|
Evolució d'Internet
Robert
E. Kahn. President
de la Corporation for National Research Initiatives, Reston, Virgínia,
Estats Units
La majoria de la població de tot el món que coneix Internet
creu que és un mitjà d'intercanvi ple de vitalitat que ofereix tota una
sèrie d'usos, la majoria comercials. Molts també saben que Internet -que
es va crear inicialment amb el suport del Govern d'Estats Units, la Defense
Advanced Research Project Agency (DARPA) i més tard la Fundació Nacional
de Ciència (NSF), el Departament d'Educació (DOE) i altres organismes
i departaments- té les seves arrels en la comunitat científica. En els
últims anys, el sector privat ha realitzat grans inversions en la construcció
de les capacitats d'Internet, i el seu recent creixement s'ha alimentat
gairebé exclusivament de les iniciatives d'aquest sector privat. No obstant,
tan sols fa una dècada, Internet encara era l'enclavament privat de la
comunitat científica. En aquella època, pocs empresaris de telecomunicacions
creien que el sector privat acabaria exercint una funció tan important
per encapçalar el seu desenvolupament continuat i que Internet acabaria
exercint una funció tan essencial en l'economia d'Estats Units (i del
món) en el curt interval de deu anys.
Aquest article comença amb un breu resum dels avenços
que van portar a la generalització d'Internet. Es prestarà atenció a alguns
dels problemes de transició claus en el trasllat d'Internet de l'esfera
de control del Govern d'Estats Units al sector privat. Es destacarà la
necessitat de normes i estructures de gestió eficaces, juntament amb la
necessitat d'una conscienciació contínua per part dels governs en relació
amb Internet i la seva administració. Per últim, es debatran algunes de
les necessitats a llarg termini de la comunitat d'usuaris, així com dels
proveïdors d'equipament i serveis d'Internet, per ocupar-nos de les possibilitats
de futur.
Antecedents
Internet és un conjunt de xarxes de tot el món
que funcionen perfectament entre si a través d'una arquitectura oberta
i dels seus protocols associats. Les tres primeres xarxes d'Internet van
ser l'Advanced Research Project Agency Network (ARPANET), la xarxa de
paquets per ràdio i la xarxa de paquets per satèl·lit, totes patrocinades
per DARPA fa unes dècades. Cadascuna d'aquestes tres xarxes es va concebre
i implantar per separat, però el que és més important, l'arquitectura
d'Internet es va crear perquè fos independent de la implantació o el disseny
detallat de qualsevol de les seves xarxes constituents. Com a conseqüència,
la tecnologia per al sistema de comunicació en xarxa podia evolucionar
i canviar, i la tecnologia més avançada es podia integrar a la tecnologia
anterior simplement afegint noves xarxes.
L'èxit d'Internet depenia molt, doncs, de la tecnologia
informàtica de comunicacions subjacent que s'havia introduït per primera
vegada a ARPANET. Les nocions bàsiques de la commutació per paquets ja
es coneixien a finals dels seixanta i havien tingut bons resultats en
el projecte ARPANET a principis dels setanta. A més, la noció dels protocols
d'hostes estratificats, que també va provar el projecte ARPANET, donava
cabuda a la creació de noves aplicacions i serveis a sobre dels ja existents
i ha arribat fins ara com un paradigma bàsic de la implantació de protocols.
No obstant, per arribar a l'arquitectura d'Internet
no es va seguir un camí recte des dels primers avenços en matèria de xarxes.
