Sílvia: Suposo que ens agrada l’estrès. Ens hi vam apuntar sense saber gairebé res més que el títol del tema del debat, i tampoc no ens coneixíem entre nosaltres. Però a tots ens agrada conèixer gent nova i era una possibilitat d’establir vincles més de tu a tu en una universitat virtual.

 

Josep: Imagina’t. Un grup de persones que no es coneixien de res, d’estudis diferents, de ciutats diferents, que no tenen res a veure les unes amb les altres... I que s’han de trobar per a debatre i fer una competició amb altres universitats. Va ser un repte total.

Sílvia: Vam quedar tres dissabtes al matí. Primer vam fer dinàmiques per conèixer-nos més a fons, per aprofundir en el reglament i el contingut. I anàvem fent debats entre nosaltres buscant els punts febles on ens podrien atacar. I a partir d’aquí buscàvem informació.

 

Josep: Però gairebé tot ho vam treballar en línia: al grup virtual, per correu electrònic...

 

Sílvia: Sí! La veritat és que, si poguéssiu llegir els missatges de suport que ens hem anat enviant entre nosaltres, veuríeu que són fantàstics!

Josep: Vam preparar en tres setmanes el que altres havien preparat en tres anys. Hi havia gent que hi anava per tercer any i equips que ja fa anys que es preparen. Fins i tot hi ha universitats on tenen assignatures en què es preparen per a aquest debat...

 

Sílvia: Nosaltres, en canvi, partíem de zero. I no solament ens havíem de conèixer, treballar els debats, sinó que també havíem d’aprendre a entendre les mirades. Durant el debat està prohibit parlar; de manera que havíem d’establir un llenguatge propi entre nosaltres per a entendre quan un volia entrar o quan ho volia fer l’altre.

Sílvia: Hem comptat amb el suport excepcional d’una consultora de la UOC, la Marta Zaragoza, experta en emprenedoria. Ella ha estat fonamental. Ningú no li exigia que fos amb nosaltres en tots els entrenaments i va venir cada dissabte al matí, que eren les úniques hores que teníem lliures per a entrenar-nos.

 

Marta: A més, la Marta va aconseguir que poguéssim parlar amb l’Anna Mercader, que és un referent en l’emprenedoria femenina i la innovació empresarial i que ens va contagiar la seva passió. Vam interioritzar tant el que ens van explicar que després transmetre allò en què crèiem era molt més senzill!

Marta: Sí, el nostre argumentari es basava en el paradigma de l’economia del coneixement. No ens vam limitar a defensar el sí o el no, sinó que vam voler anar més enllà. Defensàvem que la iniciativa emprenedora està relacionada amb una sèrie de competències que s’han d’adquirir. I precisament l’economia del coneixement ha donat més oportunitats a les dones per a posar en pràctica un nou estil d’emprenedoria. Com que defensàvem que l’emprenedoria s’aprèn, ens allunyàvem de qualsevol determinisme biològic, o de postures masclistes o feministes.

 

Sílvia: Nosaltres creiem que les dones són tan emprenedores com els homes, i justament ens va tocar defensar aquesta postura en tots tres debats.

Sílvia: Home, quan et toca el que tens més preparat penses: «Que bé!». De totes maneres també ens havíem preparat per a defensar la postura contrària sense anar en contra de les nostres creences: les dones poden ser emprenedores, però no han tingut el context idoni per a aprendre’n.

Josep: Ufff... No és fàcil. A més, durant el debat analitzen mil·limètricament el contingut del que dius, l’oratòria... Tens una càmera que t’enregistra en directe per mitjà de la xarxa, els contrincants que també t’estudien, els membres del jurat que observen la gesticulació...

Sílvia: És molt important i no es treballa prou. No és important només el que dius sinó com ho dius.

 

Marta: Sí, l’actitud del que dius penso que és molt important. I això t’ho proporciona l’oratòria. El llenguatge verbal, no verbal, fer servir diversos suports al mateix temps, vídeo, powerpoint, gestos... Això o es practica o no es fa bé. Avui dia, un orador ha de ser extremament bo per a cridar l’atenció del públic sense dominar també altres suports, perquè la gent està acostumada a rebre molts impactes.

 

Josep: La capacitat de transmetre el que dius i fer-ne partícip el públic és molt important. I penso que nosaltres vam tenir aquesta capacitat. Si no vam superar les fases del Debat, va ser per formes, perquè vam fer una pregunta quan no tocava o vam passar del temps. Però vam ser capaços de fer partícip el jurat del que dèiem.

Sílvia: Ufff... Van ser molts dies i a vegades t’arribes a plantejar per què t’has ficat allà. Perquè vas a dormir molt tard, treballes (perquè el 90% dels estudiants de la UOC treballen), has de demanar permís a la feina, preparar els debats, seguir el curs a la UOC amb les PAC... Marxàvem dels debats sabent que la resta d’oponents podrien passar la tarda o el vespre preparant els enfrontaments de l’endemà, però això nosaltres no ho podíem fer perquè teníem altres responsabilitats. Són un munt de condicionants que fan que quan arribes al primer debat et preguntis: «Per què m’he ficat en això?». Però... quan surt bé i tens un equip com el nostre, llavors veus que ha valgut la pena. A tots ens ha agradat molt i en cap moment no ens vam plantejar deixar-ho córrer. Al contrari, el primer debat ens va donar una empenta d’energia i alegria i estàvem convençuts que encara ho faríem més bé.

Josep: El nostre equip. S’ha creat molta estimació entre nosaltres perquè hem rigut i plorat molt junts. Jo realment estic sorprès dels companys que he conegut. Són realment excepcionals. I penso que això també ho van captar la mateixa organització, el jurat, tota la gent. Ha sobtat, ha marcat. Hem donat molt bona imatge de la UOC.

 

Sílvia: Nosaltres, com a equip, era la primera vegada que hi participàvem, i tothom ens mirava una mica com una incògnita. I no volíem donar mala imatge.

Josep: És un dels millors màsters que pots fer, molt intens i molt curt. Però aprens moltes coses perquè en poc temps has de fer molt, i molt intensament. És una experiència que cal viure i veure.