La concessió dels premis Nobel del 2001 a tres economistes, George Akerlof, Michael Spence i Joseph Stiglitz, que han desenvolupat les seves tasques de recerca en el camp de l'economia de la informació, ens és molt útil per a distingir entre aquesta branca de l'economia i l'economia del coneixement. Per economia de la informació entenem "l'estudi de les relacions entre els agents econòmics en situacions en les quals hi ha asimetries d'informació i la modelització de processos en els quals s'han de prendre decisions quan la informació disponible és incompleta". Bàsicament, el desenvolupament d'aquesta branca de l'economia s'ha focalitzat en quatre temàtiques: primera, l'anàlisi econòmica de les subhastes; segona, el problema de la selecció adversa i els mecanismes que han desenvolupat els mercats per a solucionar-lo; tercera, el problema del risc moral –moral hazard– i les seves implicacions per al disseny de contractes en el marc de la Teoria de l'Agència; i, finalment, una quarta aproximació que estudia el valor de la informació en un context de presa de decisions en incertesa. Aquest article analitza des d'un punt de vista conceptual les diferències entre l'economia de la informació i l'economia del coneixement, que sovint és subjecte de confusió. De fet, ja podem avançar que l'estudi dels problemes econòmics derivats de l'asimetria informativa no són el mateix que "l'anàlisi de la incorporació del saber a l'activitat econòmica".
|
|
They're writing songs of love, but no for me .........
George & Ira Gershwin
|
Knowledge is power
Francis Bacon
|
| 0.
| Introducció |
Per què el valor de mercat dels automòbils disminueix molt l'endemà del dia que els comprem? La resposta a aquesta paradoxa va ser l'origen d'un seguit d'aportacions a la teoria econòmica, que es basen en la influència de la informació sobre el comportament dels mercats i algunes de les institucions de la nostra societat. Algunes d'aquestes aportacions teòriques, que fan referència als efectes de l'asimetria en la informació, són les que varen ser guardonades el passat dia 10 d'octubre amb el premi Nobel d'Economia. Enguany, doncs, el premi és un reconeixement a l'economia de la informació, però no pas a l'economia del coneixement. En altres paraules, un premi als desenvolupaments conceptuals i empírics de l'economia de la informació (The Economy of Information) de la dècada dels setanta, però no pas a la nova economia basada en el coneixement (The Knowledege-based Economy) de la dècada dels noranta. Per a això haurem d'esperar-nos una mica més. Aquest article analitza, des del punt de vista conceptual, les diferències entre l'economia de la informació i l'economia del coneixement. Per aquest motiu, hem dividit l'article en dos apartats. En el primer passem revista a les principals aportacions teòriques i empíriques que s'han desenvolupat en el camp de l'economia de la informació, i en un segon apartat les distingim del concepte de l'economia del coneixement.
|
 |
| 1.
| L'economia de la informació i el problema de l'asimetria informativa |
En economia, la informació és un element molt determinant en la presa de decisions, però en la major part dels casos els consumidors i els productors no tenen la mateixa informació envers les variables econòmiques que són més rellevants per a la seva decisió. S'anomena, així, informació asimètrica a la situació en la què el comprador i el venedor tenen informació diferent sobre una transacció. En una economia en lliure competència, es considera que els mercats actuen amb informació perfecta. Tota la informació rellevant es transmet a través dels preus, i les distorsions d'informació, si apareixen, tindran només una incidència temporal i irrellevant, ja que el lliure joc del mercat donarà lloc sempre a l'eficiència productiva.
Ara bé, molt sovint aquesta hipòtesi no s'acompleix en la realitat, ja que a la majoria de transaccions econòmiques hi ha diferències en la quantitat i qualitat d'informació que disposen els agents, cosa que fa que els preus no transmetin tota la informació significativa. La presència d'informació asimètrica, per tant, ha de ser tractada com un cas de mal funcionament del mercat de lliure competència. Precisament l'estudi d'aquesta anomalia és el que ha premiat el Banc de Suècia, amb la concessió del Nobel d'Economia.
George Akerlof va ser el primer que va analitzar les implicacions de la informació asimètrica sobre la qualitat dels productes. Ho va fer en resoldre, l'any 1970, l'esmentada paradoxa en un article que feia referència als lemons, és a dir, als productes defectuosos. El venedor d'un automòbil de segona mà sap molt millor el seu estat real que no pas el possible comprador, el qual no descobreix la seva qualitat fins que l'adquireix i el condueix durant un temps. Ni amb la intervenció d'un mecànic de confiança el potencial comprador disposa de tanta informació com el propietari.