De fet, en la implantació original de l'equipament de la xarxa de paquets
per satèl·lit es va assumir que s'integraria en la memòria superior d'un
ARPANET IMP (Interface Message Processors [processadors de missatge d'interfície])
i que no seria una xarxa separada accessible externament. Aquest va ser
potser el primer de molts casos en què la gestió de la xarxa va requerir
una coordinació més estreta amb l'arquitectura de les xarxes i va plantejar
el problema bàsic del govern global de la "xarxa de les xarxes". Com ja
sabem, no hi ha cap entitat responsable del rendiment general d'Internet,
de la mateixa manera que no hi ha cap entitat responsable del rendiment
de l'economia mundial. Alguns ho consideren una debilitat fatal; d'altres,
la seva força principal. Independentment de la seva opinió, tots els participants
tenen un interès bàsic en l'èxit del sistema i normalment faran tot el
que estigui a les seves mans per contribuir-hi, alhora que reconeixeran
que potser han de col·laborar en la resolució de certs problemes i temes
que no es poden resoldre aïlladament.
El desenvolupament del sistema de comunicació en
xarxa durant les últimes quatre dècades es pot categoritzar normalment
de la manera següent:
-
El període dels seixanta, en què van sorgir les
idees bàsiques per al sistema de comunicació en xarxa informàtic,
especialment la commutació per paquets i les possibilitats de compartir
recursos amb xarxes informàtiques.
-
El període dels setanta, quan es va desenvolupar
la tecnologia de la commutació per paquets i es va posar a prova
en diverses xarxes experimentals i comercials, començant amb ARPANET
a velocitats de 50 Kbps. Aquest va ser sobretot un període d'avenços
tecnològics, entre els quals figuren la creació de les àrees de
xarxa local, com Ethernet, i els petits ordinadors, com el Xerox
Alto per a usuaris individuals, que va anticipar l'ordinador personal
tal i com el coneixem avui.
-
Als vuitanta, va començar el desplegament i la
comercialització generalitzats de la tecnologia. El sistema de comunicació
en xarxa es va ampliar a totes les comunitats de recerca i educació
superior. La indústria es va posar a fabricar i vendre ordinadors
personals i estacions de treball, xarxes d'àrea local i software
relacionat. El Transmission Control Protocol/Internet Protocol (TCP/IP)
(protocol de control de transmissió/Protocol d'Internet) va esdevenir
el protocol estàndard per a les comunicacions informàtiques. La
National Science Foundation Network (NSFNET) (xarxa de la Fundació
Nacional de Ciència) va substituir ARPANET com a xarxa central d'Internet,
amb velocitats d'1,5 Mbps. A finals dels vuitanta, hi havia milers
de xarxes i desenes de milers d'hostes en l'Internet emergent d'aleshores.
La majoria d'aquestes xarxes eren xarxes locals i regionals que
s'havien format durant la dècada.
-
Els noranta han estat la dècada de comercialització
d'Internet. Des dels primers experiments per enllaçar els sistemes
de correu electrònic comercial a la part d'Internet amb suport governamental
(i, en aquell moment encara dominant), va augmentar la conveniència
de permetre interaccions comercials a l'NSFNET. Es va prescindir
d'ARPANET. El projecte de llei Boucher, aprovat per la Cambra de
Representats dels Estats Units a principis de 1993, va obrir l'NSFNET
a l'ús comercial. Uns anys després, es va considerar que el sector
privat tenia una capacitat suficient de comunicació en xarxa i el
Govern federal d'Estats Units va posar fi a l'NSFNET. Tot i que
Internet creixia a un 100% anual abans de 1993, la introducció del
navegador Mosaic per a la World Wide Web va fer que l'ús d'Internet
s'accelerés espectacularment (vegeu l'Annex estadístic, Secció 3).
Ara es dóna per suposat que, a finals d'aquest dècada, aproximadament
100 milions d'usuaris tindran accés a Internet. Una dècada més tard,
el nombre es podrà haver multiplicat fàcilment per deu, la qual
cosa representarà potser el 10% de la població del món.
