|
|
|
|
|
Aquest capítol engloba els 47 països i territoris de l'Àfrica subsahariana (ASS), exceptuant els cinc països nord-africans, encara que s'arrenglerin amb la resta d'Àfrica a l'Organització de la Unitat Africana (OUA). Els països subsaharians se solen dividir en els grups sociogeogràfics de l'Àfrica Oriental, Occidental, Central i Austral, dels quals l'Àfrica Occidental és el més poblat. També hi ha moltes altres agrupacions de països al voltant d'àrees d'interès comú. Les més importants són la Comunitat Econòmica d'Estats de l'Àfrica Occidental (ECOWAS), el Mercat Comú de l'Àfrica Oriental i Austral (COMESA), la Corporació per al Desenvolupament de l'Àfrica Austral (SADC), la Unió Duanera dels Estats d'Àfrica Central (UDEAC), la Cooperació d'Àfrica Oriental, la Unió Duanera d'Àfrica Austral (estats de Botswana, Lesotho i Swazilàndia (SA-BLS)), l'Agence de la Francophonie, la Commonwealth i els països d'Àfrica, el Carib i el Pacífic (ACP) del Conveni de Lomé. La població de la regió es va calcular en 639 milions de persones el 1998, un 9% del total de la població mundial, de 5.700 milions. Nigèria té amb diferència la població més nombrosa amb 122 milions de persones. Deu països tenen poblacions superiors als 15 milions i els cinc països més grans comprenen el 50% de la població total del subcontinent. A un creixement del 3% anual, cada any la població del subcontinent augmenta en 20 milions de persones. La densitat de població és relativament baixa -només 24 persones per quilòmetre quadrat- en comparació amb la mitjana mundial de 43 i la mitjana d'Àsia de 110. Al mateix temps, el grau d'urbanització és baix: només el 32% de la població de la regió viu a les ciutats, en comparació amb el 78% dels països de renda alta. Hi ha un alt nivell de diversitat ètnica i lingüística: diversos milers de grups ètnics identificables i unes 1.300 llengües diferents caracteritzen aquesta regió. Les fronteres nacionals de la majoria de països van ser imposades per les potències colonials i no es corresponen amb els grups idiomàtics. Això ha contribuït en part a l'alt grau de conflicte civil que la regió encara pateix. El cristianisme, l'islamisme i l'animisme són les religions més comunes. La proporció de practicants és substancialment superior a la dels països més desenvolupats.
Nivells de desenvolupament i TIC a l'àfrica subsahariana: antecedents L'accés a la informació i l'ús d'eines de comunicació a l'ASS fins fa molt poc ha estat en possessió gairebé exclusivament dels monopolis estatals. Ara que la tendència cap a la democràcia i els programes més liberals de mercat s'ha anat consagrant al continent, s'ha donat una marcada millora en la disponibilitat i la diversitat dels canals d'informació i comunicació. Els índexs de creixement de línies telefòniques estan al seu nivell més alt, han aparegut centenars de nous mercats de comunicació en la impressió, la ràdio i la televisió en els últims dos anys i el 1998 Internet es podia utilitzar a les capitals de tots els països d'Àfrica (vegeu la Figura13.1 i l'Annex estadístic, Taula A.9). Aquests canvis coincideixen amb una mitjana estimada de creixement del 4,7% en el Producte Interior Brut (PIB) de 1998. Després d'anys d'estancament, aquests nivells de creixement s'acosten als d'Àsia, i arran del trastorn financer asiàtic, és probable que Àfrica fins i tot superi Àsia com la regió amb un creixement més ràpid del món. Se sol dir que la revolució de la informació és "l'última oportunitat d'agafar el tren" per a l'Àfrica i ja és clar que molts països africans s'han compromès a incorporar-se a la societat mundial de la informació. La majoria dels avenços han tingut lloc únicament en l'última meitat d'aquesta dècada i encara no es reflecteixen en moltes de les estadístiques oficials disponibles, per a les quals 1995 és l'últim any d'edició. És per això que l'abast del canvi no ha estat tan evident com hauria de ser. Això ha donat lloc en part a iniciatives per part de dirigents progressistes africans, com els presidents Museveni i Mandela, per proclamar un "Renaixement africà" que, si les tendències actuals continuen, aporta un grau d'optimisme per al futur de la població africana que no té igual en la història recent. No obstant, el canvi s'esdevé a partir d'una base molt baixa i s'ha de realitzar un esforç de transformació tant gran per tal que els nivells de vida s'acostin a les mitjanes mundials que la desesperació es pot escampar per tot el subcontinent. La regió té 33 dels 48 països classificats com a "menys desenvolupats". No hi ha països de "renda alta" i els únics països classificats com a "renda mitja-alta" són Gabon, Maurici, Reunió, Seychelles i Sud-àfrica. Hi ha sis països de renda mitja-baixa (Botswana, Cap Verd, Djibuti, Namíbia, Senegal i Swazilàndia) i, amb molta diferència, la majoria dels països de la regió -39 països de 48- estan classificats pel Banc Mundial com de "renda baixa". Les estadístiques de desenvolupament de la regió solen incloure Sud-àfrica i el nord d'Àfrica, per la qual cosa, com que aquestes són àrees molt més desenvolupades, s'oculta el veritable abast de la diferència de desenvolupament. La mitjana de 1995 del PIB per càpita de l'ASS excepte Sud-àfrica era de 386 dòlars anuals, que és més de tretze vegades inferior a la mitjana mundial de 5.104 dòlars i 66 vegades inferior a la mitjana dels països de renda alta de 25.809 dòlars. No sorprèn, doncs, que la mortalitat infantil sigui especialment elevada i que la mitjana de l'esperança de vida sigui baixa. Una terç de la població és probable que no arribi als 40 anys d'edat. El 1995, gairebé una quarta part de la població (24%) estava classificada per la UNESCO tècnicament com a analfabeta i un 40% de la població vivia amb menys d'1 dòlar al dia. La proporció del comerç mundial de la regió ha caigut del 5% el 1980 a menys del 2% el 1997. L'Índex de Desenvolupament Humà de 1995 del PNUD va integrar aquests i altres factors i va posar 34 països subsaharians en la categoria de "desenvolupament humà baix". Els països africans ocupen 18 de les últimes 20 posicions de l'índex.
