Internet és un fenomen totalment imprevisible. Aquesta impredictibilitat ha fet que empreses de nova creació s'hagin fet milionàries i que actualment sigui impossible saber com serà la Xarxa del futur i com la utilitzarem. Tot i la percepció generalitzada d'Internet com a instrument per al lleure i l'oci, en el seu vessant cultural és una eina que promou la creació i redueix substancialment els costos. A més, Internet pertany bàsicament a una generació jove, per a la qual és una manera d'accedir a uns coneixements que tal vegada no coneixeria en la realitat analògica. En el nostre país, fins ara, les institucions culturals, en concret els museus, biblioteques i arxius, sigui per falta de coneixements o de mitjans, han estat força reticents al fenomen d'Internet i han preferit quedar-se al marge de la digitalització de les seves institucions. Aquesta actitud és un gran error, ja que el món virtual és senzillament una continuació de l'analògic, i aquesta passivitat pot fer que empreses privades aprofitin aquesta falta d'iniciativa i treguin benefici propi dels espais buits de cultura que hi ha a Internet.
|
|
 |
| 1.
| Introducció |
Bona nit i també gràcies a l'ICUB i a la UOC per convidar-me a parlar avui aquí. Tenia algunes notes que en algunes coses s'assemblen a allò que ha dit en Pau. D'altres es comentaran a les sessions properes. Per tant, intentaré buscar alguns exemples concrets de com crec que Internet i les noves tecnologies afecten la cultura. Ho faré des de la meva pràctica quotidiana; explicaré la meva visió, allò que té riscos i allò que em sembla que encara són les beceroles de tot el que vindrà.
|
|
 |
| 2.
| La impredictibilitat d'Internet |
La primera reflexió és que Internet i el futur d'Internet són, des del meu punt de vista, totalment imprevisibles. No som capaços d'imaginar d'aquí a cinc anys quina serà la situació de la Xarxa, ni l'ús que en farem, ni com afectarà l'ús quotidià i la pràctica de la vida, la formació i la política. No sabem si la política es democratitzarà, ni si la Xarxa afectarà el desenvolupament del Tercer Món, si la diferència encara serà més greu i àmplia o permetrà que alguns països menys desenvolupats guanyin temps al temps mitjançant la Xarxa. Quan un viatja pel món, per l'Àfrica, Indonèsia o Sud-amèrica i veu que hi ha pobles i ciutats amb grans retards en l'ensenyament bàsic, per exemple, però que tenen Internet, impressiona bastant. No sabem com aquests col·lectius i aquestes societats faran ús d'aquesta Xarxa i si això els permetrà de guanyar temps, recuperar part del temps perdut o si encara serà més abismal la diferència. Mai no parlo del futur, perquè no sóc capaç d'imaginar-me gaire bé com evolucionarem.
|
|
"La primera reflexió és que Internet i el futur d'Internet són, des del meu punt de vista, totalment imprevisibles."
|
|
L'altra qüestió és la nova economia. La nova economia és un concepte que va sorgir amb força fa uns anys i que té molt a veure amb la idea de la globalització, també molt basada en la Xarxa. Consisteix en la idea que no hi ha fronteres, que no hi ha distribucions, que tots som emissors d'informació i no receptors. Suposo que ja es va comentar l'altre dia que la diferència d'Internet és que tots podem emetre i rebre notícies, imatges, creacions i informacions. Amb la televisió, la ràdio i la premsa, això no és possible. A Internet tots som emissors i receptors.
No obstant això, fa dos anys tots buscàvem uns indicadors –en terminologia d'Internet–, com per exemple quantes pàgines teníem servides o quantes visites rebien al dia o al mes, però això no aportava cap tipus de benefici econòmic. Per això, tots hem tornat a agafar els manuals de la vella economia, per veure com ho havíem de fer. Al final, ningú no menja a final de mes per pàgina servida; ningú no paga un salari per milions de visites a un web. Hem tornat als tractats clàssics. Es fa un ús concret d'Internet, però si gestionem una empresa, al final hi ha uns costos de producció, unes inversions a amortitzar, uns salaris a pagar i hem de fer beneficis. Som empreses lucratives o no, però al final les coses són com són. Si seguiu aquest tema, veureu que totes les empreses d'Internet estan virant i busquen mecanismes en els quals no hi hagi només sistemes d'economia blanca –aquelles formes de navegar per Internet que són generalment gratuïtes i que només donen beneficis a les operadores de telecomunicacions, que cobren pel temps que un està connectat.
