Joan Majó: Noves tecnologies i educació

Joan Majó dona en aquesta conferència les claus per a entendre els canvis que han d'implementar-se a l'escola per a adaptar-la a les TIC i a la nova societat de la informació. Joan Majó és expert de la Unió Europea en Societat de la Informació i és el president de l'Information Society Forum. La conferència de Joan Majó es va celebrar en el marc de la presentació del 1r informe de les TIC als centres d'ensenyament no universitàri. Aquest informe és fruit de la col·laboració entre la Fundació Jaume Bofill i l'Edulab, el Laboratori d'Innovació educativa de la UOC, amb el nom de Projecte Astrolabi.
...com ensenya l’escola a utilitzar les noves tecnologies, ja que els continguts són els de sempre, però utilitzant metodològicament aquestes noves tecnologies.	Quan en una conferència es posa el títol "Noves tecnologies i educació" o quan s’intenta parlar de la relació entre noves tecnologies i educació, jo penso que com a mínim es volen dir tres coses diferents. L’Albert Sangrà, quan ha avançat les finalitats de l’observatori, ha dit una cosa: que una de les problemàtiques que l’observatori vol anar seguint és l’ús pedagògic de les noves tecnologies. D’aquests tres elements, dels quals jo feia esment al principi quan parlàvem d’escola i noves tecnologies, volem dir: primer, com ensenya l’escola les noves tecnologies; segon, com ensenya l’escola a utilitzar les noves tecnologies, ja que els continguts són els de sempre, però utilitzant metodològicament aquestes noves tecnologies. Jo m’imagino que bona part del que se segueix és en aquesta àrea. L’informe en parla molt, d’aquest aspecte i vosaltres en sabeu més que jo, perquè no sóc docent.
... aquestes noves tecnologies, a més de produir uns canvis en l’escola, produeixen un canvi en l’entorn i, com que l’escola el que vol és preparar la gent en aquest entorn, si aquest entorn canvia, l’activitat pròpia de l’escola ha de canviar; per tant, se’n va més enllà de l’ensenyament de les noves tecnologies i de l’ensenyament per mitjà de les noves tecnologies.	Però hi ha un tercer nivell que per a mi és molt més important, que és on jo voldria centrar la meva exposició. No solament l’escola o el sistema educatiu ha d’ensenyar les noves tecnologies, no solament ha de continuar ensenyant matèries per mitjà de les noves tecnologies, sinó que aquestes noves tecnologies, a més de produir uns canvis en l’escola, produeixen un canvi en l’entorn i, com que l’escola el que vol és preparar la gent en aquest entorn, si aquest entorn canvia, l’activitat pròpia de l’escola ha de canviar; per tant, se’n va més enllà de l’ensenyament de les noves tecnologies i de l’ensenyament per mitjà de les noves tecnologies. Per tant, m’agradaria centrar aquesta xerrada en aquest darrer aspecte, que jo plantejo pensant com ha de canviar l’ensenyament no pas perquè s’introdueixin les noves tecnologies, sinó perquè ha de canviar la societat com a conseqüència de les noves tecnologies. Aquest serà el fil de la meva xerrada.
	En conseqüència hem de respondre dues preguntes: com està la societat? I, quan diem que passem de la societat industrial a la societat del coneixement, què volem dir? En aquesta societat del coneixement quines són les noves exigències educatives? Per tant, m’ho miro des de fora de l’educació. Jo no diré com s’ha de fer, ja que per a això ja hi ha persones més competents que jo. El meu propòsit és descriure aquest entorn i fer entendre que això comporta unes exigències. Aquesta descripció de la societat de la informació portaria moltes conferències; jo centro aquesta en pocs punts, ja que és una bona manera de fer-ho ràpidament. Aleshores aniríem comentant aquests sis aspectes que em sembla que exigeixen nous reptes educatius.
