En primer lloc ens hem de preguntar què és la democràcia. El terme democràcia és d’origen grec i significa ‘el poble’. És el poble el que mana, és la veu del poble la que interpreten les autoritats per a posar en pràctica la voluntat del poble, no la seva autoritat. És aquesta la diferència entre la democràcia, l’autocràcia, la plutocràcia, l’oligocràcia, la burocràcia, la tecnocràcia. És realment tota la gent, tots els ciutadans els que manen. I perquè una democràcia sigui veritablement genuïna, tots els ciutadans han de tenir la possibilitat d’expressar-se, de participar.

Descartes va dir “penso, aleshores existeixo”. Si penso vol dir que sóc i si no penso no sóc, no sóc un ésser humà, el qual té una capacitat desmesurada de crear, d’inventar, d’imaginar, que no té cap dels altres éssers vius. Però també som capaços de sentir i de reflexionar sobre aquests sentiments. També podem dir “participo, sóc ciutadà”. Si no participem, no som ciutadans; ens compten, però no comptem. Ens tenen en compte quan arriben les eleccions, quan es fan enquestes d’opinió, però quan comptem és quan som ciutadans de veritat.

Ens hem d’educar per tal de ser realment capaços d’actuar com a ciutadans en plenitud, de participar, de dissentir, de denunciar, d’aplaudir, però no perquè ens diguin que ho hem de fer, no perquè algú ens doni instruccions com si només fóssim marionetes. “Ho faig perquè vull, perquè he reflexionat, he meditat”.

Vivim en un moment en què normalment només som espectadors, receptors d’informació. Ens diuen que som a la societat del coneixement, però no és pas veritat. Som a la societat de la informació. Hi ha alguns ciutadans privilegiats i tenim uns mitjans d’informació fantàstics, però són mitjans d’informació, no de coneixement; hi ha una gran diferència.

El coneixement és el que es produeix com a conseqüència de la reflexió, del pensament, i es converteix en una resposta personal. Tenir aquestes respostes personals, tenir aquesta posició personal, aquesta sobirania personal, fer el que jo vull i no el que em diuen que faci, actuar d’acord amb el meu coneixement i no amb el que em puguin dir des de fora és fonamental perquè hi hagi aquesta participació ciutadana, perquè els ciutadans puguin ser agents i factors d’una democràcia autèntica, genuïna. Però això ho hem d’educar des del primer moment; hem d’educar per a conèixer, per a ser.

Jacques Delors, en la comissió que ha presidit per a l’educació per al segle xxi, ha dit que hem d’aprendre a conèixer, a fer, a ser i a viure junts. Viure junts és fonamental perquè democràcia és també diversitat, és pluralitat, vol dir que tots som únics, que tots som diferents, d’una manera absolutament extraordinària, però que al mateix temps tots ens reunim perquè estem d’acord amb uns principis universals. Aquests principis universals estan ben reflectits en la Declaració dels drets humans de l’any 1948, que constitueix una espècie d’horitzó ètic o moral de la humanitat. Tots estem d’acord amb la justícia, la llibertat, la igualtat, la solidaritat intel·lectual i moral, com diu la constitució de la Unesco. Aquests principis democràtics són com una mena de pilar, les bigues que aguanten tot l’edifici.

Tot això és possible si, a la vegada, cadascú de nosaltres som únics i diferents, i tenim la nostra particular manera de pensar i de veure les coses. Aquesta diversitat és la nostra riquesa i, al mateix temps, el fet d’estar units per aquests grans valors universals és la nostra força. Diversitat, riquesa, unió són la força. Això és el que fa una democràcia autèntica.

Normalment parlem de democràcia a escala local, de democràcia a escala nacional. El nostre país té unes comunitats autònomes que marquen aquesta diversitat, unes llengües diferents, una història diferent, i estem tots aplegats en un mosaic molt bonic, molt plural i molt fort. A la vegada formem part d’Europa i del món. Som ciutadans del món.