Infraestructura de lesTICTot i que en els últims anys han aparegut tendències encoratjadores, les diferències entre el nivell de desenvolupament de l'ASS i la resta del món són encara més àmplies en l'àmbit de les TIC que quan s'utilitzen mesures de desenvolupament més tradicionals. La majoria de la població no ha fet mai una trucada per telèfon, només el 2,5% de les televisions del món es troben al subcontinent i tan sols una persona de cada 9.000 té accés a Internet (exceptuant Sud-àfrica) en comparació amb la mitjana mundial d'una de cada 38.Els subministraments d'electricitat irregulars o inexistents són un tret comú del panorama subsaharià i una barrera important a l'augment de l'ús de les TIC, sobretot fora de les ciutats més grans. Molts països tenen xarxes de distribució d'energia molt limitades, que no penetren gaire a les àrees rurals, i el repartiment d'energia (apagades d'energia periòdiques durant moltes hores) se sol donar amb freqüència, fins i tot en algunes capitals com Accra i Dar es Salaam. A més, la majoria dels règims fiscals encara tracten les TIC com a béns de luxe, la qual cosa encara encareix més aquests béns gairebé exclusivament d'importació i, per tant, impossibles d'obtenir per a la majoria.Ràdio i televisióNo sorprèn, doncs, que la ràdio encara sigui amb diferència el mitjà de comunicació amb més presència a l'Àfrica, amb una propietat d'aparells de ràdio molt més alta que la de qualsevol altre aparell electrònic. El 1995, la UNESCO va calcular que la propietat de ràdios s'acostava al 18% de la població (el 3,5% té un televisor i només el 0,3% té un ordinador personal). Les comparacions amb les mitjanes mundials es mostren a la Taula13.1.També s'ha de destacar que moltes persones escolten la mateixa ràdio o veuen la mateixa televisió al mateix temps. De fet, és molt habitual compartir els recursos d'informació en el panorama dels mitjans de comunicació africans; la lectura de diaris sol estar per sobre de 10 i no és estrany trobar la major part d'un poble petit apilotat al voltant d'un sol televisor, sovint connectat a la bateria d'un cotxe o a un petit generador. Es calcula que les xarxes de transmissió de ràdio actuals arriba a més del 60% de la població del subcontinent, mentre que la televisió nacional sol limitar-se a les grans ciutats. Alguns països encara no disposen d'un servei nacional de televisió propi.Arran de la liberalització del sector a molts països, s'han anat creant cada cop més emissores comercials. No obstant, l'emissió de notícies i informació d'aquestes emissores comercials sol ser una reemissió de les notícies nacionals (controlades per l'estat) o les d'un servei de radiodifusió internacional o d'una agència de notícies. Les notícies locals i els afers actuals, sobretot els que se centren en esdeveniments fora de la capital, no se solen emetre. La ràdio d'associació ha trigat molt a desembarcar a la regió. Les ràdios d'associacions solen ser vistes com una amenaça per part dels governs. També se sol exercir pressió sobre les ràdios d'associacions -normalment per part de les organitzacions cooperants que van ajudar a crear-les en un primer moment- per tal que siguin sostenibles econòmicament.Entre les empreses de radiodifusió multinacional, la programació de ràdio de la BBC World Service és la més generalitzada, que redistribueix el seu senyal localment per la freqüència modulada i l'ona mitja a 25 països i 46 ciutats subsaharianes. La zona servida de la BBC ve seguida per la de la Radio France International (RFI) i la Veu d'Amèrica; totes tres competeixen activament per l'oient de ràdio africà per reemissió terrestre.La batalla també es porta al mercat de la televisió per satèl·lit, amb la BBC i Canal+ centrant-se en les audiències anglòfones i francòfones, respectivament. El passat colonial portuguès es reflecteix de manera semblant en els serveis de la televisió nacional, RTP, que es reemet als països d'influència portuguesa.Durant molts anys, la companyia sud-africana MultiChoice ha distribuït els seus canals sud-africans d'abonats (M-Net) a través d'emissores terrestres locals a 39 països de l'ASS. El seu canal de música inaugurat recentment, Channel O, segons sembla és el canal de televisió més vist de l'Àfrica. El 1995, M-Net va posar en marxa el primer servei digital per satèl·lit directe al domicili d'abonament (DSTV) que porta més de 30 canals de vídeo i 40 programes d'àudio en banda C a tot Àfrica i en banda KU a baix cost al sud de Lusaka a l'Àfrica austral. Aquest any, la Corporació pública Sud-àfricana de Radio i Televisió (SABC) va inaugurar Channel Africa, un nou canal de notícies i entreteniment per satèl·lit dirigit al subcontinent. No obstant, l'audiència de les emissions per satèl·lit es limita a l'elit que es pot permetre l'equipament i les quotes d'abonament. El 1998, algunes parts subsaharianes del nord van començar a rebre emissions de la DTH Television del Nilesat, el primer satèl·lit geoestacionari de propietat local, explotat per la Unió de Ràdio i Televisió Egípcia (URTE). World-Space ha aprovat el seu servei de ràdio digital, que va començar les seves emissions a principis de 1999 i posarà una sèrie de cinc canals d'àudio a l'abast de qualsevol habitant del continent que es pugui permetre 200 dòlars per la ràdio digital especial que s'ha produït.TelecomunicacionsA la majoria de països subsaharians, les xarxes de telecomunicació s'estan ampliant i modificant; el nombre de línies principals creix a un 10% anual. No obstant, la teledensitat global el 1996 encara estava tan sols en una línia telefònica per 100 habitants (1,4 per 100). A més, bona part de la xarxa de telecomunicació és anàloga i moltes seccions funcionen a una capacitat saturada o són molt poc