index
Centre Unesco a Catalunya
UOC


Una perspectiva mundial

V. Anashin. Professor d'Humanitats de la Universitat de l'Estat Rus, Moscou, Federació Russa




El principal objectiu d'aquest capítol és presentar un breu resum de la situació mundial de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i comentar les tendències més importants. En aquest sentit, és important entendre que aquestes tecnologies estan concebudes per complir dos objectius bàsics: processar la informació (és a dir, presentar-la en diversos formats, emmagatzemar-la, buscar-la, reproduir-la, etc.) i transmetre informació d'un punt geogràfic a un altre, d'una persona a una altra, a un grup de persones o a tota la comunitat. En certa manera, doncs, el desenvolupament de les TIC reflecteix el desenvolupament dels sers humans al llarg de la història. En aquest capítol, però, només es presentarà material factual relatiu a la curta vida de les TIC dels últims anys.

La segona meitat d'aquest segle ha presenciat el fenomen mundial de l'explosió de la informació. La creació de diferents tecnologies electròniques ha possibilitat que milions de persones tinguin un accés ràpid a grans recursos d'informació emmagatzemada a diferents indrets del planeta, es comuniquin i gestionin la informació presentada en diverses formes (text, gràfics, vídeo, so, etc.). Aquestes tecnologies ofereixen brillants perspectives alhora que plantegen grans problemes socials com es veu en el Capítol 1.

Amb tot, per a la gran majoria de la població mundial, les tecnologies de la informació tradicionals (serveis postals, premsa, ràdio i televisió) encara són presents i no hi ha dubte que en un futur pròxim continuaran exercint una funció molt més important que TIC com el correu electrònic, la multimèdia i les xarxes informàtiques mundials. Hi ha dues raons bàsiques: per una banda, l'ús d'aquestes TIC requereix certes inversions (la compra d'un ordinador, per exemple) que encara són molt cares en relació amb les rendes mitjanes dels països pobres i, per altra banda, les TIC necessiten una infraestructura de comunicacions apropiada, com ara les línies telefòniques en qualitat i nombre suficients.

Per aquesta raó, en aquest capítol es prestarà atenció a les principals tecnologies de la informació i la comunicació contemporànies, tant tradicionals com modernes, en un intent de comprendre el seu desenvolupament i l'accessibilitat en diferents regions, així com el seu desenvolupament futur i com es poden influir l'una a l'altra.

Les relacions entre les diferents tecnologies són complexes. Els serveis postals, per exemple, proporcionen un canal per a la distribució de premsa, de la mateixa manera que els canals de telecomunicacions proporcionen una infraestructura per a les xarxes digitals. Algunes tecnologies estan més relacionades amb la transmissió de la informació, mentre que d'altres estan més relacionades amb la seva producció. La ràdio i la televisió produeixen i transmeten informació simultàniament i, per tant, tenen una naturalesa diferent. Aquest conjunt complex de relacions és la base de l'estructura d'aquest capítol, que es divideix en cinc seccions: serveis postals, premsa, telecomunicacions, xarxes digitals i ràdio i televisió.

Serveis postals

El servei postal, com a tecnologia per transmetre missatges escrits d'una persona a una altra, és la tecnologia de comunicació més tradicional de totes les que es comenten en aquest capítol. Els perses van ser els primers que van crear una xarxa oficial per transmetre missatges a tot el seu imperi, de manera que el servei postal és una tecnologia que funciona de molt antic. També exerceix una funció important en la vida de la societat contemporània perquè no és tan sols un mitjà per a la comunicació de persona a persona, sinó també un mitjà per a la distribució de materials impresos (diaris, revistes, publicacions periòdiques, material publicitari, etc.).

