Després, llegint les pàgines interiors, trobarem que, bé, també han mort quaranta palestins a mans de l'exèrcit hebreu. Si vius a Ramal·la, probablement la imatge d'avui la pot portar el Palestine Chronicle, que és una versió en anglès dels diaris en àrab de Ramal·la. M'ha semblat que així ho entendríem tots. Diu: "No som sords però no podem sentir". Evidentment parla de la desesperació. "Sis cossos morts en els carrers de...". "Als ferits no els deixen arribar a l'hospital".

Dues imatges absolutament diferents d'una mateixa realitat. Els mitjans tradicionals expliquen una versió de les coses, que pot no ser mentida –tot sovint ho és, però no sempre. Sobretot no és una mentida intencionada, però t'expliquen una part de la veritat. Això fins ara no es podia evitar, era una travessa. Ara comencem a poder evitar-ho, a mirar totes les parts de la realitat, partint de dos elements. Primer, tenim un instrument, que és Internet, que ens permet mirar totes les parts possibles. Segon, la gent pot publicar. Avui dia no és necessari ser un gran mitjà per publicar, i segurament si busquem, trobarem el mitjà més petit o l'associació cultural més petita d'un poble palestí que ens pot explicar la seva visió dels fets.


3.2.3. Complexitat

Aquests elements introdueixen la complexitat, perquè és molt més senzill creure's una versió. El confort espiritual de refiar-nos de les paraules d'una persona és molt gran. M'ho crec i em quedo tranquil; però el problema és que això no ha de ser necessàriament la millor solució. Estem en una societat en la qual ningú no nega la seva complexitat, però, en canvi, molts neguen que la informació complexa sigui bona. Tenim una societat complexa, però volem la informació simple. Simple no vol dir senzilla, és molt diferent. I, és clar, això ja no passa. Aquest esquema ens obliga a un model d'informació que té un cost per a nosaltres, ens hi involucra personalment; hem de capturar la informació i processar-la, ens obliga a viure en un univers més pesat. Segons el nou esquema, ja no és correcte dedicar-nos simplement a acceptar la informació que ens dóna algú, sinó que hem de buscar la realitat d'aquesta informació, per tal de trobar les diferents cares i per entendre probablement que totes les cares tenen una part de raó. Per tant, tothom pot decidir quina part de raó correspon a cadascú i quina posició adopta davant la situació.


3.2.4. Alternança amb el model tradicional

Òbviament, això no ho farem tot el dia. Explicaré una anècdota. A mi m'agraden molt els cotxes i les carreres de cotxes, per això vaig contractar pel Canal Satélite Digital la famosa carrera en què Schumacher va xocar contra la paret. Recordo ara la imatge de Schumacher a tota velocitat i com anava a parar a l'stop. A vegades el Canal Satélite Digital té una opció de Fòrmula 1 que dóna molts canals i permet que facis de realitzador, és a dir, tu decideixes quina càmera punxes en cada moment. Com que he treballat molts anys a la televisió, tot això em fa molta gràcia. Per això, vaig comprar l'opció i ja em veieu allà jugant com un nen petit, ara punxo aquesta càmera, ara l'altra... A mitja cursa m'adono que Schumacher no hi és. Què havia passat amb Schumacher? Al final em vaig adonar que m'havia perdut el moment principal de la cursa. Llavors vaig pensar que si hi havia un senyor que cobrava per realitzar, era millor que realitzés ell, que no pas jo, que només jugava.

Què vull dir amb això? Quan plantejo aquest univers no vull dir que decidiré tot el sant dia. Imagineu-vos que sou al cinema i en un moment de la pel·lícula –ja s'ha intentat, però s'ha de ser idiota per fer-ho– et demanen si el xic besa la xica. La besi o no, m'és igual, però no m'ho facis decidir a mi ara. Crec que hi haurà, per tant, molts moments del dia en què sobreviurà el model antic. Ens agrada ser consumidors passius. Què he dit abans del teclat? L'actitud normal és estar en actitud felina, mentre que davant la televisió l'actitud normal és aclofar-se al sofà amb el comandament a distància. Per cert –un parèntesi–, això invalida aquesta teoria segons la qual la televisió i Internet acabaran essent una mateixa cosa. Ni pensar-ho.

Hi haurà, per tant, molts moments del dia durant els quals no voldrem decidir sobre la informació, preferirem que un altre decideixi per nosaltres, perquè serà una informació poc important, irrellevant o tindrà pocs matisos. Per exemple: "El València guanya el Barça 3 a 0". No hi ha matisos, no hem de donar voltes al tema, està claríssim, no voldrem mirar diferents visions de la jugada. En canvi, hi haurà altres temes que ens resultaran especialment importants. Per tant, sigui per curiositat, per necessitat personal o col·lectiva, decidirem no ser lectors passius, sinó actius. Quan això passa, i passarà cada vegada més, el periodisme tradicional no serveix. De fet, hi ha noves eines, bàsicament a Internet, que són molt millors i molt més adequades per a afrontar aquesta nova situació.

