1. Introducció

La relació entre el progrés tècnic i la productivitat ha estat àmpliament estudiada per què prepondera la idea entre els circuïts acadèmics que la innovació tècnica és un dels principals elements determinadors del creixement econòmic a llarg termini. Així, la història del pensament econòmic té una llarga tradició en aquest sentit, des que Marshall (1891), que va introduir com a quart factor de producció a l'empresari, i més, tard Schumpeter (1934), amb la seva teoria de la destrucció creativa, incidien en la importància de la innovació tecnològica com a element primordial del desenvolupament econòmic. A l'actualitat, es reconegut en àmbits científics, que l'adopció de nous mètodes productius de béns i serveis reforça l'eficiència de la producció i, a més, l'acumulació de coneixement en la totalitat de l'economia reporta més creixement econòmic global a llarg termini.

Tot i això, a la natural dinàmica del cicle productiu se l'hi ha afegit un fenomen: la globalització que ha donat un impuls extraordinari a la transformació de les estructures productives, que van deixant la seva tradicional composició manufacturera i s'endinsen en el camí cap les noves economies del coneixement. Dit d'una altra manera, globalització significa que les economies nacionals estan cada vegada més estretament vinculades entre sí a través del comerç internacional de béns i serveis, de moviments migratoris i de fluxos de capital en forma d'inversions directes i financeres (Nunekamp, Gundlach, Agarwal 1994; Krugman 1995). I més encara, a l'actualitat s'acumulen els símptomes de superació del capitalisme post-industrial, basat en la preponderància del sector serveis tradicionals i de les grans corporacions amb poder de mercat, i s'endevina una nova estructura productiva, amb un element productiu preponderant, el coneixement, que té uns canals de difusió molt potents, les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).

D'aquesta manera podem parlar de la progressiva formació d'una nova economia que ve definida per un nucli integrat per la indústria de la informació i una periferia, formada per la resta de branques d'activitat, que van integran progressivament a la seva estructura de costos relatius els nous béns i serveis de la producció informacional. Així, la indústria de la informació va superant el seu desenvolupament tecnològic i, a l'actualitat, els efectes sinèrgics d'aquest procés s'estan amplian al conjunt de l'economia a través de l'aplicació als processos productius d'aquest ampli ventall d'innovacions de procés i de producte.

Com no podria ser d'una altra manera, la consolidació de la nova economia esta generant importants canvis en el conjunt de l'entramat i les relacions socials. Les modificacions al mercat de treball, els efectes ideològics i culturals, els canvis institucionals i polítics i, en definitiva, les noves formes de relació de l'inidividu amb el seu entorn, defineixen els efectes d'aquesta nova economia sobre les seves bases sociològiques i institucionals. En definitiva, es tracta dels efectes que la nova economia esta generant en la construcció de la societat de la informació.

Tanmateix, el camí cap a la nova economia no és homogeni. Les diferències d'accessibilitat a la informació i la pèrdua de llocs de treball als sectors productius més tradicionals s'endevinen com els principals problemes de la nova era. I per aquest motiu, es necessària la intervenció de la política econòmica, des de tres vessants, les polítiques referides a la intensitat del canvi, les referides a les capacitats d'innovació i d'adaptació al canvi i les dirigides cap a la redistribució de les despeses i els beneficis del canvi.

Així, aquest article s'estructura en els apartats següents, després d'aquesta breu introducció es passa revista al camí, que des del punt de vista teòric, s'ha seguit cap a la consolidació de la nova economia. Tecnologia, productivitat i canvi estructural són analitzats en aquest apartat. En segon lloc, s'estudia la innovació en matèria de política econòmica i les diferents solucions als problemes plantejats en el camí cap l'economia del coneixement i, finalment, unes conclusions i una bibliografia.