Transició cap al sector privat
Tot i que la decisió del Govern d'Estats Untis de privatitzar
parts clau d'Internet, com el Domain Name System (DNS) (sistema de noms
de domini), va originar un debat a molts continents, no es tracta d'un
fenomen nou. De fet, el pas cap a la privatització s'ha donat progressivament
al llarg de moltes dècades. A finals del setanta, DARPA va començar a
implicar la comunitat de recerca en el procés de decisions de les normes
d'ARPANET, i a mitjans dels vuitanta, aquesta responsabilitat bàsica havia
estat assumida per la comunitat de recerca. Com a part d'aquesta estratègia
des del començament, l'NSF va animar i, en diversos casos, va finançar
la creació de xarxes de recerca locals i regionals per part del sector
privat. Amb l'ajuda de l'Internet Engineering Task Force (IETF) i l'Internet
Assigned Numbers Authority (IANA, www.iana.org/faqs.html),
l'NSF va capacitar aquests grups per tal que s'encarreguessin d'encapçalar
la iniciativa de crear normes. L'NSF, en col·laboració amb la Internet
Society i diversos grups de moltes regions, va reconèixer la funció que
els organismes del sector privat havien exercit en l'organització global
i el govern d'Internet.
Arribats en aquest punt, en relació amb l'evolució d'Internet,
la funció essencial del Govern d'Estats Units, en col·laboració amb altres
governs, ha de ser:
garantir que l'evolució d'Internet en l'àmbit
local, nacional, regional i mundial sigui un procés just;
proporcionar una capacitat consultiva en
el cas que les iniciatives privades no garanteixin la imparcialitat
o el funcionament eficaç d'Internet;
eliminar els colls d'ampolla, les barreres
i altres obstacles del progrés;
donar suport a la recerca avançada; i
solucionar els problemes normatius relacionats
amb Internet i fomentar o estimular el progrés a Internet per al benestar
general de la societat.
Amb la possible excepció de les últimes dues,
pot ser força difícil que els governs portin a terme eficaçment aquestes
funcions. La noció d'imparcialitat és probable que sigui difícil d'aconseguir
entre les parts en competència i, entregats als seus aparells, les organitzacions
del sector privat tendiran més a inclinar el procés al seu favor sempre
que puguin. El sector privat pot aportar funcions de supervisió, però
aquestes també s'han de vigilar de prop, encara que només sigui en pro
de l'interès públic. Per últim, pot ser difícil determinar moltes de
les barreres i colls d'ampolla, i encara més trobar vies eficaces per
superar-los. És important que els precursors del canvi no es vegin obstaculitzats
per les maneres instituïdes de fer negoci.
Els governs no poden solucionar de manera eficaç aquests
problemes unilateralment, però sí que poden basar-se en l'aportació del
sector privat. La recerca és la clau per donar pas a noves capacitats.
Tot i que la indústria té l'incentiu de dur a terme recerca a curt termini,
en el procés de creació del producte, amb poques excepcions, normalment
no invertirà en recerques a llarg termini. Des de la desintegració del
Sistema Bell el 1984, la quantitat de recerca industrial a llarg termini
ha continuat sent baixa. Tan sols els estats semblen capaços de comprometre's
a finançar la recerca a llarg termini (vegeu la Declaració mundial de
la UNESCO sobre ciència i l'ús del coneixement científic, www.unesco.org/science/wcs/eng/declaration-_e.htm).
El US President's Information Technology Advisory Committee (PITAC) (comitè
consultiu de les tecnologies de la informació del president d'Estats Units)
va recomanar recentment que s'augmentés significativament el finançament
de la recerca en tecnologia de la informació a llarg termini. És probable
que el Congrés d'Estats Units faci cas d'aquesta recomanació, encara que
la quantitat exacta de l'augment al llarg del temps no es coneixerà durant
un cert temps.
En un moment en què la funció dels governs sembla
que es va reduint, el tema del govern d'Internet també s'està debatent
amb un cert fervor. La idea d'una sola organització o part responsable
de l'administració global d'Internet sembla tan poc corrent com la d'un
organisme semblant per al govern de l'economia del món. Cada operador
de xarxa estarà sotmès a un o més règims governamentals i ordenaments
jurídics, i les normes que permeten la interoperabilitat s'han de mantenir
i permetre que evolucionin. Això requereix coordinació i intercanvi.
