La natura de la violència política: resolució de conflictes armats

El Dr. Vicenç Fisas va obrir la seva sessió amb una proposta de tipologia dels conflictes armats. La necessitat d'aquesta proposta es deriva de la proliferació de distints tipus de conflictes al llarg dels darrers anys. Així, els anys noranta han estat marcats pel desenvolupament paral·lel de cent vint conflictes armats. Aquests processos han involucrat vuitanta Estats i causat prop de sis milions de morts, la majoria dels quals civils. A més, hi ha una dada especialment significativa: només deu d'aquests conflictes han estat guerres entre dos o més Estats; la resta han estat guerres civils o conflictes interns d'abast molt diferent.

Quins són els trets més marcats dels nous conflictes armats? Sintèticament, es pot destacar, en primer lloc, l'erosió creixent del poder dels Estats. Tot i que els Estats mantenen encara un paper clau en el desenvolupament dels conflictes, la desintegració de les estructures estatals constitueix un factor importantíssim per a entendre l'emergència de nous actors. Això és particularment evident al continent africà, on la fragilitat —si no el col·lapse— dels Estats sorgits de l'emancipació colonial ha donat protagonisme a nous actors —senyors de la guerra, organitzacions de tràfic d'armes, drogues, diamants, etc.— i a la proliferació de guerrilles o grups de mercenaris i sicaris de composició multinacional. Si bé aquests actors no són necessàriament nous, sí que impliquen una privatització creixent de la violència que no dubta a desplegar les estratègies més diverses: pillatge, depredació comunitària, mutilació, desaparició, neteja ètnica, etc. Per aquest motiu, els cicles de venjança que aquesta violència genera resulten també molt més difícils d'eradicar. En segon lloc, els conflictes contemporanis es caracteritzen pel pes que hi tenen les identitats. Així, els actors tendeixen a la reivindicació del poder basada en una identitat molt concreta (religiosa, ètnica, lingüística, etc.). Sovint es tracta de moviments nostàlgics que es fonamenten en un passat heroic o en records de batalles (guanyades o perdudes) que permeten de revifar enemics històrics. Finalment, també es detecta en els nous conflictes una nova economia de guerra fonamentada en l'espoli, l'aprofitament de xarxes de suport en diferents onades de diàspora o en la connexió de xarxes de tràfic il·legal de drogues i armament.

Són més difícils de gestionar o d'eradicar, aquests conflictes? Pel que fa als conflictes dels anys noranta, val a dir que el 28 per cent van acabar amb acords de pau. Si bé això pot donar una idea dels límits de tot procés de pau, també suggereix que el marge d'actuació encara és gran i que cal pensar en noves fórmules. Entre aquestes noves fórmules es podria pensar en els fets d'atorgar poder als actors locals de cada procés d'una manera millor o de revifar els mecanismes tradicionals de resolució de conflictes de les comunitats.

Nota bibliogràfica:

Michael Ignatieff. El honor del guerrero. Guerra étnica y conciencia moderna. Madrid: Taurus, 1999.Mary Kaldor. Las nuevas guerras. Violencia organizada en la era global. Barcelona: Tusquets, 2001.