|
|
"L'altra qüestió és la nova economia. Consisteix en la idea que no hi ha fronteres, que no hi ha distribucions, que tots som emissors d'informació i no receptors. la diferència d'Internet és que tots podem emetre i rebre notícies, imatges, creacions i informacions. A Internet tots som emissors i receptors."
|
|
|
|
|
Les xifres són tan impressionants que un de vegades perd el sentit de la magnitud de les coses. El diari El País ven uns 400.000 exemplars al dia; la ràdio que més s'escolta a Espanya, que és la Ser, i el programa que més s'escolta, té dos milions i escaig d'oïdors al dia; un programa de televisió d'aquests escandalosos va tenir 13 milions d'audiència en el seu punt màxim. En aquests moments, a Terra Lycos –que és el que conec– servim 500 milions de pàgines al dia i tenim 110 milions de visitants diferents al mes a 43 països del món, en 23 idiomes diferents. Servir 500 milions de pàgines al dia és una xifra que, si no pares una mica i intentes reflexionar sobre la seva magnitud, és bastant desproporcionada. Se'ns escapa de la realitat, del que vivim dia a dia.
Com és possible que això passi? Qui genera aquesta informació, qui la subministra, qui la fa servir? I això amb dos anys. Terra és una empresa complicada, complexa, que fa dos anys no existia i que l'any passat va ingressar aproximadament 115.000 milions de pessetes. Una empresa que fa dos anys no existia i que ara serveix 500 milions de pàgines cada dia a 43 països del món. Som el número u a Malàisia, els segons a Corea, el número u a Xile. En fi, fa por reflexionar sobre el que ha passat, que una empresa que no existia sigui capaç de tenir un nivell de penetració en una societat occidental d'aquest nivell. A més, els 43 països, com us podeu imaginar, són els 43 més desenvolupats del món. Dels 242 països que hi ha al món, els 199 restants no són països tan desenvolupats. Per tant, en els primers països del món, tenim una penetració bastant considerable per ser una empresa que no existia fa tan sols dos anys i mig. Amb aquest exemple volia il·lustrar la impredictibilitat d'Internet. Si fa tres anys algú hagués dit que es faria una empresa, que compraria una americana i estaria a 43 països, tothom hauria dit que era impossible, perquè no era imaginable un ritme de creixement similar, i Internet ho ha permès.
|
|
|
| 3.
| Internet i les institucions culturals |
|
|
Ara que sóc a Barcelona, faré una reflexió sobre com afecta això a les empreses i institucions culturals, i vull dedicar-hi cert temps perquè crec que és una qüestió important. Com ja ha dit Pau Rausell, Internet permet la difusió; la distribució entre el creador i l'usuari desapareix pràcticament, o pot desaparèixer.
Internet és creació. Hi ha molts llocs a Internet on els autors novells posen les seves novel·les i es poden llegir. Si t'interessa i ets editor, la pots adquirir o no, però almenys el creador, en aquest cas l'escriptor, té l'oportunitat de tenir la seva obra en un lloc on l'editor la pot llegir. Fins ara, això no era així. Els editors rebien centenars d'originals i tenien uns negres que les llegien. Alguns originals tenien interès, però la majoria no, perquè la quantitat d'autors és immensa. El procés era més difícil. En aquests moments, un autor pot penjar a Internet la seva obra, enviar una adreça a cinquanta amics i dir-los que llegeixin la seva novel·la per veure què els sembla. Almenys, aquests amics poden, si volen, llegir-la. Potser un coneix a un editor de paper, analògic, i li diu que ha llegit a Internet una novel·la que podria ser interessant d'imprimir.
