A les nits escoltàvem entre el foc
passes cansades, passes de cristall.
Al matí, miràvem la finestra.

Oh font llunyana de la llibertat!

Pujava el foc, en llargues flames,
flames d'amor i d'ansietat.
Ens cremava la sang: ficàvem,
a les flames, les pobres mans.

Cantaven els obrers, dalt dels andamis.
Semblava un colomer el dia blanc.
Venien plomes navegant lleugeres.

Oh font segura de la llibertat!

Rebotava el pa a les paneres
i cantava la claredat.
Com l'aigua del poal, corrien
mans de la solidaritat.

El dia era com un vers senzill.
El vent estava ple de davantals.
Enllestia la dona l'amanida.

Oh font senzilla de la llibertat!

Com una parra prosperaven
els sentiments de dignitat,
i la sang rebentava els cànters
de popular seguretat.

Dessota l'or multiplicat del dia
creixen els himnes com apostolats,
com homes, com treballadors colzes.

Oh font augusta de la llibertat!

Avançaven les hores. Duien
el pas lleuger i compassat.
Alegrement els saludaven
des dels ports i des dels terrats.


LA LLIBERTAT (II)

Cantava el dia com un vers senzill.
El recorria una aigua popular.
Flotaven illes de corbelles, punys.
Oh font alegre de la llibertat!

Desencaixades les finestres,
els balcons volien cantar.
Oh llum clara i sense cadenes,
dia del signe rescatat!

Enamoradament enamorada,
la vida que pujava com el pa
il·luminant els llits i l'alegria.
Oh font tranquil·la de la llibertat!

S’avançaven els cantons.
Volava l’ocell de la pau.
Els enamorats s’hi sentien
amb una amor com una mar.

Bastien edificis, feien mobles,
treballaven la fusta de la pau.
Les aloses covaven entre versos.
Oh font serena de la llibertat!