El comprador fa molt bé de sospitar de la qualitat del producte, entre altres motius perquè el mateix fet que estigui en venda indica que pot ser defectuós. Per tant, està convençut que al mercat de segona mà hi ha automòbils tant de bona qualitat com de dolenta. Aquesta percepció farà que ofereixin un preu adequat a una qualitat intermèdia, cosa que provocarà que la proporció d'automòbils que es venguin de baixa qualitat sigui més gran que els automòbils d'alta qualitat, ja que aquests darrers tenen un preu de sortida més alt. A mesura que es venguin més automòbils de baixa qualitat, els compradors potencials tindran el convenciment que tots els automòbils que els ofereixen són de baixa qualitat. Per tant, no estaran disposats a pagar un preu elevat per ells. En el cas extrem, aquest procés continuaria fins que els automòbils defectuosos expulsin del mercat de segona mà els automòbils de més qualitat, que només es vendran si s'ofereixen a un preu reduït.
En qualsevol cas, Akerlof va demostrar que l'existència d'informació asimètrica sobre la qualitat dels productes tenia com a conseqüència que es venguessin menys productes de qualitat que els que es vendrien si els consumidors poguessin identificar-ne la qualitat prèviament a l'adquisició. Tot i que hi ha consumidors disposats a satisfer el preu que demanen els venedors per un producte de qualitat, la transacció no s'arriba a fer per l'asimetria de la informació.
Per tant, es tracta d'un procés de selecció adversa. Aquesta selecció adversa s'origina sempre que es venen productes de diferent qualitat a un únic preu perquè els compradors o venedors no estan prou informats com per esbrinar la veritable qualitat de la mercaderia en el moment de l'intercanvi. Trobem aquest procés d'informació asimètrica i de selecció adversa en moltes activitats quotidianes de la nostra vida econòmica:
|
 |
Per què les persones de bona salut però amb més de 65 anys tenen dificultats per a obtenir una assegurança mèdica?
|
|
|
|
Per què els conductors prudents però molt joves paguen primes d'assegurança d'automòbil més elevades?
|
|
|
|
Per què quan els tipus d'interès són molt elevats els projectes d'inversió més arriscats no tenen problemes per al seu finançament?
|
|
Michael Spence, un altre dels recents guardonats, va veure el 1974 com en alguns mercats, precisament per evitar els problemes de la informació asimètrica, els compradors i venedors ofereixen senyals sobre la qualitat del producte o servei que es vol intercanviar. D'aquesta manera, en els mercats de béns de consum durador les empreses que fabriquen un producte de major qualitat i més fiable ofereixen una garantia generosa, amb l'objectiu de fer veure als consumidors que es tracta d'un producte millor i predisposar-los a pagar un preu més elevat. Perquè un senyal de mercat funcioni, ha de costar molt més transmetre'la als productors de baixa qualitat que als productors de qualitat elevada. Efectivament, aquest és el cas de les garanties, perquè una àmplia garantia és molt més costosa per al fabricant d'un article de baixa qualitat, que té una probabilitat més elevada de ser reparat durant el període de garantia. En altres paraules, falsificar els senyals és molt costós.
Hi ha moltes altres formes de transmetre senyals d'un producte o servei:
|
|
Les empreses inverteixen grans quantitats de recursos en publicitat per tal de diferenciar el seu producte amb una imatge de qualitat. Quan el consumidor veu que l'empresa esmerça un volum important de recursos en grans campanyes publicitàries, està més predisposat a creure que l'empresa satisfarà les promeses de qualitat, perquè si no fos el cas no podria recuperar l'elevat volum d'inversió feta.
|
|
|
|
Els professionals tracten de convèncer als clients de la qualitat del seu servei a través de la seva imatge. D'aquesta manera, l'adquisició de reputació és un potent senyal de qualitat.
|
|
|
|
En altres casos, els professionals d'alguns sectors tracten de transmetre una imatge de qualitat o capacitat a través de signes externs de consum. Confiaríeu amb tota tranquil·litat els vostres estalvis a un assessor financer que conduís un cotxe de fa vint anys?