Si es gestiona bé, Internet permet una reducció de costos molt important. En el cas de l'edició, per exemple, l'autor escriu, ho envia, el corrector ho corregeix, el traductor tradueix, i no arriba a fer-se ús de paper fins que no està maquetat i s'envia a la impremta per imprimir-ho d'una manera concreta. T'has estalviat molts costos pel camí –de correu, de paper, de fotocòpies– que abans eren imprescindibles. En aquest moment, es poden reduir costos gràcies al mecanisme d'Internet, i podria posar molts exemples més.
|
|
"Internet permet la difusió; la distribució entre el creador i l'usuari desapareix pràcticament, o pot desaparèixer."
|
|
|
|
|
També és veritat que avui dia la gent associa Internet més a l'oci i al lleure que a cap altra cosa, fins i tot els organitzadors d'aquest debat. Si us fixeu en el fulletó de presentació, hi ha una butaca per a veure la televisió, no per a treballar a Internet, tot i que hi ha una arroba sobre la butaca. No es veu Internet assegut en una butaca, sempre s'està en una taula. La idea és que Internet té més a veure amb l'oci, el lleure, el joc, les webs personals, els fòrums, els xats, la música per baixar. Encara és difícil que la gent pensi que Internet serveix per a millorar la formació, per a trobar feina, o per a fer un debat polític. Les anàlisis de percepció que tenim d'Internet són majoritàriament de lleure, oci, jocs, distracció, esports i molt pocs temes relacionats amb formació i feina. La imatge és que és una tecnologia molt més vinculada al lleure que a altres coses. I en canvi, si entreu a Internet podreu trobar cursos de formació d'e-learning (aprenentatge virtual) molt ben muntats, motors de recerca de feina impressionants, amb milions de currículums per buscar i trobar feina. En fi, tot un món que té poc a veure amb el lleure. En canvi, la gent no té la percepció que la Xarxa pugui servir per a això.
Les institucions culturals tenen moltíssima por d'Internet. Des del meu punt de vista, actuen de forma excessivament reactiva, molt a la defensiva, i això representa un risc que analitzaré amb deteniment. Per mi és un dels temes més preocupants d'aquest moment, ja que passa aquí a Catalunya, a la resta d'Espanya i a Europa. Si vas a un museu i parles amb un conservador, o vas a una biblioteca i parles amb un bibliotecari, o amb una persona d'arxius, notes que, en principi, tenen la percepció que quan una obra es digitalitza i va a la Xarxa perden dues coses: la propietat sobre l'obra –perquè en general els conservadors pensen que el museu és seu– i la pèrdua de visites reals –perquè hi haurà més visites virtuals. Pensen: "No vindrà la gent si som a la Xarxa. Com que també m'interessa que vinguin al museu, és perillós ser a la Xarxa".
|
|
"Les anàlisis de percepció que tenim d'Internet són majoritàriament de lleure, oci, jocs, distracció, esports i molt pocs temes relacionats amb formació i feina. La imatge és que és una tecnologia molt més vinculada al lleure que a altres coses."
|
|
|
|
|
Només donaré dues dades. El Louvre (www.louvre.fr), l'any 2004, tindrà més visitants virtuals que reals. En aquests moments, té 5 milions de visitants reals i és el museu més visitat d'Europa. L'any 2004, ja preveuen que hi haurà més de 5 milions de visites virtuals al Louvre, la qual cosa és indispensable perquè, al Louvre, no poden entrar-hi més de 5 milions de persones, hi ha un màxim de gent que pot entrar-hi cada dia. Això passarà a tots els museus d'Europa aviat, perquè per més que ens ho imaginem, els grans museus no poden rebre més d'ics milers de visitants al dia. És una mica el que ha passat a les coves d'Altamira, on van tancar les originals: n'han fet unes rèpliques i n'estan fent les virtuals. A les originals, hi entren 25 persones al dia. Per tant, si demanes hora, te la donen pel 2015; les rèpliques són molt semblants i les virtuals estaran a la Xarxa.
|
|
"El Louvre, l'any 2004, tindrà més visitants virtuals que reals."
|
|
Com que les institucions culturals tenen un enorme desconeixement de tot això, frenen el procés d'aquesta implantació de la cultura a Internet amb una actitud molt reactiva i defensiva, com si fossin propietaris. Quan una institució gestiona un bé cultural, pensa que és seu. Llavors, cau en la temptació de protegir-lo, però no de la contaminació, sinó d'un mal ús.
|
|
"Com que les institucions culturals tenen un enorme desconeixement de tot això, frenen el procés d'aquesta implantació de la cultura a Internet amb una actitud molt reactiva i defensiva, com si fossin propietaris."
