Si partim de la base que la societat de la informació o del coneixement la formen només uns pocs països desenvolupats, veurem que aquests conceptes s'utilitzen massa sovint amb molta lleugeresa, davant una realitat mundial esfereïdora. A Catalunya, per exemple, encara no podem parlar de societat de la informació. D'una banda, la formació en tecnologies de la informació no arriba a totes les capes de la població i caldria fomentar-la més a les escoles i entre la població de mitjana edat, amb molta vida laboral per davant. De l'altra, les organitzacions i l'Administració pública en particular, amb un sistema anquilosat i poc innovador, no ajuden a garantir la igualtat d'accés a la informació. En aquesta nova societat del coneixement, en què el capital intel·lectual té un paper clau, la Xarxa guanya poder dia a dia i els canvis se succeeixen de forma més ràpida, els professionals de la informació tenen uns nous àmbits de treball, amb unes funcions que han passat de la catalogació de documents a la de consultors a les empreses, gestionant les tecnologies de la informació per tal d'estalviar temps. Dins de l'àmbit del Col·legi de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, al llarg de la història s'han fet molts esforços per a evolucionar. En aquests moments, l'objectiu bàsic és renovar la imatge dels professionals de la informació, mitjançant una ferma campanya d'informació, obrir noves possibilitats professionals i intentar que els mateixos professionals adquireixin nous compromisos cap a les organitzacions on treballen i cap a la societat.
|
|
 |
| 1.
| Societat... de la informació? |
La pregunta del milió: Estem en una societat en canvi o en un canvi de societat? Jo diria que estem en un canvi de societat, però deixeu-me posar pedres a les butxaques. Voldria ser una mica crítica amb l'ús que es fa dels termes societat de la informació, societat del coneixement i nova economia, sobretot quan es fa referència a aspectes més socials i polítics, ja que estic profundament convençuda de la importància de la informació i del coneixement en les organitzacions.
Per començar, voldria qüestionar algunes coses. Societat de la informació o societat de la manipulació informativa? Com podem parlar de societat de la informació quan totes les cadenes de televisió italianes estan en mans d'una sola persona? Com podem parlar de societat de la informació quan l'altre dia en un article al diari deia que un percentatge importantíssim dels nord-americans canviaven de pensament només per una intervenció a la televisió de Colin Powell? És evident que ens trobem amb més informació de la que podem digerir, però, sobretot, amb temes profundament preocupants de manipulació informativa a escala global, social, política i econòmica, amb tot el que això comporta.
Societat del coneixement? L'altre dia llegia les dades de l'Organització de les Nacions Unides per l'Agricultura i l'Alimentació (FAO), que indiquen que una vaca europea consumeix al dia el que gasten 3.000 nens a l'Àfrica. És evident que estem en una societat amb molt poc coneixement. Si liquidem tots els recursos naturals vol dir que estem en una societat amb molt poc coneixement. És indubtable que vivim una nova era, però m'agradaria donar aquestes petites pinzellades crítiques sobre aquestes paraules que s'usen amb molta lleugeresa.
L'any 1967, quan la televisió va fer la seva explosió i va començar a aparèixer a les cases d'una manera més massiva, Marshall McLuhan va parlar del veïnatge universal (o global village): un fet succeïa en un lloc del món i simultàniament a la resta del món es veien aquelles imatges. Aquest veïnatge universal és de la informació o de la pobresa? Us ho pregunto sincerament. Ja no hi ha pobresa només al Tercer Món, a l'Àfrica, a l'Amèrica Llatina o a l'Àsia, sinó que aquesta realitat serà cada vegada més greu i preocupant en el nostre context, a Catalunya. En aquests moments, a Catalunya hi ha un 62% de la població que té exclusivament estudis primaris. I aquesta situació, en comptes de millorar, s'agreujarà amb la immigració. Per tant, no podem parlar de societat de la informació sense tocar una mica de peus a terra. Ens ha tocat viure en aquest context, que jo qüestiono en molts aspectes. Si més no, tinguem present que de vegades es parla amb una excessiva frivolitat, com si tots visquéssim en aquesta societat de la informació i del coneixement.
