Sobre charles Darwin

El viatge de l’evolució, per Jordi Serrallonga

1. L'inici del viatge en el Beagle i l'explicació creacionista del món
2. Darwin com a viatger: naturalista o aventurer?
3. El viatge en el Beagle i l'observació del món
4. Després del viatge en el Beagle i l'explicació evolucionista del món
5. Un viatge virtual i una cura d'humilitat

1. L'inici del viatge en el Beagle i l'explicació creacionista del món

L'any 1831, quan l’HMS Beagle inicia la seva famosa travessia marítima al voltant del món, quin era el pensament de Charles R. Darwin sobre la vida natural? Era un gran científic decidit a embarcar-se en una aventura marítima per a descobrir una teoria trencadora sobre la gènesi de les espècies? Ben al contrari; aquest jove anglès de bona família no era un naturalista stricto sensu, sinó un teòleg que tenia la mateixa idea que tots els seus coetanis pel que fa als orígens de la vida: els humans i totes les formes vives del planeta havien estat dissenyats per la divinitat en la gran creació. I és que el viatge del Beagle tenia més finalitats d'exploració cartogràfica que naturalista i Darwin, que s’acabava de graduar en Teologia a la Universitat de Cambridge però amb coneixements bàsics de geologia i botànica, havia estat seleccionat per a ocupar la plaça de naturalista no remunerat a condició de compartir cabina i converses sobre la Bíblia amb el fervent creient i capità del bergantí: Robert Fitzroy.

Tant el capità com el naturalista del Beagle creien en un origen diví de totes les espècies vives, unes espècies que no havien patit canvis des de la seva gènesi, ja que la creació divina era immutable. Però el viatge de Darwin al voltant del món encara tenia cinc anys per endavant; un periple que, com en el cas d'Ulisses a l'Odissea, va retornar-lo a Anglaterra amb un cúmul de noves experiències. Ara bé, no avancem esdeveniments.

2. Darwin com a viatger: naturalista o aventurer?

Charles R. Darwin no era el prototipus de viatger aventurer quan salpa de Davenport (Regne Unit) el 27 de desembre de 1831. De fet, i en molts sentits, era un jove i delicat gentlemen britànic acostumat a la bona vida i a una de les seves grans aficions: la cacera. Els mariners del Beagle, per exemple, trobaven el pàl•lid Charles sovint arquejat sobre la borda lluitant contra els efectes d'un perenne mareig que sobtava i escandalitzava els vells llops de mar. Aleshores, què impulsà a Darwin embarcar-se?

A l'època victoriana, una de les oportunitats –reservades a les classes més benestants– de passar a la posteritat, o de fer fortuna ràpida, era participar en una aventura: tenim el cas del aristòcrates o fills de famílies adinerades que s'allistaven a l'Acadèmia Militar o Naval per tal de participar en missions (captures de vaixells enemics, colonització de nous territoris a ultramar, etc.) que els podien reportar ascensos –posició social– i riqueses –posició econòmica. Però també tenim l'exemple de personatges, com l'alemany Alexander von Humboldt (1769-1859), que dilapidà una fantàstica herència viatjant com a geògraf i naturalista per moltes regions del planeta amb l'única finalitat de satisfer les ànsies d'observar i interpretar el món; una cosa que quedarà reflectida sobretot a la seva magna obra Cosmos (1845-1847).

En aquest sentit, Darwin era molt més a prop del talant de Humboldt que dels aventurers amb sentiment de conquesta i triomf econòmic; sense anar més lluny, després de llegir, a la Universitat de Cambridge, les impressions de Humboldt sobre una fructífera estada científica a les Illes Canàries (recollides en el llibre Viatge a les regions equinoccials del Nou Continent, 1799-1804), somniava emular el viatge a l'arxipèlag d'aquest eminent geògraf i naturalista. I és que, malgrat posseir una formació troncal com a teòleg, els professors Adam Sedgwick i John S. Henslow van canalitzar i dotar de rigor científic aquella curiositat que, ja des de molt petit, Darwin sentia per la natura quan només era un col•leccionista compulsiu d'escarabats.

Així, no ens hauria de sobtar que Darwin fos capaç de suportar, tant en el sentit econòmic (el patrimoni familiar cobria les despeses d'un càrrec com a naturalista no remunerat) com el personal (espai vital escàs, malalties, marejos, etc.), les incomoditats d'un viatge que li oferia una oportunitat única de circumnavegar i observar el món.