Quan l’any 1945, després d’aquella guerra terrible, del genocidi, de les pràctiques més abominables de destrucció i humiliació, es reuneixen a San Francisco per a redactar la primera carta de les Nacions Unides, que s’unien perquè creien en alguna cosa totes juntes, diuen “nosaltres, els pobles”, no diuen “nosaltres, els estats” o “nosaltres, les nacions”, diuen “nosaltres, els pobles”, perquè avui ja tots els pobles formen part d’aquesta visió extraterritorial del món, ja tots formem part d’aquest espai on totes les cultures s’han de trobar i han d’interactuar.

En aquest espai supranacional avui no tenim, per desgràcia, un marc democràtic, un marc ètic, un punt de referència. Molta gent fa diners d’una manera opaca, tèrbola, i després els blanqueja, per la qual cosa es demana que es creï una autoritat internacional perquè aturi aquest tràfic de capitals intolerable; també hi ha, però, un tràfic d’armes que representa dos mil milions de dòlars cada dia.

Us imagineu què vol dir un món en què la força és molt més important que el medi ambient, que la lluita contra la pobresa i que proporcionar aliments i aigua a tothom? Us podeu imaginar què és que als països pobres no es pot curar la sida perquè diuen que el tractament és massa car, quan ens gastem cada dia dos mil milions de dòlars en armament? Us podeu imaginar el que és un món a escala internacional en què cada dia cremem seixanta-sis milions de barrils de petroli? Us podeu imaginar un món on cada dia arriben a la pell de la terra dues-centes cinquanta-quatre mil persones més, la qual cosa vol dir que cada quatre dies tenim un milió de persones més sobre la Terra?  

Aquest és el món que tenim i aquí és, en aquesta democràcia a escala internacional, on hem d’actuar i ens hem d’educar per a aquesta democràcia. Si no ho fem així, cada vegada hi haurà, com ja s’està produint, una minoria de gent que acumularà riquesa enfront la immensa majoria que viurà en unes condicions absolutament inhumanes, amb la qual cosa, a poc a poc, aniran fermentant sentiments de greuge, d’animadversió, d’odi, de violència i, fins i tot, d’agressió. En una paraula, tindrem una gran inestabilitat, una situació d’absolut oprobi de molta gent, d’humiliació de molts dels que són els nostres germans i germanes d’arreu del món. I arribarà un moment en què això provocarà un altre conflicte, una altra guerra, una altra reacció de violència. I ja en tenim prou de violència, ho hem pagat molt car.

El segle que ara s’acaba ha estat fantàstic, hem descobert moltes coses: els antibiòtics, la vacuna contra la poliomielitis... Recordo que, a la dècada dels quaranta, la meva mare, quan li deia que em feia mal el genoll, es posava blanca, pàl·lida, perquè en aquell moment podia ser una poliomielitis. Tot això ja ha passat i hem de ser conscients que ha estat meravellós, però al mateix temps ens hem matat els uns als altres d’una manera contínua.

Hem tingut dues grans guerres —per cert, no originades a Àfrica o a Àsia, sinó al cor d’Europa— i hem tingut un immens nombre de conflictes que han fet que molta gent donés l’únic que tenia, la seva pròpia vida. Per tant, ha d’haver democràcia a escala internacional i aquesta té un nom: les Nacions Unides. Últimament, els països més poderosos —incloent-hi Espanya— tenen una posició de recel, una posició d’anar convertint, a poc a poc, aquesta gran institució, que és un àmbit, un espai de democràcia i de referència ètica, en una organització per a després del conflicte, postconflicte, i no per a evitar la guerra, tal com diu la carta: “Nosaltres, els pobles, hem decidit evitar als nostres fills l’horror de la guerra”.

Però ara ja no, ja no és per a la construcció, per a evitar el conflicte, és per a actuar després del conflicte. Per tant, estan desenvolupant les accions humanitàries, les accions dels refugiats, dels desplaçats, dels ferits, dels canvis de presoners. Tot això són accions humanitàries molt bones, però tot això és per a la Creu Roja.