|
|
Jo, que vaig estar al Ministeri de Cultura amb una certa responsabilitat, vaig tenir grans debats amb els conservadors del Prado, per exemple, o amb els bibliotecaris de la Biblioteca Nacional, amb qui parlava d'aquests temes. Els deia que això és imparable, que el Prado haurà d'estar a la Xarxa. Per tant, millor fer-ho bé. Es digitalitzen bé les obres, es controla el procés, es posen marques d'aigua perquè no es puguin imprimir si no hi ha control. És millor que ho fem nosaltres que no pas un altre. En el fons, és millor donar visualitat al que tens, pensar que el món virtual és una continuació del món real. No pots frenar un procés que és imparable. Què ha passat? Molts museus del món, que no coneixien la magnitud i la dimensió d'aquest fenomen, han fet barbaritats amb aquest principi. I parlo dels museus com podria parlar d'altres institucions culturals.
Bill Gates, que és un tipus intel·ligent per molts motius, va crear al final dels anys 80 una empresa, situada a Luxemburg, que es diu Corbis (www.corbis.com) i que té com a finalitat digitalitzar museus. Ha anat per molts museus del món oferint la digitalització de les obres a canvi de fer obres de rehabilitació als museus, com ara arreglar les teulades que tenien goteres, i de quedar-se amb la propietat de les obres digitals. Una obra digital és una obra de creació i per això, en el cas que l'obra real tingui propietat intel·lectual –és a dir, que segons la llei faci menys d'uns anys de la mort de l'autor–, tindrà dues propietats. La imatge digital també es considera una creació de l'autor que ha fet la fotografia i també té uns drets, com qualsevol fotografia d'una realitat. Corbis feia la imatge digital del museu, els deixava un CD perquè el museu el pogués mostrar, i a la base de dades de Microsoft, a Seattle, hi havia les imatges. Arribaven a un acord que consisteix bàsicament en el següent: si un dia algú vol alguna d'aquestes imatges a la Xarxa, les subministrarà Corbis i del que en tregui en cedirà un percentatge, que oscil·la entorn del 10%, al museu.
|
|
"Una obra digital és una obra de creació i per això, en el cas que l'obra real tingui propietat intel·lectual –és a dir, que segons la llei faci menys d'uns anys de la mort de l'autor–, tindrà dues propietats. La imatge digital també es considera una creació de l'autor que ha fet la fotografia i també té uns drets, com qualsevol fotografia d'una realitat."
|
|
Els directors dels museus van quedar encantats, perquè tenien problemes de goteres a les teulades i van vendre tota la propietat intel·lectual digital a Bill Gates. En aquests moments, Corbis té moltíssims museus, gairebé tots els russos, i també d'americans. D'europeus, té els Uffizzi de Florència i la National Gallery de Londres. En el cas dels Uffizzi de Florència, que van restaurar parcialment, si avui un noi de Florència vol visitar a Internet una obra de Botticcelli va a un servidor que està a Seattle. Si a més vol imprimir-la, paga una quantitat. D'aquesta quantitat, un 10% va a parar al museu, però la resta se la queda Bill Gates. Per això és un dels tipus més rics del món, entre altres coses. Els museus, incapaços de preveure el que vindria, van preferir arreglar la teulada i vendre's el museu virtual, que és la continuïtat del museu real.
De totes maneres, no cal anar gaire lluny, perquè si algun dia aneu a Sant Miquel de Cuixà, veureu que no hi ha la meitat del claustre, que és als Estats Units i ara es pot veure als Cloisters del Metropolitan de Nova York (www.metmuseum.org). Això va passar perquè fa bastants anys, un americà va arribar a Sant Miquel de Cuixà, va veure el claustre, li va encantar, però el monestir tenia la teulada malmesa. I llavors va fer quelcom semblant al que comentàvem, però més impressionant, perquè se'l va endur pedra a pedra. El més dramàtic és que la meitat del claustre que és a Nova York està digitalitzada i la pots veure a la Xarxa. Si vols treballar el romànic de Cuixà, entres a un servidor de Nova York del Metropolitan i veus el claustre de Cuixà, l'altra meitat del qual encara és, per sort, al seu lloc d'origen. És el fenomen portat a l'extrem. M'enduc les pedres, les digitalitzo, t'ho serveixo i em pagues, encara que visquis a Cuixà o a Catalunya.