fiables, sobretot durant les estacions de pluja. A més, el 50% de les línies disponibles es concentren a les capitals, on només hi viu el 10% de la població.En l'àmbit mundial, es pot considerar que els països subsaharians tenen amb diferència la infraestructura menys desenvolupada. El 1996 la regió tenia gairebé el 10% de la població mundial, però tan sols el 0,4% de les línies telefòniques mundials (2,9 milions de línies). La penetració de les línies telefòniques al subcontinent és cinc vegades inferior que als països amb una mitjana de renda baixa.No obstant, hi ha un gran nivell de variabilitat entre els països pel que fa a l'estat de les seves xarxes telefòniques actuals. Alguns països, com Botswana i Rwanda han fet de les telecomunicacions una prioritat i estan reinstal·lant commutadors digitals amb xarxes central interurbanes de fibra òptica i la tecnologia mòbil i cel·lular més avançada. A l'altre extrem de l'escala, països com Madagascar i Uganda tenen sistemes telefònics anàlegs molt poc fiables i enllaços nacionals deficients entre els centres urbans. El que és sorprenent és que la proporció de línies digitals al subcontinent el 1996 va ser del 69%, pròxim a la mitjana mundial del 79%.En l'àmbit subregional, els països del Sahel i l'Àfrica central, com ara Mali, Níger i la República Democràtica del Congo tenen menys de 2 línies telefòniques per cada 1.000 persones. El nord i el sud d'Àfrica tenen una teledensitat d'un 35 per 1.000 i els països costaners de l'est i l'oest d'Àfrica, d'entre 2,5 i 10 per 1.000.TelèfonUna proporció molt més petita de la població es pot permetre un telèfon propi: el cost de contractar una connexió va arribar a una mitjana de gairebé el 20% del PIB per càpita de 1995, en comparació amb la mitjana mundial del 9% i tan sols l'1% als països de renda alta. No obstant, s'ha de destacar que hi ha una gran variació entre els països pel que fa als preus de la instal·lació, l'arrendament de línies i les tarifes de les trucades. El 1996, la connexió empresarial subsahariana costava de mitjana 112 dòlars per instal·lar, 6 dòlars al mes pel lloguer i 0,11 dòlars la trucada local de 3 minuts. Però els preus de les instal·lacions estaven per sobre dels 200 dòlars en alguns països (Benín, Mauritània, Nigèria i Togo), els arrendaments de línies oscil·laven entre el 0,8% i el 20% mensual, i els preus de les trucades oscil·laven entre els 0,60 dòlars l'hora i més de 5 dòlars l'hora. Les tarifes de les trucades locals en alguns països han augmentat fins i tot més, fins a més dels 10 dòlars l'hora, la qual cosa fa que tan sols una petita elit d'aquests països pugui permetre's l'ús al domicili de la World Wide Web (WWW). Els operadors de telecomunicacions gaudeixen de beneficis per sobre de la mitjana gràcies a les elevades tarifes i el gran nombre de trucades internacionals.La telefonia cel·lular mòbil ha experimentat un creixement molt ràpid a l'ASS. A part de proporcionar una alternativa a les limitades xarxes públiques de telecomunicacions, el mercat cel·lular normalment ha implicat el sector privat, que ha pogut instituir plans de posada en servei més atrevits. Els serveis cel·lulars actualment estan disponibles a 38 països, subministrats per més de 65 operadors que proporcionen accés principalment a les capitals però també en ciutats secundàries i al llarg de les línies interurbanes principals. La Unió Internacional per a les Telecomunicacions (UIT) va calcular el nombre d'abonats a la telefonia cel·lular el 1997 en més de 225.000 fora de Sud-àfrica, on el mercat cel·lular va superar totes les previsions, i va arribar a més de 2 milions el 1998.Comunicació de dadesEls serveis tradicionals de comunicació de dades basats en X.25 estan disponibles a la meitat dels països (27), sobretot als francòfons, on l'ús de Minitel es va adoptar abans que es pogués accedir a Internet. SITA, la cooperativa de línies aèries, té amb diferència la xarxa més gran d'X.25 a l'Àfrica. El departament comercial de SITA, SCITOR (que recentment ha passat a dir-se Equant), que es va constituir per servir el mercat que no és de línies aèries, ara explota punts de presència de marcat en 39 països de l'ASS. Aquests punts els utilitzen tota una sèrie d'empreses multinacionals. Els abonats als proveïdors de serveis d'Internet (PSI) a Europa i Amèrica del Nord que són membres de l'IPASS (un grup d'ISP que comparteix els seus punts de presència, o POP i que consta de SITA) també pot accedir el seu PSI de domicili a través d'aquests punts de presència per uns 0,22 dòlars el minut (vegeu www.ipass.com).Els serveis basats en la commutació per paquets d'X.25 van ser en el passat el mètode més ben acollit per establir xarxes de dades d'àrea estesa a l'Àfrica, però a causa de les seves elevades tarifes basades en el trànsit, ara els utilitzen sobretot els bancs i altres empreses grans que requereixen transaccions segures de dades en temps real de baix volum com ara la verificació d'una targeta de crèdit.L'únic país de la regió amb un servei X.400 és Sud-Àfrica. Altres serveis moderns com les xarxes digitals de serveis integrats (XDSI) i la videconferència no solen estar disponibles.InternetEn comparació, Internet s'ha estès ràpidament per tota la regió durant els últims dos anys: a finals de 1996, tan sols onze països tenien accés local; però a finals de 1998, segons la UIT (1998), tots els països africans tenien un accés a Internet. Els serveis d'Internet, però, encara estan molt confinats a les capitals i les ciutats més importants. Per corregir aquesta situació, deu països han optat per proporcionar accés a Internet en trucada local a tot el país mitjançant un codi d'àrea específic. Uns pocs països (Angola, Benín, Botswana, Ghana, Kenya, Namíbia i la