La progressiva incorporació de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) a l'activitat econòmica ha generat l'aparició d'un nou sector econòmic: la indústria de la informació. Aquest sector emergent està superant el seu propi desenvolupament tecnològic i està construïnt un ampli entramat de relacions sinèrgiques amb la resta de branques d'activitat, cosa que defineix un canvi estructural, que té com a principal element visible la incorporació del coneixement a l'estructura productiva de les economies avançades. L'economia espanyola no és aliena a aquest ampli procés de transformació que defineix l'economia del coneixement. Aquest article suposa una primera aproximació comparativa del desenvolupament de l'economia del coneixement a Espanya en relació amb els principals països del seu entorn, els EUA i Japó.
|
|
| 1.
| Introducció |
A partir de la segona meitat de la dècada dels noranta les economies avançades s'han caracteritzar per la progressiva implantació de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) al conjunt de les activitats econòmiques, tant de producció com de distribució i consum. Un ampli ventall d'innovacions de procés i de producte en matèria informàtica i de telecomunicacions ha generat l'aparició de noves activitats productives -el sector TIC-, que, conjuntament amb la transformació de la indústria dels continguts tradicionals cap als nous formats digitals, ha donat lloc a un nou sector productiu: la indústria de la informació.
L'emergent indústria de la informació està superant el seu propi desenvolupament tecnològic i, a l'actualitat, el conjunt de béns i serveis resultants de la producció informacional són emprats com a factors productius per la resta de branques productives de l'economia. D'aquesta manera, s'està construint un entramat de relacions sinèrgiques entre la indústria de la informació i la resta de branques d'activitat, que defineix un canvi estructural i que té com a principal element visible la incorporació del coneixement a l'estructura productiva de les economies avançades.
Per aquest motiu podem parlat d'una economia del coneixement, que té un sector nuclear: la indústria de la informació, que exerceix els seus efectes sobre l'oferta i la demanda de la resta d'activitats econòmiques. De fet, la consolidació de la indústria de la informació com un sector econòmic de progressiva importància, conjuntament amb els efectes del procés de mundialització econòmica i el canvi en els patrons de consum de les famílies genera un cercle virtuós, basat en un creixement econòmic superior a les seves taxes de llarg termini, característic d'aquesta nova economia basada en el coneixement.
La progressiva incorporació del coneixement a l'activitat econòmica s'ha manifestat els darrers anys des de diverses perspectives. Per un costat, a través de l'elevada participació de les TIC sobre la producció d'algunes branques d'activitat rellevants com l'automòbil, la indústria química i farmacèutica o les finances. Per un altre costat, el recurs coneixement també està augmentant la seva presència a branques productives menys intensives en aquest recurs com, per exemple, el tèxtil o la distribució comercial. Finalment, el coneixement també s'ha manifestat a través de noves formes de distribució i consum, canvis en les relacions empresarials i noves formes de finançament.
Dit d'una altra manera, economia del coneixement no només són les empreses ".com", economia del coneixement també són els canvis a l'oferta -noves formes de produir, de treballar, d'interacció empresarial, d'oferiment de productes i d'innovació als dissenys organitzatius, etc- i canvis a la demanda -noves formes de distribució i consum, noves formes d'inversió i finançament, canvis en les relacions internacionals, etc- generats per l'ús intensiu de les TIC i els continguts digitals.
Per últim, i com no podia ser d'una altra manera, la consolidació d'aquesta nova economia està generant importants canvis en el conjunt de l'entramat i les relacions socials. Les modificacions al mercat de treball, els efectes ideològics i culturals, els canvis institucionals i polítics i, en definitiva, les noves formes de relació de l'individu amb el seu entorn defineixen alguns dels efectes de les activitats econòmiques basades en el coneixement sobre les seves bases sociològiques i institucionals. En conjunt, es tracta dels efectes que l'economia del coneixement està generant en la construcció de la Societat del Coneixement. La figura 1 presenta aquests elements d'una manera esquematitzada.
|
Figura 1. Un esquema de l'Economia i la Societat del Coneixement.