Tot i que els grups com la Internet Society i IETF, i més recentment
el World Wide Web Consortium (W3C) i l'Internet Corporation for Assigned
Names and Numbers (ICANN) (www.icann.org/faq.html) representen algunes
de les iniciatives entre les moltes parts interessades per treballar
conjuntament, els primers passos cap a la col·laboració entre els proveïdors
de serveis d'Internet es van fer durant l'última dècada. Alguns exemples
específics són la formació del Commercial Internet Exchange (CIX) a
finals dels vuitanta per facilitar l'intercanvi de trànsit entre els
proveïdors de serveis comercials d'Internet, i més recentment la formació
de l'Internet Operators Group, conegut com a IOPS.ORG, per ocupar-se
dels problemes i els temes relacionats amb el rendiment d'Internet.
La formació de l'ICANN per coordinar els temes de la concessió de noms
i adreces tan sols és l'avenç més recent per mantenir la vigilància
d'una part del problema de govern d'Internet en una organització privada.
Tendències, necessitats i requisits
En aquesta secció, es comenten breument algunes de les
tendències, necessitats i requisits d'Internet en els pròxims anys. Aquest
comentari és necessàriament incomplet perquè Internet ofereix oportunitats
en gairebé totes les direccions i aspectes. No obstant, és probable que
els següents aspectes siguin essencials per a qualsevol avenç.
Ample de banda d'alta velocitat. En el període
de tres dècades, la velocitat de les línies en xarxa ha augmentat de 50
KB/s a 10 GB/s. Avui, l'usuari típic pot accedir a Internet mitjançant
connexions de telefonia commutada a 56 KB/s o amb provisions d'accés local
especial com les Xarxes Digitals de Serveis Integrats (XDSI) a 128 KB/s,
mòdems de cable a 10 MB/s (compartit amb altres usuaris de cable en la
seva part del sistema), o per diversos nivells de les Digital Subscriber
Lines (DSL) (línies d'abonat digitals) de les empreses telefòniques a
velocitats de fins a uns 6 MB/s. El cost d'aquestes connexions locals
als Estats Units oscil·len entre unes desenes de dòlars mensuals i uns
pocs centenars, pel que fa als serveis de DSL més avançats. A aquestes
velocitats d'accés, la part de llarga distància d'Internet sol costar
entre unes poques desenes de dòlars i uns pocs milers de dòlars mensuals.
Amb tot, molt pocs usuaris, si n'hi algun, tenen accés a les capacitats
de gigabit per segon de què disposen algunes empreses. El que passa és
que no hi ha provisions per subministrar-les als usuaris individuals a
menys que es gastin sumes considerables per encarregar aquests serveis
usuari per usuari (a un cost que fàcilment pot arribar als centenars de
milers de dòlars o més). Per això les velocitats de gigabit ara per ara
són econòmicament poc pràctiques per a la majoria d'usuaris. Pel que fa
a les empreses, on les inversions es poden compartir entre molts usuaris
i es consideren com una despesa empresarial, la situació és molt més factible,
però hi ha pocs incentius per fer aquestes inversions a menys que el negoci
o les aplicacions així ho exigeixin. Si es pot proporcionar accés local
barat a un preu en funció del consum dels serveis de llarga distància,
aleshores les capacitats d'alta velocitat poden esdevenir assequibles
per a les empreses. Les empreses informàtiques i de software tindran,
llavors, un incentiu per produir nou hardware i software per a les aplicacions
de gigabits.