És curiós, perquè és un fenomen que es repeteix pas a pas. Insisteixo, com que les institucions culturals no tenen gaire idea i són reactives a aquest fenomen, han deixat un espai impressionant al sector privat, però al sector privat malentès, moltes vegades. També perquè hi ha un gran problema de desconeixement. He vist moltes institucions culturals que fan un web, fan un URL, digitalitzen l'obra de l'escriptor de torn que va deixar un llegat en aquella institució cultural, i la pengen amb un URL que és impossible de trobar. Aquest és l'altre problema que tenim. Com que no saben gaire bé com va Internet, posen unes adreces impossibles, amb guions baixos, barres, punts, etc. Ningú no hi arriba, desconeixes que es pugui arribar a un lloc així. És com un firmament ple d'estels, molts dels quals ja han mort quan els veus. Aquí passa quelcom semblant. Els webs no són fàcils ni econòmics de mantenir, però s'han de mantenir bé.
Els museus, els arxius i les biblioteques han de buscar portals, com poden ser els de la seva ciutat, un portal genèric, un portal de cultura, un portal de museus, i penjar-se ràpidament allà, perquè si no, la gent no et troba, és molt difícil. Si tu escrius en un cercador d'Internet "unive", hi ha més de 45.000 accepcions d'URL que comencen per "universitat". Com pots trobar alguna cosa? És impossible, has de buscar algun sistema per arribar a trobar el que vols.
|
|
"Els museus, els arxius i les biblioteques han de buscar portals, com poden ser els de la seva ciutat, un portal genèric, un portal de cultura, un portal de museus, i penjar-se ràpidament allà, perquè si no, la gent no et troba, és molt difícil."
|
|
Per tant, és una llàstima que molts dels gestors culturals no estiguin amatents a les noves tendències i a tot el que encara ha de venir. Han estat molt passius i han donat un espai terrorífic a empreses privades de països diferents, que amb un criteri totalment lucratiu, han envaït aquest terreny en adonar-se que la cultura és quelcom que, juntament amb els viatges exòtics, avui es ven bé.
|
|
"Per tant, és una llàstima que molts dels gestors culturals no estiguin amatents a les noves tendències i a tot el que encara ha de venir."
|
|
Trobem portals de cultura fets per empreses totalment privades, que associen la informació cultural a viatges, reserva de bitllets, reserves de passatges d'avió, d'hotels. Tot el contingut cultural l'ha fet algú que no té res a veure ni amb la institució, ni amb el país, ni amb la ciutat, perquè els més interessats encara fan fitxes de paper de les peces arqueològiques que tenen a la seva població. Encara no han passat del paper a l'ordinador, així que de l'ordinador a Internet encara els falten uns anys. Aquest és el drama d'aquesta història nostra. Hi ha molts arxius i molts museus que encara no tenen ni paper per fer fitxes, però crec que s'ha de fer un esforç per fer un pas ràpid en aquest sentit.
|
|
|
| 4.
| La generació d'Internet i el coneixement |
Una altra qüestió important d'entendre és que de la cultura a Internet en deriva un fenomen que no valorem suficientment bé. Internet avui és majoritàriament d'una generació de menys de trenta-cinc anys, encara que els que en tenim més de trenta-cinc també la fem servir. Sobretot, abasta dels vint als trenta anys, i sobretot dels vint al vint-i-cinc, i sobretot els vint-i-tres anys, que és l'edat mitjana d'ús màxim. És una generació de gent jove que utilitza Internet per a accedir a moltes coses que no coneixen en la vida real, en la vida analògica. Per tant, Internet és una forma de fer arribar a una generació un conjunt de coneixements, que d'altra manera potser no arribaria conèixer.
|
|
"Per tant, Internet és una forma de fer arribar a una generació un conjunt de coneixements, que d'altra manera potser no arribaria conèixer."
