La gran clau de l'èxit ha estat el canvi de model de l'ensenyament a distància. Les universitats a distància tenien en aquell moment poc prestigi en l'àmbit internacional, eren les universitats de segona categoria. La decisió del fundador i primer rector de la UOC, Gabriel Ferraté, de fer servir internet va ser un punt d'inflexió. Es va canviar el model pedagògic i també l'estructura de govern, i això ens ha permès allunyar-nos de les universitats a distància tradicionals i ser universitat en línia (a la xarxa) i en xarxa.

Som una universitat privada segons la nostra la llei de reconeixement, la LUC, que presta un servei públic (fundació) i que s'organitza mitjançant la gestió privada. Aquest model és bo, i mostra d'això és que molts països d'Europa el van adaptant, com és el cas de Portugal o Holanda, per posar alguns exemples. Fins i tot, en el Llibre blanc de la Universitat de Catalunya es planteja que el futur de les universitats de Catalunya passa pel model de govern de la UOC. Un dels avantatges que comporta aquesta gestió privada és que ens dóna autonomia de gestió dels nostres professionals. Per tant, crec que aquest model és el millor per als treballadors de la UOC i el defensaré.

La UOC és membre fundador de l'ACUP. L'exrector Gabriel Ferraté va pensar que era bo que ajuntéssim esforços amb la resta d'universitats públiques que, com nosaltres, reben subvencions de la Generalitat i que oferíssim un servei públic. A més, la UOC és un element importantíssim dins de l'ACUP; en aquest moments jo en sóc la vicepresidenta i a l'octubre passaré a presidir-la. Tenim més coses en comú amb les altres universitats públiques des del punt de vista del servei públic que no pas amb les privades. Nosaltres no tenim consells d'administració ni grups financers al darrere, ens governa un patronat, on la Generalitat de Catalunya té majoria, integrat per entitats d'àmplia implantació a tot el territori i dotades d'un gran prestigi social. No tenim ànim de lucre ni empresa que ens subvencioni. Però, alhora, som diferents de la resta de les universitats públiques, ja que som definits com una universitat privada del sistema universitari català.

Jo vaig viure el naixement de TV3 i vaig ser membre del Consell d'Administració durant molts anys; per tant, conec molt bé el que va passar. La Televisió de Catalunya va néixer amb la voluntat de ser un referent europeu, però va patir un creixement incontrolat que va tenir greus conseqüències des del punt de vista de gestió. No vull que a la UOC ens passi igual. Tenim la sort de treballar en un projecte que és innovador, que és punt de referència i que ho pot ser molt més encara.

Si podem créixer en qualitat i quantitat, fantàstic; però, si hem de sacrificar alguna cosa, sacrificarem la quantitat. Això sí, sense impedir que la gent vingui a estudiar amb nosaltres. Pel que fa l'estructura de la UOC, el que defenso és que l'equip propi sigui el necessari, però tan reduït com sigui possible i amb les millors condicions de treball. No ens convé tenir gent que no faci res, no perquè no sigui capaç sinó perquè no tingui feina. La millor manera de gestionar el pressupost és no tolerar que als equips hi hagi gent que no faci res.

El primer any com a rectora el vaig dedicar al sistema universitari català perquè érem membres fundadors de l'ACUP, però el sistema no ens veia amb bons ulls, de vegades per haver-nos explicat malament i per no haver desfet alguns tòpics. Es deia, per exemple, que canibalitzàvem els professors. Així, he hagut de recordar a la resta de rectors que els convenis de professorat els signem tots junts. Teníem una imatge arrogant, no perquè ho fóssim sinó perquè érem una competència i no ens havíem explicat bé. El que he anat fent durant aquests tres anys ha estat una feina de pedagogia, d'explicar la UOC a les altres universitats. He convidat autoritats polítiques i acadèmiques als sopars amb els estudiants perquè veiessin el perfil d'estudiant que tenim i s'adonessin que no som competència directa. No és casualitat que ara els convenis que anem signant siguin amb universitats els rectors de les quals van venir convidats a algun dels actes de la UOC; és el cas, per exemple, de la Universitat de les Illes Balears, l'Autònoma de Madrid o la de Santiago de Compostel·la. He estat tres anys refent les relacions amb l'entorn i ara toca començar a recollir els fruits.

Després de posar ordre, ara vull començar a fer projecte, cap enfora i de futur. Vull que la UOC sigui sostenible, que ja ho és, i sigui capaç de treballar en xarxa amb les altres universitats de Catalunya, d'Espanya i del món amb un personal de gestió i un professorat amb una carrera clara, coherent i equitativa. Aquest any s'han de concretar molts convenis i s'han de posar en marxa molts projectes, com el Campus Global, al qual ja es comença a augurar un gran èxit.