Connectivitat sense fils. El ràpid creixement de
la radiorecerca, la telefonia cel·lular i altres aplicacions sense fils
(com ara les xarxes d'àrees locals, o LAN, sense fils i l'accés a Internet)
ha fet que els preus dels dispositius sense fils caiguin gairebé al nivell
de béns de consum. Recentment han aparegut dispositius en miniatura amb
capacitats informàtiques que s'acosten a les dels PC d'escriptori (però
amb visualització, emmagatzematge i vida de bateria limitats) i acabaran
dominant el mercat. No seria d'estranyar que la majoria d'aquests dispositius
tinguessin connexions sense fils i continuessin a preus assequibles.
La capacitat de connexió permanent, si s'ha de triar,
arreu on es vagi, és probable que sigui la norma. No obstant, la dimensió
petita acabarà dictant el perfeccionament de la tecnologia de veu com
a mitjà per controlar les interaccions informàtiques. És probable que
apareguin nous mitjans de visualització, de la mateixa manera que nous
mètodes per assenyalar i seleccionar dins d'aquests nous contextos. L'accés
sense fils a velocitats de fins a 1,5 MB/s en la pròxima dècada sembla
destinat als que es puguin permetre el seu elevat preu, però l'accés sense
fils d'alta velocitat en l'entorn local també és possible. L'economia,
entre altres coses, determinarà la viabilitat de proporcionar aquesta
capacitat mitjançant tecnologia sense fils en lloc de la fibra o de substituir
el coure. Per últim, l'accés per satèl·lit continuarà sent atractiu per
a certes aplicacions, com ara l'accés al centre de telecomunicacions fix
en indrets pròxims, o per a comunicacions mundials que no depenen en absolut
del centre de comunicacions terrestre (vegeu, per exemple, el Capítol
13).
IP omnipresent. El Protocol d'Internet actual proporciona
un camp de 32 bits per a les adreces. Aquest camp, que els seus inventors
van considerar com una capacitat superior, perquè podia designar diversos
bilions de màquines o dispositius finals, està a punt de quedar saturat
per culpa de la proliferació d'ordinadors personals. Els intents per donar
cabuda a aquest creixement s'han centrat al voltant de la creació i el
desplegament d'Ipv6, una versió del protocol de 128 bits que augmenta
la versió original de diverses maneres. Tot i que pot semblar difícil
de creure, al final podem trobar que fins i tot nombres tan immensos com
1040 (que és com es poden direccionar molts dispositius amb 128 bits)
no són prou grans. Aquesta dimensió permetrà que tots els dispositius
coneguts tinguin una adreça de xarxa. Amb la omnipresència de la informàtica
de xips a preus rebentats, totes les neveres, torradores, forns, estufes,
interruptors de la llum i poms de la porta es podran supervisar i controlar,
en principi, per les parts autoritzades a Internet.
Proliferació d'informació digital. El correu electrònic
ha estat un dispositiu de la xarxa d'ençà dels primers dies de l'ARPANET,
igual que els arxius informàtics i la capacitat de traslladar-los d'una
màquina a l'altra per la xarxa. La World Wide Web ha simplificat molt
la mecànica d'especificar arxius com una cadena única (coneguda com a
localitzador uniforme de recursos, o URL) que consisteix en el nom de
la màquina seguit del nom de l'arxiu. A més, el disseny de la Web va adoptar
algunes de les millors característiques de l'Standard General Markup Language
(SGML), un llenguatge de marcat de gràfics inventat per la comunitat editorial,
i va elaborar una versió simplificada anomenada HTML que era més fàcil
d'aprendre. Els arxius escrits en HTML es poden manipular més fàcilment
amb l'ordinador per a la seva presentació en moltes pantalles en comparació
amb els arxius formatejats de moltes maneres diferents, de vegades arbitràries.
Molts usuaris es connecten a Internet tan sols per enviar i rebre correu
electrònic i per accedir a la Web. Aquestes dues funcions són un primer
pas important per posar la informació digital a l'abast per Internet.
Les últimes iniciatives per crear dipòsits d'objectes digitals que puguin
perdurar durant llargs períodes de temps i que s'hi pugui accedir amb
precisió a través de moderns mecanismes de recerca estan gairebé a l'abast.