Sens dubte, la importància del servei postal com a mitjà de la comunicació de persona a persona s'està reduint progressivament, perquè la tecnologia contemporània ofereix solucions més ràpides, més fiables i més barates. Per exemple, només es triga unes poques hores, o fins i tot minuts, en lliurar un missatge de correu electrònic a un altre continent i només costa uns pocs centaus. Enviar el mateix missatge a la mateixa adreça pel servei postal triga dies i costa alguns dòlars. No obstant, la funció de correu del servei postal continuarà exercint una funció important almenys en un futur pròxim, fins i tot a les societats més industrialitzades, perquè és l'única tecnologia de comunicació que pot garantir el lliurament de documents originals (per exemple, assumptes legals). Sens dubte, les tecnologies modernes d'Internet també ofereixen algunes solucions en aquest àmbit, com ara el lliurament per correu electrònic de missatges signats digitalment, però aquestes solucions encara han de rebre el reconeixement jurídic de la gran majoria dels països (vegeu el Capítol 11).

La segona funció del servei postal com a mitjà de distribució de diaris i altres materials impresos en una població continuarà existint, sens dubte, malgrat que els usuaris d'Internet més devots a penes s'imaginen a l'esmorzar mirant un monitor d'ordinador, en lloc d'un diari, per llegir un article.

Un dels principals indicadors de l'estat dels serveis postals en una regió determinada és el nombre de trameses de correspondència per càpita. La font de les dades següents, així com d'altres dades numèriques d'aquesta secció, és la Unió Postal Universal (UPU).

Taula12.1 il·lustra els ritmes de canvi de les trameses de correspondència per càpita del servei d'expedició nacional i internacional per any. La taula mostra que les xifres de trameses de correspondència per càpita han continuat més o menys estables durant els últims deu anys, amb l'excepció de la Comunitat d'Estats Independents (CEI), però això té una explicació política evident. La pronunciada reducció (aproximadament cinc vegades!) és sens dubte un resultat de la desintegració de l'antiga Unió Soviètica, Iugoslàvia i el bloc comunista de l'Europa de l'Est (Pacte de Varsòvia). La taula també demostra que el desenvolupament exponencial de les TIC als països industrialitzats pràcticament no ha tingut cap efecte sobre el servei postal nacional: el nombre de trameses de correspondència per càpita dels serveis nacionals als països industrialitzats ha anat creixent progressivament des de 1985. No obstant, la lleugera reducció en el nombre de trameses internacionals als països industrialitzats podria ser conseqüència del desenvolupament del correu d'Internet i els missatges de fax.

Taula12.1 també indica una marcada desproporció entre els països industrialitzats i els països en via de desenvolupament pel que fa a la disponibilitat dels serveis postals. Això podria ser el resultat de tot un conjunt de factors, un dels quals és l'índex d'alfabetització superior d'alguns països en via de desenvolupament.

No s'ha d'infravalorar la importància econòmica del servei postal. Com a servei públic, durant molts anys s'ha considerat com un monopoli estatal. No obstant, el recent desenvolupament dels serveis de repartiment privats han creat sens dubte una situació del tot nova, que posa més pressió sobre els serveis tradicionals.

 

La premsa escrita

La premsa escrita és un altre tipus de tecnologia de la informació. Mentre que el servei postal s'utilitza principalment per a la comunicació de persona a persona, l'objectiu principal de la premsa és lliurar informació a un gran grup de persones, com ara la població d'una ciutat o un país. Es considera que els diaris són la part més important de la premsa, perquè ofereixen l'última informació. L'edició de diaris requereix un col·lectiu qualificat de periodistes i editors, així com importants infraestructures per a la impressió ràpida d'una gran quantitat de material i serveis de repartiment ràpids i fiables.

Per aquesta raó, el nombre de títols de diaris i de xifres de la seva tirada total són bons indicadors de la situació de la premsa a les diferents regions del món. Aquestes dades reflecteixen clarament la situació de la premsa en general. La Figura 12.1 mostra dades estadístiques sobre la tirada de diaris (és a dir, el nombre de còpies que circulen per 1.000 habitants) per regió de 1975 a 1994. Mostra que des de 1985 a 1994, les xifres van romandre més o menys estables o van disminuir lleugerament.