2. Tecnologia, canvi estructural i creixement econòmic: el camí cap la nova economia 

Des del punt de vista econòmic (sense tenir en compte els avanços de la investigació empresarial) les principals línies d'investigació en el context de la nova economia, poden detallar-se en tres grans apartats. Una primera línia d'investigació intenta estudiar les caracaterístiques conceptuals de la nova economia, aprofundint en els canvis de comportament dels agents econòmics (consumidors i empreses) i les seves repercussions macroeconòmiques, revisant les relacions entre innovació tecnològica i productivitat, entre creixement econòmic i nivell de preus i, fins i tot, entre noves tecnologies i mercat de treball per citar-ne alguns exemples. Dit d'una altra manera, la nova economia esta revisant algunes de les relacions macroeconòmiques bàsiques que l'anàlisi econòmica ha anat construint des de la segona guerra mundial. En segon lloc, s'ha desenvolupat una línia d'investigació relacionada amb el nucli de les tecnologies de la informació (Department of Commerce, 2000, EITO, 2000 i OCDE, 2000), on s'intenta avaluar la dimensió econòmica d'aquesta nova branca productiva. En tercer lloc, calen destacar les línies d'investigació dedicades a l'estudi dels efectes de la nova economia sobre el conjunt d'activitats i relacions macroeconòmiques. Les relacions entre la indústria de la informació i la resta de branques productives, la importancia de la globalització i les noves pautes de consum en el desenvolupament de la nova economia, les conexions entre nova economia i cicles econòmics, els canvis en el mercat de treball i les relacions entre nova economia i política econòmica s'han constituït en les principals línies d'investigació d'aquest tercer nucli d'anàlisi econòmica relacionat amb la nova economia. Aquest article intenta, a partir dels conceptes teòrics claus de la nova economia, desenvolupar les relacions entre nova economia i política econòmica.

Durant els darrers anys la innovació tecnològica ha afectat a l'estructura econòmica, des de vàries dimensions, tot i que, com a principal virtut s'assenyalen les múltiples sinèrgies que genera sobre la resta de l'economia (OCDE, 1998). En primer lloc, es poden destacar els canvis sectorials, derivats d'un augment de la preponderància dels subsectors intensius en tecnologia. En segon lloc, a més de la pròpia inversió en R+D, cal assenyalar els canvis en el procés inversor, derivats de la nova formació de capital en intangibles i, en tercer lloc, canvis en les relacions comercials, resultat de l'augment de les interdependències internacionals pel comerç tecnològic, la inversió directe i la col·laboració entre empreses. A més dels importants canvis generats a la producció, les noves tecnologies han tancat un cercle virtuós (Greenspan, 1999), des de la demanda. Així, els augments de productivitat derivats de la inversió tecnològica, consoliden nous patrons de consum associats a la diversificació productiva del sector serveis, cosa que, en un context de baixa inflació i augment de la riquesa, retroalimenta, el trinomi inversió tecnològica-nova producció-consum. Tanmateix, la inversió tecnològica no és una cosa nova i, tot i això, es parla de canvi estructural. Quins elements s'han incorporat al procés productiu en general, i des de la inversió tecnològica en particular, per poder parlar de canvi?. Un repàs a la teoria econòmica del creixement ens permetrà tenir més elements de judici.

Com s'ha comentat més amunt, la teoria econòmica del creixement fa anys que estudia l'impacte sobre el creixement econòmic de la tecnologia. Als models d'origen neoclàssic com els de Solow (1956) el factor productiu treball està associat a un volum limitat de capital, on el seu producte marginal és elevat. Aquest fet respon a la consideració d'un volum de capital fix a curt termini, cosa que determina al factor treball com a element d'ajust. Tanmateix, a llarg termini el volum de capital és variable, cosa que el permet entrar de nou al procés productiu. Així, a mesura que l'estalvi global permet finançar un estoc de capital creixent (a llarg termini), el rati capital/treball augmenta. Tot i això, l'estalvi adreçat a reemplaçar els equips necessaris per la producció (curt termini) no fa créixer l'estoc de capital, fent entrar l'economia en un estat estacionari on el nivell de creixement resta constant. Per conciliar aquest fet amb el creixement econòmic (a curt i a llarg termini) observat a la pràctica, els primers models neoclàssics van introduir la hipòtesi que el període de transició, abans que el rati capital/treball augmenti, es cada cop més gran i que una vegada acabat aquest període les economies continuen creixent mentre hi ha progrés tècnic. La reducció de la productivitat de la ma d'obra permet que el rendiment (taxa de retorn) del capital a curt termini augmenti, tot i la davallada del rati capital/treball.