3. El viatge en el Beagle i l'observació del món

Darwin va fer moltes observacions sobre geologia, paleontologia, botànica, zoologia i etnologia al llarg del seu viatge de circumnavegació a bord del Beagle. Tot era nou per als seus ulls... l'aparador més gran de la natura estava a disposició d'un jove voyeur encara molt lluny de sospitar les enormes conseqüències finals derivades de la seva inesgotable curiositat. Una curiositat que, combinada amb una gran dosi de perspicàcia i genialitat, de mica en mica el dugueren a qüestionar i replantejar alguns dels grans dogmes de l'època. Exemple d'això són les seves primeres anotacions i interpretacions geològiques dels paratges visitats pel Beagle i que ràpidament entraren en contradicció amb les que, fins aleshores, eren les tesis acceptades sobre l’origen i la història de la Terra.

Retornem, per uns moments, a les idees creacionistes acceptades per Occident en ple segle XIX. Segons la cronologia del bisbe d'Ussher (1658), publicada com a annex a les bíblies anglicanes vuitcentistes, la Terra i la vida es van crear l'any 4004 aC. L'acceptació d'aquesta data suposava que, en temps de Darwin, l'edat del planeta no arribava a 6.000 anys. Robert Fitzroy creia cegament en aquesta datació, i el teòleg naturalista del Beagle –tot i no ser tan ortodox com el seu capità respecte a la interpretació dels textos bíblics que junts comentaven a la cabina– segurament mai no hauria posat en dubte la cronologia mítica si no hagués estat, precisament, per una lectura providencial.

En efecte, a l'inici del viatge, Fitzroy –anys més tard es penediria d'aquest beau geste– va facilitar a Darwin el primer volum d'una obra que s’acabava de publicar al Regne Unit: Els principis de geologia de Charles Lyell (1830).

El capità del Beagle també era un gran amant de la història natural i pensava que el llibre de Lyell –absolutament revolucionari pel que fa als fonaments de la geologia moderna (estratificació, sedimentació, etc.)– podia oferir les claus per a corroborar les grans extincions i creacions que defensava un reconegut naturalista francès: George Cuvier. La teoria catastrofista de Cuvier plantejava que les formes vives –creades per la divinitat– havien patit moments successius de creació i extinció deguts a grans fenòmens catastròfics ordenats en els darrers 6000 anys; potser Darwin, al llarg del seu periple al voltant del planeta, podria trobar les proves geològiques d'alguns d'aquests moments d'extinció: els grans diluvis. Però l'efecte desitjat per Fitzroy fou totalment l'oposat.

Després de llegir i rellegir Els principis de geologia (en una escala del Beagle obtindria el segon volum enviat per correu des d'Anglaterra), Darwin va quedar seduït pels plantejaments de Lyell: gràcies als estudis de geodinàmica i estratigrafia es podia inferir que l'edat de la Terra era molt més antiga que els 6.000 anys defensats per Ussher o Cuvier.

I Darwin era en el moment i lloc idonis per tal de verificar-ho personalment: aquell bergantí de Sa Majestat recalava, dia rere dia, en diferents indrets on poder testimoniar que Lyell tenia raó. La història i canvis en el planeta s'havien produït de forma gradual al llarg de dilatats períodes de temps i per enlloc apareixien els vestigis dels diluvis bíblics o les catàstrofes de Cuvier. El nostre viatger començava a perfilar un escenari ideal on més tard pogué ubicar els actors que protagonitzen una de les històries més belles del món: la història de la vida.

4. Després del viatge en el Beagle i l'explicació evolucionista del món

Darwin finalitza el seu viatge el dia 2 d'octubre de 1836. I aquí acabà, podríem dir-ho així, la seva vida viatgera sobre el terreny. Afectat segurament pel mal de Chagas (transmès per la picada de les xinxes a Amèrica del Sud), restà malalt ja per sempre; una malaltia crònica, però, que no li va impedir assolir un rècord encara no superat: escriure la major producció científica fins avui coneguda. I com ho aconseguí? Doncs seguint el seu viatge en una dimensió virtual.