La Figura 12.2 mostra canvis en el nombre de títols de diaris a diferents regions geogràfiques de 1980 a 1996. La font d'aquestes dades és l'UNESCO Statistical Yearbook 1998, en què es relacionen les xifres corresponents dels diferents països. Com que moltes dades estan incompletes, l'autor les va extrapolar i després les va agregar per regions. Les xifres resultants són, per tant, molt aproximades. La Figura 12.2 mostra que durant el període considerat, les xifres principals que reflecteixen el desenvolupament de la premsa van continuar més o menys estables, amb les excepcions d'Àsia i Europa.

L'augment significatiu de les xifres de tirada i del nombre de publicacions de 1980 a 1990 a l'Àsia es deu sobretot a l'Índia. Segons les dades de l'UNESCO Statistical Yearbook 1998, el nombre de diaris a l'Índia el 1990 superava la xifra de 1980 en més de dues vegades el nombre de títols i 1,5 vegades el nombre de còpies: 3.037 enfront de 1.173; i 22.969 enfront de 14.531, respectivament. El descens en les xifres de tirada total de diaris a Europa entre 1990 i 1994 (vegeu la Figura12.1) es podria explicar pels espectaculars canvis polítics: l'antiga Unió Soviètica i el suport estatal de la premsa es van desintegrar i els índexs de tirada van baixar significativament per culpa de la nova situació econòmica als països de la CEI. Per exemple, segons les dades de l'UNESCO Statistical Yearbook 1998, el 1990, a la Federació Russa, es van editar 328 diaris amb una tirada d'aproximadament 105 milions de còpies, en comparació amb els 285 diaris amb una tirada d'aproximadament 16 milions de còpies el 1996. ¡La tirada es va dividir per set!

La Figura12.2 mostra, però, que el nombre de publicacions (títols) de diaris a Europa va augmentar lentament entre 1980 i 1996. Com a conseqüència dels canvis polítics a l'Europa de l'Est, la tirada dels diaris va caure però la varietat disponible va augmentar.

Si comparem les dades de la Figura12.1 amb l'índex anual de creixement de població al món des de 1985, arribarem a la conclusió que el nombre de còpies de diaris per càpita ha continuat més o menys constant a les diferents regions i grups de països, amb l'excepció d'Europa i els països industrialitzats. En aquests últims, les xifres en qüestió disminueixen lleugerament, la qual cosa es pot deure a l'impacte de les TIC (vegeu la Figura12.3).

 

Telecomunicacions

El terme telecomunicacions es va utilitzar per primera vegada per designar la telefonia fixa. Avui dia, les telecomunicacions són una de les TIC contemporànies més importants. Inclouen la telefonia fixa i sense fils, diferents serveis mòbils, com els telèfons cel·lulars i la radiorecerca; les Xarxes Digitals de Serveis Integrats (XDSI), que proporcionen una veu d'alta qualitat així com velocitats de comunicació de dades molt altes. Les xarxes de telèfons existents també s'utilitzen com a complement de les xarxes d'ordinadors, com ara Internet i altres xarxes d'àrea estesa (WAN).

Però ja des dels seus orígens al principi d'aquest segle, l'objectiu principal de les telecomunicacions ha continuat sent el de proporcionar una millor comunicació de persona a persona, més ràpida i més segura. És per això que la radiorecerca se sol considerar com un servei de telecomunicacions, a diferència del videotext, per exemple, que molts experts consideren que és un servei de televisió. Per a una introducció tècnica a les tecnologies de la telecomunicació, el lector pot consultar el Capítol 17 de l'Informe mundial sobre la informació 1997 (UNESCO, 1997).