Els estudis economètrics basats en els primers models neoclàssics utilitzen "la comptabilització del creixement" per tal d'explicar el creixement econòmic a llarg termini a través d'una mitjana ponderada de creixement dels factors productius, com per exemple, una funció de producció Cobb-Douglas. Aquest fet suposa dir que hi ha una funció global de producció i que els rendiments són constants a escala (es a dir, que un augment doble dels imputs multiplica per dos el producte generat per l'economia), que s'aplica el principi de la minimització dels costos i que hi ha competència perfecte en els mercats de béns i de factors. Tanmateix, l'augment dels factors productius no és suficient per explicar l'increment de la producció, ja que vora un 50% del creixement del producte resta inexplicat. Aquest percentatge de la producció no explicat és el que s'anomena el "residu de Solow" i que, més endavant, s'ha imputat al progrés tècnic immaterial (el no incorporat als productes i que reflecteix les noves idees o les innovacions), amb la denominació de productivitat total dels factors (PTF).

En aquest sentit, cal destacar que la PTF és revela com un factor explicatiu clau a l'hora de determinar el creixement econòmic generat. Més endavant (Denison et Chung, 1976) en aquest mateix model de comptabilització del creixement van incorporar nous factors explicatius com el nivell d'instrucció, l'estructura de l'ocupació, les millores d'explotació, etc, per tal de separar la tecnologia de la resta de components de la PTF. En termes matemàtics i partint d'una funció de producció agregada d'una economia, tenim:

Y=F(K,L) (i)

dividint pel factor treball i buscant una mesura de productivitat obtenim:

Y/L=F(K/L,1) d'on y=f(k) (ii)

En el cas concret d'una funció de producció Cobb-Douglas:

Y=Ka (L1-a) (iii)

i traient logaritmes:

Ln Y= a ln Y + (1-a) ln L (iv)

cosa que ens permet realitzar la comptabilització del creixement, es a dir estimar la funció de producció:

Ln Y= a ln K + (1-a) ln L + Ut (v)

O en termes de la relació capital/treball és pot expressar com:

y=1+g k+ vt (vi)

Ja sigui amb l'expressió (v) o bé amb la (vi) el que ens diu l'estimació economètrica és que el residu explica més del 50% de la regressió, cosa que determina una mala especificació del model. Aquest residu és l'anomenat residu de Solow, que posa de manifest un dels principals problemes de la teoria neoclàssica: el fet de no captar correctament (a nivell macro) els augments de productivitat (o sigui de k), cosa que treu rellevància explicativa al quoeficient g. Aquest fenomen s'ha anomenat la paradoxa de la productivitat (o de Solow).

Tot i que l'economia dels EUA ha presentat notables avenços de la productivitat els darrers exercicis, una visió a més llarg termini posa clarament de manifest, els problemes de creixement d'aquesta variable macroeconòmica durant la dècada dels noranta a molts països de l'OCDE. Respecte al fet que els avanços tecnològics no es tradueixen en millores de la productivitat apareixen dues qüestions: la primera, són correctes les observacions de la realitat dels avanços tecnològics?, i la segona, es cert que la innovació tecnològica reforça la productivitat?.

Els indicadors utilitzats en l'estadística oficial sobre R+D de l'OCDE rendeixen compte de la meitat dels esforços totals en tecnologia i tendeixen a subestimar les activitats realitzades a les petites empreses. A més, cal destacar que els problemes de mesura de la tecnologia en un sector tant important, per tamany i evolució, com els serveis agreugen la situació. De fet, les dades de R+D constitueixen un indicador de l'esforç tecnològic, però un registre acurat d'aquest esforç. Pel que fa als indicadors de producció de tecnologia també tenen problemes, ja que no donen el contingut econòmic de les innovacions i no ajuden a comprendre les seves repercussions sobre la productivitat. Altres indicadors com el nombre d'innovacions, la producció de nous productes tecnològics, etc, tampoc milloren l'explicació del creixement de la productivitat (per exemple, les noves tecnologies de la informació i la comunicació i els seu baix reflex en la productivitat dels serveis que les apliquen). Es també reconegut els errors en la mesura de la productivitat. Per exemple, les dificultats a l'hora de quantificar l'estoc de capital i, més en concret, de dissociar entre el capital físic i el capital humà.