|
|
Hi ha una biblioteca virtual que es diu Cervantes Virtual (www.cervantesvirtual.com/index.shtml), que és a Alacant, que té més de 8.000 llibres transcrits que es poden llegir i imprimir de franc. Volen arribar als 35.000. Hi ha 120 persones que transcriuen llibres tot el dia, llibres que no generen drets d'autor. Segons la legislació espanyola, després de setanta-cinc anys de la mort de l'autor, es considera que la propietat és d'interès general o de domini públic. Així, doncs, han transcrit tots aquests autors. Es poden llegir i imprimir amb la lletra que vulguis, d'una mida més grossa, si tens vista cansada, o més petita, o del color que vulguis. Pots fer-te una biblioteca directament d'Internet, amb més de 8.000 llibres que la universitat d'Alacant posa gratuïtament a la Xarxa. És impressionant, perquè fa accessible, a més a més de franc, un munt de llibres d'autors que en aquests moments no generen drets d'autor. Acaben d'alliberar-se els drets de Pérez Galdós, que va morir fa setanta-sis anys. Si vas a Cervantes Virtual, tens totes les obres penjades, perquè han transcrit les obres completes i les tens en aquesta biblioteca virtual.
Podríem posar molts més exemples de situacions que trenquen totes les barreres. Encara recordo la xerrada que vaig tenir amb els hereus de García Lorca sobre la liberalització dels drets d'autor, setanta-cinc anys després de 1936, que és l'any 2006. És a dir, encara els queden quatre anys per cobrar drets d'autor. Van pel món perseguint tot el que troben, però no poden posar tanques al camp. Un noi de Colúmbia, quan va ser l'aniversari del naixement, va penjar Poeta en Nueva York sencer. La família, amb qui jo tenia tractes, es preguntava per què ho feia. Jo els deia que aquest estudiant de Nova York ho havia fet per celebrar l'aniversari del naixement de García Lorca. Quin interès en treu? Cap. És la seva aportació al centenari. La seva resposta va ser
enviar una carta d'un advocat al pobre noi, que ho va treure ràpidament, però després en va sortir un altre de Tel Aviv que va fer el mateix. Es passaven el dia buscant García Lorca a Internet i quan trobaven alguna cosa, un advocat enviava cartes informant que si no ho treien directament, els posarien una demanda. Ells pensaven que com més material hi hagués a Internet menys vendrien, i si no venen, no cobren el tant per cent, i encara els queden quatre anys. Jo els deia que no es preocupessin, que com més material hi hagi a Internet més gent coneixerà García Lorca i podran anar a una llibreria a comprar un llibre algun dia. També és un fenomen de coneixement. Es passen el dia buscant García Lorca a la Xarxa i si veuen alguna cosa, carta de l'advocat. Als pobres, els queden quatre anys darrera d'aquesta història. Amb això dediquen el dia, almenys. No hi ha dubte que és una situació de provisionalitat permanent.
|
|
|
| 5.
| Conclusió |
Acabo amb dues idees importants. La Xarxa és un fenomen imprevisible que ens permetrà a tots ser interactius, poder donar una opinió, canviar una notícia, transmetre informació, crear. Ho ha dit Pau Rausell i és veritat, els creadors poden posar a la Xarxa coses perquè tots en puguem fruir. Ens permetrà sobretot accedir a un munt de coneixements que ara són impensables.
|
|
"La Xarxa és un fenomen imprevisible que ens permetrà a tots ser interactius."
|
|
Tornant al principi de la història, crec que a Espanya, i a Catalunya, en aquest cas concret, les institucions culturals i els responsables i els gestors culturals haurien de fer un pensament ràpid i prendre la iniciativa en tot allò que siguin continguts digitals culturals a la Xarxa, posar-los-hi ràpid i controlar-ne el procés, afavorir-lo i potenciar-lo, perquè si no, sempre hi haurà una empresa privada que se n'aprofitarà pel darrere. Per exemple, crearà una pàgina del museu Picasso amb un bon muntatge de quatre coses que trobi, dirà que és la pàgina del museu Picasso de Barcelona i de passada vendrà bitllets per a anar a Barcelona i a sales de festa. Tot plegat, farà servir el museu Picasso de Barcelona –perquè es poden trobar moltes obres del museu Picasso a la Xarxa– per a empaquetar productes d'un altre tipus i degradar-lo. I tot perquè el museu Picasso no vol estar a la Xarxa, els familiars no ho volen, i al final hi haurà algú que ho farà. Jo sempre aposto per fer el primer pas del món real al virtual i fer-lo de la millor manera, perquè al final, coneixent la virtualitat, es pot arribar a conèixer més bé la realitat. Res més.
|
|
"Coneixent la virtualitat, es pot arribar a conèixer més bé la realitat."
|
|
|
|
|
|
|
[Data de publicació: juliol de 2002]
|
| | |