És a dir, hem fet caure totes les barreres del que és treballar amb nombres: barreres d’espai, de distància, de mida, de temps...	En primer lloc, voldria recordar a qui no ho hagi sentit anteriorment d’on neix tot això que hom en diu societat del coneixement, quin és l’impuls inicial que provoca aquesta transformació. En els aspectes tècnics aquest impuls és molt clar: es tracta de la convergència de dos fenòmens, tots dos tecnològics. El primer, el progrés que hem aconseguit en els darrers anys en totes les tecnologies per a treballar amb els nombres. La informàtica i el seu desenvolupament no és res més que una tecnologia per a treballar amb els nombres cada vegada més i més ràpid, sigui per a transmetre’ls en majors quantitats, a majors distàncies i en menys temps o per a emmagatzemar-los cada cop en espais més petits. És a dir, hem fet caure totes les barreres del que és treballar amb nombres: barreres d’espai, de distància, de mida, de temps... Podríem pensar que la capacitat social de treballar amb nombres és infinita, entenent per infinit una mida que sobrepassa el que necessitem.
	Un bon exemple d’això que dic són les proves que es fan actualment per a augmentar la velocitat d’Internet. Doncs bé, s’ha aconseguit baixar d’un servidor a un PC tota l’Enciclopèdia Britànica en 1,2 segons; això és el que jo anomeno l’infinit. Això és una mostra de la desaparició dels límits pel que fa al que podem fer amb els nombres.
...hem après a codificar qualsevol informació en forma de nombres, que és el que anomenem digitalització.	Però al mateix temps ha succeït un altre fet a part; i és que hem après a codificar qualsevol informació en forma de nombres, que és el que anomenem digitalització. A partir del moment en què amb els nombres som capaços de fer tot el que vulguem, sigui text, so, imatge, etc., aquesta revolució de la informàtica ha arribat a ser la revolució del coneixement. Aquest impuls, o espurna, provoca uns canvis fonamentals en el futur de les nostres societats, dels quals jo ara n’escullo alguns que són els que directament poden tenir relació amb el tema de què avui tractem.
...la facilitat de crear, de processar i de difondre informació ha fet que passem d’una situació en què la informació era un bé escàs a una societat en què la informació és un recurs sobreabundant o excessiu...	Primer, la facilitat de crear, de processar i de difondre informació ha fet que passem d’una situació en què la informació era un bé escàs a una societat en què la informació és un recurs sobreabundant o excessiu. D’informació en sobra des de tots els punts de vista; entrem en una societat en què el diluvi d’informació comença a ser preocupant. La UOC té publicat un llibre de Pierre Lévy titulat El segon diluvi. El primer (diluvi) va ser d’aigua i el segon, el d’ara, és d’informació, però tots dos ofeguen.
....la causa principal de la manca de coneixement és principalment l’excés d’informació. A més, de la manca d’habilitat per a processar la informació necessària en aquest context on som ara mateix també sorgeix la manca de coneixement.	Això des del punt de vista dels educadors és fonamental, ja que els nostres esquemes mentals han de canviar perquè associem la manca de coneixements a la manca d’informació. I això ara, evidentment, ha canviat, ja que la causa principal de la manca de coneixement és principalment l’excés d’informació. A més, de la manca d’habilitat per a processar la informació necessària en aquest context on som ara mateix també sorgeix la manca de coneixement. Les habilitats d’abans —recollir molta informació— no tenen res a veure amb les d’ara —processar la immensa quantitat d’informació que tenim—. És un vici que encara tenim a causa de l’escassetat d’informació que teníem abans.
Davant de la quantitat ingent d’informació que tenim actualment s’han d’introduir noves pautes. És fonamental la tria de la qualitat; jo crec que en el món del futur serà fonamental el paper dels intermediaris de filtre de la informació. És una de les coses que hauran de fer els mestres.	Davant de la quantitat ingent d’informació que tenim actualment s’han d’introduir noves pautes. És fonamental la tria de la qualitat; jo crec que en el món del futur serà fonamental el paper dels intermediaris de filtre de la informació. És una de les coses que hauran de fer els mestres. Hi ha un nou paper, que és el de les persones que trien informació i la valoren i que, d’acord amb aquesta valoració —separar el gra de la palla—, estableixen fonts de coneixement.