República Unida de Tanzània) tenen POP en algunes de les ciutats secundàries i Sud-àfrica disposa de POP a unes 70 localitats.La majoria de les capitals africanes tenen més d'un proveïdor de serveis d'Internet (PSI), i a mitjans de 1998 hi havia més de 265 PSI a tota la regió (192 exceptuant Sud-àfrica). El nombre total d'ordinadors connectats a Internet al Subsàhara exceptuant Sud-àfrica es va calcular en una mica més de 5.000 a mitjans de 1998 (el 1995 només n'hi havia 290), però la xifra es pot acostar als 6.000 o 7.000 a causa de la tècnica de mesura, que no comptabilitza els hostes que no estan degudament referenciats als servidors de noms de domini. La proporció d'Àfrica de pàgines d'hostes d'Internet a tot el món tan sols era del 0,025% el 1997, xifra que havia caigut fins el 0,022% a principis de 1998 degut al creixement mundial d'Internet.L'obertura del mercat d'Internet nigerià probablement canviarà el panorama perquè l'operador nacional de telecomunicacions (Nitel) té plans ambiciosos per proporcionar Internet a tot el país. Amb una cinquena part de la població subsahariana, Nigèria, que ha estat un dels gegants adormits del món africà d'Internet, fins a mitjans de 1998 tan sols tenia uns pocs proveïdors de correu electrònic per telefonia commutada i un parell de PSI integrals prestaven els seus serveis en enllaços d'amples de banda molt baixos.S'ha de destacar la rapidesa amb què la majoria dels operadors públics de telecomunicació (OPT) africans han creat serveis d'Internet. En els últims tres anys els OPT han posat en marxa serveis d'Internet integrals en 31 països, i s'estan ideant moviments semblants en uns altres tres països. A molts països francòfons, el PTO explota el principal proveïdor de serveis de valor afegit com una empresa mixta amb France Cable and Radio, anomenada Telecom-Plus a molts països i DTS a Madagascar. Normalment, els OPT exploten el portal nacional i deixen la revenda de l'accés d'Internet d'usuari final al sector privat, però, en uns pocs països, el PTO explota el portal en competència amb el sector privat. La majoria dels proveïdors de serveis són petites empreses, sovint iniciades per tècnics que van aprendre els seus coneixements a la universitat i que es van associar amb un emprenedor local. Alguns PSI estatals són explotats per universitats (com ara ZamNet) i altres han estat creats per grans empreses, la majoria ja vinculades al sector de les TIC. A l'Àfrica funcionen tres PSI multinacionals: UUNET, Swift Global i AfricaOnline, ara filial d'Africa Lakes, amb seu al Regne Unit (www.africaonline.com).A causa de les elevades tarifes i la manca de capacitat, obtenir un ample de banda internacional suficient per dur a terme activitats interactives per Internet encara és un problema important a la majoria de països. Moltes pàgines d'Internet estan contingudes en servidors ubicats a Europa o Estats Units.Pocs són els països, excepte Sud-àfrica, que tenien fins l'any passat enllaços d'Internet internacionals més grans de 64 Kbps, però les connexions de 128 Kbps comencen a ser més habituals. L'ample de banda internacional de més de 256 Kbps està actualment present tan sols a onze països. La majoria de les connexions internacionals són per satèl·lit. Entre les excepcions figuren l'enllaç marí de fibra òptica des de Sud-àfrica fins al centre atlàntic de les Canàries, i Djibuti que té accés al cable SEA-ME-WEA. La immensa majoria dels circuits d'Internet internacionals de la regió estan connectats amb Estats Units, i uns pocs amb el Regne Unit i França. Els principals subministradors d'Internet internacionals són American Telephone and Telegraph Company (AT&T), British Telecom (BT), Global One/Sprint, UUNET/AlterNet, MCI, NSN, BBN, Teleglobe, Verio i France Telecom/FCR. Molts altres enllaços els proporcionen el PanamSat i l'Intelsat directament a estacions terrestres privades i d'OPT d'Estats Units i el Regne Unit, evitant la infraestructura dels OPT locals.En general, els PSI han de pagar tot el cost de la connexió amb Europa o Estats Units, que proporciona als PSI dels països desenvolupats accés gratuït a la xarxa del continent i augmenta més els costos dels PSI a l'Àfrica. Cinquanta països africans es van reunir a Cotonou (15-17 de desembre de 1999) amb l'ajut del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) i l'Agence de la Francophonie. Van aprovar un projecte per instal·lar un registre regional d'adreces d'Internet, AFRINIC, semblant als que existeixen a d'altres regions. Reflectint els elevats costos de telecomunicació i els mercats petits, on sovint només hi ha un sol operador, les quotes dels PSI per l'accés de telefonia commutada solen ser més altes a l'Àfrica que a qualsevol altre lloc: la mitjana del cost per utilitzar Internet durant cinc hores al mes a l'Àfrica ve a costar uns 60 dòlars al mes.En resposta a l'alt cost dels serveis d'Internet i a causa de la gran importància del correu electrònic, els serveis exclusivament de correu electrònic amb connexions de telefonia commutada a Internet generalment continuen atraient abonats. També va en augment l'interès pels telecentres, els quioscos, els cibercafès i altres formes d'accés públic a Internet, com ara la incorporació d'ordinadors als locutoris telefònics de les poblacions, les escoles, les comissaries i les clíniques, que poden compartir el cost de l'equipament i l'accés entre un gran nombre d'usuaris. Figura13.2