|
|
|
|
I quan no és possible aconseguir una imatge de prestigi, algunes empreses opten per transmetre un senyal d'estandardització que garanteix l'homogeneïtat del producte allà on es consumeixi, amb independència de la seva qualitat. Per exemple, només cal que recordem els McDonald's.
|
|
Els senyals que transmeten informació, però, tenen un altre efecte molt característic: obliguen tots els competidors a revelar informació, encara que aquesta sigui menys favorable. Un cop el fabricant del producte de més qualitat ofereix una àmplia garantia, els altres productors estan obligats a oferir informació dels seus productes (per exemple, en forma de garanties menys generoses), a fi i efecte d'evitar que el seu silenci s'interpreti com una ocultació d'un producte de qualitat molt baixa. Finalment, les publicacions de Michael Spence ja apuntaven que la informació asimètrica no només està present en els mercats de productes sinó també en el mercat de treball.
Per la seva part, el tercer guardonat, Joseph Stiglitz (1974; 1975), va estendre al mercat del crèdit l'anàlisi de les asimetries de la informació. És evident que un candidat sap molt millor la seva qualificació, professionalitat i capacitat de dedicació a la feina que no pas l'empresari que considera la seva contractació. De la mateixa manera, qui s'endeuta mitjançant l'ús d'una o més targetes de crèdit sap molt millor que l'entitat financera si està disposat o no a retornar el crèdit.
Spence ens indica que en el cas del mercat de treball, la senyalització és molt freqüent. A l'empresa li és molt costosa la rotació del personal, en termes de cost d'acomiadament, de recursos i temps invertits en la selecció i de diners invertits en formació. Per tant, el procés de selecció és crític per a les empreses, que inverteixen temps i diners a identificar els candidats que poden ser més productius. L'educació és un dels senyals més forts en el mercats de treball, ja que la possessió de coneixements incideix directament en la productivitat. A més, com més difícil sigui d'obtenir una titulació, més poderosa serà la senyalització, ja que no només demostra les aptituds del candidat sinó també una actitud de superació i una predisposició cap a l'esforç continuat. Fins i tot l'empresari pot creure que aquests treballadors estaran disposats, probablement, a rebre més formació, encara que aquesta educació addicional no contribueixi a millorar la seva remuneració.
A més, la senyalització en el mercat de treball tampoc es limita al moment de la contractació. En aquelles activitats més intensives en coneixement, a l'empresari li és difícil saber amb exactitud les capacitacions dels seus treballadors més qualificats, sobretot en un context de ràpid canvi tecnològic. Els treballadors transmeten informació sobre la seva capacitació, sovint inconscientment, en treballar més hores del que indica el seu contracte laboral. Com que els treballadors més productius també gaudeixen més amb la feina que fan, els costa menys fer aquest senyal que no pas en el cas dels altres treballadors. La política salarial també és una altra conseqüència de la informació asimètrica. En la major part de les empreses, els empresaris no saben o els costa molt saber exactament quina es la productivitat de cada treballador, però sí que estan convençuts que quan augmenta el salari aconsegueixen que millori la productivitat dels treballadors. D'aquesta manera, algunes aportacions teòriques com la dels salaris d'eficiència, indiquen que els empresaris opten per incrementar els salaris fins al nivell en el qual al treballador es veu obligat a esforçar-se per millorar el seu rendiment. Aquest fet explicaria perquè creixen els salaris en els països que tenen taxes d'atur elevades. A les empreses els és més eficient millorar salaris a canvi d'augments de productivitat que no pas indemnitzar costosament treballadors poc productius i contractar aturats amb salaris més baixos, però de capacitacions incertes. Sota aquesta teoria, el treballador s'esforça perquè sap que el seu salari està per sobre del salari de mercat i perquè si l'acomiaden haurà de passar un temps indeterminat a l'atur.
L'asimetria d'informació, que permet que els treballadors puguin perseguir els seus propis objectius enlloc dels objectius dels propietaris de l'empresa, és un cas del que s'anomenen relacions d'agència. En aquest tipus de relació el benestar d'un agent econòmic (el principal) depèn del que faci una altra persona a qui el principal encarrega posar en pràctica el seu objectiu (l'agent). La disparitat d'objectius i d'informació que sobre l'empresa tenen els seus accionistes i els seus directius és un cas d'estudi preferent en aquest problema del principal i l'agent, i dóna lloc a l'aparició d'incentius perquè s'assoleixin els objectius fixats pels propietaris, com ara les primes o la participació en beneficis. En un altre nivell, un altre cas d'estructura de retribucions incentivadores són les comissions dels venedors.
