Vaig començar molt jove amb la natació. Em vaig lesionar i em faltava motivació, de manera que vaig decidir començar a córrer i més tard em vaig iniciar amb la bici. La veritat és que el triatló és un esport molt més amè i hi he trobat més expectatives. Crec que allò que el fa més addictiu que d’altres és que tens més opcions de millorar perquè practiques tres disciplines diferents. Fa només dos anys que competeixo a nivell absolut i que he entrat a formar part del grup d’esportistes d’elit que s’entrenen al Centre d’Alt Rendiment de Madrid, i n’estic molt content.

He procurat viure’l amb la il·lusió i la felicitat més grans possibles. El meu objectiu en competició és fer sempre un bon paper i, per descomptat, vaig afrontar la carrera olímpica de forma ambiciosa. Després del gran treball fet prèviament per ser-hi, formar part de l’espectacle dels Jocs ha estat realment un premi en si mateix, de manera que he intentat gaudir-ne al màxim i aprendre tot el possible de l’experiència.

El calendari tan atapeït que hem tingut fins a arribar als Jocs ha estat un handicap per a la majoria, ja que no hem tingut la nostra plaça assegurada fins a pocs mesos abans de la prova. La classificació per als Jocs en triatló requereix que competim amb regularitat i a un alt nivell durant els dos anys previs a la prova, en els quals la competitivitat ha estat més gran que mai. Només «primers espases» d’alguns països poden preparar els Jocs a consciència, mentre que molts hem hagut d’anar mantenint el cos i, especialment, la ment, per competir al màxim durant molts mesos, cosa que no és gens fàcil.

Crec que estava millor que mai, amb la confiança que proporciona haver fet tot el que era a les meves mans abans de la prova i, sobretot, gràcies a haver pogut entrenar tot l’any amb continuïtat i sense molèsties físiques. Abans de la prova era conscient que podia passar qualsevol cosa, com ocorre la majoria de les vegades en uns Jocs Olímpics i, en qualsevol cas, la part més complicada estava ja feta.

No estic descontent amb el resultat, a pesar que les circumstàncies de la cursa no van anar especialment favorables per a mi després de la natació. Estic satisfet de no haver llançat la tovallola en cap moment després d’un segment d’aigua que va deixar la prova més trencada del que es preveia, i per haver lluitat amb bici i a peu i per estar el més endavant possible en meta. Si d’alguna cosa estic especialment feliç és d’haver pogut viure aquesta experiència al costat de la meva família.

N’estic segur. El triatló ha crescut moltíssim durant els últims anys i s’ha donat a conèixer gràcies, en gran part, a les figures del nostre esport, amb Javier Gómez Noya com a cap visible més important avui dia. Els JO devien una medalla al triatló espanyol després de les grans actuacions que hi havien tingut Iván Raña i el mateix Javier en cites anteriors, i confio que això serveixi perquè joves i grans s’animin encara més a provar aquest esport tan amè al qual tothom s’enganxa i amb el qual ens sorprendrem dia rere dia.

Afronto el futur amb la mateixa força i ganes que he posat fins ara en cada entrenament i competició. A 22 anys em considero un novençà del meu esport i el meu desig és continuar creixent de la mà d’allò que des de fa temps és ja la meva passió. La meva intenció és competir al màxim nivell i continuar gaudint tant com fins ara. Crec que els bons resultats apareixen com a conseqüència d’una mentalitat positiva, sempre que hi hagi un treball darrere que la sostingui.

És encara aviat per a pensar en Rio, però com en molts altres casos, la clau per a arribar-hi serà sobreposar-se als mals moments i, especialment, no somiar truites quan les coses surtin bé. Després dels JO de Pequín 2008 mai no hagués imaginat anar a Londres, per la qual cosa les coses poden canviar molt en els quatre anys que queden per als propers Jocs. Hi haurà gent nova amb ganes d’estar en la baralla i la pressió serà cada vegada més gran, la qual cosa al seu torn afavoreix que el nivell sigui més elevat i que qualsevol de nosaltres aspiri a arribar ben alt. Evidentment aprofitaré l’experiència que m’ha donat afrontar aquest cicle olímpic i espero poder lluitar per una medalla a Rio, per què no?

Precisament crec que és l’única manera de poder-ho compaginar. Jo havia començat a estudiar Enginyeria de Camins a Barcelona. En aquell moment no competia tant però, després d’un any a la universitat, vaig veure que era impossible continuar amb tot. Em vaig passar a Obres Públiques. Portava dos anys quan em van oferir venir a entrenar a Madrid i no vaig dubtar ni un moment. Llavors tenia diversos amics esportistes estudiant a la UOC i sentia enveja de la seva situació. Ells sí que podien compaginar la universitat i les competicions, de manera que vaig decidir matricular-me en ADE a la UOC. Ara puc seguir els meus estudis sense tancar-me altres portes i espero, algun dia, aplicar els meus coneixements en alguna cosa relacionada amb el món de l’esport.

Crec que ha estat bàsica l’entrada de l’avaluació contínua gràcies al Pla Bolonya. Si no pots seguir les classes, tens l’opció d’anar directament a l’examen i així no perds un any complet. Per a mi és fonamental tenir aquesta opció.

Doncs des de qualsevol lloc on em portin les competicions. D’entrada, crec que em tocarà viatjar a Austràlia, als Estats Units i a diverses destinacions europees. Mentre no competeixo, segueixo les classes entre entrenament i entrenament al CAR de Madrid.