Ordinadors i processament de dadesEs preveu que la demanda de diversos serveis per Internet augmenti únicament quan hi hagi una major penetració dels ordinadors i l'equipament de processament de dades al subcontinent. Tot i que la penetració limitada de l'equipament és manifesta, és molt difícil obtenir estimacions exactes sobre la quantitat d'aquest equipament en ús. Hi ha pocs sistemes centralitzats efectius de supervisió, i els elevats aranzels i impostos sobre el volum de vendes a molts països desanimen la declaració d'importacions i altres transaccions. A més, la convergència i el canvi ràpid de les tecnologies fa que la classificació dels tipus d'equipament sigui encara més difícil.Les estimacions més recents del nombre d'ordinadors al Subsàhara va situar la mitjana en 3 per 1.000 persones el 1996. Però alguns estudis, com l'enquesta de 1995 realitzada per l'Agence de coopération culturelle et technique (ACCT), indiquen que aquesta xifra pot ser entre 3 i 6 vegades massa alta, la qual cosa apropa la mitjana a menys d'1 per 1.000. Alguns països com ara Botswana, Maurici i Sud-àfrica tenen nivells de penetració força més alts, almenys 5 per 1.000, potser fins a 20 per 1.000. Al mateix temps, també s'hauria de tenir en compte el nombre d'usuaris que comparteixen un sol ordinador, que és molt més gran que en regions més desenvolupades.En general, la penetració dels ordinadors és molt inferior en el sector públic, ja que la gran majoria de l'equipament de PC l'utilitza el sector privat per a la comptabilitat i el processament de textos. Els fulls de càlcul s'utilitzen en bona mesura per fer previsions o com una senzilla aplicació de base de dades. Els pocs sistemes de bases de dades solen utilitzar Microsoft Access, però molts arxius i centres de documentació nacionals, així com les petites biblioteques d'universitat i ONG, utilitzen el micropaquet CDS/ISIS creat per la UNESCO per a les dades bibliogràfiques, o el paquet amb funcions semblants del Centre Internacional de Recerca per al Desenvolupament (IDRC). Els departaments de planificació i els municipis estan començant a instal·lar sistemes d'informació geogràfica (GIS) i serveis de digitalització.Fora de Sud-àfrica, hi ha pocs ordinadors i la majoria es troben als ministeris de finances per als càlculs de la nòmina dels governs i algunes de les organitzacions paraestatals més grans, operadors de telecomunicacions, bancs i empreses asseguradores. S'ha anat prestant cada cop més atenció a l'"efecte 2000" a tot el subcontinent, sobretot perquè hi ha moltes màquines antigues en ús i recursos o coneixements molt limitats per garantir la seva adaptació.
Ús de les TICLa gran majoria de les persones de la regió depenen gairebé exclusivament de la ràdio per a la informació, i només alguns grups més petits i d'elit de ciutats i pobles utilitzen la televisió i els diaris. El 1996 hi havia 175 diaris i 300 revistes de notícies generals mensuals o setmanals a l'ASS, però es creu que aquest nombre ha augmentat substancialment en els últims dos anys.Com ja hem mencionat, la majoria dels africans encara no han fet mai una trucada telefònica. Però el que és curiós és que l'ús de les línies internacionals és molt superior al de la mitjana mundial, la qual cosa reflecteix en part la gran magnitud de la diàspora africana i les fronteres arbitràries de la regió. El 1996, la mitjana de l'ASS per a les trucades internacionals era de 233 minuts per línia anuals, en comparació amb la mitjana mundial de 93 i 113 dels països de renda alta.Les estimacions actuals situen el nombre d'usuaris d'Internet subsaharians en uns 870.000. La majoria d'aquests es troba a Sud-àfrica (uns 800.000), la qual cosa només deixa 70.000 entre la resta dels 638 milions de persones del subcontinent. Això significa que hi ha un usuari d'Internet per cada 9.200 persones, mentre que la mitjana mundial és d'un usuari per cada 38 persones i a Amèrica del Nord i Europa, la xifra per a l'ús d'Internet és d'una de cada 4 o 6 persones, en funció del país. Actualment, uns 20 països del subcontinent tenen més de 1.000 usuaris, però només 7 països en tenen més de 3.000 (Ghana, Kenya, Moçambic, Sud-àfrica, Uganda, Zàmbia i Zimbabwe). La comunitat d'Internet de Sud-àfrica és 30 vegades superior a la de qualsevol altra d'Àfrica, i es troba entre els primers 20 països quan es classifiquen pel nombre de nodes d'Internet.La definició de "usuari" i "abonat" pot ser diferent perquè el nombre de comptes compartits a l'Àfrica pot ser molt més gran que a les regions més desenvolupades. Un estudi recent de la Comissió Econòmica de les Nacions Unides per a l'Àfrica (UNECA) va trobar que de mitjana hi havia 3 usuaris per cada ordinador amb connexió a Internet o de correu electrònic. Això pot voler dir que el nombre d'usuaris de correu electrònic, exceptuant Sud-àfrica, supera els 200.000.Els indicis reunits per UNECA indiquen que la mitjana d'ús d'Internet a l'ASS és aproximadament d'un missatge de correu electrònic sortint i un entrant al dia d'unes tres a quatre pàgines, en comunicacions que gairebé sempre són amb persones de fora del continent. Les enquestes van indicar que el 25% dels correus electrònics substitueix els faxos, mentre que un 10% substitueix les trucades telefòniques i el 65% restant són comunicacions que no s'haurien fet si no es disposés d'un sistema de correu electrònic.Sorprenentment, es pot observar que els països de l'ASS de parla francesa tenen una presència molt superior a la World Wide Web i una major connectivitat institucional que els països que no són de parla francesa. Això es deu al gran suport proporcionat per les diferents agències d'assistència francòfones i els governs canadenc i francès, que estan preocupats pel domini de l'anglès a Internet. Com a conseqüència, els països d'influència anglesa i portuguesa estan bastant pel darrere dels nivells de connectivitat i representació. El BIEF (Banque Internationale d'Information sur les États Francophones) de l'ACCT i l'AUPELF-UREF/REFER (Association des Universités partiellement ou entièrement