Font: Vilaseca i Torrent (2001).
|
Aquest article consta de dos apartats. Després d'aquesta breu introducció es passa revista a les aproximacions a l'economia del coneixement que s'han realitzat des de la vessant econòmica i empresarial, per, en un segon apartat fer una primera aproximació a una comparació internacional de desenvolupament de l'economia del coneixement a Espanya en relació amb els principals països de la Unió Europea, els EUA i Japó. Finalment, es presenten unes conclusions i una bibliografia.
|
| 2.
| Les aproximacions a l'economia del coneixement |
Un dels trets característics de l'economia espanyola a partir de la segona meitat de la dècada dels noranta és la progressiva incorporació del coneixement a l'activitat econòmica. Aquest fet ens permet parlar d'una transició cap una economia que té en el coneixement un factor productiu rellevant. És important destacar la idea de procés dinàmic en la construcció de l'economia del coneixement. Es a dir, l'economia manufacturera o de serveis ja incorporava coneixement als seus esquemes productius. La visió econòmica de l'empresari innovador -que acumula un coneixement sobre la producció i el mercat del seu nou producte- desenvolupada per J.A. Schumpeter a principis del segle XX, com a element principal del desenvolupament capitalista o les teories del capital humà -vinculades a l'educació de la força de treball-, a partir dels treballs seminals de R.E. Lucas, són dos exemples significatius de la incorporació del coneixement als esquemes productius.
Què és el que passa a partir de la segona meitat de la dècada dels noranta perquè els economistes es plantegin la noció d'economia del coneixement?. I, més encara, quines raons hi ha per pensar que algun tipus de coneixement, abans intangible, és a dir no mesurable, s'hagi manifestat a l'activitat econòmica? Les respostes a aquestes preguntes requereixen d'un interrogant previ: què entenem per coneixement?. Per a contestar aquesta pregunta ens remitim a l'epistemologia: la teoria del coneixement. Segons aquesta visió definim la creació de coneixement com el procés humà dinàmic que consisteix en justificar una creença personal cap a la certesa. Dos són els elements importants a destacar en aquesta definició. En primer lloc, el fet que el coneixement està relacionat amb l'acció humana i, en segon lloc, el fet que el coneixement és dinàmic atès que es crea progressivament en les interaccions socials entre individus, grups, organitzacions i societats.
Tanmateix, des del punt de vista econòmic ens interessen les característiques de la producció de coneixement. En aquest punt és important la diferenciació entre informació i coneixement:
|
|
Aunque los conceptos de información y conocimiento se utilizan de manera indistinta, existe una clara diferencia entre ambos. La información es un flujo de mensajes, mientras que el conocimiento se crea mediante ese preciso flujo de información, anclado a las convicciones y el compromiso del sujeto. La información proporciona un nuevo punto de vista para interpretar acontecimientos u objetos, por lo tanto, la información es un medio o material necesario para obtener y construir el conocimiento. La información influye en el conocimiento, añadiéndole algo o reestructurándolo.' (Cluster Conocimiento (2000): Las Sociedades del Conocimiento, pàg. 8).
|
|
Per tant, la informació és un element fonamental en la producció de coneixement, que es pot fer individual o col·lectivament. Aquest element és important per a contestar les preguntes que ens fèiem al principi de l'apartat. Abans, un últim pas previ, la distinció entre els dos tipus de coneixement: el coneixement explícit i el coneixement tàcit. El coneixement explícit es pot expressar en un llenguatge formal i sistemàtic, de manera que és possible processar-lo, transmetre'l i emmagatzemar-lo amb facilitat. El coneixement tàcit està associat al factor treball i compta amb elements tècnics i cognoscitius del tipus experiència pràctica, habilitats i qualificacions difícils de detallar.