Més dades: el 15% dels països del món poden parlar de societat de la informació. El 50%, possiblement, en podran parlar en el futur, però no ara, i un 35% quedaran completament fora d'aquest context durant molts anys. Per donar-vos una altra dada, el 80% de la població del món no té telèfon. Abans li ensenyava a l'Agustí Canals, director dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, un llibre molt recomanable. Es titula Si el món fos un poblet: un llibre sobre la gent del món. Fa un símil d'un món on hi ha 100 habitants. Amb aquest símil, veus que dels 100 habitants del món, 16 o 17 tenen telèfon, i només 7 tenen ordinador. Per tant, estem en un món amb uns desequilibris profunds. Insisteixo, no només a l'estranger, sinó en la mateixa realitat de Catalunya.
|
|
 |
| 2.
| Catalunya i la societat de la informació |
Jo diria que avui a Catalunya no podem parlar de societat de la informació, ja que trobo a faltar uns quants elements, com una visió real, un canvi cultural, un canvi de base en les organitzacions. Les tecnologies de la informació avancen molt ràpidament i exigeixen un canvi de fons en les organitzacions. En canvi, les organitzacions són molt velles, estan anquilosades, jerarquitzades, els directius són reticents, tenen por al canvi i a donar poder a les persones que treballen a les organitzacions.
Deixeu-me ser crítica amb l'Administració; hi he treballat molts anys, de fet sóc funcionària excedent. L'Administració pública no ha fet la revolució copernicana, no està al servei del ciutadà ni del creixement de l'empresa, sinó que parteix de la base que el ciutadà, i sobretot l'empresa, existeixen per mantenir el seu statu quo. No és una Administració que s'ha posat al servei del creixement econòmic i de les persones. Aquesta és almenys la meva opinió.
Hi ha molts professionals, i no em refereixo a cap col·lectiu concret, amb molta resistència al canvi. Hi ha col·lectius professionals, com per exemple el Col·legi d'Enginyers Tècnics, que està molt amatent a la necessitat de treballar amb una visió més transversal, a treballar molt més amb altres col·lectius, a interactuar més, però en general, la major resistència a les organitzacions es dóna per part dels professionals i dels tècnics, i no tant per persones d'altres àmbits, com poden ser els administratius. Per tant, el professional ha de canviar profundament.
|
|
|
Pel que fa a la formació, no tenim una població formada amb referència a les oportunitats que donen les tecnologies de la informació. Aquí crec que les escoles tenen un paper decisiu: haurien de canviar la seva forma de treballar i no fer com ara, que munten aules informàtiques desvinculades de la biblioteca de l'escola, quan tot hauria d'estar plenament integrat. L'alumne ha de saber buscar en una enciclopèdia de paper i en una enciclopèdia en línia amb la mateixa facilitat. Entenem que la dicotomia que es dóna a les escoles és equivocada. Aquesta formació també s'ha de donar mitjançant la xarxa de biblioteques públiques, que garanteix la igualtat de condicions i d'oportunitats a tota la població.
Deixeu-me donar una altra dada. Hi ha una previsió que diu que fins l'any 2008 es calcula una disminució de tres milions de noves entrades en el món laboral, per tant, de gent jove que no entra en el món laboral. Per contra, es preveu que hi haurà gairebé deu milions més de persones més grans de cinquanta anys. L'aposta per la formació en les TIC s'ha de concentrar d'una banda en la gent jove, mitjançant l'escola, però sobretot en les persones de mitjana edat, que poden quedar absolutament descol·locades i marginades dins el món laboral. Em refereixo a les persones que ara tenen entre quaranta i cinquanta anys i que es troben en un punt crític. Ja tenen alguns anys i no tots poden entendre's fàcilment amb una màquina i moure's amb una certa facilitat en aquest entorn. Un informe de la Unió Europea recomana que es dediquin molts esforços a formar persones entre els vint-i-cinc i els cinquanta anys, que avui estan en ple procés productiu i a qui encara queden entre quinze i vint anys de vida laboral. Hem d'apostar en aquest sentit i assolir aquest nivell de formació.