Un altre efecte de la informació asimètrica fou indicat per un antic premi Nobel, John Kenneth Arrow, que va identificar, l'any 1972, la informació asimètrica sobre l'evolució futura dels preus com un dels arguments favorables a la integració vertical entre proveïdors i compradors d'un input determinat, com pot ser una primera matèria. De fet, les empreses consumidores tenen forts incentius per comprar les empreses productores d'aquests tipus de mercaderies. A títol d'exemple, són als Alps les principals plantacions de cacau i de cafè de les grans empreses transnacionals suïsses de l'alimentació?
Com hem pogut veure, la informació asimètrica està present en molts dels àmbits de la nostra vida quotidiana. L'estudi dels seus efectes ha donat lloc a l'aparició de garanties als productes, assegurances d'accidents o altres contingències, programes de formació continuada, estratègies d'anàlisis de riscos, historials crediticis, stock options o grans campanyes publicitàries, entre moltes altres respostes.
De la mateixa manera, la informació asimètrica no només crea ineficiències, sinó que també altera la conducta dels agents econòmics. De fet, la cobertura dels efectes negatius de la informació asimètrica pot conduir a situacions de risc moral, en les quals les actuacions dels agents econòmics poden alterar la probabilitat que succeeixi un fet o la seva magnitud. El sector de les assegurances és un dels casos d'estudi més analitzats, ja que aquestes companyies no poden controlar totalment l'actitud de l'assegurat. Les assegurances a tot risc incentiven que l'assegurat actuï amb menys prudència? Fan més visites mèdiques les persones amb una cobertura mèdica completa? De fet, si les companyies d'assegurances cobressin les mateixes tarifes a tots els col·lectius, els assegurats que amaguessin informació desfavorable en sortirien beneficiats. Per això discriminen les primes segons el seu historial i la seva pertinència a determinats grups de risc, amb més probabilitat d'accident o malaltia. Però aquesta discriminació estadística no evita l'aparició d'injustícies.
En síntesi, es tracta, doncs, d'un premi adequat i que cal celebrar. Tanmateix, no es tracta d'un premi a la nova economia. És un reconeixement a l'estudi de la disponibilitat i l'ús de la informació, però no pas a l'estudi de la indústria de la informació, ni tampoc als desenvolupament teòrics de la nova economia basada en el coneixement. Però, què entenem per economia del coneixement? Per contestar aquesta pregunta hem d'abordar, prèviament, el concepte coneixement.
|
|
| 2.
| L'economia del coneixement: la incorporació del saber a l'activitat econòmica |
Entenem per coneixement allò que ens diu l'epistemologia[1], la teoria del coneixement: "el procés humà i dinàmic que consisteix a justificar una creença personal cap a la certesa". Aquesta visió del coneixement com a "creença vertadera adequadament justificada" situa el problema central de la seva teoria en la qüestió de la justificació adequada per a certes creences. Ara bé, i deixant de banda aquests aspectes, a la pròpia definició epistemològica del coneixement hi ha dos elements molt importants a destacar des del punt de vista econòmic: primer, el fet que el coneixement està relacionat amb l'acció humana; i segon, el fet que la generació de coneixement és dinàmica, ja que es crea en interaccions entre individus, grups, organitzacions i societats. Aquestes dues característiques porten el coneixement al nostre terreny. És a dir, l'acció humana i dinàmica de creació de coneixement es pot interpretar, entre altres, com una activitat econòmica. Més concretament, podem parlar de producció de coneixement?. Per veure-ho hem d'afinar, encara més, la interpretació que des de l'anàlisi econòmica fem del coneixement?
La primera cosa que cal aclarir és la distinció entre el coneixement i la informació: "el flux de missatges a partir del qual es genera el coneixement". Com assenyalen Nonaka i Byosiere (2000), tot i que ambdós conceptes estan molt relacionats, la visió econòmica s'ha de centrar en el fet que la informació és un input, no l'únic, de la generació de coneixement:
|
"Tot i que els conceptes d'informació i coneixement s'utilitzen indistintament, hi ha una clara diferència entre ambdós. La informació és un flux de missatges, mentre que el coneixement es crea mitjançant aquest precís flux d'informació, falcat a les conviccions i el compromís del subjecte. La informació proporciona un nou punt de vista per a interpretar esdeveniments o objectes, per tant, la informació és un mitjà o un material necessari per obtenir i construir el coneixement. La informació influeix en el coneixement, i li afegeix quelcom o el reestructura".