A més, les TIC acceleren l'obsol·lescència del capital, cosa que sobreestima, en comptes nacionals, l'estoc de capital i subestima les quantitats d'imputs destinades a la reposició, i per tant subestima la productivitat. Tanmateix, el problema més rellevant de les mesures de producció ve de la deficient comptabilització del producte als serveis. Així, per produccions com els serveis públics o col·lectius, els socials o els personals, on el valor de la producció es basa habitualment en les aportacions del treball, les mesures de productivitat del treball s'esbiaixen fortament a la baixa (quan no hi ha augment de les hores treballades ni creació de llocs de treball). A més les TIC s'han introduït fortament a aquests sectors, amb errors de mesura de la productivitat de notorietat pública (per exemple, a les finances i les assegurances), en un context de guany creixent de pes dels serveis, cosa que esbiaixa encara més la productivitat.

Un altre factor d'error són els canvis qualitatius induïts per la innovació. Els índexs de preus clàssics no permeten quantificar la innovació correctament, cosa que tendeix a subestimar el ritme d'avenç de la producció i de la productivitat. El cas dels ordinadors és paradigmàtic: la productivitat d'aquest sector ha estat greument subestimada, ja que els preus utilitzats no comporten un ajust de la innovació realitzada. Per últim destacar que aquests problemes s'agreugen amb el temps (més els derivats dels errors en la mesura de la producció) a causa de la importància creixent dels serveis i en conseqüència es pot afirmar que s'ha sobreestimat la productivitat dels anys setanta i s'ha subestimat la dels vuitanta, i encara més la dels noranta.

El fet de considerar el creixement de la productivitat com un procés econòmic endogen permet situar la paradoxa de la productivitat en una nova perspectiva. En efecte, per interioritzar una nova tecnologia fa falta desenvolupar tot un seguit d'aprenentatges (per exemple, l'ordinador). Així, una innovació no fa augmentar la productivitat per si sola, ja que són necessaris altres canvis de formació, d'organització, etc. De fet, els recursos utilitzats en aquestes activitats annexes no apareixen en comptabilitat nacional i a més van en detriment, a curt termini, de les activitats productives pròpies de l'empresa, cosa que fa caure la producció i també la productivitat. Una altra explicació pot venir del fet que els esforços innovadors van dirigits, en gran part, a activitats com la diferenciació del producte i la millora de la qualitat (per exemple, la indústria de l'automòbil). Aquests canvis responen a la demanda dels consumidors i poden ser un obstacle a la millora de la productivitat sobretot si aquestes inversions suposen un augment del preu (i no del volum de la producció) i a més per què tot i que la taxa de rendiment de l'empresa millora aquestes activitats generen menys externalitats que d'altres menys especialitzades.

Com que els models de comptabilització del creixement no explicaven satisfactòriament el paper de la tecnologia en el creixement econòmic, ja que en el residu de Solow s'integren molts altres elements explicatius, que no són pròpiament innovació tecnològica, recentment s'ha proposat una nova manera d'interpretar el progrés tècnic. Atès que els models neoclàssics tenen la hipòtesi implícita que la tecnologia ve determinada per l'estat del coneixement tècnic i el progrés (al vincular-la amb l'estoc de capital a curt termini), i que aquests no presenten vinculacions econòmiques, les noves teories del creixement consideren la tecnologia com un factor endogen i no exogen de creixement. Dit d'una altra manera, es suggereix que l'explotació comercial dels descobriments científics, la ràpida transmissió del coneixement i l'estoc de capital físic i humà, que determinen una contribució potencial al creixement econòmic requereixen més atenció.