D'aquesta manera, podem concloure que a partir de la segona meitat de la dècada dels noranta les tecnologies digitals han permès, fomentat i ampliat espectacularment els fluxos d'informació que incideixen sobre el coneixement explícit. Aquest fet, ha permès l'accés a gran quantitat d'informació i, no només això, sinó que, a través d'aquestes tecnologies, la difusió internacional del coneixement també ha augmentat en gran mesura. Per tant, hem assistit a una notable relaxació de les barreres d'entrada a la difusió de la informació i el coneixement, fet que es combina amb un increment de les seves transaccions, anteriorment no tangibles. Finalment, i pel que fa al coneixement tàcit, les tecnologies digitals han millorat el seu accés i difusió, al mateix temps que, a través de les relacions amb el coneixement explícit, i impulsat pels nous requeriments i habilitats formatives i d'experiència, s'ha generat una espiral de creació i gestió de coneixement. És per aquest conjunt de factors que els economistes han incidit en la generació i progressiu desenvolupament d'una nova economia basada en el coneixement.
Els esforços analítics, en el nou context definit per l'economia del coneixement, s'han concentrat en la definició de metodologies de mesura de la indústria de la informació i en les repercussions micro i macroeconòmiques de l'aparició i consolidació d'aquest nou sector d'activitat. Per tant, i des de l'aproximació econòmico-empresarial podem agrupar l'estudi de la nova economia del coneixement en tres grans línies.
Una primera línia analitza les característiques conceptuals de la nova economia basada en el coneixement (OCDE: 2000a; vegeu requadre 1), on també on també hi destaquen les aportacions de la Reserva Federal dels EUA i del NBER. A més, aquesta línia comprèn l'anàlisi dels canvis de comportament dels agents econòmics -consumidors i empreses-, l'aportació principal de la qual és la de Shapiro y Varian (1999), però on hi destaquen també multitud d'esforços, que sota la iniciativa privada d'empreses i consultores, intenten analitzar les estratègies de negoci vinculades amb l'ús intensiu de les TIC.
Una segona agrupació és aquella que estudia el nou context vinculat amb la realitat econòmica de les TIC. S'ha avançat en la determinació de l'estructura econòmica de la indústria de la informació i, més concretament, en l'anàlisi econòmica, des de la vessant de l'oferta, de les branques productives integrades per les TIC. Destaquen aquí els estudis de vàries institucions internacionals com el Departament de Comerç dels EUA (1998,1999,2000), l'OCDE (2000a, 2000b) o l'European Information Technology Observatory -EITO- (1999,2000,2001), sota els auspicis de la Comissió Europea. A més, alguns centres d'investigació universitaris (Center for Research in Electronic Commerce, de la Universitat de Texas, Center for eBussines@MIT, del Massachusetts Institute of Technology (MIT), Center for Information Technology and Marketplace Transformation, UC Berkeley , entre d'altres) han tractat d'aproximar la realitat econòmica d'aquest nou sector d'activitat.
Les conclusions d'aquestes institucions són clares: tot i que el nucli de l'economia del coneixement encara és relativament petit (en el cas dels EUA no arribava al 10% del PIB el 1999) el seu extraordinari dinamisme (amb ritmes de creixement del seu valor afegit generat superior al 15%) explica una bona part del creixement econòmic agregat del país (al voltant del 25%). En el cas europeu, la dimensió econòmica d'aquest sector està menys desenvolupada, tot i que el seu potencial de creixement també és molt elevat.
Per últim i en tercer lloc, s'ha consolidat una línia d'investigació dedicada a l'estudi dels efectes de l'economia del coneixement sobre el conjunt d'activitats i relacions macroeconòmiques. Tot i que aquesta tercera línia d'anàlisi presenta una notable heterogeneïtat de conclusions, sobretot a l'hora d'avaluar l'impacte de les TIC en el creixement de la productivitat i de l'activitat econòmica agregada, destaquen els treballs de Schreyer (2000), Oliner i Sichel (2000), Whelan (2000), Jorgenson i Stiroh (2000), Bassamini, Scarpetta i Visco (2000), Gordon (2000) i Nordhaus (2001).
En resum, aquest conjunt de treballs posen de relleu el fet que l'economia del coneixement està fent replantejar als economistes les relacions macroeconòmiques bàsiques que la seva anàlisi ha anat construint des de la segona guerra mundial. Pel que fa a l'impacte de les TIC sobre el creixement de la productivitat, concretament en el cas dels EUA, alguns dels nous estudis realitzats recentment conclouen que la indústria de la informació explica entre el 0,5 i el 0,75% de l'augment d'un punt percentual de la productivitat d'aquell país durant la segona meitat de la dècada dels noranta.