"La creación de conocimiento regional: un proceso de desarrollo social". A: Las sociedades del conocimiento, p. 8.
,
Ikujiro Nonaka i Philippe Byosiere(2000)
|
De fet, podríem afirmar que en l'acte de conèixer s'estableix un flux acumulatiu entre tres elements: la informació, el coneixement manifestat a través d'informació i el coneixement difícilment manifestable a través de la informació. Una analogia aclaridora: suposem que una empresa que produeix un bé o un servei amb una elevada elasticitat-renda vol llançar una nova línia de negoci al conjunt de països de la Unió Europea, tot i que, per qüestions operatives, vol fer-ho en dues fases en funció de les expectatives de beneficis. Ateses les característiques del seu producte, la primera cosa que necessita saber és el nivell de renda comparable dels països als quals vol introduir la seva nova mercaderia. Per a dur a terme aquesta investigació, l'equip responsable necessita en primer lloc informació, que pot ésser convertida o no en coneixement.
Per exemple, el flux de creences relatives al nombre i al nom de països, a quins són els principals indicadors de la renda per càpita o quines són les dades numèriques més adients per realitzar la investigació es poden convertir en coneixement o no en la mesura que l'equip investigador les justifiqui adequadament. Si els investigadors utilitzen el raonament científic i justifiquen empíricament que a la UE hi ha 15 estats, que un dels millors indicadors disponibles per al càlcul del nivell de renda és el PIB per càpita i que les dades numèriques més adients són les disponibles als organismes oficials, haurà convertit en coneixement totes les seves creences inicials. De fet, tota la informació que s'hagi fet servir per a justificar el seu raonament s'haurà convertit en un input de la creació de coneixement. En canvi, tota la informació que no s'hagi utilitzat, perquè és irrellevant, errònia, supèrflua o una combinació de les tres, no s'haurà convertit en coneixement.
Ara bé, tot i tenir més coneixement que a l'inici de la investigació, l'equip responsable de posar en marxa la nova línia de negoci encara no té tots els elements per a prendre la decisió de prioritzar els països. És en aquest punt on intervé un tipus de coneixement, que una vegada generat, es pot manifestar en forma d'informació. Per exemple, demostrar que la Unió Europea és un mercat de gairebé 380 milions de persones, repartits en quinze estats, és un acte de coneixement, perquè justifiquem, en aquest cas empíricament, una creença. A més, el llistat del número d'habitants per estat de la UE es pot transmetre digitalment, perquè és fàcilment codificable, processable i emmagatzemable. Podem afirmar addicionalment que aquest coneixement es manifesta a través d'informació, en el sentit que és un flux de missatges que, seguint amb l'exemple, els investigadors de la nova línia de negoci poden utilitzar per a calcular el PIB per habitant i aproximar-se a un indicador del nivell de renda per càpita dels quinze països analitzats.
Amb tot, si tanquéssim aquí la nostra anàlisi en faríem una descripció parcial. Hi ha un altre tipus de coneixement, difícilment manifestable en forma d'informació, que el nostre equip investigador ha utilitzat per arribar al seu objectiu. Està relacionat amb les habilitats o capacitats de l'equip per a dur a terme la investigació. Entre altres, el coneixement sobre les fonts d'informació més adients, el coneixement sobre la metodologia d'anàlisi numèrica de dades econòmiques o el coneixement sobre quines institucions fan anàlisis comparatives d'aquest tipus, són alguns exemples d'elements que l'equip investigador també haurà tingut en compte.
De fet, el que hem volgut posar de manifest amb aquest exemple és que l'acte de conèixer té rellevància econòmica. Dit d'una altra manera, el coneixement "és un recurs utilitzat diàriament pels agents econòmics per a prendre tot tipus de decisions de producció, de consum i d'inversió". I, no només això, sinó que, a més, aquest coneixement és econòmicament representable a través de la seva producció. Hem vist, amb aquest exemple, com la producció de coneixement compta entre els seus recursos amb la informació i el propi coneixement. La simplicitat del supòsit així ens ho ha permès. Ara bé, i com destaca Thurow (2000), les activitats de producció de coneixement compten amb molts altres recursos, com per exemple capital per a finançar-lo i tecnologia i treball per a produir-lo.