d'expression française-Universités des réseaux d'expression française/Réseau éléctronique francophone pour l'enseignement supérieur et la recherche), que estan construint pàgines web d'informació local i també proporcionen accés, són els dos creadors de contingut dominants.En un àmbit subregional, l'Àfrica austral és la regió més avançada en termes d'ús de les TIC, seguit l'Àfrica oriental i occidental; l'Àfrica central queda més enrere. Al principi, les universitats estaven a l'avantguarda dels avenços d'Internet al Subsàhara, i com a mínim, la majoria de països tenen connectivitat de correu electrònic. A finals de 1998, quinze països tenien universitats amb connectivitat integral a Internet. No obstant, els serveis d'Internet es restringeixen en gran part al seu personal. Tot i que es poden destacar algunes pàgines web governamentals, com les d'Angola, Maurici, Moçambic, Senegal i Zàmbia, els governs encara utilitzen relativament poc Internet per als fins administratius actuals. En l'estudi de la UNECA mencionat anteriorment, es va veure que el nombre més elevat d'usuaris enquestats pertanyien a organitzacions no governamentals (ONG), empreses privades i universitats. La ràtio de nacionals i no nacionals variava entre països. La majoria dels usuaris eren homes cultes.El correu electrònic s'utilitza per a la correspondència general i l'intercanvi de documents, l'assistència tècnica, i per gestionar projectes, acordar reunions i intercanviar idees de recerca, tot i que el seu ús encara està limitat a l'accés de recursos d'informació oficials. A tot el continent, els usuaris diuen que el correu electrònic ha augmentat l'eficàcia i ha reduït el cost de la comunicació, però encara s'utilitza gairebé exclusivament per posar-se en contacte amb individus d'altres regions i la Web encara és un recurs relativament poc utilitzat.En l'àmbit del desenvolupament de contingut local, l'espai Web de l'ASS s'està ampliant ràpidament i gairebé tots els països tenen una forma de servidor Web d'hoste local o internacional que representa oficialment o extraoficialment el país amb diversos graus d'amplitud. No obstant, encara són relativament poques les institucions ben representades a la Web. Tot i que es va ampliant el nombre d'organitzacions que tenen una pàgina web amb contingut bàsic i informació descriptiva, moltes estan dins de pàgines d'organismes internacionals de desenvolupament i molt poques pàgines utilitzen en la pràctica la Web per a les seves activitats.Hi ha unes 120 llistes d'adreces de correu electrònic i grups de notícies UseNet a Internet (gairebé totes dins d'hostes fora del continent) que debaten temes relacionats amb l'ASS. Existeix una llista gairebé per a cada país així com d'altres sobre temes més generals que van del cinema africà al postcolonialisme.Durant l'últim any han aparegut dos buscadors de web especialitzats en Àfrica: Woyaa (www.woyaa.com) i Orientation Africa (af.orientation.com). De la mateixa manera que amb d'altres serveis d'altres regions, aquests buscadors els administren empreses comercials que generen ingressos a través de la publicitat. Els mitjans de comunicació de notícies estan avui relativament ben representats a la Web. El departament d'Estudis africans de la Universitat de Colúmbia d'Estats Units ha identificat 115 diaris diferents i noves revistes a la regió que ara són accessibles per Internet, de les quals el 60% es publiquen al subcontinent, a gairebé la meitat dels països. També s'ha de destacar les iniciatives del PSI AfricaOnline d'hostatjar diaris a les seves pàgines web.Hi ha dues importants agències de notícies africanes a tot el continent que utilitzen àmpliament els mitjans de comunicació electrònics: Inter Press Service (IPS) i la Pan African News Agency (PANA). En l'àmbit subregional, l'Àfrica austral té les úniques agències de notícies actives que utilitzen TIC, la Southern African Broadcasters Association (SABA) i el Media Institute of Southern Africa (MISA). En altres regions l'ús de les TIC entre els mitjans de comunicació és molt inferior, però a l'Àfrica occidental, WANAD (West African News Media and Development Centre) ajuda a periodistes i distribuïdores de mitjans de comunicació a adoptar l'ús de TIC.Sens dubte, els corresponsals de notícies internacionals a l'ASS depenen molt de les TIC per lliurar el material a les seves direccions d'Estats Units i Europa. Cable News Network (CNN) i altres companyies de notícies de televisió internacionals contracten periòdicament paquets de temps a tot Àfrica als representats locals d'IntelSat i PanamSat per presentar notícies i informació en directe. Els periodistes de ràdio (fins i tot els col·laboradors) ara envien arxius de so editats per correu electrònic a agències com ara la BBC World Service.A tot el subcontinent, encara hi ha pocs dipòsits d'informació electrònica locals d'importància nacional o subregional, i cap dels existents estan disponibles ara per ara per Internet. Això es deu en part a què els sistemes nacionals d'arxius i biblioteques són molt deficitaris en recursos i molts han tingut poques oportunitats per obtenir coneixements o equipament en TIC.Tot i que les operacions de recopilació d'estadístiques també estan en un nivell molt baix per culpa d'una assistència insuficient, moltes oficines estadístiques estan utilitzant normes comunes i eines noves. Amb l'ajuda del correu electrònic i el fax, la recopilació d'informació estadística ja no es limita als centres urbans més grans. El nombre d'estudis destinats a millorar el coneixement de l'estructura i el funcionament dels sectors socioeconòmics està augmentant i els índexs de preus ara cobreixen les àrees rurals.Reestructuració i privatització dels sectors de la telecomunicació