Les telecomunicacions són una activitat econòmica en ràpida evolució i molt profitosa (vegeu el Capítol 1). Per exemple, segons les dades disponibles de la Unió Internacional per a les Telecomunicacions (UIT), el 1996 la inversió total en telecomunicació va ser d'uns 109.670 milions de dòlars, mentre que els ingressos totals en telecomunicació a tot el món van ser d'uns 515.490 milions de dòlars (font: World Telecommunication Indicators, UIT, Ginebra, 1998). Els ingressos de les telecomunicacions es generen principalment a partir de dues fonts: la comercialització de l'equipament i els preus de les comunicacions. Segons les dades del Centre de Comerç Internacional (vegeu l'Annex estadístic, Taula A.6 i www.intracent.org), els deu principals exportadors mundials (fabricants) d'equipament de telecomunicacions són: Estats Units, Japó, Alemanya, el Regne Unit, Suècia, Singapur, França, Xina, la República de Corea i Canadà. S'ha de destacar que la llista dels deu principals exportadors i importadors d'equipament de telecomunicacions és idèntica, excepte per Hong Kong, que substitueix Suècia en la llista dels deu principals importadors. El desenvolupament mundial del comerç en equipament de telecomunicació de 1992 a 1996 es presenta a la Figura12.4, que indica que les exportacions gairebé es van doblar durant aquest període.

El desenvolupament de la situació mundial en relació amb la disponibilitat dels serveis de telecomunicació es pot caracteritzar pel creixement en el nombre de línies telefòniques (fixes i cel·lulars) per càpita a les diferents regions geogràfiques. Figura12.5 mostra un creixement constant i gairebé lineal en el nombre de línies telefòniques fixes per 100 habitants en diferents regions del món durant els últims vint anys i la Figura12.6 mostra un creixement exponencial del nombre d'abonats cel·lulars per 100 habitants durant els últims deu anys. Els diagrames també mostren la pronunciada diferència en la disponibilitat dels serveis telefònics (fixos i cel·lulars) entre els països desenvolupats i els països en via de desenvolupament.


La telefonia cel·lular cada cop té més acceptació arreu del món, principalment als països desenvolupats. El 1997, segons les dades d'Ericsson, un dels primers fabricants del món d'equipament de telecomunicació, el nombre total d'abonats de la telefonia cel·lular al món va augmentar dels 70 milions als 207 milions. D'aquests, més de 112 milions són abonats de xarxes cel·lulars digitals i uns 95 milions són abonats de xarxes cel·lulars anàlogues. El nombre més elevat d'abonats de xarxes cel·lulars es troba a Amèrica del Nord, amb uns 60 milions, seguit de l'Europa Occidental amb 57 milions, Àsia i el Pacífic (sense Japó) amb 40 milions, Japó amb 29 milions i Amèrica Llatina amb 13 milions. La resta del món totalitza 8 milions d'abonats. Ericsson preveu que hi haurà 830 milions d'abonats a les xarxes cel·lulars l'any 2003, i un índex de creixement anual mitjà entre 1998 i el 2003 del 27%. Ericsson també preveu que a finals del 2003, prop del 15% de la població mundial s'abonarà a les xarxes telefòniques cel·lulars. Entre aquests hi haurà gairebé el 60% de la població de Japó, més del 50% de la població d'Amèrica del Nord i un 50% de la població d'Europa Occidental. Actualment, l'índex més elevat d'abonats cel·lulars es troba a Finlàndia, amb un 50% de la població (font: Nokia Group).

Una altra previsió de les tendències del mercat fix/sense fils és la de Lucent Technologies/Bell Labs Innovations. Aquests prediuen que el 2010 el nombre d'abonats a la telefonia sense fils superarà el d'abonats a la telefonia fixa (vegeu la Figura12.7).

Un altre servei de telecomunicació mòbil que gaudeix de l'acceptació del públic és el de radiorecerca. És més barat que els telèfons mòbils, que solen incloure una modalitat de radiorecerca. La radiorecerca té més acceptació als països asiàtics. El 1996, segons les dades de la UIT (World Telecommunication Indicators, UIT, Ginebra, 1998), el 1996 Singapur i la República de Corea tenien el nombre més elevat d'abonats de radiorecerca per 100 habitants, 35 i 28 respectivament. En comparació, Hongria té el nombre més elevat d'Europa, amb una xifra de 17. És interessant observar que les dades de la UIT mostren que normalment en aquests països on les xifres d'abonats cel·lulars per 100 habitants són altes, les xifres corresponents pel que fa als abonats de radiorecerca són relativament petites, i viceversa. La situació als països europeus confirma aquesta observació.

