S'esvaneix la llum grisa
i aquesta ombra esquinçada
s'arrecera en el somni.

He perdut les mirades:
una joia exaltada
com un riu transparent,
un desig impacient
que m'empeny cap a uns llavis,
una angoixa infinita
que no sé mitigar.

Les dibuixa el silenci
amb un traç que em fereix,
inguarible,
al ponent on s'atura l'espera,
serè,
sobre un cel de cristall.

Hi netejo els meus ulls
ja envellits
d'unes llàgrimes blaves.

Hi ha una nit
que vaig néixer.

Hi ha una nit
que el teu cos va estimar-me.

I l'oblit
va eixugant el seu rastre.

Tot és nu,
sense temps,
quan els astres sorgeixen.