El dia 11 de setembre, el primer avió esclatava a un quart de quatre, em sembla. A les cinc, recordo que a VilaWeb teníem una sensació molt estranya, perquè havia entrat molt poca gent al portal, comparat amb un dia normal. No sé què va passar a les cinc –sí que ho sé, tinc una teoria; ara feia retòrica– que, de sobte, va començar a entrar gent, i de les cinc a la una de la matinada, hi va haver l'allau més monumental, no només a VilaWeb, sinó a qualsevol lloc d'Internet, que s'hagi vist mai en la història. Què va passar? De tres a cinc la gent mirava la televisió, perquè òbviament la televisió és molt més perfecta ensenyant imatges que Internet. No hi ha cap dubte que l'impacte que produïa aquella imatge era tan hipnòtica i brutal que no podíem apartar els ulls de la televisió. Però la televisió, que és molt bona per a ensenyar imatges, és totalment inútil per a explicar què passa, i es va acabar en el moment en què es van acabar les imatges, quan ja les havies vist vint voltes. En aquell moment, la gent necessitava posar-se en posició felina i intentar trobar una explicació –que encara no hem trobat del tot– de per què passen aquestes coses, i aleshores es va decantar brutalment cap a Internet.


3.2.5. La funció de l'enllaç

En aquest terreny, el mitjà de transmissió no és suficient. No n'hi ha prou amb dir "Anem a Internet", perquè un cop a dins, on vas? Internet té una característica bàsica, que el diferencia de qualsevol altre mitjà, que és l'enllaç o link. L'enllaç, a més, té una funció molt peculiar per als periodistes: t'envia a fora d'allà on ets. Els diaris sempre pretenen tenir-te tancat allà a dins; l'enllaç et convida a visitar coses. Si visiteu la portada de VilaWeb gairebé mai no arribareu al final, perquè sempre hi ha un enllaç que et distreu i te n'hi vas. Sempre ens ho han criticat, però és el que s'ha de fer a Internet. Nosaltres diem que no som un portal, sinó un portaavions, perquè la gent s'envola i va a navegar per on li dóna la gana.

L'enllaç és l'essència d'Internet. Quan la gent entra a Internet, es posa a navegar i busca qui caram és aquest Bin Laden i coses per l'estil. L'essencial és que algú li articuli un conjunt coherent d'enllaços, i això ho feu els documentalistes. Aplicat a la realitat diària ho fem els periodistes. Si em permeteu un tòpic per poder crear debat, la barrera que hi havia entre els documentalistes i els periodistes és que els documentalistes us encarregàveu de la informació quan ja havia passat, i quan la notícia era calenta els periodistes intentaven situar l'esdeveniment.


4. Estat actual del nou model de periodisme

Aquest és el nou escenari de trobada entre periodistes i documentalistes. Tenim un món en el qual la complexitat ja és un valor informatiu, ja no és el món dels anys 90, on no hi havia manera d'expressar la complexitat informativa, que culturalment i científicament ja estava clara. Ara ja és un valor informatiu clar, i a més a més té un instrument –perquè a vegades hi ha valors que no tenen instruments i, per tant, es queden en teoria– que es diu Internet per a ressaltar-la, per a posar-la en pràctica. Hem de saber com articulem tot un nou model de periodisme revolucionari que entén que la realitat és una cosa complexa que està fora de nosaltres. Per tant, cadascú tindrà la seva visió de la realitat, però no podem pretendre que la nostra visió sigui la bona. A més, hem de tenir unes eines per a facilitar que el lector faci la seva visió de la realitat tan complexa com sigui possible.

En aquesta tasca és on crec que conflueix una part de l'esperit del periodista amb una part de l'esperit del documentalista. Ara diré un altre tòpic: els periodistes normalment som una gent que mengem molt malament, som molt caòtics, sempre perdem els papers, mai no trobem on és allò que havíem dit i de vegades ens refiem massa del que volem. El documentalista està molt més acostumat a endreçar les coses, a comprovar, per exemple, quin és l'origen real d'una frase, d'una paraula, d'un text, d'un context, i té la sort que aquestes coses tenen més importància en aquest nou món que en l'anterior.

4.1. VilaWeb i el nou periodisme

Per això s'han inventant nous instruments. Evidentment, no pretenc fer propaganda de VilaWeb, però crec els usuaris de VilaWeb, en vista del que he explicat, entendreu molt millor el model que seguim. Nosaltres creiem fermament que el nostre paper és sobretot donar punts, rutes, a partir de les quals cadascú es construeix la seva opinió, i això ho plasmem molt. Hi ha gent que no ho considera gaire periodístic, nosaltres sí. Per exemple, en els dossiers sobre el tema dels palestins i israelians posem tant el que diuen els principals diaris del dia, com un arxiu històric sobre el tema. Per tant, en aquest cas, donem al nostre lector la possibilitat de navegar per milers d'articles de diaris classificats de La Vanguardia, el Washington Post, el Levante, la CNN, l'Avui, un dossier de Le Monde Diplomatique, etc. També li donem les webs del Govern israelià, de l'oficina de Sharon o de la presidència libanesa, de l'Autoritat Nacional Palestina, les fonts principals de Hezbol·là, del Departament d'Estat americà, de l'OLP, o de la Lliga Àrab, mapes, etcètera.