En el marc espanyol, els esforços de mesura de l'economia del coneixement tenen dues vessants. En primer lloc, calen destacar els esforços analítics de diverses institucions oficials com la Secretaría de Estado de Telecomunicaciones y para la Sociedad de la Información del Ministerio de Ciencia y Tecnología, el Instituto Nacional de Estadística i el Comissionat per la Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya, que han assentat les bases metodològiques per al disseny de nous indicadors i mesures del nou context econòmic i empresarial. D'altra banda, l'Asociación Española de Empresas de las Tecnologías de la Información (SEDISI) també ha realitzat un esforç en els instruments de mesura d'aquesta nova economia basada en el coneixement.
|
| 3.
| El desenvolupament de l'economia del coneixement a Espanya |
L'economia espanyola no és aliena a aquest important procés de transformació econòmica que defineix l'economia del coneixement. Entre d'altres, el fort increment de la producció i de la inversió en béns d'equipament, l'espectacular avenç de les relacions empresarials i comercials amb contingut tecnològic, les variacions dels patrons de consum i els canvis en les relacions laborals, amb una creixent rellevància de la formació en l'estructura de l'ocupació reflecteixen clarament la progressiva importància dels components tecnològics i del coneixement a l'economia espanyola, que ha presentat una important transformació i modernització durant els últims anys.
En aquest apartat es realitza una primera aproximació a la situació de l'economia del coneixement a Espanya, a partir d'alguns indicadors disponibles en bases de dades nacionals i internacionals. Aquesta aproximació, de caràcter qualitatiu, té com a objectiu la comparació de l'estat de la nova economia a España en relació amb els principals països de la Unió Europea (Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit), els EUA i Japó. Per això, i tenint present la definició d'economia del coneixement desenvolupada més amunt, s'han seleccionat, entre d'altres, un conjunt d'indicadors representatius a partir dels quals s'han creat índexs que ens permeten tenir una primera visió de la seva escala de desenvolupament per als diferents països analitzats.
Per tant, i per a fer possible la comparació internacional, s'ha indexat en base 100 per a cadascun dels 10 indicadors seleccionats el país que presenta un valor màxim. D'aquesta manera, un menor grau de desenvolupament donarà lloc a un índex més proper a zero. A tall d'exemple, si Alemanya té 40 usuaris d'Internet per cada 100 habitants i Espanya en té 20, un indicador format únicament per aquests dos països donarà lloc a un índex 100 per a Alemanya i un índex 50 per a Espanya. D'aquesta manera, graficant el conjunt dels indicadors seleccionats de forma radial i considerant el conjunt de països nomenats més amunt, podem formar els índexs i comparar el grau de desenvolupament de cada país en relació amb la resta.
A continuació es presenten els indicadors seleccionats, amb alguns comentaris relatius a la seva evolució:
|
|
El número d'ordinadors personals va créixer a la última dècada de forma exponencial a la majoria de països desenvolupats. De la mateixa manera, el percentatge d'habitants amb ordinador va anar augmentant fins a situar-se en alguns països per sobre del 25% de la població total el 1999. Aquest fet reflecteix clarament la implantació de les noves tecnologies a les llars i al teixit productiu. No obstant, la penetració de l'ordinador personal ha seguit una dinàmica diferenciada als països analitzats. Així, el 1999 Espanya presentava un rati d'11,9 ordinadors personals per cada 100 habitants, per davant de països com Grècia o Portugal (6 i 9,3, respectivament), tot i que lluny dels 19 d'Itàlia, els 26 de França, els 29 d'Alemanya, els 36 de Finlàndia i Holanda o els més de 40 d'Austràlia, Noruega, Suècia i els EUA. Les dades d'Eurostat relatives al 2000 suggereixen un notable increment d'aquest rati a Espanya, fins a prop de 35 ordinadors per cada 100 habitants, amb un increment molt rellevant respecte al 1999.