Els telèfons cel·lulars i altres serveis mòbils són ara un dels principals avantatges de la tecnologia de telecomunicació. Les xarxes digitals de serveis integrats (XDSI) en són un altre exemple. Pel que fa als telèfons cel·lulars, l'ús de les XDSI en una regió determinada reflecteix l'estat de desenvolupament de les tecnologies de telecomunicacions més modernes.

El 1996, segons les dades de la UIT (World Telecommunication Indicators, UIT, Ginebra, 1998), al món hi havia més de 12 milions de canals d'XDSI i uns 4 milions d'abonats a les XDSI. Un 75% de tots els abonats d'XDSI es troben a Europa. El 22% són d'Estats Units i el 3% a la resta del món. El líder mundial en el nombre de canals i abonats d'XDSI, el 1996, era Alemanya, amb 5.150.000 canals i 1.945.000 abonats. L'índex de creixement d'abonats d'XDSI a Europa de 1990 a 1996 s'il·lustra a la Figura12.8.

Es pot arribar a la conclusió que els serveis de telecomunicació, especialment els moderns, estan creixent exponencialment, però només als països industrialitzats. Hi ha un desenvolupament molt lleuger a la resta del món i una desproporció pronunciada entre els països industrialitzats i els països en via de desenvolupament en la disponibilitat dels serveis de telecomunicació, fins i tot els tradicionals com la telefonia fixa. No obstant, l'exemple de la Xina mostra que alguns països en via de desenvolupament tenen un gran potencial pel que fa a la fabricació d'equipament de telecomunicació i per tant són capaços de millorar la disponibilitat dels serveis de telecomunicació.

El desenvolupament dels serveis de telecomunicació en una regió determinada té una repercussió vital en el desenvolupament d'Internet per al qual proporcionen la infraestructura necessària, igual que fan per a d'altres xarxes d'àrea estesa (WAN).

 

Internet i altres xarxes d'àrea estesa

És comprensible des d'un punt de vista tecnològic tractar les xarxes digitals per separat en relació amb altres sistemes de telecomunicació disponibles. Les xarxes digitals inclouen Internet, les intranets i WAN i comparteixen diversos trets com ara la gran quantitat de dades transmeses, l'alta velocitat de transmissió i l'ús de les tecnologies digitals i els protocols de transmissió de dades. Tot i que aquestes característiques distingeixen les xarxes digitals de les altres xarxes de telecomunicació, no estan aïllades. Per exemple, "l'última milla" per la qual un usuari arriba a Internet sol ser el cable telefònic comú. A més, és convenient distingir Internet, que es basa en el protocol TCP/IP, d'altres WAN, la majoria de les quals es basen en altres protocols com l'X.25 o el protocol de transmissió asincrònica (ATM). També hi ha portes entre les xarxes.

Per exemple, un abonat d'America On Line (AOL), que és una WAN comercial privada, pot accedir a Internet i, a l'inrevés, els usuaris d'Internet poden accedir, sota certes condicions, a d'altres WAN. Les WAN privades basades en el protocol TCP/IP s'anomenen intranets i també es poden enllaçar amb Internet i altres WAN. Les distincions anteriors, que són importants des d'un punt de vista tecnològic, potser no són evidents en l'àmbit del servei.

Quan s'analitzen dades de fonts diferents, de vegades és difícil comprovar si una font determinada remet a totes les xarxes públiques i privades, com ara les intranets i Internet. No obstant, aquí no ens ocuparem dels possibles errors, ja que l'objectiu principal d'aquest capítol és proporcionar una perspectiva general de l'ús i la disponibilitat de les TIC al món i les xifres dels ordinadors en xarxa reflecteixen satisfactòriament la situació.