Ara els coneixements bàsics en la vida d’una persona canvien en un període de temps inferior a la seva vida i també en la seva vida laboral; això sí que és un fenomen nou.	A més, hem passat d’una societat en què la informació era estable a una societat en què la informació és absolutament efímera. No solament s’ha produït una explosió quantitativa de la informació, sinó també la reducció de la vida útil d’aquesta informació. Com a conseqüència d’aquest ritme d’aparició ràpida de la informació, s’ha produït el fenomen que els coneixements útils són cada vegada més breus a causa de l’aparició d’Internet; s’ha produït una acceleració del cicle de vida de la informació. Ara els coneixements bàsics en la vida d’una persona canvien en un període de temps inferior a la seva vida i també en la seva vida laboral; això sí que és un fenomen nou. Aquesta transgressió demogràfica sí que és un fenomen absolutament nou. Es plantegen problemes molt seriosos de com s’ha de mantenir la vida dels coneixements.
Fins ara, a l’acabament dels estudis ja podíem estar tranquils perquè el fet de tenir estudis (universitaris) significava que ja teníem feina per a tota la vida. El sistema educatiu ha de canviar per a abraçar la totalitat de la nostra vida i no com fins ara que només en comprenia una part. L’educació es confondrà moltes vegades amb el treball.	Hem organitzat des de fa segles un sistema de transmissió de coneixements, escoles per a socialitzar-los i perquè puguin viure i ser útils a la societat. Fins ara, a l’acabament dels estudis ja podíem estar tranquils perquè el fet de tenir estudis (universitaris) significava que ja teníem feina per a tota la vida. Però això ara ja no és veritat; el fet d’haver acabat un cicle formatiu no garanteix res per a tota la vida. Per tant, per molt bé que funcioni un sistema educatiu, s’ha de canviar de dalt a baix, perquè es va dissenyar per a un objectiu completament diferent del d’ara. El sistema educatiu ha de canviar per a abraçar la totalitat de la nostra vida i no com fins ara que només en comprenia una part. L’educació es confondrà moltes vegades amb el treball.
Hem d’abandonar la idea que hem de saber moltes coses, ja que el que és important és saber aprendre-les en el moment que les necessitem.	Fins ara hi havia una edat per a estudiar i una altra per a treballar; ara les barreres entre el treball i l’estudi s’han difuminat completament. Ara s’obliga a repensar els continguts que es donen en la primera etapa (l’escola fins a edats compreses entre 14 i 15 anys); no es pot transmetre el mateix ara, que la formació serà permanent, que quan el plantejament era que la formació s’acabava a l’etapa escolar. Hem d’abandonar la idea que hem de saber moltes coses, ja que el que és important és saber aprendre-les en el moment que les necessitem. És més important saber on són i com es poden obtenir que no pas tenir els coneixements com a objectiu final.
... el sistema d’adquisició d’informació: ara passem d’una societat en què la transmissió d’informació ha estat fonamentalment escrita a una societat en què la transmissió d’informació ja no serà escrita. Haurem d’aprendre a analitzar el llenguatge audiovisual, atès que serà en aquest llenguatge que ens arribarà tota la informació que rebrem en el futur, i d’una manera especial el llenguatge visual.	Hi ha un tercer aspecte que està molt condicionat per tot aquest canvi, que és el sistema d’adquisició d’informació: ara passem d’una societat en què la transmissió d’informació ha estat fonamentalment escrita a una societat en què la transmissió d’informació ja no serà escrita. Han aparegut nous sistemes que agafaran protagonisme; la transmissió escrita encara existirà tot i que canviarà de mitjà. És el que anomenem multimèdia. Haurem d’aprendre a analitzar el llenguatge audiovisual, atès que serà en aquest llenguatge que ens arribarà tota la informació que rebrem en el futur, i d’una manera especial el llenguatge visual. La imatge té un llenguatge impressionant que ha anat evolucionant moltíssim en les darreres dècades. Aquest llenguatge audiovisual no el sabem i els nostres fills tampoc no el saben i reben un impacte extraordinari cada dia, bestial, d’una potència increïble; i, en canvi, de tots els elements audiovisuals no en sabem res. Per això s’aprofiten tant des del punt de vista comercial.
