Tan vell com és el desig,

un secret us vull cantar.

No fa encara una hora

en el punt on la ciutat

pren cos de planeta Terra,

sense destí, caminant,

s’han creuat dues mirades

amb temor de veure-hi clar.



A remolc dels seus sentits,

molt lluny dels carrers natals

on desfan aquests amors

–a Karachi i a Rabat–,

van jugant a perseguir-se

per les venes del Raval,

una mena de Medina

àvida per observar.



Desfullat el calendari,

el vent, que és el pecat,

consumant un sí rotund

d’un cop sec els ha atacat.

I els cau la bena dels ulls,

deixant-los flors a les mans.

Són moixons destemperats

que la boira van buscant.



S’assenyalen l’apetit,

complaent el saciant

escenari d’imminència

del laberint d’humitat.

Cap visible diferència

esquelet i pell enllà,

les monedes de la culpa

són els cossos despullats.



Tan vell com és l’anar a peu,

i descalços, van traçant

el mateix sentit horari

de la probabilitat.

Ell, un hereu lluny de casa.

Ell, un mosso mal pagat.

Tots dos fent de la virtut

de ser vius, necessitat.



Per (ai)xò no es cansen de dir,

l’immigrant i l’instal·lat,

o el menys cansat, el nadiu,

que, malgrat tots els malgrats,

en aquest barri antic

el sol surt per recordar

que el món es fa possible,

cada dia, al Raval.