Aquesta darrera característica, la facilitat de reproducció, ens porta a una altra agrupació de la producció de coneixement, desenvolupada per Polanyi (1958; 1978) i, més recentment, aplicada per David (1993). Es tracta de la distinció entre la producció de coneixement explícit, observable o codificable i la de coneixement tàcit o implícit[2]. La producció de coneixement explícit, observable o codificable és "aquella que es pot expressar en un llenguatge formal i sistemàtic, de manera que es possible processar-la, transmetrer-la i emmagatzemar-la amb facilitat". La producció de coneixement tàcit o implícit és "aquella que està associada al factor treball i compta amb elements tècnics i cognoscitius, del tipus experiència pràctica, habilitats i qualificacions difícils de detallar".
Una vegada definides les principals característiques de la producció de coneixement, això és, les diferents formes rellevants del saber com a recurs econòmic i la seva agrupació a partir de la seva facilitat de reproducció, ja estem en disposició d'abordar la seva incorporació al conjunt de l'activitat econòmica. Dos elements a subratllar en aquest punt. Un primer element a destacar és el fet que el coneixement serà econòmicament rellevant sempre i quan es manifesti en l'activitat econòmica. Un segon element és la constatació del fet que l'activitat econòmica sempre ha incorporat el coneixement com a recurs. Un parell d'exemples paradigmàtics: l'empresari innovador i el capital humà[3]. En efecte, la visió de l'empresari innovador, que acumula coneixement sobre la producció i el mercat del seu nou producte, o les teories de capital humà, vinculades a l'educació i la formació de la força de treball, són dos exemples significatius de la incorporació del coneixement als esquemes de producció.
Ara bé, i per a finalitzar aquesta breu descripció de l'economia del coneixement, és important assenyalar que a partir de la segona meitat de la dècada dels noranta les tecnologies digitals han permès, fomentat i ampliat notablement la dotació econòmica del coneixement, bàsicament per dues vies. La primera via ha estat l'espectacular millora de l'accés i la gestió dels fluxos d'informació i de coneixement, de manera que hem assistit a una notable relaxació de les barreres a la difusió d'aquests dos recursos, cosa que s'ha traduït en un notable increment del coneixement explícit[4]. La segona via, que, de fet, està estretament vinculada amb la primera, ha estat la millora de les possibilitats d'accés i difusió dels elements que incideixen en el coneixement tàcit, bàsicament, els requeriments i habilitats formatives i d'experiència[5].
En resum, i com intuïen ja fa un cert temps Nonaka (1991), Hatchuel i Weil (1995) i Foray i Lundvall (1996), "l'augment en la dotació de coneixement observable, la transformació de coneixement tàcit en observable i el desenvolupament de nous requeriments i habilitats que aquest fet comporta ha generat un cercle virtuós en la producció de coneixement, que es constitueix com un dels recursos estratègics de l'activitat econòmica a l'actualitat".
|
|
| 3.
| Conclusions |
Al llarg d'aquest article hem vist la interpretació que fa l'anàlisi econòmica del coneixement com un recurs de progressiva importància, tot distingint-lo de la informació, que no és res més que un input de la producció de coneixement. Ara bé, si limitéssim els nostres resultats a aquest aspecte en trauríem unes conclusions parcials, ja que, en l'actualitat, el coneixement no només és un recurs implícit per a la producció del conjunt de béns i serveis, sinó que també s'ha constituït en una mercaderia objecte de transacció econòmica. En aquest sentit és important assenyalar que els béns i serveis o mercaderies coneixement tenen unes característiques especials que hauríem d'ésser capaços de detallar. Per fer-ho distingirem entre les propietats econòmiques de les mercaderies coneixement fàcilment reproduïble o observable i les propietats de les mercaderies coneixement difícilment reproduïble o tàcit.