El principal indicador del desenvolupament d'Internet és el nombre d'hostes que proporcionen accés als usuaris. Figura12.9 mostra l'índex de creixement anual del nombre total d'hostes d'Internet al món. La Taula12.2 mostra l'índex de creixement anual d'hostes d'Internet a les diferents regions geogràfiques de 1995 a 1996. S'ha de destacar que la Figura12.9 sembla que demostra un creixement lineal en el nombre d'hostes en els últims anys en comparació amb el creixement exponencial dels primers anys (Figura 1 del Capítol 18 de l'Informe mundial sobre la informació 1997). El nombre d'hostes per país varia molt: dels diversos centenars de milers als països més industrialitzats (o fins i tot milions als Estats Units) a nombres molt petits als països en via de desenvolupament.

En una previsió de mercat internacional publicada el 1997 (vegeu l'Annex estadístic, Taula A.8), la International Data Corporation va calcular que l'índex de creixement anual total compost de la compra de productes i serveis relacionats amb l'ús d'Internet entre 1996 i 2000 seria del 49,5%. Altres fonts aporten estimacions diferents del volum de negocis d'Internet el 1996: el total oscil·la entre els 9.000 i els 10.000 milions de dòlars, entre els que figuren de 500 a 530 milions de dòlars en matèria de comerç al detall, uns 600 milions de dòlars en matèria de comerç interempresarial, 200 milions de dòlars pel que fa a la informació i la mateixa xifra per als serveis financers. Una previsió per a l'any 2000 indica que el volum de negocis total estarà entre els 190.000 i 200.000 milions de dòlars; 7.000 milions de dòlars en matèria de comerç al detall; 66.000 milions de dòlars en matèria de comerç interempresarial; 37.000 milions de dòlars pel que fa a la informació; i 23.000 milions de dòlars per als serveis financers. Alguns directius d'IBM proposen estimacions semblants.

Els principals indicadors del desenvolupament d'Internet i altres WAN aparentment indiquen uns índexs de creixement anuals molt elevats, però la divergència entre els països industrialitzats i la resta del món continua sent important. Segons diverses fonts, Internet es va fent a poc a poc menys exclusiu. No obstant, deixant de banda els temes polítics relacionats amb la lliure circulació internacional de la informació, el bon desenvolupament d'Internet en una regió determinada encara depèn del bon desenvolupament de les infraestructures de telecomunicacions i de rendes per càpita suficients. En la Secció 3 de l'Annex estadístic es poden trobar més dades sobre Internet.

 

Ràdio i televisió

La ràdio i la televisió produeixen i distribueixen informació per canals propis. Tot i que la producció de les TIC està tècnicament separada de la distribució, els dos processos coexisteixen en aquests mitjans de comunicació. Pot ser que els nivells educatius de les audiències de la ràdio i la televisió siguin inferiors en comparació amb els lectors dels diaris o els usuaris d'Internet: un subscriptor d'un diari no pot ser analfabet, a diferència d'un oient de ràdio o un espectador de televisió. També és cert que escoltar la ràdio o veure la televisió costa menys que subscriure's a un diari o utilitzar Internet. La ràdio, per a la qual basta fer una inversió força petita només una vegada, és la més barata. Per últim, les poblacions pobres no han d'invertir en el propi sector de la ràdio i la televisió perquè poden escoltar la ràdio i veure programes de televisió produïts per altres països. Totes aquests consideracions expliquen el fet que la ràdio i la televisió siguin les TIC més accessibles i generalitzades del món, tant als països en via de desenvolupament com als països desenvolupats, amb la ràdio en primer lloc. Així ho demostren les Figura12.10 i 12.11, que val la pena comparar amb les dades de la secció de premsa impresa.