|
|
|
No hi ha una igualtat d'accés a la informació. Us posaré un exemple, potser una mica absurd. Ahir, quan sortia d'una reunió, vaig pensar que era una privilegiada. Si volguéssiu invertir, us recomanaria anar a una zona horrorosa de Barcelona, que és la part de baix de la circumval·lació del parc de la Ciutadella. Allò és un infern, no té cap mena d'encant. Ahir em van ensenyar el Pla general metropolità, que s'acaba d'aprovar, i aquella zona es convertirà en un lloc paradisíac de Barcelona en qüestió de sis o set anys, a tot estirar. Des del parc de la Ciutadella es podrà anar caminant fins al mar per un parc i aquella via tan lletja desapareixerà. És evident que aquell plànol del Pla general metropolità, que jo vaig tenir l'oportunitat de veure ahir, també l'han vist alguns inversors, però no tots. Per tant, hi ha persones que tenen més informació i més oportunitats que d'altres. No hi ha transparència en la informació ni estem en les mateixes condicions d'accedir-hi.
Quins continguts sobre Catalunya hi ha a la Xarxa? No hi ha res, hi ha poquíssima informació. Qui hi té més informació és l'Administració pública, que guarda com una relíquia tots els informes que encarrega sobre la situació mediambiental, l'ús de les drogues, l'extensió d'Internet a Catalunya, etc. Tots es queden en un calaix. És una Administració poc transparent, que no posa aquest coneixement col·lectiu al servei de tots, en benefici del creixement de la societat. A les VIII Jornades Espanyoles de Documentació que la FESABID va organitzar a Barcelona, un professor d'ESADE va dir que, segons un estudi europeu, Espanya era un dels països amb pitjors condicions per a poder gestionar el coneixement com a país, molt per sota de Portugal. Podríem tenir molta informació, en català i en castellà, perquè no tothom entén l'anglès, sobre allò que passa en el nostre entorn, però no la tenim en gran mesura perquè l'Administració, tot i no ser l'única culpable, no la posa a disposició de tothom. I quan parlo d'Administració, no parlo d'una administració en concret. No s'ha fet la revolució copernicana en l'Administració; encara tenim els tics d'una administració napoleònica.
Hi ha un altre tema preocupant, que és el de la xarxa de telecomunicacions. No sé si tothom coneix el tema, però inicialment la Generalitat va llançar un concurs públic a tots els operadors perquè cablegessin Catalunya. La realitat és que els operadors han perdut milions any rera any i s'ha arribat a una situació força previsible, que ja havia succeït a altres països europeus com Suècia o Finlàndia. La mateixa Administració ha acabat invertint perquè hi hagi una xarxa que arribi a tot arreu i no creï ciutadans de primera i de segona a Catalunya, i ha hagut d'invalidar els concursos dels operadors. Si avui dia la situació a tota Finlàndia és tan bona amb referència a la xarxa de telecomunicacions no és per casualitat. A part de Nokia, que ha tingut un paper important, l'Administració finlandesa, fa cinc o sis anys, va fer unes grans inversions perquè ningú no es quedés fora de la xarxa. Aquí encara hauran de passar alguns anys per trobar-nos en una situació "normalitzada".
|
|
|
Un altre aspecte molt important i molt necessari és potenciar les idees i les iniciatives noves. Encara hi ha molt poc capital de risc per part de l'Administració, que només aposta per projectes d'una certa envergadura, mentre que els bancs i les caixes ofereixen uns finançaments draconians. D'alguna manera, es posen traves a tirar endavant projectes o idees innovadores, els quals es potencien ben poc. És a dir, avui dia a Catalunya encara estem lluny de poder parlar de societat de la informació.
|
|
|
| 3.
| Trets de la societat del coneixement |
|
|
|
|
Quan es va començar a parlar de la nova economia, Steward va dir l'any 1997: "El coneixement és el factor més important de la vida econòmica. No són els recursos materials, ni les màquines, ni el capital financer. El capital intel·lectual és el bé més indispensable per a les organitzacions". Quan es parla de capital intel·lectual, s'hi inclouen moltes coses, com ara les marques i les patents, però un dels elements clau és el coneixement que tenen les persones. Les organitzacions han de ser capaces de recollir aquest coneixement, incorporar-lo als processos i reutilitzar-lo dins de la mateixa empresa.