Una aproximació a les característiques de les mercaderies coneixement fàcilment reproduïble és la de Shapiro i Varian (1999). Emprant el procés de digitalització com a punt de partida, aquests autors analitzen les propietats econòmiques dels béns d'informació[6], amb l'objectiu d'obtenir una visió completa de l'estratègia empresarial dels seus mercats. A grans trets, podríem subratllar cinc grans característiques: primera, la facilitat de reproducció i, per tant, costos fixos elevats i costos marginals molt petits. La informació és molt cara de produir, però molt barata de reproduir digitalment. Segona, els béns d'experiència, això és, aquells tipus de béns dels quals no se'n determina la utilitat fins que no es consumeixen. Tercera, la utilitat marginal decreixent del seu accés, vinculada amb la idea de saturació dels béns i serveis resultants de l'aplicació de les tecnologies digitals. Com assenyalava Herbert Simon, premi Nobel d'Economia el 1978, "la riquesa d'informació genera una pobresa d'atenció". Quarta, les barreres de sortida o els costos de canviar (lock-in), resultants de la dependència tecnològica d'aquests tipus de mercaderia coneixement. I, cinquena, la progressiva utilitat per als consumidors d'un nombre creixent d'usuaris (externalitats de xarxa), que no és res més que l'aplicació econòmica de la llei de Metcalfe.
Ara bé, com es destacava més amunt, les mercaderies coneixement també incorporen un tipus de saber que és més difícilment reproduïble. Quines són les propietats econòmiques de les mercaderies coneixement tàcit[7]?. En primer lloc, cal destacar, com també ja s'ha comentat, la dificultat de processar-les, emmagatzemar-les i transmetre-les. Això ens porta a una consideració econòmica rellevant: la dificultat de reproducció[8]. Els costos marginals d'aquest tipus de mercaderia coneixement són superiors als de les mercaderies coneixement observable i, per tant, la condició de rendiments creixents s'hi dóna amb menys intensitat. La segona característica que s'ha d'analitzar dels béns i serveis coneixement tàcit és la consideració de béns d'experiència. En aquest punt hi ha coincidència amb les mercaderies coneixement observable, en la mesura que la utilitat per al consumidor es determina a partir del seu consum. Pel que fa a la utilitat marginal decreixent en l'accés de les mercaderies coneixement tàcit, tot sembla indicar que la saturació del consum és molt inferior que en el cas del coneixement observable. Bàsicament per dues raons: primera, pel fet, ja comentat, que la dificultat de reproducció fa que aquestes mercaderies no estiguin tant presents als mercats digitals com les mercaderies fàcilment transformables amb informació. I, segona, pel fet que les mercaderies coneixement tàcit esdevenen prioritàries per al desenvolupament de l'activitat econòmica, cosa que en fomenta la seva demanda. D'altra banda, la dificultat a l'hora de traslladar el coneixement tàcit cap a una activitat subjecte a transacció econòmica també minimitza l'efecte de les barreres de sortida o de canvi d'un tipus de mercaderia coneixement tàcit cap un altre. Per últim, sí que cal destacar una característica important d'aquest tipus de mercaderia coneixement. Es tracta de les importants externalitats de xarxa i d'ús dels béns i serveis coneixement tàcit. Aquestes vénen per dos costats: primer, com en el coneixement observable, per l'augment de la utilitat que genera un increment del nombre d'usuaris (externalitats-xarxa d'ús). Segon, per les pròpies característiques del saber, amb una important representativitat del coneixement relacional que incorporen aquest tipus de mercaderies (externalitats de xarxa).
En resum, en el decurs d'aquest article hem vist com el coneixement és un recurs i una mercaderia de progressiva importància en l'activitat econòmica. De fet, i a partir de la visió epistemològica del coneixement ens hem endinsat en les interioritats de la seva producció. Aquesta anàlisi ens ha fet veure que la producció de coneixement és quelcom singular, ja que pel fet humà i dinàmic de conèixer utilitzem la informació i dos tipus bàsics de coneixement: el que és fàcilment reproduïble i el que no ho és. Amb tot, si haguéssim aturat aquí la nostra anàlisi hauríem fet una descripció parcial de la realitat, ja que a l'activitat econòmica diària s'acumulen un important nombre de transaccions de mercaderies coneixement. Per aquest motiu, s'han estudiat les propietats econòmiques d'aquestes mercaderies en funció de la seva facilitat de reproducció, cosa que ens porta a afirmar que en l'actualitat hi ha dos tipus de mercaderies coneixement: les mercaderies coneixement observable i les mercaderies coneixement tàcit. Per tant, hem vist com les tecnologies digitals han assentat les bases no només d'una major utilització del coneixement com a recurs, sinó que també han definit un conjunt de nous béns i serveis, que agrupem sota el denominador comú de mercaderies coneixement observable i mercaderies coneixement tàcit.