El 2007 i el 2008 la Generalitat va retallar de manera significativa els diners destinats a les universitats catalanes, i en el nostre cas ens vam veure obligats a haver de deixar l'edifici proper al de la seu del 22@. Ara amb el contracte programa tenim el compromís de l'Administració que ens ha de donar aquests diners; ja no és solament un compromís de paraula. Per tant, sí que podem estar tranquils, tot i que cal ser prudents.

No, no és sostenible i hem d'acabar aquesta dispersió, en primer lloc marxant de Castelldefels, on som enmig del campus de la UPC. Ens hem d'aglutinar per a un millor funcionament, i la seu principal ha de ser al 22@, tot i que la seu institucional continuarà essent al Tibidabo.

Ara que aviat complirem quinze anys d'ensenyament virtual, la UOC afronta una nova etapa d'expansió decisiva. En aquest escenari, el Campus Global, com a reflex d'una veritable universitat multilingüe; l'IN3, dirigit per Manuel Castells, com a punt de referència de la societat de la informació; l'eLearn Center, el nou centre d'aprenentatge virtual (e-learning); l'Escola de Llengües Estrangeres... seran alguns dels projectes bandera d'aquests pròxims mesos. A hores d'ara, ja amb el contracte programa signat, estem treballant per concretar el pla estratègic per als anys vinents.

El primer que els diria, com m'ho dic a mi mateixa cada dia, és que siguin conscients que formen part d'un projecte fantàstic. Que poca gent té l'oportunitat de treballar en projectes d'èxit com aquest: que és punt de referència, que és modern, que és tecnològicament avançat, que pertany al món del segle XXI... És per això que els vull dir que han d'estar contents de formar part d'aquesta universitat. Vull tenir un equip content, que no tingui la sensació que ve a treballar sinó que ve aquí perquè li agrada. És per aquest motiu que els demanaria ajut per a poder construir aquest projecte entre tots.

Em sembla fantàstic. Ja era hora que en aquesta universitat és parlés, es debatés i es qüestionessin les coses. De fet, m'ha costat tres anys aconseguir-ho! Això sí, sempre amb respecte i amb una condició essencial, començant per mi, que ningú no es pensi que té la veritat. Però abonar aquest lideratge col·laboratiu i una participació democràtica, a vegades la gent ho interpreta com un signe de debilitat. Per a mi seria molt més fàcil governar d'una altra manera. De fet, la temptació és grandiosa, però jo no em sentiria còmoda amb aquesta manera de fer.

El que demano és responsabilitat i flexibilitat a tothom. A més, com ja he comentat diverses vegades als representants del Comitè d'Empresa, vull que quedi clar que en aquest moment faig el paper de presidenta del consell d'administració d'una empresa i ells el de treballadors, i que això necessitem fer-ho així per a la negociació. Ara bé, tot i que el seu paper és el de reclamar les màximes millores per als treballadors, el meu en aquest cas no és el d'explotar els treballadors per a enriquir-me, sinó el de vetllar per gestionar bé el pressupost de què disposem, amb totes les limitacions que això comporta. Per això demano que es valori el concepte de flexibilitat en detriment del de la reducció de la jornada laboral i s'hi aposti, sobretot ara que estem en un període de crisi.

El que vull és que arribem a un acord que sigui sostenible per a la Universitat i que ens permeti poder arribar a veure quines són les condicions màximes d'aquesta flexibilitat. Això sí, per a fer-ho cal que siguem creatius per a obtenir solucions imaginatives per al benestar de tothom.

En el seu moment vaig dir que modificar els estatuts de la UOC seria una de les meves prioritats i ho mantinc. La reflexió ja la tenim feta, però encara no els hem modificat perquè ens hem volgut esperar, com la resta d'universitats catalanes, a l'aprovació de la reforma de la Llei orgànica d'universitats (LOU), a l'aprovació de Llei del llibre tercer del Codi civil de Catalunya, relatiu a les persones jurídiques (fundacions), i a la pròxima modificació de la Llei d'universitats de Catalunya. Això a part, aquest tema és delicat, sobretot perquè vull arreglar diverses coses, com ara el govern de la Universitat. En tot cas, sola no puc modificar els estatuts, perquè l'última paraula la té el Patronat de la FUOC.

M'hi vaig comprometre per voluntat pròpia perquè estic plenament convençuda que els mandats eterns no són bons. És important que la gent canviï pel bon funcionament democràtic. En un moment donat vaig analitzar quin és el comú denominador internacional i vaig poder constatar que hi ha una tendència clara a fer que siguin mandats únics, més extensos i no renovables, per un període de sis a nou anys. Per a mi és fonamental que tinguis prou recorregut per a poder-te dedicar a executar un projecte, més enllà d'haver d'estar pensant en la reelecció o supeditat a altres cicles electorals. A més, com a mecanisme de control, cal tenir present que en qualsevol moment el Patronat de la FUOC em pot destituir, a mi o el rector que hi hagi. I, perquè no quedi cap dubte de les meves intencions, em comprometo a no posar el comptador a zero quan s'aprovin els nous estatuts de la nostra universitat.