Així, els primers models de la nova teoria del creixement econòmic responen a la idea que els esforços en recerca de les empreses (Romer, 1986) o les inversions en capital humà (Lucas, 1988) tenen un efecte positiu sobre la productivitat del capital, encara que aquest factor no presenti acumulació. Els models posteriors (Grossman et Helpman, 1989 i Romer, 1990) incorporen explícitament la hipòtesi que la innovació és el motor del creixement econòmic. Aquest fet es corrobora amb l'observació que a l'OCDE la gran part de recerca en R+D es finançada per les empreses privades, principals impulsors del creixement econòmic. En resum, per la teoria moderna del creixement hi ha tres factors explicatius de l'augment de la productivitat: l'acumulació de capital físic, l'acumulació de capital humà i el progrés tècnic. A més, el progrés tècnic és endogen: depèn del rendiment (es a dir del tamany del mercat i de la seva productivitat) i del cost de la innovació (es a dir de la funció de cost del capital humà).

En termes del nostre model, estem parlant d'una funció de producció que té dos components. La funció de producció pròpiament dita on els factors de producció són el capital físic, el capital humà i el progrés tècnic i una funció tecnològica que depèn de la seva pròpia dinàmica (rendiment, R, i cost, C), així com d'altres elements, com l'estoc d'infrastructures, l'acumulació de capital físic i humà, les economies d'escala, l'estructura dels mercats, l'evolució demogràfica i els canvis organitzatius en el treball, que els agrupem amb la denominació del factor A (altres elements). Així, recuperant l'equació (v) i afegint-hi el progrés tècnic, tindríem:

Ln Y= a ln K + (1-a) ln L +l PT + Ut (vii)

i,

PT= f(R,C,A) (vii)

És la combinació d'aquestes dues equacions les que ens donaran la veritable dimensió del progrés tècnic sobre el creixement econòmic a llarg termini i, alhora ens permetran començar a superar els efectes de la paradoxa de la productivitat.

Ens trobem, per tant, davant d'un fenomen que la teoria econòmica no ha acabat de resoldre. Els darrers passos de la teoria del creixement, dirigits cap a la conceptualització del progrés tècnic com un element endogen del creixement, afegeixen una mica de llum als problemes originats per la mala comptabilització de la innovació tècnica i de la productivitat. Tanmateix, els resultats a nivell micro (Estudis de l'OCDE basats en empreses de França, Japó i els EUA mostren que les empreses amb noves aplicacions de R+D tendeixen cap un nivell de productivitat molt més elevat que les empreses que no tenen inversió en R+D. Estudis independents similars realitzats per la Conference Board dels EUA (1997) i també al Canadà suggereixen que les empreses empradores de nova tecnologia són més productives que les que no l'utilitzen.)(OCDE, 1996, i Conference Board, 1997) si que ens permeten parlar d'un canvi estructural provocat per la inversió en R+D, que s'afegirien a la revolució tècnica que ha originat la tecnologia, mesurada com a element endogen del creixement. Per últim, una de les principals evidències, sinó el motor bàsic del canvi estructural, és la globalització econòmica, que a través de la seva estreta relació amb el canvi tecnològic va obrint el camí cap les economies del coneixement. El fort augment de les relacions internacionals ha estat possible, en gran part, gràcies a la davallada dels preus de les comunicacions, que la revolució tecnològica ha permès. En aquest sentit, cal destacar que l'efecte directe de la tecnologia es reflecteix en els canvis en el comerç internacional. Les exportacions mundials de productes amb elevat component tecnològic han assolit un percentatge propers al 20% el 1997 (davant del 10% del 1980). A més, cal considerar els efectes indirectes derivats de les progressives relacions comercials que l'ús i la difusió de la tecnologia genera.