|
|
|
|
AKERLOF, G. A. (1970). "The market for lemons. Quality Uncertainty and the Market Mechanism".A: Quaternly Journal of Economics, 84 (agost), 481-500.
|
|
ARROW, J. K. (1972). "The Value of and Demand for Information" a MCGUIRE C. and R. RADNER (eds), Decision and Organisation, North-Holland, London.
|
|
ARGEMÍ, Ll., VILASECA, J. i J. TORRENT (coord.) (1999). Història del Pensament Econòmic, CD-Rom. Barcelona: Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya i Lectus Vergara.
|
|
DAVID, P. A. (1993). "Knowledge, Property and the System dinamics of Technological Change". A: Proceedings of the World Bank Annual Conference on Development Economics, Washington D.C.
|
|
DTI (1998). Our Competitive future: building the knowledge-driven Economy, Secretary of State for Trade and Industry, London.
|
|
FORAY, D. i LUNDVALL B. A. (1996): "The Knowledge-based Economy: from the economics of knowledge to the learning economy". A: Employment and Growth in the Knowledge-based economy. Paris: OCDE.
|
|
HATCHUEL, A. i WEIL B. (1995). Experts in Organizations: A knowledge-based perspectives on Organizational Change, Berlin and New York: Walter D. Gruyter.
|
|
LUNDVALL B.A. i BORRÀS S. (1997). "The Globalishing learning economy: Implications of Innovation Policy", Report Based on Contributions from seven projects under TSER Programme, DG-XXI. Brusells: Comission of the European Union.
|
|
NONAKA, I. (1991). "The Knowledge Creating Company". A: Harvard Business Review, novembre-desembre, 28-47.
|
|
NONAKA, I. i Byosiere P. (2000). "La creación de conocimiento regional: un proceso de desarrollo social". A: Las Sociedades del Conocimiento, Bilbao: Cluster Conocimiento,
|
|
POLANY, M. (1958; 1978). Personal Knowledge. London and New York: Routledge and Keegan Paul.
|
|
SHAPIRO C. i H. R. VARIAN (1999). El dominio de la información. Barcelona: Antoni Bosch.
|
|
SPENCE, M. (1973). "Job market signalling", Quaterly Journal of Economics, 87, 355-374.
|
|
SPENCE, M. (1974). Market Signalling. Harvard University Press, Cambridge, Massachusetts.
|
|
STIGLITZ, J. (1974). "Incentives and Risk Sharing in Sharecropping", Review of Economic Studies, 41, 219-255.
|
|
STIGLITZ, J. (1975). "The Theory of "Screening" Education, and the Distribution of Income". A: American Economic Review, 65, 283-3000
|
|
TERRICABRES, J.M. (coord.) (2001). El pensament filosòfic i científic, 2 volums, Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya (EDIUOC) i Enciclopèdia Catalana (ECSA). Barcelona: Àgora Biblioteca Oberta.
|
|
TERRICABRES, J.M. (coord.) (1998). Teoria del coneixement, Material didàctic. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.
|
|
THUROW, L. (2000). Construir Riqueza. Las nueva reglas para individuos, empresas y naciones en una economía basada en el conocimiento. Buenos Aires: Javier Vergara editor.
|
|
VILASECA, J. (2001). "Economía del Conocimiento" i "Sociedad del Conocimiento". A: Manual y diccionario de Economía Político-social (en elaboració). Madrid: Editorial Trotta.
|
|
VILASECA, J. (2000). Nova economia. Material didàctic. Programa de doctorat sobre la societat de la informació i el coneixement. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.
|
|
VILASECA, J. i TORRENT J. (2001a). "La ocupación de la economía del conocimiento en España", Informe trimestral Infojobs.net, Barcelona.
www.uoc.es
|
|
VILASECA, J. i J. TORRENT (2001b). "La nova economia: evolució o revolució?. La realitat econòmica de la indústria de la informació". A: Perspectiva Econòmica de Catalunya, 211 (gener-febrer), 67-80, Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, Barcelona.
|
|
|
[Data de publicació: gener de 2002]
|
| | |