	És curiós, perquè abans, quan engegàvem la televisió i hi havia una pel·lícula que semblava massa forta, fos per raons de sexe o per raons de violència, als infants de 9 o 10 anys els dèiem “Vés a dormir”; però a un de dos anys no li dius “Vés a dormir”. Ell no entén res. Com ho sabem, que ell no entén res? Què carai! Què sabem si no entén res?! Ell, d’imatge, hi entén molt, però el que passa és que no ho sabem; sabem que no entén gaire la veu i sabem que no sap llegir, però l’impacte de la imatge en la personalitat a partir del moment en què els ulls permeten veure-hi jo penso que deu ser impressionant.
...encara no ens hem adonat de l’impacte visual, de l’impacte de la imatge en els processos de formació i en els processos educatius amb relació al que hem desenvolupat fins a extrems inaudits respecte al llenguatge escrit, que vertaderament això sí que ho dominem absolutament i determinadament.	El tema, si voleu, és molt tècnic, però és així: el procés de formació del nostre cervell comença en l’embaràs i acaba a 13 o 14 anys; sabem que quan la criatura neix ja té un nombre neurones, la quantitat de neurones no creix, n’hi ha un nombre fix i, a partir del moment del naixement, ja no hi ha més neurones, sinó que simplement van morint milers de neurones cada any; però, com que n’hi ha milers de milions, no ve d’aquí. El que és un procés continu és el nombre de sinapsis que hi ha entre les neurones, que són uns quants bilions de sinapsis en la persona adulta. Un dia vaig fer un càlcul: si una persona té tants bilions de sinapsis i totes les sinapsis es fan en el procés de educació, quantes sinapsis o quantes interconnexions entre neurones es fan? I me’n van sortir uns quants milions per minut; és a dir, que quan tu a un "nano" li dius "Ei", deu haver fet uns quants milers de sinapsis. Llavors jo m’imagino que cada cop que veus alguna cosa per la televisió es deuen crear milions de sinapsis. Doncs de tot això encara no ens n’hem adonat; encara no ens hem adonat de l’impacte visual, de l’impacte de la imatge en els processos de formació i en els processos educatius amb relació al que hem desenvolupat fins a extrems inaudits respecte al llenguatge escrit, que vertaderament això sí que ho dominem absolutament i determinadament.
...hem de revisar, en aquest món de l’educació, com a conseqüència de les noves tecnologies... És a dir, no es poden continuar ensenyant les mateixes coses de la mateixa manera.	Aquestes tres coses que he volgut dir sobretot em porten a la necessitat que hem de revisar, en aquest món de l’educació, com a conseqüència de les noves tecnologies i com a conseqüència d’aquesta societat del coneixement que creen aquestes noves tecnologies, hem de revisar fonamentalment tres coses, que són —per dir-ho en termes que feu servir vosaltres— els currículums. És a dir, no es poden continuar ensenyant les mateixes coses de la mateixa manera. Davant nostre hi ha unes eines impressionants que permeten que els processos d’aprenentatge siguin molt més personalitzats, molt més fàcils, molt més flexibles. Això és el que anirà sortint sobretot per mitjà d’aquests informes de l’observatori; això no són només els processos, les metodologies, sinó que són els continguts.
...jo dic "Compte! Que l’escola una de les coses que ha de fer és ensenyar la gent a desaprendre".... una actitud nova que s’ha de crear, de renovació, de flexibilitat, de relativisme respecte a segons quin tipus de coneixements.	L’escola i la universitat en el procés de formació dels infants i dels joves han de transmetre, han de posar l’èmfasi en la transmissió d’un altre tipus de coses, d’un altre tipus d’habilitats, d’un altre tipus d’actituds, d’un altre tipus de predisposicions humanes: són les aptituds. Per exemple, es diu molt “Home, és que cada vegada més, el que ha de fer l’escola és ensenyar la gent a aprendre a aprendre”. Evidentment, això ja comença a ser un tòpic, però jo dic “Compte! Que l’escola una de les coses que ha de fer és ensenyar la gent a desaprendre”; perquè aprendre vol dir acceptar que el que saps no val, i això és una actitud que no tothom està disposat a acceptar. Per tant, és una actitud nova que s’ha de crear, de renovació, de flexibilitat, de relativisme respecte a segons quin tipus de coneixements.