|
|
|
Des de l'entrada en funcionament d'Internet, el creixement del seu número d'usuaris ha estat espectacular. Així, ho posen de manifest les estimacions fetes per les institucions tant públiques com privades. Tot i que els valors absoluts varien segons la font d'origen si és cert que ofereixen una relació del creixement d'Internet per països relativament homogènia. Com a tret significatiu destaca el major grau de desenvolupament dels països nòrdics davant la resta d'economies avançades i molt per sobre dels registres mitjans obtinguts pels principals països de la UE. Espanya, del seu costat, ofereix un desenvolupament d'aquest indicador lent i distant de la majoria de països, amb un 13% del total de la població d'usuaris d'Internet, davant del 20% de mitjana de la UE-4 o davant del 30% d'usuaris dels EUA, Japó i Austràlia. Només Itàlia, Grècia i Portugal presenten un percentatge inferior al d'Espanya.
|
|
|
Un altre indicador rellevant de la indústria de la informació són els hosts d'Internet. Igual que amb l'indicador d'usuaris, els valors absoluts varien notablement segons la font de referència, tot i que el nivell relatiu és homogeni. D'aquesta manera, l'indicador número de hosts per cada 1000 habitants ens permet una comparació entre països homogènia. Segons les dades de l'ITU, el 1999 França i els EUA lideràven aquest indicador amb més de 200 hosts per cada 1000 habitants, davant dels 12 d'Espanya, que se situava clarament per sota dels països del seu entorn.
|
|
|
Les tecnologies de la informació juntament amb el mercat de les telecomunicacions completen el mercat del sector TIC. La xifra de negoci de les empreses vinculades amb les tecnologies de la informació ens dóna una idea de l'evolució d'aquest segment del mercat TIC. El panorama internacional es caracteritza per una situació on els EUA i Japó lideren aquest mercat, molt per davant dels principals països de la UE. Així mateix, Espanya presenta una bona posició amb importants taxes de creixement (13,6% el 2000, la segona més gran de la UE per darrere de Portugal) durant els darrers anys, que han permès una major convergència amb la resta de països.
|
|
|
Les línies telefòniques és un indicador que ens aproxima a la utilització d'Internet. En aquest sentit cal destacar que l'accessibilitat a Internet ens dóna idea del desenvolupament del sector TIC. Com a d'altres indicadors els països més desenvolupats són els del nord d'Europa i els EUA. Aquest fet, juntament amb d'altres indicadors, ens explica el major desenvolupament de la indústria de la informació als països citats. Espanya, del seu costat, presenta un important diferencial respecte als principals països del seu entorn (42,1 línies per cada 100 habitants el 2000, davant les 72,9 de Noruega o les 60,1 d'Alemanya).
|
|
|
La penetració de la telefonia mòbil cel·lular ha crescut espectacularment la darrera dècada. Al front del creixement s'han situat els països nòrdics, que una vegada més subratllen el major desenvolupament de la indústria de la informació. D'aquesta manera, el 1999 més del 55% de la població d'aquests països estava abonada a serveis de telefonia mòbil cel·lular. Pel que fa als quatre grans de la UE (Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit), presentaven una penetració al voltant del 40%, lluny dels països escandinaus i per sota dels ratis del Japó i Holanda, tot i que superiors als dels EUA. Pel que fa a Espanya, presentava un rati de 30,6 abonats per cada 100 habitants, lleugerament per sota la mitjana dels quatre grans de la UE i amb registres similars als de Canadà (22,6%) o Alemanya (28,6%).
|
|
|
D'entre els indicadors de la indústria de la informació cal destacar-ne un d'important que reflecteix el desenvolupament dels continguts digitals i la seva penetració a les llars: el percentatge de llars abonades a serveis de la televisió per cable. Bèlgica i Holanda encapçalaven el 1999 aquest indicador amb més del 90% de llars abonades, per davant de països com Canadà i els EUA (73,3 i 65,2%, respectivament). Espanya, del seu costat, presentava un 4,3% de llars abonades a serveis de televisió per cable, clarament per sota dels principals països del seu entorn, atès l'endarreriment relatiu de les plataformes digitals per cable.