La diferència entre els països desenvolupats i els països en via de desenvolupament pel que fa a la disponibilitat de la ràdio no és tan pronunciada com en el cas de la premsa impresa. A més, la proporció de països en via de desenvolupament en la llista dels deu principals fabricants mundials d'aparells de televisió i de ràdio és força gran. Els deu principals exportadors de televisió són Mèxic, la República de Corea, Malàisia, Japó, el Regne Unit, Singapur, Tailàndia, França, Alemanya i Espanya; els deu principals exportadors d'aparells de ràdio són Malàisia, Xina, Singapur, Japó, Mèxic, Estats Units, els Països Baixos,Portugal, Alemanya, Bèlgica-Luxemburg (vegeu l'Annex estadístic, taules A.3 i A.2).

Segons les dades del BIPE Conseil, als països de la Unió Europea, la televisió i altres aparells domèstics com el vídeo i les càmeres de vídeo encara representen un 58% de les despeses en equipament per a ús domèstic, mentre que la despesa en aparells multimèdia és tan sols de l'1%. Això implica que el sector multimèdia per se té un interès molt petit per a la població d'aquesta regió i s'utilitza més habitualment amb l'equipament informàtic. Com que la multimèdia és bàsicament una forma de representar la informació, aquesta situació no és sorprenent. A més, les despeses en ordinadors personals per a l'ús domèstic tan sols són lleugerament inferiors a les despeses en televisors (38% i 40% respectivament als països de la UE). Això sembla indicar que el sector del software domèstic i l'ús domèstic d'Internet tenen un futur brillant als països industrialitzats (vegeu també el Capítol 10 sobre aquests temes).

La ràdio i la televisió són sens dubte les TIC més accessibles del món, i el seu desenvolupament encara té bones perspectives tant als països industrialitzats com als països en via de desenvolupament.

 

Les TIC al món

En aquest capítol, la disponibilitat i l'ús de les TIC tradicionals (serveis postals i premsa) i les modernes (ràdio, televisió, telecomunicacions i xarxes digitals) s'han tingut en compte en diferents regions del món i grups de països. La ràdio i la televisió són dos canals que proporcionen informació i produeixen tecnologies. Les dades analitzades en aquest capítol ens porten a les següents conclusions:

  • En els últims anys, el consum de TIC tradicionals per càpita s'ha mantingut més o menys estable o tan sols ha variat lleugerament a diferents regions del món així com en grups de països, amb l'excepció d'Àsia i Europa de l'Est. Pel que fa a l'Europa de l'Est (inclosa la CEI), la reducció significativa es deu als espectaculars canvis polítics, mentre que el creixement del consum de premsa a l'Àsia es deu principalment a l'Índia.

  • Existeix un alt índex de creixement dels indicadors que caracteritzen el desenvolupament, l'ús i la disponibilitat de les TIC modernes als països industrialitzats.

  • Hi ha una gran diferència entre els països industrialitzats i la resta del món en l'ús i la disponibilitat de les TIC més modernes, com ara les xarxes XDSI com Internet, així com en el desenvolupament d'aquestes TIC.

  • El desenvolupament de canals que proporcionin tecnologies a un país o regió és una condició necessària per al bon funcionament de les tecnologies de producció d'informació (la situació actual pot canviar en el futur amb nous avenços com els projectes Iridium, que probablement oferirà canals barats d'accés ràpid a través d'un sistema de satèl·lits).

  • La TIC més accessible i d'ús més generalitzat del món és la ràdio, seguida de la televisió. Una de les raons és la baixa exigència en termes d'alfabetització que es demana a l'audiència, uns aparells relativament barats i la disponibilitat de canals de radiodifusió existents.

És difícil escapar de la conclusió que si continuen les tendències actuals, la diferència entre els rics en informació i els pobres en informació es continuarà ampliant.



Referències

FRIEDEN, R. 1996. International Telecommunications Hand-book. Northwood, Mass., Artech House. 419 p.

GORE, A. 1995. Infrastructure for the Global Village. Scientific American, p. 156-9.

UNESCO. 1998. World Information Report 1997/1998. París, UNESCO.

www.comfm.fr/index.htm (televisió i ràdio en directe per Internet)
www.isoc.org (Internet Society)
www.wrn.org (World Radio Net)