Tenim una secció sobre la cimera de la Unió Europea amb notícies de l'actualitat, amb altres articles que hi ha a VilaWeb i les campanyes contra la cimera. Però després també hi trobarem tots els acords per a la posició favorable, la pàgina de la presidència espanyola, la pàgina contra l'Europa del capital, etc. Alguns diuen que això no és periodisme, que és una altra cosa. Es podria discutir, però per a nosaltres és periodisme, és cabussar-nos en una realitat i intentar explicar a la gent que té molts punts des dels quals aconseguir la informació que necessita, si aquella informació li interessa. Si li interessa relativament poc, es fia del que diem i punt, o es fia del que diu El País, o qui sia i punt. Però quan alguna cosa li interessa realment, té l'oportunitat d'entrar. I això a Internet s'ha aconseguit amb els directoris, que és una de les grans eines periodístiques d'Internet, o amb buscadors com Google o similars, que et permeten trobar informació sobre les coses més estranyes del món. Per primera vegada tenim una capacitat d'informació col·lectiva amb una eina operativa.


4.2. Punt de trobada entre periodistes i documentalistes

El que jo volia bàsicament expressar és que en aquest nou procés revolucionari, no evolutiu, els periodistes com jo tenim més necessitat que mai de les eines dels documentalistes. Tenim més necessitat que mai d'entendre la tradició documentalista, que ens sia portada a les nostres empreses i que evolucioni de la mà del periodisme. La tesi radical sobre la qüestió seria dir que ha mort el periodisme, els periodistes, els diaris i que tot ha acabat. És una tesi possible, no la descarto en absolut. Des del punt de vista dels periodistes que portem uns quants anys treballant, i tenim unes tradicions bones i altres de dolentes, creiem que hem d'intentar aportar aquestes tradicions al nou món amb humilitat, reconeixent que ja no som els amos de la parada, que som un més, que podem aportar els nostres coneixements amb gràcia i ajudar que tot evolucioni d'una manera més racional.

Em sembla que els documentalistes teniu el mateix repte, aportar aquelles parts de la vostra tradició que ens poden servir per a millorar, i entre tots intentar construir aquest nou model informatiu que té una gran força. Només això explica l'èxit d'Internet, un mitjà que en termes tecnològics és un autèntic desastre. L'únic que justifica que funcioni tan bé i que tingui tant d'èxit no és l'aplicació concreta, sinó que de sobte, ni que sigui inconscientment, hem descobert un mitjà contemporani, hem assumit tot allò que ens explicaven els artistes i els científics des de fa cent anys. Quan trobem un mitjà que s'adequa a això, ens agrada i compleix les nostres expectatives.

No sé si algú de vosaltres es connectava a Compuserve o a xarxes similars fa anys, abans d'Internet. Jo sí, i recordo que estava fascinat per l'ordre que hi regnava. Avui dia encara em pregunten per què m'agrada més Internet, que és una selva, que no pas Compuserve, que estava molt ben endreçat, i l'única resposta és aquesta: perquè és una selva, però una selva picassiana. Per tant, fa més amb el que crec que és la societat i la cultura d'avui.




Enllaços relacionats:

VilaWeb:
http://www.vilaweb.com


Talls de veu:


"No estem davant una evolució del periodisme, sinó una revolució":
http://www.wwr.fm/radiouoc/cat/audio/tallpartal1.ram

"Els mitjans de comunicació actuals funcionen perquè són pocs i perquè són cars. Amb Internet es poden posar en funcionament mitjans amb despeses molt menors o gairebé nul·les":
http://www.wwr.fm/radiouoc/cat/audio/tallpartal1.ram

"El nou model de periodisme cal que faciliti al lector tota la informació, perquè ell es faci la seva visió del món, tant complexa com sigui possible":
http://www.wwr.fm/radiouoc/cat/audio/tallpartal1.ram
[Data de publicació: juny de 2002]


SUMARI
1.Introducció: la revolució del periodisme com a gestor de la complexitat
2.Justificació històrica
2.1.Revolució artística
2.2.Revolució científica
2.3.Estancament polític i revolució tecnològica
3.El nou model de comunicació i Internet
3.1.Estancament del model tradicional
3.2.Característiques del nou model
4.Estat actual del nou model de periodisme
4.1.VilaWeb i el nou periodisme
4.2.Punt de trobada entre periodistes i documentalistes


Nota*:

Conferència inaugural dels Estudis d'Informació i Documentació de la UOC (Barcelona, 9 de març de 2002)