La societat de nacions, les Nacions Unides, el que han de fer és evitar la guerra, és construir la pau. Perquè si no, quan hi ha guerra, no hi ha democràcia, quan hi ha violència, aquesta ho ocupa tot. Que ningú no s’enganyi: la violència és incompatible amb la democràcia. Quan qui la fa no la paga, quan hi ha impunitat —ara s’ha vist a escala mundial amb el cas Pinochet— no hi ha democràcia. La impunitat és incompatible amb la democràcia.

Per tant, tenim un cercle interactiu, que també podria ser un triangle, on cada un dels angles pot interactuar d’una manera contínua amb nosaltres. La pau, perquè duri, ha de tenir un desenvolupament just, una distribució justa. Això només es pot imaginar si hi ha un sistema de democràcia, és a dir, la veu del poble, que protesta si les coses no van bé.

La pau és el fruit de la justícia, s’ha repetit moltes vegades. Crec que és així i, per tal que la llei sigui justa, fa falta la veu del poble. No hi ha hagut mai cap sistema autoritari en què les lleis hagin estat justes. Per què? Perquè hi ha el silenci. El poble no existeix; només els que manen són els que dictaminen. Això es justifica dient que és l’imperi de la llei. Però no hi havia llei a Weimar quan hi era Hitler, o a Rússia, a la Unió Soviètica, quan hi era Stalin? El que hem de fer és transformar la legalitat en justícia, precisament per la intervenció, per la participació dels pobles quan hi ha un sistema democràtic.

La interacció entre pau, democràcia i desenvolupament és la manera de comprendre per què la democràcia és la nostra esperança, per què avui és tan rellevant des de tots els punts de vista. 

He parlat de la llibertat d’expressió com un dels drets humans fonamentals, però em preocupa la capacitat d’expressió, perquè un pot ser lliure per a expressar-se però no tenir la capacitat per a fer-ho perquè no l’han pogut educar. Això m’ha fet admirar molt el meu pare i la meva mare, que no van tenir més que l’escola de bacinets, una educació primària molt curta; gràcies al seu treball i a la seva formació personal van desenvolupar la seva personalitat i capacitat creativa i participativa.

Això avui ho hem d’incorporar decididament a l’educació a tots els nivells. Ens hem d’adonar que hem de ser ciutadans del món, que hem de conèixer la història, que hem de pensar en l’esdevenidor i, sobretot, hem de saber que hi ha uns valors que són fonamentals per a educar en la democràcia, en la tolerància. La tolerància no és indulgència, la tolerància és posar-nos a la pell dels altres, la tolerància és actuar com si estiguéssim en el paper de la persona en què estem pensant o que ens serveix de referència. En una paraula, l’alteritat és fonamental perquè aquesta democràcia sigui genuïna, sigui forta, sigui una democràcia consolidada.

L’educació és, per tant, la que ens dóna aquesta capacitat d’actuar per nosaltres mateixos, però hem de tenir temps per a pensar, hem de tenir temps per a dissentir, hem de tenir temps per a no ser dòcils. 

He citat moltes vegades els poemes del Llibre d’hores, de Jesús Massip, que a mi em va encantar. L’altre dia li vaig dir que és genial tenir aquesta reflexió sobre la docilitat a mesura que passa el temps. En el seu llibre diu que les hores tornaran i ens trobaran fets i dòcils.  

Doncs bé, la democràcia demana —i l’educació per a la democràcia demana— que quan les hores tornin ens trobin sempre indòcils. Això ha estat per a mi una de les grans lliçons del meu pare, la permanent posició de dissentiment, com una exigència ètica, és a dir, jo no puc dir que estic d’acord si no ho estic; però això sense violència, mai la violència, la violència genera violència. Però amb fermesa, amb perseverança hem de dir “no, amb això no hi estic d’acord”. Només d’aquesta manera podríem canviar les coses.