Aquestes sistemes, part d'un mètode d'arquitectura oberta coneguda generalment
com a "infraestructura d'objecte digital", tenen la capacitat d'englobar
la Web així com la majoria dels altres sistemes d'informació.
Comerç electrònic. La ingenuïtat dels emprenedors
enlloc no és més probable que s'exploti que a Internet. Gairebé cada dia
apareixen mètodes nous i innovadors per a l'ús d'Internet de maneres que
sorprenen fins i tot als observadors més experimentats. Els volum de negocis
per Internet arriba actualment als diversos milers de milions de dòlars
anuals i es preveu que superi el bilió de dòlars a principis del pròxim
segle. Segons les últimes estimacions, el fenomen d'Internet va ser el
responsable aproximadament d'una tercera part del creixement econòmic
als Estats Units durant 1998. La preocupació sobre la seguretat dels números
de la targeta de crèdit s'ha atenuat molt donada l'escassetat de problemes
greus i gràcies a l'acció de les empreses de les targetes de crèdit, que
han assumit la major part de la responsabilitat davant del frau, protegint
d'aquesta manera l'usuari final. Les principals preocupacions se centren
ara en problemes com el d'autenticar les parts en qualsevol transacció,
la resolució de problemes d'intimitat i seguretat i la recerca de mitjans
per solucionar les disputes d'ordre general. Actualment ja no es debat
sobre els impostos d'Internet. A la llarga, a mesura que l'economia d'Internet
continuï creixent, la necessitat de tenir un mitjà sòlid d'administració
d'impostos per substituir els impostos locals perduts o substituir-los
d'alguna manera efectiva anirà apareixent en la forma de grans problemes
que requeriran la cooperació internacional. En aquest sentit serà essencial
que hi hagi una millor informació sobre Internet, la seva explotació i
el seu ús, bona part de la qual ara per ara no està disponible. L'anàlisi
i la interpretació de les dades probablement estan sotmeses a moltes interpretacions
per part de diferents grups.
Els requisits i les necessitats actuals per a un nou progrés
se centraran en els temes següents:
-
Mitjans de certificació disponibles arreu i acceptats
internacionalment. Això pot comportar la participació dels governs
en algun nivell, com ara la certificació d'informació governamental.
Pel que fa a la certificació no governamental, aquest servei el pot
proporcionar el sector privat.
-
Un mitjà de gestió de la propietat intel·lectual
en l'entorn de la xarxa (vegeu també el Capítol 8). En primer lloc,
és essencial poder identificar la propietat intel·lectual de manera
consistent i coherent. Ja es disposa de tecnologia per incorporar
sistemes d'identificació, però la capacitat de marcar la informació
digital per representar-la sense que s'hagi intervingut, o per a la
qual s'oculta certa informació, encara s'està investigant. Els drets
i els interessos en la propietat intel·lectual són principalment els
coberts per les patents, el copyright i les marques comercials. Tanmateix,
continua sent difícil identificar els drets i els interessos, o saber
què es pot fer, en general, amb informació digital obtinguda per la
Xarxa. El Cross-Industry Working Team va descriure en un informe un
mètode basat en operacions fixades per als objectes digitals. S'han
creat llenguatges per automatitzar la negociació de certs usos. No
obstant, en gran part, els titulars de drets encara són reticents
a l'hora de fer accessibles per Internet els seus recursos valuosos
perquè temen que la informació es divulgarà a tot arreu gratuïtament
i, per tant, afectarà negativament els seus ingressos.
-
La tecnologia de seguretat es va generalitzant a
Internet, especialment amb l'ús d'una encriptació potent per gestionar
les targetes de crèdit i per als intercanvis entre parts autoritzades,
com ara les institucions bancàries i altres institucions financeres.