Per tant, podem concloure aquest apartat intentant respondre a la pregunta amb la qual l'iniciàvem, es pot parlar d'un canvi estructural de les economies occidentals, provocat per la innovació tecnològica. La resposta de la teoria econòmica convencional és ambigua. La productivitat total dels factors (que incorpora el progrés tècnic) es creixent, però, els seus arguments recalen en una mala comptabilització de la innovació i la productivitat. En canvi, la resposta de la nova teoria del creixement econòmic obra una porta al considerar el progrés tècnic com una variable endògena de la funció de producció, a l'hora, que li dona la importància que ha adquirit els darrers anys: la d'una explicació creixent del desenvolupament econòmic a llarg termini. Les dades estructurals reforcen la visió del canvi estructural, tot i que d'una manera encara incipient: el guany de pes relatiu dels nous sectors del terciari vinculats a les TIC, de la inversió en R+D, de la difusió del coneixement, etc, comencen a donar llum de què estem parlant. Per últim, ha esdevingut vital el paper de la globalització econòmica, veritable impulsora del canvi estructural, la revolució (en termes de costos), que suposen les TIC no fan més que afegir dinamisme a la nova estructura productiva i al seu cercle virtuós amb la demanda. Podem, per tant, començar-nos a plantejar la pregunta de si l'economia mundial ha passat una nova fase dins del capitalisme. Hem passat del capitalisme post-industrial al capitalisme del coneixement?. Estem davant de la definició d'un nou factor productiu, juntament amb el capital físic i el capital humà, que en termes de Lucas podem denominar capital-coneixement?. Es possible definir un model teòric que trenqui amb les estructures de mercat oligopolístiques i que retorni el poder de mercat al consumidor, amb unes preferències mundials i uns costos d'informació rebaixats per les TIC?. En definitiva, podem situar el paradigma d'estudi econòmic dins la societat del coneixement?. Totes aquestes preguntes mereixen ésser respostes.

Com s'ha comentat més amunt, el canvi estructural cap les economies del coneixement, en un context de progressiva globalització econòmica, està alterant les bases de les economies industrialitzades, en un procés que no és homogeni. La revolució tecnologia està expulsant treballadors poc qualificats dels sectors productius tradicionals i està creant noves oportunitats als treballadors qualificats en les noves àrees de producció (OCDE, 1998), cosa que juntament amb les dificultats d'accessibilitat a les TIC s'endevinen com els principals problemes de la nova etapa. A més, el procés de globalització econòmica, i en especial, la lliure mobilitat de capitals, ha endegat una fase on els desequilibris de les variables macroeconòmiques no són sostenibles a llarg termini, cosa que genera un trade-off entre la política econòmica interna dels països i la seva repercussió als mercats de capitals. Dit d'una altra manera, al nou context, ja no són possibles polítiques econòmiques expansives, que a mig termini desequilibrin els fonaments estructurals d'una economia (Donges, 1998). No és possible tenir un dèficit públic estructural, una desequilibri a la balança per compte corrent i elevades taxes d'inflació sense que els mercats financers penalitzin aquesta situació a través d'atacs a la divisa o retirades de capitals.

En aquesta situació, d'equilibri "supervisat" per l'exterior es fa necessària una coordinació de polítiques econòmiques creixent per diversos motius. En primer lloc, i atenent a la comptabilitat nacional, es del tot necessari un esforç per captar millor els augments de productivitat que la revolució tecnològica genera. Tots els esforços dirigits cap una millora mesura de la innovació tecnològica i cap una millora en la captura de l'output dels serveis, entre d'altres, ens permetran mesurar més efectivament la nova situació. Com a exemple, val citar un recent estudi (Reserva Federal dels EUA, 1998) segons el qual la mala mesura de la productivitat ha sobrevalorat la inflació americana al voltant de 0,5 punts percentuals cada any durant els darrers 10 anys, amb les repercussions que això té, des de la comptabilització del creixement econòmic fins als ingressos i despeses familiars. A més, la teoria econòmica també ha d'avançar en la determinació de la nova estructura de la funció de producció, tot incorporant a la tradicional comptabilització del creixement el progrés tècnic. En segon lloc, la coordinació és necessària perquè el canvi estructural és global, o com a mínim afecta a tots els països desenvolupats. Un problema agregat necessita d'una solució coordinada i, en aquest mateix sentit, s'imposa encara més una política agregada si no es volen eixamplar les diferències entre països rics i pobres. Una dada publicada recentment il·lustra aquesta situació: de cada 100 ordinadors amb connexió a Internet 95 estan als països industrialitzats (menys del 20% de la població mundial) i només 5 a la resta del món (més d'un 80% de la població mundial). I, en tercer lloc, la coordinació s'imposa perquè les solucions a la nova situació no poden ser esbiaixades. Si volem incorporar al mercat de treball els excedents de la indústria tradicional i si es vol evitar la marginació són necessàries tant polítiques macro que afectin la intensitat del canvi, com a les capacitats per absorbir el canvi, com polítiques compensatòries (Lundvall-Borràs, 1997).