i els mitjans de comunicacióUna onada progressiva de reestructuració ha escombrat els sectors de la telecomunicació i la radiodifusió al Subsàhara durant els últims cinc anys. Deu països, entre els quals figuren Costa d'Ivori, Ghana, Guinea, Senegal, Sud-àfrica i Uganda han privatitzat parcialment els operadors de telecomunicacions nacionals i uns altres quinze, entre els quals figuren Camerun, Madagascar, Malawi i la República de Tanzània, volen fer-ho en breu. El sector cel·lular, que és gairebé tot privat, ja comprèn un 20% del mercat. Costa d'Ivori, Ghana, Maurici, Senegal i Sud-àfrica s'han compromès a mantenir negociacions multilaterals de comerç a l'Organització Mundial del Comerç (OMC). A principis de 1998, vint països africans havien creat organismes reguladors independents o semiindependents per al sector de la telecomunicació.TelecomunicacionsLa liberalització dels sectors en alguns dels països millorarà sens dubte les perspectives d'augment de les inversions en TIC durant els pròxims anys. No obstant, molts governs encara veuen els mitjans de comunicació com un òrgan de l'estat i el sector de les telecomunicacions com una part important de la seva base d'ingressos general. Això vol dir que els operadors de xarxa pública no poden reinvertir lliurement els seus beneficis en el desenvolupament de la xarxa. A més, bona part dels ingressos actuals per als operadors de telecomunicació provenen del sistema de tipus comptable actual, que ara per ara canalitza sumes importants en ingressos internacionals de telecomunicació per als OPT africans. La reforma pendent del sistema de tipus comptable podria privar els OPT i els seus governs d'un capital d'inversió vital just quan més el necessiten.No obstant, el sector internacional de la telecomunicació s'està adonant que l'Àfrica és el mercat més gran del món sense explotar i, com que els governs busquen desesperadament vies per modernitzar radicalment els sistemes de telecomunicacions, s'estan forjant noves aliances entre els sectors privat i públic. Tanmateix preocupa que es presti poca atenció a les repercussions a mig i llarg termini, més concretament perquè quan es tracta de la desregulació del sector de la telecomunicació, el supòsit de molts governs és que els models de liberalització, que han funcionat al Nord, només cal que s'apliqui en general al Sud.RadiodifusióEn el sector de la radiodifusió, la nova legislació sol ometre el control de la radiotelevisió pública; en alguns casos, les seves llicències poden dependre del Ministeri d'Informació, en comptes de l'autoritat del regulador. A més, la comercialització de la radiodifusió, sense una reforma apropiada del sector de la radiodifusió, ha fet molt poc per promoure la pluralitat i la diversitat a les ones. Donat l'abast de la pobresa rural, els emprenedors que van darrere dels diners a penes mostren interès per la radiodifusió a aquestes comunitats més marginades.La creació d'una radiodifusió comercial a l'Àfrica oriental i austral ha demostrat que, a falta de reguladors independents constituïts, les llicències s'han atorgat en general a les empreses de radiodifusió urbanes. Amb freqüència, s'ha concedit a aquestes empreses de radiodifusió llicències de reemissió a d'altres àrees densament poblades, la qual cosa augmenta l'atractiu de les emissores per als publicistes, però contribueix poc a la diversificació de la radiodifusió al país. Aquestes noves empreses comercials de radiodifusió han tendit a ser propietat del partit al poder o de fidels partidaris d'aquest partit. Aquestes empreses de radiodifusió públiques cada cop estan més pressionades per fer beneficis a fi de no dependre de pressupostos nacionals que ja no es poden estirar més. Per tal de competir amb noves emissores comercials, les empreses públiques de radiodifusió tenen poques opcions per actuar i pensar comercialment. Això posa pressió sobre les empreses nacionals de radiodifusió, la qual cosa les porta a ometre la seva missió de servei públic que és menys viable comercialment i que sol incloure el deure d'informar, així com educar i entretenir.La col·laboració subregional entre països en la creació de legislació i reguladors sòlids pot ser un mitjà important per corregir alguns d'aquests temes. A tal efecte, l'agrupació de l'Àfrica austral de tretze països de l'SADC ha acceptat un protocol sobre comunicacions jurídicament vinculant que inclou compromisos amb el servei universal i l'adopció de la política model i la legislació de telecomunicacions que s'ha creat.Perspectives de la regió en el pas cap a la societat de la informacióLes TIC són un punt d'entrada estratègic essencial per al desenvolupament a l'ASS. Les innovacions en aquesta àrea podrien ajudar a accelerar el creixement econòmic de l'ASS i reduir la pobresa, però aquestes eines requereixen molta infraestructura subjacent que actualment no pot oferir. La infraestructura està millorant progressivament, però no prou ràpid com per adaptar el creixement a la demanda de la multitud de serveis disponibles actualment. En concret, la necessitat d'una infraestructura d'ample de banda alta per a Internet crea fortes pressions sobre les xarxes de telecomunicacions a l'Àfrica. Però Internet tan sols és una de les nombroses forces que repercutiran en els operadors de telecomunicacions de la regió. N'hi ha moltes d'altres, com ara les pressions internacionals sobre la regulació dels preus dels tipus de comptabilitat i la creixent presència de tecnologia de retrucada.Les problemàtiques d'aquesta àrea se centren en temes com l'ampliació de la xarxa local i el reequilibri de tarifes (per als operadors nacionals); la reducció dels ingressos internacionals (a través, per exemple, dels sistemes de retrucada, Internet i