Es pot atribuir a Etienne Wenger el fet d'encunyar el concepte de comunitat de pràctica, que va fer servir al llibre publicat en col·laboració amb Jane Lave Situated learning. Legitimate peripheral participation (Cambridge University Press, 1991). Set anys més tard, Etienne, ja en solitari, va presentar el llibre a la versió castellana del qual (de Genís Sánchez Barberán, publicada per Paidós l'any 2001) pertany aquesta ressenya. En aquesta obra, Wenger concep l'aprenentatge com un procés de participació social. Enfront de l'implacable zel amb què actuen la majoria de les institucions contra les comunitats de pràctica (CP), l'autor defensa que l'aprenentatge basat en la participació pot ser molt beneficiós per a les organitzacions.
Per a il·lustrar-ho, l'autor presenta en el pròleg del llibre, que anomena Contextos, dues vinyetes a tall d'estudi de cas. De manera molt amena i gairebé a l'estil novel·lesc de mitjan anys cinquanta, Etienne ens presenta una encantadora tramitadora de sol·licituds d'una companyia d'assegurances mèdiques. La nostra protagonista, Ariel, anirà apareixent al llarg del llibre per a ajudar-nos a entendre el que Wenger ens proposa.
Entrant ja en matèria, en la primera part del llibre es comencen a definir el concepte de pràctica i el de comunitat. Més endavant s'aclareix què és una comunitat de pràctica, i, ara sí, apareixen els tramitadors de sol·licituds com a clar exemple d'aquesta comunitat. En aquest capítol l'autor ens presenta quines són, a parer seu, les tres dimensions d'una CP: el compromís mutu, una aliança d'empreses i un repertori compartit (creació de recursos per a compartir significat).
En la segona part Etienne aprofundeix en el marc de la dualitat del que és individual i el que és col·lectiu introduint el concepte d'identitat com a pivot entre l'àmbit social i l'àmbit individual evitant una dicotomia simplista. D'aquesta manera, sosté la idea que "l'experiència de conèixer no és menys única, menys creativa i menys extraordinària pel fet de ser una experiència de participació". Potser aquesta és la part més feixuga de la lectura, però això no vol dir pas que tingui menys interès, ja que és on els conceptes de participació i cosificació que constitueixen el significat de la CP prenen autèntica forma. Els lectors que tinguin la sensació de no haver copsat del tot la pretensió de l'autor en la primera part sortiran de dubtes cap a la meitat d'aquesta etapa de la lectura.
Finalment, en la tercera part, que l'autor presenta a manera d'epíleg, es planteja com s'ha de dissenyar una CP, si és que això és possible, perquè Etienne mateix parteix de la idea que "l'aprenentatge no es pot dissenyar: només es pot facilitar o frustrar". Aquest apartat complirà dos objectius: oferir un resum dels temes principals i, alhora, il·lustrar l'ús que es pot fer del marc conceptual que es perfila. La importància de la participació, la cosificació i la identitat, com els tres elements que convergeixen de la mateixa manera que els costats d'una piràmide en les dimensions d'una CP, s'hauran d'unir al paper que han d'exercir les organitzacions i les institucions en la tasca de dissenyar-la. Val la pena arribar a aquesta part del llibre, on la prosa recupera el ritme àgil i accessible del començament, per a acabar d'assimilar tots els conceptes que hi són exposats i analitzats. El compromís de l'organització, la seva educació i la dels seus integrants apareixen, també, com a elements bàsics per a aconseguir una arquitectura d'aprenentatge que faciliti el naixement de les comunitats de pràctica.
Per acabar només voldria apuntar que, si bé en cap de les línies d'aquest llibre no trobem el concepte de gestió del coneixement com a marc disciplinari on aplicar aquesta mena d'actuacions, sens dubte que les CP són una manera formidable, dins un ampli ventall de possibilitats, de crear valor a les organitzacions per mitjà del coneixement que s'hi genera. Més ben dit, un dels camins a través dels quals circula el coneixement és el camí de la pràctica compartida. Per tot això, aquest llibre és altament recomanat per als qui vulguin aprofundir en aquest gran calaix de sastre que comença a ser ja la gestió del coneixement.
|
SANZ, Sandra (2003). Ressenya del llibre Comunidades de práctica: aprendizaje, significado e identidad d'Etienne Wenger [ressenya en línia]. UOC. [Data de consulta: dd/mm/aa].
<http://www.uoc.edu/web/cat/art/uoc/ssanz1003/ssanz1003.html>
|
|
 |
|
[Data de publicació: novembre de 2003]
|
|  | |