S’ha de centrar molt més, fins i tot a nivells bastant alts d’edat, en la formació dels recursos personals, més que dels coneixements.	Jo diria que els currículums cada vegada s’han de centrar menys en la transmissió pura i simple de coneixements, i més en la transmissió d’habilitats, d’algunes habilitats noves d’aquests context de què parlo; que no vol dir només saber fer servir ordinadors ni de bon tros. Vol dir tot això que és el món de l’elaboració del coneixement, de l’adquisició d’informació i de totes aquestes habilitats. S’ha de centrar molt més, fins i tot a nivells bastant alts d’edat, en la formació dels recursos personals, més que dels coneixements.
	En el món laboral això ara cada vegada és més clar: ja no preocupa el que una persona sap; el que preocupa és el que una persona es capaç d’aprendre. Perquè probablement, per a fer la feina que se li demana, els coneixements que necessita ningú no els hi ha pogut donar perquè malauradament els centres educatius moltes vegades van endarrerits respecte al que en podríem dir la renovació de coneixements; llavors el que és important són altres coses. El títol continua essent important perquè dóna un nivell, una idea d’un nivell de recursos i d’habilitats de la persona. En realitat, la majoria d’empreses el que diuen és “Escolta’m, que jo vull una persona que estigui en condicions d’aprendre, que sàpiga treballar en equip, que sigui capaç de canviar d’idiomes, que tingui resistència, perquè la farem treballar moltes hores i moltes altres coses més. I després ja li ensenyarem el que li hem d’ensenyar”. Aquest aspecte és fonamental, i val també per a la nostra activitat de tipus no laboral ni empresarial sinó personal.
...hem de revisar també el paper dels actors. ... els mestres cada vegada seran menys uns purs transmissors de coneixement i, en canvi, seran uns tutors que en el cas concret dels alumnes els faran en gran part la funció que jo deia al principi, d’ordenar la informació, de dirigir-los cap a on la poden trobar, de fer-los notar la diferència de qualitat entre les diferents informacions.	En aquest context, no solament hem de revisar els currículums, sinó que hem de revisar també el paper dels actors. Dit d’una altra manera: què han de fer els mestres? Els mestres tindran una gran feinada d’ara endavant. Però faran coses diferents de les que han fet fins ara. És a dir, el que no faran els mestres és purament i simplement transmetre coneixements, perquè no cal. Ja no calia abans, perquè abans, quan jo anava a la universitat, a vegades dèiem "No vaig a aquesta classe perquè aquest professor només explica el llibre". És evident, si només explica el llibre, el llegeixes i s’ha acabat. Hi havia professors que, a més d’explicar el llibre, deien altres coses que feien que valgués la pena assistir a les seves classes. Per tant, jo penso que els mestres cada vegada seran menys uns purs transmissors de coneixement i, en canvi, seran uns tutors que en el cas concret dels alumnes els faran en gran part la funció que jo deia al principi, d’ordenar la informació, de dirigir-los cap a on la poden trobar, de fer-los notar la diferència de qualitat entre les diferents informacions. És aquesta tutoria direccional i d’intermediari entre l’alumne, l’aprenent, i els coneixements que ha d’aprendre, que ja hi són i que moltes vegades no cal que els hi transmeti el mestre. Purament i simplement, cal una revisió dels papers dels actors, i finalment, com a conseqüència de tot això, caldrà una revisió profunda del paper de les institucions.
El que sí que tinc clar és que ni els currículums, ni els actors ni les institucions no podran continuar essent els mateixos.	L’escola es convertirà en un centre educatiu adreçat a tota la comunitat independentment de l’edat o mantindrà un cert caràcter per a certes etapes i aleshores apareixeran altres centres educatius per a noves etapes? El que sí que tinc clar és que ni els currículums, ni els actors ni les institucions no podran continuar essent els mateixos. En gran part, alguna d’aquestes transformacions s’haurà de fer tenint en compte que el disseny de noves maneres de fer o de nous entorns pot comptar amb unes eines amb què fins ara no comptava. Els nous dissenys es podran fer aprofitant uns recursos que fins ara no existien i que ara han fet trontollar la demanda, però que a la vegada ofereixen elements per a redissenyar totes aquestes coses d’una manera nova i més positiva.