Hi ha una anècdota de fa set o vuit anys, quan era a les Nacions Unides. Un dia el meu pare em va preguntar com anava la Unesco i li vaig dir que anava millor; em va respondre si realment anava millor o és que m’estava tornant dòcil. Això és el que ens hem de plantejar tots els dies: les coses van millor o és que ens deixem portar pel vent, ens deixem arrossegar i diem que no hi ha res a fer i hem d’acceptar les coses tal com són. No senyor! No s’han d’acceptar mai les coses tal com són, si fem això no tindrem mai un sistema democràtic just; si ens deixem arrossegar per aquestes grans ventoleres d’uniformisme, de gregarització, d’hegemonització no serem mai el que cada ésser humà ha de ser, que és aquesta sobirania personal, aquesta capacitat de fer el disseny de la seva pròpia vida.

Una vegada he parlat d’aquesta necessitat de l’existència d’una institució a escala supranacional, les Nacions Unides, que s’han d’ajudar, reforçar i, de fet, s’estan debilitant, vull acabar fent referència a la societat civil, que ha de tenir un paper més rellevant per mitjà de les organitzacions no governamentals.  

Hi ha hagut últimament manifestacions que demostren que no estan d’acord amb la manera com s’estan portant bona part de les grans dimensions de la cooperació internacional, les accions financeres, les institucions internacionals, el fons monetari, el banc mundial, etc.

Vull fer una reflexió molt ràpida sobre la importància d’establir una espècie de xarxa, a la qual cosa, avui, entitats com la Universitat Oberta de Catalunya, ens poden ajudar, perquè tenen la capacitat de dominar aquests mitjans informàtics i establir unes grans xarxes a escala mundial. Si no es crea una xarxa mundial del pensament de les organitzacions no governamentals que volen augmentar la cooperació internacional, no es podrà fer pas, perquè els nostres interlocutors són massa alts, massa grans. S’està produint l’anomenada megafusió d’empreses, d’institucions..., i els estats tenen cada vegada un paper més reduït perquè només poden actuar a escala nacional i ells també s’han d’aplegar, han de fer unions com la Unió Europea. Fins ara han estat unions econòmiques, però poden arribar a ser unions de política i d’estratègia, llavors tindran més importància, per això han de tenir fils d’unió que no siguin només els diners. Això també ho hem dit sempre a casa: “als amics, ni un duro; els diners divideixen, no uneixen”. El que uneix és que pensem igual, en la mateixa direcció, que sentim els mateixos valors. Això és el que pot unir Europa, que seria l’Europa de les llums, de la democràcia, de la inspiració, de l’obertura.  

Universitat Oberta, oberta no vol dir oberta a Catalunya, sinó oberta des de Catalunya per a tothom, i això és el que hem de fer nosaltres des de Tortosa, des de Catalunya, des d’Espanya, des d’Europa. Europa ha estat massa tancada. Europa s’ha anat protegint. Parlem de mercat lliure: quin mercat lliure? El mercat agrícola de la Unió Europea és un dels més captius del món, un dels més protegits. Per tant, hem de conèixer des de la nostra realitat, la realitat del món i, d’aquesta manera, viure ja l’anomenat poble global i poder tenir una democràcia global i practicar com a ciutadans del món, que és el més important avui en l’educació per a la democràcia.

He afavorit el concepte de cultura de pau i de la no-violència davant de la cultura d’imposició, de força, que sempre ha estat present a la nostra història. Ciceró ens va enganyar, perquè ens va dir “si vols la pau, prepara la guerra” i, és clar, hem estat preparant la guerra i quan prepares la guerra, fas la guerra. Ara ens hem adonat, però molt tard, que s’ha de preparar la pau, si volem la pau, hem de preparar la pau.

Doncs bé, cal substituir aquesta imposició: sóc més gran que tu, sóc més fort que tu, sóc més ric que tu i, per tant, m’has d’obeir; jo mano i tu has de fer el que jo vull. Tot això s’ha d’acabar i ho hem de substituir per una relació de diàleg, de comprensió, de dissentiment, de discussió. Sense violència hem de procurar posar finalment en pràctica el que abans us deia: “nosaltres, els pobles, hem decidit evitar als nostres fills l’horror de la guerra”