A més, les restriccions que s'han establert sobre l'ús general de
la tecnologia d'encriptació utilitzant claus de 56 bits ja no tenen
efecte, però continuen en vigor per a modalitats més sòlides d'encriptació.
Tot i que aquesta tecnologia ofereix un gran poder per protegir la
informació, també pot introduir greus impediments per a la utilització
de la informació fins i tot per part d'usuaris autoritzats, i introdueix
despeses significatives en la gestió segura de claus així com de sistemes
globals. Les lleis varien molt d'un país a un altre en aquesta matèria.
-
La lluita (mundial) contra els virus. La propagació
dels virus es pot donar a gran velocitat; les mesures per detectar-los
i combatre'ls requerirà la col·laboració de moltes parts. En alguns
casos, potser no se serà a temps d'instituir relacions de treball
amb altres països per fer front a aquests atacs i seran essencials
plans previs de cooperació. Als Estats Units, El Computer Emergency
Response Team (CERT) de la Universitat de Carnegie Mellon fa un seguiment
de les amenaces més conegudes contra la seguretat i alerta els organismes
responsables quan ho creu necessari. Aquesta mena d'intercanvi d'informació
ha estat molt eficaç fins avui, i cada cop serà més important que
es mantingui.
-
Firma de contractes. A menys que hi hagi mitjans
molt coneguts a l'abast de dues o més parts a Internet que han de
vincular-se en un contracte, la capacitat d'Internet de donar resposta
al creixement del comerç electrònic es veurà molt debilitada. Els
documents legals de la majoria de països encara requereixen signatures
manuals. La tecnologia de la signatura digital ha progressat fins
a tal punt que pot substituir les signatures manuals, sempre que el
mitjà administratiu de gestió s'hagi posat en marxa i es mantingui.
No es pot permetre que la impossibilitat de jutjar litigis depengui
de la manca de signatures manuals o de la capacitat de verificar les
signatures digitals. Parlant clar, s'ha de confiar que els tribunals
dels diversos països reconeixeran la legitimitat d'aquests contractes
i els tractaran com correspon.
-
Organització de biblioteques digitals i mitjans de
divulgació. S'ha progressat molt en la digitalització del material
i a posar-lo a l'abast per la Web. Amb tot, la major part del conjunt
de la informació del món encara és inaccessible per ordinador. A més,
el gran corpus d'informació que està disponible online tan sols és
accessible navegant o a través de modalitats de recerca experimental.
Cada cop és més necessari rectificar aquest problema, probablement
a través de tècniques de catalogació i indexació innovadores que encara
estan en fase d'investigació, per tal que l'accés a la informació
per Internet sigui relativament senzill (vegeu el Requadre 7.1).
Per al futur
Molt poques vegades el futur acaba sent com s'imaginava
i, tot i sabent que qualsevol d'aquestes prediccions es pot veure refutada
pels fets, proposem les següents possibilitats.
El comerç electrònic continuarà prosperant, allunyant-se
de les opcions de compra preempaquetades preparades pels venedors, i tendint
cap a més opcions de personalització i altres productes i serveis definits
per l'usuari. Les organitzacions intermediàries per Internet trobaran
maneres millors d'equiparar les necessitats de clients potencials i subministradors
de béns i serveis.
Es crearan millors mitjans per localitzar tots els tipus
d'articles, com ara la capacitat de localitzar individus (principalment
aquells que volen ser trobats, però possiblement també aquells que no
ho volen), de localitzar fonts de béns de tota mena com ara components
nous i de segona mà, i fins i tot de traçar la història i el rendiment
de béns i serveis seleccionats (i els seus proveïdors).
La construcció de mercats mundials en gran part no és
un problema tècnic, però la tecnologia pot ser de molta utilitat en aquest
àmbit. L'organització de les forces de marketing per Internet encara està
a les beceroles i probablement només s'anirà perfeccionant amb el temps.