La llegenda diu que fou durant el viatge en el Beagle quan a Darwin se li va encendre la bombeta (l'eureka) del que seria la seva gran teoria; concretament, es parla de les famoses illes Galápagos, on fondejà el 17 de setembre de 1835. Ara bé, tot i que certs llocs com les Galápagos van ser proveïdors de molts espècimens i observacions clau, la teoria darwiniana es gestà realment en la seguretat del retorn i de la llar familiar. Entre d'altres coses perquè Darwin encara havia de patir un procés de reconversió (no oblidem que continuava essent un teòleg de l'stablishment i que la teologia defensava la creació divina de la vida).

Charles R. Darwin sospitava que, de la mateixa manera que els canvis geològics eren graduals i lents, les espècies vives també havien pogut patir canvis graduals i lents. Però això suposava una heretgia: implicava negar la immutabilitat, el fixisme, de les espècies creades per Déu. Aquesta no era una idea nova. Entre d'altres, el naturalista francès Jean-Baptiste Lamarck havia proposat en la seva Filosofia zoològica (1809) una teoria sobre l'evolució de les formes vives: alguns animals, pressionats per una necessitat, eren capaços d'adaptar l’anatomia a les demandes del medi i transmetre aquests canvis a la descendència. "La necessitat crea l'òrgan" seria la manera de resumir una atrevida teoria evolutiva segons la qual, per exemple, la girafa hauria arribat a desenvolupar un coll llarg a força d'estirar-lo per a menjar les fulles més altes. L'influent George Cuvier va oposar-se a Lamarck i les aportacions evolucionistes del segon quedaren eclipsades pel creacionisme i catastrofisme del primer. Darwin havia de fer front a la visió fixista del món natural i l'única manera de lluitar contra el que semblen gegants, però només són molins de vent, era fer valer alguns dels recursos que sens dubte té el viatge quan l'apliquem a la ciència: ampliar mires, obrir nous horitzons i engrandir el nombre de vestigis que necessita l’investigador per a afrontar una determinada perspectiva científica. I Darwin ho aprofità.

A les seqüències estratigràfiques de moltes zones estudiades durant el viatge en el Beagle, Darwin va poder seguir els fòssils que –a cada estrat– s’ordenaven en el temps. Eren els esglaons d’aquelles escales geològiques que se submergien en un passat de milers i milers d'anys; unes escales que, lluny de provar l'existència de buits en el registre paleontològic que parlessin de catàstrofes i extincions globals, testimoniaven la continuïtat i el canvi gradual en els éssers vius. Però calien proves no només del passat sinó també del present. I viatjant de nou a les illes Galápagos, aquest cop de forma virtual, va comprendre l'autèntic funcionament de l'evolució mitjançant l'estudi d'espècies actuals com ara els ocells pinsans.

Durant l’estada a Galápagos, Darwin no va atorgar massa importància als pinsans que havia capturat a cadascuna de les illes visitades i tots van acabar en un mateix sac amb l’etiqueta genèrica de pinsans de les Galápagos. Un cop al Regne Unit, i advertit per l’ornitòleg encarregat de les col•leccions del Beagle, va saber que els pinsans de les Galápagos corresponien a més d'una desena d’espècies. Aquesta dada era providencial per a demostrar les idees sobre l’evolució que bullien al cap de Darwin: a partir d'una hipotètica població de pinsans ancestrals provinent del continent (la costa occidental de Sudamèrica), podia ser que els pinsans haguessin evolucionat –com un arbre que estén les branques a partir d'un tronc– en espècies divergents? Ell pensà que sí.

Cada espècie de pinsà posseïa un tipus de bec característic (més curt o llarg, més gràcil o robust, més prim o ample) perfectament adaptat a les diverses necessitats d'obtenir aliment en illes i hàbitats diferents. Però, no és el mateix que ja havia plantejat en Lamarck quan parlava de la girafa i l’allargament gradual del coll davant la necessitat de menjar les fulles dels arbres? No. El mecanisme evolutiu imaginat per Darwin era inèdit; és el que coneixem com a teoria de l’evolució mitjançant la selecció natural. La necessitat no crea l’òrgan, no impulsa cap canvi (lamarckisme), és la natura la que selecciona tota una sèrie de modificacions que només són producte de l'atzar. Així, les mutacions atzaroses que afavoreixen l’adaptació d’un ésser viu en el si d’un determinat medi són seleccionades i conservades, i les mutacions atzaroses que no són aptes per a la supervivència són eliminades. Per exemple, entre la descendència d’un ocell que ha arribat a una nova illa, un atzarós bec més curt i robust és seleccionat i conservat en un hàbitat on només hi ha llavors molt dures, mentre que un atzarós bec llarg i prim –no apte per a trencar llavors dures– és eliminat: els individus de bec potent podran alimentar-se i reproduir-se, mentre que els de bec gràcil desapareixeran. Parlem de la supervivència dels individus més aptes i l’extinció dels menys aptes.