|
|
|
La xifra de negocis de les empreses vinculades amb les tecnologies de les telecomunicacions ens dóna idea de l'evolució d'aquest segment del mercat TIC. El valor de mercat de les telecomunicacions mostra un gran diferencial entre els principals països europeus i els EUA i Japó. No obstant, les taxes de variació d'aquests darrers dos anys s'han anat apropant, amb importants increments de les europees. Espanya, del seu costat, ha presentat un creixement important els darrers anys que l'han portat a la setena posició dels països europeus, amb prop de 27.000 milions d'euros de facturació el 1999.
|
|
|
Una de les variables fonamentals que mostra els efectes sinèrgics de la indústria de la informació cap a la resta de branques d'activitat, en particular cap a la demanda de l'economia, és la despesa en TIC com a percentatge del PIB. A través d'aquest indicador podem obtenir una mesura de la importància del sector en l'economia i el grau de difusió de l'economia del coneixement. Per fer una aproximació més acurada s'ha realitzat un índex on l'EU-15 és 100, de manera que es pugui veure l'apropament o allunyament de cada país. En aquest sentit, cal destacar que els darrers tres anys la despesa TIC a Espanya ha presentat un increment molt significatiu, superant àmpliament la barrera del 5%, clarament per sobre la mitjana europea, encapçalada, una vegada més, per un país escandinau (Suècia, amb un 23% per sobre la mitjana europea).
|
|
|
Igual que a l'indicador anterior, la taxa de cobertura exterior dels equips de comunicacions ens permet una aproximació a una de les característiques fonamentals de l'economia del coneixement: la difusió internacional de la tecnologia. Una comparació internacional destaca el marcat saldo positiu dels països de l'OCDE en el seu conjunt (10.534 milions de dòlars el 1997), gràcies al major creixement de les exportacions i a la contenció de les importacions. Per el costat del dèficit, destaquen els EUA, amb gairebé 6.000 milions de dòlars, així com també el Canadà. Espanya, del seu costat, presenta un dèficit de gairebé 1.000 milions de pessetes, després d'haver arribat a 1.500 el 1996, en gran part degut al fortíssim augment de les importacions d'aquests tipus de béns (un 34% més que el 1995).
|
|
A continuació es detallen, d'una manera gràfica, les principals conclusions de la comparació de l'estat de l'economia del coneixement a Espanya en relació amb els principals països del nostre entorn. Alemanya és, tal i com mostra la figura 2, un país clarament més avançat que Espanya pel que fa al desenvolupament de l'economia del coneixement. Així, indicadors com els ordinadors personals, els hosts, les línies principals, la TV per cable o el sector exterior s'hi mostren clarament més desenvolupats. Només amb la despesa TIC, en la qual Espanya presenta un elevat percentatge sobre el PIB, i amb els abonats als serveis de telefonia mòbil s'obtenen registres de desenvolupament similar.
França, del seu costat, és un dels casos més clars en quan a la distància de desenvolupament de l'economia del coneixement a Espanya. Com s'aprecia a la figura 3, l'àrea que comprèn els indicadors formats per França contenen en la seva totalitat l'àrea d'Espanya. Tots els indicadors seleccionats, per tant, es mostren més desenvolupats a França i, per tant, dibuixen una economia del coneixement més desenvolupada.
Itàlia és un cas diferent al de la resta de grans països del nostre entorn. La comparació amb Espanya ofereix un panorama en el qual ambdós països presenten una grau de desenvolupament similar. Només en el cas dels abonats als serveis de telefonia mòbil Itàlia presenta un índex superior. En el cas dels hosts i dels abonats a serveis per cable, ambdós països se situen en una etapa encara molt incipient en relació amb els països del seu entorn.
Un altre exemple del diferencial de desenvolupament d'Espanya és la comparació amb el Regne Unit. El mercat de les tecnologies de la informació i les infrastructures, encapçalades per les línies telefòniques, els abonats a la telefonia mòbil i els usuaris d'Internet, marquen la diferència amb Espanya, que només en el cas dels hosts d'Internet poc desenvolupats al Regne Unit, la despesa TIC i el mercat de les telecomunicacions presenten índexs de desenvolupament similars.