La col·laboració és una de les gran vetes d'or no explotades
d'Internet. Les aplicacions en què els grups o individus en diferents
localitats, i fins i tot en moments diferents, col·laboren en activitats
amb un objectiu comú, són potencialment enormes i difícils de dur a terme
eficaçment per altres mitjans.
Des de les aplicacions com el vídeo IP i la teleconferència,
que tenen els primers prototips sobre l'ample de banda baixa de l'Internet
actual, a la creació i el disseny de fabricació conjunta i a la planificació
estratègica per part d'equips d'especialistes, el camp de possibilitats
és gran. A més, les aplicacions que impliquen o fins i tot estimulen la
creació d'informació com a contingut mal·leable, sobre el qual altres
hi poden treballar, alhora que es respecten els drets dels creadors originals,
podrien obrir les portes a noves modalitats de creativitat.
Per últim, el potencial per a l'ús de sensors, activadors
i mecanismes de control de tota mena per Internet ha continuat en gran
part sense explorar-se. Les millores en la previsió meteorològica van
ser una conseqüència directa de l'ús de sistemes mundials de supervisió
per satèl·lit. És possible imaginar la instrumentació meteorològica desplegada
pràcticament a tots els edificis, vehicles i individus que poden informar
sobre les condicions locals. La utilitat d'una xarxa tridimensional d'aquesta
informació meteorològica, combinada amb els models de predicció matemàtica,
podria millorar les nostres prediccions de gran abast per dies o fins
i tot setmanes. La capacitat per utilitzar Internet per a serveis i operacions
de tota mena pot arribar a convertir-se en un treball mecànic. L'explotació
a distància de les fàbriques n'és un exemple; la possibilitat de la telemedicina
coordinada n'és un altre. La distribució simulada d'experiments en connexió
amb sistemes reals ofereix altres possibilitats.
Conclusions
Internet està creant una revolució en la societat tan
important com la Revolució Industrial. La tecnologia es va derivar d'una
inversió clarivident del govern d'Estats Units i la participació activa
de la comunitat científica, ampliada més tard per les contribucions de
la indústria i una política governamental favorable. Com que les aplicacions
actuals per Internet s'han centrat cada cop més en el comerç electrònic,
ha augmentat la necessitat de prestar una atenció especial als molts temes
de política pública que sorgeixen. Molts d'aquests problemes no seran
problemes sensibles a solucions ràpides i requeriran una participació
continuada dels governs de tot el món en cooperació amb el sector privat.
L'administració bàsica d'Internet fa temps que ha passat al sector privat,
però la seva evolució continuada dependrà del tipus de connectivitat universal
que es proporcioni per a l'intercanvi de dades amb normes obertes d'acceptació
generalitzada que els usuaris actuals han començat a apreciar. Els temes
de sobirania i ordenaments jurídics en conflicte continuaran determinant
els límits del que és possible i el que no és possible, però l'augment
de la cooperació i la col·laboració per Internet pot tenir l'efecte de
fer convergir els nostres diversos sistemes. Els drets de totes les parts
que fan ús d'Internet acabarà requerint una especial atenció per part
dels organismes deliberatius i legisladors del món. Encara que Internet
segurament continuï contribuint al creixement econòmic, hi haurà d'haver
una resolució i un compromís ferm per evitar les desigualtats que es derivarien
de la creació tecnològica d'un món de rics i de pobres.
Referències
CERF, V.; KAHN, R. 1974. A Protocol for Packet Network
Interconnection. IEEE Transactions on Communications, maig.
CROSS-INDUSTRY WORKING TEAM. 1997. Managing Access to Digital Information.
Maig. www.xiwt.org/documents/documents.html
PRESIDENT'S INFORMATION TECHNOLOGY ADVISORY COMMITTEE. 1999. Information
Technology Research: Investing in our Future. Report. Febrer. www.hpcc.gov/ac/report
LEINER ET AL. A Brief History of the Internet. www.isoc.org/internet/history
|
