Sa cançó que escoltareu
l'ha feta Guillem d'Efak,
més de mig manacorí
i fill d'en Toni Cremat.
La va fer a Son coletes
un horabaixa de març.
Déu vulgui que per molts anys
pugui anar-hi caminant.
L'any mil quatre-cents cinquanta
pitjor fou que el de la fam.
Els rics mengen pa de xeixa,
diuen les dones plorant.
Els rics mengen pa de xeixa
i per noltros sols no hi ha mestall.
Lo Tort Ballester ho escolta
i li envest cap a Ciutat.
I era una colla de veure, tots eren manacorins.
Fent-se costat un a l’altre anaven replegant amics.
Primer s'hi ajuntava en Mates, llavors en Fullana i en Gil,
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.
Lo Tort Ballester els comanda perquè era el més decidit.
Per donar compte an el rei
a Nàpols varen anar
i el rei els dóna penyora
de que tot s'arrenjarà;
però els senyors de casa bona
ni el rei volen escoltar.
Tres anys, lo Tort Ballester,
els tengué acorralats.
Set mil cinc-cents sous donaven
els nobles a qui el matàs.
Feren venir mercenaris,
moros i napolitans.
Calaren foc a les cases
i es fartaren de robar.
Després 'ribà la venjança
color de vi i de sang.
I era una colla de veure, tots eren manacorins,
si ho eren els condemnats també ho eren els botxins;
primer mataren en Mates, llavors en Fullana i en Gil,
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.
I a lo Tort Ballester el penjaren escorxat de viu en viu.
I escamparen els seus trossos pels entreforcs dels camins.
Després d’aquesta endemesa
tot romangué com abans;
els pobres més bocaclosa
i més viudes plorant plorant.
I no ploraven per elles,
ploraven pels seus infants.
Sa cançó que heu escoltat
l'ha feta Guillem d'Efak
qui demana a Déu que el poble
no tengui mai més tirans
i que si hi torna a haver guerra
la guanyem els catalans.