Finalment, gràcies al viatge d'un gran naturalista, es podia afirmar que les formes vives del planeta compartien un únic origen a partir del qual havien anat evolucionant per selecció natural; un concepte que continua essent universal i que, com ja assenyalem en l'encapçalament d'aquest capítol, no només canvià la història de la ciència, sinó la història de la humanitat.

5. Un viatge virtual i una cura d'humilitat

Darwin no es decidí a publicar la seva obra més coneguda, L'origen de les espècies, fins a l'any 1859 (vint-i-tres anys més tard del seu gran viatge!). Bona part del mèrit, el devem a un altre naturalista –Alfred R. Wallace–, als amics de Darwin –John S. Henslow, Charles Lyell, John D. Hooker i Thomas H. Huxley– i també a la seva dona Emma; tots ells van aconseguir que Darwin vencés moltes pors, després d’un viatge iniciàtic des del creacionisme a l'evolucionisme, i obsequiés la humanitat amb el manuscrit més important i decisiu de la ciència. Però el viatge virtual continuava…, l’espècie humana encara no havia entrat en escena.

Malgrat que molts seguidors i detractors continuen alimentant la idea que Darwin encunyà la famosa expressió venim del mico! a partir de L'origen de les espècies, cal dir que això no és cert. Tot just a la penúltima pàgina d'aquell llibre de més de 400 pàgines va introduir una única frase on comentava que potser, algun dia, la seva teoria oferiria nova llum sobre l'origen de la humanitat; un velat, però intencionat, comentari que aixecà les veus més crítiques dels antievolucionistes temerosos de descobrir fins on podia arribar la gosadia darwinista. I no es van equivocar. L'any 1871, Darwin –ja ben acostumat a les sàtires de l'època– s'atreví a publicar L'origen de l'home; en aquest manuscrit, el vell naturalista –impedit físicament– va viatjar racionalment fins a terres exòtiques per afirmar que el nostre bressol es trobava a l'Àfrica. Com ho deduí?

Primerament, estudià l'anatomia i el comportament dels animals que més s'assemblaven als humans: ximpanzés i goril•les. Resultava evident que els humans compartíem un mateix avantpassat amb els grans simis: un ancestre comú d'aspecte absolutament simiesc i a partir del qual hauríem evolucionat fins a arribar a l'Homo sapiens. Aleshores, si els ximpanzés i els goril•les només els trobem a l'Àfrica, la gran deducció de Darwin fou que –havent compartit un mateix ancestre– els orígens de la humanitat només podien ser africans.
Això no només suposava un enorme i trencador avenç científic, sinó que significava una revolta social i ideològica en el context d'una Europa colonial que s'erigia com a centre del món i com a poble superior responsable de l'origen de la "raça" humana: descendir de simis africans no era pas la idea romàntica i gloriosa a la qual aspirava Occident.

En definitiva, el viatge de Charles R. Darwin no solament reconvertí un jove teòleg naturalista que sortia d'Anglaterra amb tota una sèrie de prejudicis religiosos i científics, sinó que també reconvertí la societat del seu temps, alhora que la del present i el futur:

"Un futur on hem de seguir observant, estudiant i protegint la globalitat del cosmos perquè encara queden per escriure molts capítols que s'afegeixin i aportin nova llum als ja escrits sobre la història dels orígens. Sense anar més lluny, mentre redactem aquestes línies som a Isabela, una de les illes Galápagos on va desembarcar un jove Charles Robert Darwin que anys més tard va publicar la teoria que va revolucionar la recerca sobre els orígens de la vida [...]. Però la història dels orígens no s'atura, sinó que continua. A Isabela encara veiem els estels al cel, els mateixos que formen part de l'Univers, trepitgem els rius de lava que ens parlen sobre la dinàmica de formació de la Terra. Els pinsans, les iguanes i els lleons marins se'ns apropen com a representants de la vida i uns infants, els testimonis més nobles de la humanitat, juguen gràcies als seus orígens."

Jordi Serrallonga
Orígens: univers, terra, vida, humanitat, 2007