Per tant, la resposta en matèria de política econòmica ha de cobrir tres àmbits fonamentals. En primer lloc, l'estabilitat macroeconòmica i l'eficiència microeconòmica, úniques garanties del creixement econòmic sostingut a llarg termini (Comissió Europea, 1997). En segon lloc, una vegada garantit el creixement econòmic cal fomentar l'adaptació al canvi, des dels incentius a la innovació i el desenvolupament del capital humà i, per últim, cal buscar polítiques de redistribució dels costos i els beneficis del canvi. Pel que fa a les polítiques que afecten a la intensitat del canvi, tres en destaquen per sobre les altres: les polítiques macroeconòmiques, les polítiques de competència i les polítiques comercials. Efectivament, si el que es pretén es promoure la intensitat del canvi, les tres polítiques esmentades més amunt van de la ma. No es pot concebre un camí cap les economies del coneixement sense una clara determinació cap l'estabilitat macroeconòmica, amb baixa inflació i uns tipus d'interès que fomentin la innovació tecnologia a llarg termini, de la mateixa manera que s'ha de tenir en compte un foment a la competència (tant de les estructures de mercat internes com de la competència exterior) i una política comercial, que fomenti l'intercanvi tecnològic.

Un segon nivell d'intervenció són les capacitats d'innovació i d'adaptació al canvi. En aquest context esdevenen vitals les polítiques de desenvolupament del capital humà, les del mercat de treball i les d'innovació. Sota el principi de creació d'una economia del coneixement que es pugui consolidar en un context de ràpid canvi tècnic i tenir èxit en el desenvolupament de nous productes i serveis, i amb la premissa d'una estabilitat macro garantida, el foment de la innovació passa per les següents mesures: el desenvolupament del capital humà i l'adaptació del mercat de treball, la creació de noves formes d'organització, la construcció de línies complertes d'innovació i la redirecció de la política d'innovació cap els serveis, tot involucrant a les universitats en el procés (Lundvall-Borràs, 1997).

Per últim, i com s'ha vingut comentat reiteradament, les mesures de foment de la innovació i d'adaptació al canvi no es poden desvincular de les polítiques redistributives necessàries, per tal d'evitar els problemes de marginació i exclusió social, que pot generar el camí cap les economies del coneixement. I aquesta política té una triple vessant en funció de la població afectada, es a dir, no només contempla la necessitat de fer impostos, transferències de renda o polítiques socials, sinó també, i aquesta és la novetat de l'enfoc europeu, preveu la possibilitat de polítiques regionals, per atendre les fortes diferències entre regions que el canvi pot generar.