el fracàs del sistema de tipus comptable); les debilitats normatives que s'han de corregir per garantir un terreny de joc uniforme i atraure la inversió; la necessitat de proporcionar serveis rurals; la manca de personal qualificat; i la necessitat d'una atenció al client en termes de qualitat, cobertura de servei i preu. Només en l'àmbit de les telecomunicacions, durant els pròxims quatre anys l'ASS (excepte Sud-àfrica) requerirà inversions d'almenys 6.000-8.000 milions de dòlars per incorporar 4,5 milions de noves línies. Això milloraria significativament la teledensitat, tot i que continuarà sent la més baixa del món. No obstant, cada cop hi ha més indicis que les autoritats de la subregió s'han compromès a aconseguir un canvi substancial.Un dels esdeveniments més importants, que va ajudar a accelerar els moviments cap a una major adopció de les TIC a l'Àfrica, va ser el Simposi d'Addis Abeba sobre Telemàtica per al Desenvolupament, organitzat per la UNESCO l'abril de 1995. Aquesta reunió va aplegar gairebé totes les forces principals dels projectes de desenvolupament de sistemes de comunicació en xarxa internacionals. Un dels resultats d'aquesta conferència va ser la creació d'un document marc, l'African Informaction Society Initiative (AISI), que es va adoptar a la següent reunió de la Conferència de ministres africans el maig de 1996. L'AISI estipula la formulació i el desenvolupament d'un pla d'infraestructura nacional d'informació i comunicació (NICI) a tots els països africans, guiat per les prioritats nacionals de desenvolupament, i proposa la cooperació, l'articulació i l'associació dels països africans per compartir experiències profitoses. Els països que fins el moment han començat el procés de creació de plans exhaustius de desenvolupament nacional de comunicació i d'infraestructures d'informació són Benín, Burkina Faso, Camerun, Comores, Etiòpia, Lesotho, Namíbia, Moçambic, Rwanda, Sud-àfrica i Uganda.L'AISI, juntament amb la Conferència regional africana d'Abidjan per al desenvolupament de les telecomunicacions, ha creat una considerable pressió generada internament des dels ministeris per instar les administracions a adoptar polítiques normatives, de tarifes i de provisió de serveis apropiades. Des d'aleshores, els ministres de comunicacions de més de quaranta països africans han subscrit les polítiques de desenvolupament de les telecomunicacions dins del document comú que han elaborat anomenat African Connection, l'objectiu del qual és bastir 50 milions de línies a l'Àfrica durant els pròxims cinc anys (vegeu www.telecom98.co.za per a més detalls).En conjunció amb les iniciatives per construir noves infraestructures i millorar les instal·lacions existents, hi ha iniciatives innovadores per millorar l'accessibilitat de serveis a través de l'ús d'instal·lacions d'accés públic compartit, que aprofiten la convergència de les tecnologies per proporcionar serveis rendibles en àrees aïllades i amb dèficit de serveis. El concepte, anomenat habitualment telecentres públics, ha rebut un considerable suport de la UIT i altres membres de la comunitat internacional, així com nombrosos governs nacionals i OPT. Això ha donat lloc a la creació de més de 20 telecentres pilot a tot el subcontinent per provar diferents models, mitjans d'implantació i mecanismes per a la sostenibilitat.Els enllaços de la regió amb la resta del món estan pendents d'un canvi substancial, segons els anuncis de nombroses iniciatives de construcció d'infraestructures de telecomunicació internacionals en els últims 2-3 anys: l'Africa One d'AT&T, el projecte SAFE (Sud-àfrica i Extrem Orient) en col·laboració amb Malaysia Telecom, el SAT-3/WASC (South Atlantic Telephony/West African Submarine Cable), el cable de fibra costaner de l'oest d'Àfrica i el projecte de cooperació de l'Àfrica oriental. A més, el consorci africà de satèl·lit propietat d'OPT africans, RASCOM, ha elaborat plans per llençar un satèl·lit propi abans de l'any 2000.Les xarxes de satèl·lits LEO, com ara Iridium i Globalstar, constitueixen una promesa concreta per a l'escampada població del subcontinent. Un dels motius és que aquests serveis obtindran la major part dels seus ingressos quan passin per sobre dels països desenvolupats, però encara hauran de passar per regions en via de desenvolupament com Àfrica, on es reduiran les tarifes per fomentar la demanda.Cooperació internacional i regional i assistència al desenvolupament relacionadesamb les TICEn generalitzar-se el reconeixement de la importància de les TIC en l'acceleració del desenvolupament, moltes de les últimes iniciatives d'assistència internacional al desenvolupament han millorat les perspectives d'un accés més ampli a les xarxes d'informació i comunicació del continent. En relació amb la iniciativa AISI descrita anteriorment, es va dur a terme un estudi sobre les activitats futures de construcció d'infraestructures d'informació a l'Àfrica a través de la col·laboració entre l'IDRC, BellaNet, la UNECA, la UNESCO i la UIT, anomenat African Network Initiative (ANI). Va determinar gairebé 100 projectes de desenvolupament relacionats amb les TIC en fase de planificació o en curs a l'Àfrica. Per corregir la creixent necessitat de coordinació, els organismes cooperants i executius que conformen el panorama de les TIC a l'Àfrica han acceptat de crear un fòrum per a l'intercanvi d'informació sobre aquesta mena de projectes anomenat Partnerships for ICTs in Africa (Picta). La seva pàgina web continua actualitzant una llista de projectes a l'Àfrica (www3.sn.apc.org/africa/projects.htm).Moltes d'aquestes iniciatives formen part del Subprograma marc sobre connectivitat i, dels projectes identificats, entre els potencialment més influents figuren:
|