La realització d'una mitjana entre els principals països de la Unió Europea (Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit), és útil per l'establiment d'un punt de referència en el grau de desenvolupament de l'economia del coneixement a Espanya. La figura 6, posa de manifest que Espanya està a una certa distància en comparació amb els països del nostre entorn pel que fa al desenvolupament de l'economia del coneixement. En efecte, hi ha un diferencial significatiu en elements que molt probablement seran fonts de creixement econòmic a mig termini.
De la comparació amb els EUA, cal destacar l'importantíssim diferencial existent en relació amb Espanya. La distància dels diversos indicadors és abrusadora i ofereix un panorama molt diferent, posant de relleu la importància de l'economia del coneixement als EUA.
Finalment, el Japó se situa en relació amb Espanya d'una manera molt semblant al que hem vist per al cas francès, tot i que amb un diferencial superior. Tots els indicadors seleccionats mostren un diferencial de l'índex comparatiu relativament elevat, especialment en el cas dels abonats als serveis de televisió per cable i usuaris d'Internet. Cal destacar, però, que igualment que amb els altres països, només la despesa TIC i el mercat de les telecomunicacions ofereixen valors relativament propers.
En resum, els indicadors exposats posen de manifest un desenvolupament de l'economia del coneixement a Espanya per sota del dels grans països del nostre entorn, els EUA i Japó. França, Japó, els EUA i el Regne Unit es mostren com països amb un grau de desenvolupament de les activitats vinculades al coneixement mot superior al d'Espanya, especialment en el cas dels EUA. Alemanya, del seu costat, presenta també un diferencial relativament important, tot i que menor del presentat pels quatre països anteriors. Itàlia, per últim, presenta un grau de desenvolupament molt proper a l'espanyol, amb índexs molt similars. En conjunt, i com s'ha citat en la comparació amb la mitjana de la UE-4, les activitats vinculades amb el coneixement a Espanya presenten un cert endarreriment respecte als grans països del nostre entorn.
|
| 4.
| Conclusions |
Un dels trets fonamentals de l'economia espanyola a partir de la segona meitat de la dècada dels noranta ha estat la progressiva incorporació del coneixement a l'activitat econòmica. Aquest fet ens permet parlar d'una transició cap a una economia que té en el coneixement un factor productiu rellevant. Efectivament, durant els darrers anys les economies desenvolupades s'han caracteritzat per la progressiva implantació de les TIC al conjunt de l'activitat econòmica.
Un ampli ventall d'innovacions de procés i de producte en matèria informàtica i de telecomunicacions ha generat l'aparició de noves activitats productives -el sector TIC- que, juntament amb la transformació de la indústria dels continguts tradicionals cap als nous formats digitals, ha donat lloc a un nou sector productiu: la indústria de la informació, que teixeix un fornit entramat de relacions sinèrgiques cap a la resta de branques d'activitat.
Què és el que passa a partir de la segona meitat de la dècada dels noranta perquè els economistes es plantegin la noció d'economia del coneixement?. A grans trets, es pot concloure que les tecnologies digitals han permès, fomentat i ampliat espectacularment els fluxos d'informació que incideixen sobre el coneixement explícit. Aquest fet ha permès l'accés a gran quantitat d'informació, amb la seva conseqüent translació en coneixement i, no només això, sinó que, a través d'aquestes tecnologies, la difusió internacional del coneixement també ha augmentat en gran mesura. Per tant, assistim a una notable relaxació de les barreres d'entrada a la difusió de la informació i el coneixement, fet que es combina amb un increment de les seves transaccions, que abans no eren tangibles. Pel que fa al coneixement tàcit, les tecnologies digitals han millorant el seu accés i difusió, al mateix temps que, a través de les relacions amb el coneixement explícit, i impulsat pels nous requeriments i habilitats formatives i d'experiència, s'ha generat una espiral de desenvolupament de coneixements.