3. Conclusions

Aquest article ha intentat posar de manifest quin és l'estat de l'art de l'impacte de la revolució tecnològica sobre l'estructura econòmica, en un context mundial cada cop més globalitzat. A la primera part, s'ha posat de manifest que, tant la nova teoria econòmica del creixement com també les dades estructurals, revelen una preponderància creixent dels sectors productius, agrupats sota l'economia del coneixement, i aquesta preponderància respon tant al cercle virtuós que genera l'augment de la riquesa, com, més especialment, a les sinèrgies positives de la globalització, impulsada per una autèntica revolució tecnològica, les TIC. Tanmateix, el camí cap les economies del coneixement no és homogeni i, en aquest sentit, necessita de mesures de política econòmica coordinada per superar els efectes negatius del canvi, sobretot els relacionats amb l'exclusió de parts de població. En aquest sentit, s'han analitzat les diferents postures davant del canvi i les mesures a adoptar, que tot indica, han d'anar cap un camí, no només més ampli que l'actual sinó també més imaginatiu. Sembla del tot evident, que les postures neoliberals, orientades cap a la promoció del canvi sense tenir en compte l'impacte social, regional i ambiental, i les postures proteccionistes, orientades cap a la moderació de la rapidesa del canvi, han quedat del tot superades, en un context de mundialització, que esdevé irreversible. A més, les postures estil new-deal (o en la nostra terminologia vell new-deal) on la promoció de la rapidesa del canvi es combina amb polítiques compensatòries ex-post no és viable, entre d'altres, per la mateixa raó que no ho són les dues anteriors. La globalització, i en concret al món financer, obliga als governs a buscar l'equilibri entre polítiques econòmiques actives i l'estabilitat de les variables macroeconòmiques, observades atentament pels mercats financers internacionals. Per tots aquests motius, la visió europea, expressada a través d'un recull d'estudis del programa TSER, s'orienta cap una solució anomenada el nou new-deal, on el que es pretén es augmentar les capacitats per assimilar el canvi estructural, centrant-se en les necessitats dels sectors i regions més dèbils i la innovació en matèria de política econòmica que faci falta. Els tres arguments presentats a l'estudi, adaptació al canvi, a través de polítiques macro, de competència i comercials, la millora de la capacitat d'adaptació, a través de polítiques de desenvolupament del capital humà, de reestructuració del mercat de treball i de foment de la innovació i la redistribució dels costos i els beneficis del canvi, a través d'impostos i transferències de renda i polítiques socials i regionals, representen, globalment, la millor manera de fer front als desequilibris generats per la nova situació. En aquest sentit, un conjunt de mesures concretes, que es resumeixen més avall són les adoptades per la Comissió Europea en el seu darrer llibre verd sobre la societat de la informació (Comissió Europea, 1997). Aquestes mesures són:

• Utilitzar el pes d'Europa al món en les negociacions comercials per afavorir el comerç i la competitivitat amb l'objectiu d'impulsar la innovació.
  
• Estimular l'obertura internacional en la producció i distribució de coneixement, tot impulsant la posició de les empreses europees en un mercat globalitzat.
  
• Assimilar que la intensitat del canvi es assumible per la població i les regions i prendre les responsabilitats necessàries per augmentar les capacitats per absorbir la rapidesa del canvi.
  
• Impulsar les iniciatives locals i estimular la política de desenvolupament en les matèries d'augment i millora del capital humà, del canvi en les estructures organitzatives, de la formació global i de la relació entre la indústria i els serveis intensius en coneixement amb la universitat.
  
• Establir uns estàndards flexibles a nivell europeu en el camp de la producció del coneixement i a d'altres àrees on hi ha clares economies d'escala.
  
• Construir les infrastructures europees de la informació i la comunicació.
  
• Iniciar noves orientacions en les polítiques d'innovació, creant nous mercats i construint nous sistemes tecnològics.

Bibliografia

OCDE (2000): Measuring the ICT sector.

OCDE (1998), The OCDE jobs strategy: technology, productivity and job creation.

OCDE (1996), Technologie, productivité et création d'emplois. Vol. 2. Rapport analytique.

Solow, Robert M. (1956), Technical change and the aggregate production function. The Review of Economics and Statistics.

Donges, Juergen B. (1998), Hacia una economia abierta y global. Conferencia anual IDELCO (Instituto de estudios del Libre Comercio).

Department of Commerce (2000): The Digital Economy.

EITO (2000): "European Information Technology Observatory 99". Frankfurt/Main.

Ilzkovitz, Fabienne; Mogensen, Ulrik (1999): "Tecnologías de la Información y de las comunicaciones en Europa. Problemas y desafíos". Papeles de Economía Española n. 81, Madrid.

Margherio, Lynn (director), (1998), The Emerging Digital Economy, U.S. Department of Commerce.

Comissió Europea (1997a), Green Paper on Partnership for a New Organisations of Work, European Comission, DG V, Brusel·les.

Comissió Europea (1997b), Building the European information society for us all: Finall policy report of the high-level expert group, European Comission, Brusel·les

Lundvall Bengt-Ake, Borràs, Susana (1997), The globalising learning economy: implications for innovation policy. Report based on contributions from seven projects under the TSER programme. European Comission, DG XII.