En aquest article s'ha realitzat una primera aproximació a la situació de l'economia del coneixement a Espanya, a partir d'alguns indicadors seleccionats i disponibles en bases de dades nacionals i internacionals. Aquesta aproximació, de caràcter qualitatiu, té com a objectiu la comparació de l'estat de la nova economia a Espanya en relació amb els principals països de la Unió Europea (Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit), els EUA i Japó. Per això, i tenint en compte la definició d'economia del coneixement desenvolupada en el text, s'han seleccionat, entre d'altres, un conjunt d'indicadors representatius a partir dels quals s'han creat índexs que ens permeten tenir una primera visió de la seva escala de desenvolupament per als diferents països analitzats.
En resum, els indicadors exposats posen de manifest un desenvolupament de l'economia del coneixement a Espanya per sota del dels grans països del nostre entorn, els EUA i Japó. França, Japó, els EUA i el Regne Unit es mostren com països molt per sobre del desenvolupament espanyol pel que fa a les activitats vinculades amb el coneixement, especialment en el cas dels EUA. Alemanya, presenta també un diferencial relativament important, tot i que menor del presentat pels quatre països anteriors. Itàlia, per últim, mostra un cas molt similar a l'espanyol, amb índexs de desenvolupament de l'economia del coneixement semblants.
|
|
|
BASSAMINI, A.; SCARPETTA, S.; VISCO, I.(2000).Knowledge, Technology and Economic Growth: Recent Evidence from OECD Countries, Economic Department Working Paper nº 259. OCDE. Paris.
|
|
(1999). European Information Technology Observatory 99 (EITO). Frankfurt/Main.
(2000). European Information Technology Observatory 00 (EITO). Frankfurt/Main.
(2001). . European Information Technology Observatory 2001 (EITO). Frankfurt/Main.
|
|
EUROSTAT (2001): Information Society indicators. European Comission. Bruselas.
|
|
GORDON, R.J. (2000). "Does the "New Economy" Measure up to the Great Inventions of the Past?". Working paper, 7833, National Bureau of Economic Research (NBER), Cambridge, Masachussets.
|
|
ITU- INTERNATIONAL TELECOMMUNICATION UNION (2001): World telecommunication indicators 2001. ITU. Paris.
|
|
JORGENSON, D.W.; STIROH, K.J. (2000). Raising the Speed limit: Us Economic Growth in the Information Age. Economics Department Working Papers nº 261.OCDE. Paris.
|
|
NORDHAUS, W. D. (2001): Productivity Growth and The New Economy. Working Paper, 8096, National Bureau of Economic Research (NBER), Cambridge, Masachussets.
|
|
(1999). OECD. telecommunication database 1999. OECD. Paris.
(2000a). OECD.A new economy? The chanching role of innovation and information technology in growth. Paris.
(2000b). OECD.Measuring the ICT sector. OECD. Paris. [On-line]. Disponible a URL: http://www.oecd.org/dsti/sti/it/
(2000c). OECD. Information Technology Outlook. Paris.
|
|
OLINER, S.D.; SICHEL, D.E. (2000). "The Resurgence of Growth in the late 1990s: Is information technology the Story?", Federal Reserve Board Working Paper. Whasington DC.
|
|
SCHREYER, P. (2000). "The contribution of Information and Comunication Technology to Output Growth: a Study of the G7 Countries",STI Working Paper 2000/2. OCDE. Paris.
|
|
(1998). US Department of Commerce. The Emerging Digital Economy I. Whasington DC;
(1999). US Department of Commerce. The Emerging Digital Economy II Whasington DC;
(2000). US Department of Commerce. The Digital EconomyWhasington DC. [On-line]. Disponible a URL: http://www.ecommerce.gov/.
|
|
VILASECA, J; TORRENT, J. (2001): "La nova economia: evolució o revolució?. La realitat econòmica de la indústria de la informació" en Perspectiva Econòmica de Catalunya. Febrero 2001. Nº 211. Pàgs: 67-80. Cambra de Comerç de Barcelona. Barcelona.
|
|
WHELAN, K. (2000). Computers, Obsolence, and Productivity, Federal Reserve Board Working Paper. Washington DC.
|
|
[Data de publicació: juliol 2001]
|
| | |