|
|
|
Quins elements hi ha en aquesta nova societat? Un d'aquests elements evidentment és la Xarxa i la independència de les distàncies. Tots vam viure les fantàstiques manifestacions del dia 15 de febrer, estant-hi d'acord o no. Jo hi estava d'acord, encara que totes les opinions són respectables en aquest sentit. El que va passar el dia 15 de febrer va ser únic. Milions de persones, a tot el món, es van manifestar massivament sense que ningú no les convoqués, ja que la convocatòria es feia per la Xarxa d'una manera absolutament informal. A Roma, hi va haver un milió de persones al carrer, encara que totes les televisions són de Berlusconi, qui hi estava en contra, evidentment. Per tant, jo diria que possiblement va ser una de les manifestacions més clares, al meu entendre en positiu, del poder de la Xarxa, perquè va donar poder a les persones que no tenen els òrgans de poder a les seves mans. La distància que hi va haver en aquell moment entre el poder instituït i la gent del carrer va ser immensa i jo entenc que hi va contribuir de forma decisiva Internet, mitjançant canals de comunicació informals. Possiblement, va ser la primera vegada que aquesta eina, tan sovint anomenada interactiva i que dóna poder a dues bandes, de baix cap a dalt, va servir per a manifestar-se de manera tan global a tot arreu.
|
|
|
Hem de parlar també d'un altre aspecte molt important, que són els cicles de vida. Cada vegada la vida personal és més llarga, es viu més. Per contra, el cicle de vida dels productes i dels serveis és més curt. Per tant, dins d'un cicle de vida molt llarg, hi ha cicles de vida molt curts. Això comporta la necessitat de ser molt àgil i receptiu als canvis i que s'hagi d'optar, al llarg de la vida, per noves professions i noves tasques. És a dir, es pot acabar la llicenciatura de la UOC en Documentació o Comunicació, però després, a l'hora de la veritat, al llarg de la vida, les opcions laborals seran diferents i possiblement s'hauran de fer noves tasques que no s'havien estudiat a la UOC. Els cicles de vida dels productes i dels serveis són molt ràpids, i encara més els de la tecnologia que hi va associada.
Si abans les organitzacions plantejaven la seva estratègia amb vista a cinc o sis anys, avui es parla de dos o tres anys com a màxim. Pensar estratègicament com s'han de fer les coses ja no és només tasca dels directius, sinó de tots aquells qui estan en l'organització. Estarem més ben situats en l'organització en la qual treballem si som capaços de contribuir estratègicament a l'avanç i a la innovació de l'organització. No obstant això, aquestes noves formes de treballar topen amb unes organitzacions antigues, amb un ancien régime. Per tant, molt sovint les tecnologies s'encotillen en processos vells, en estructures del passat i no aprofiten l'ocasió per a repensar i millorar aquests processos.
|
|
|
Hem passat de tenir poca informació a tenir-ne molta. El problema del temps que es dedica a poder estar al dia és cada vegada més crític i important per a les organitzacions. Un paper molt important dels documentalistes és precisament contribuir a estalviar temps. Totes les hores que un enginyer treballa tenen un cost per a l'empresa. Si el documentalista és capaç de reduir una hora a una quarta part, això té un impacte en el recompte de resultats de l'empresa, perquè recupera uns costos. Estic convençuda que la contribució dels professionals de la informació a estalviar temps serà un dels temes més importants dins de les organitzacions, amb tasques consistents a filtrar informació, donar-la sintetitzada, senyalar allò que realment és important i allò que és secundari. Avui és un tema crític, però ho serà sens dubte molt més en poc temps.
Faré una petita referència a la nostra visió dels nous àmbits i funcions dels professionals de la informació. Tradicionalment, s'actuava a les biblioteques públiques, a la universitat, a les administracions, als hospitals. Avui sorgeixen noves oportunitats, entre les quals hi ha empreses de tecnologies de la informació, el sector financer, empreses d'assegurances, el ram de l'alimentació, i un sector clau cada vegada més important, el sector químic. Si parlem de funcions, hem passat de seleccionar i catalogar documents a seleccionar recursos electrònics, a indexar recursos electrònics, a formar en tecnologies de la informació, a aportar valor afegit als recursos, a planificar serveis, a gestionar el coneixement en les organitzacions, a auditar la informació en les organitzacions, a ser consultors dins de l'organització.
Per exemple, quan es parla d'intranets, sempre es relacionen amb la informàtica. És possible que el departament informàtic pugui donar resposta a això, perquè sigui un departament amb una visió global de l'organització, que interactuï amb tots els departaments, que sàpiga treballar en equip..., però no sempre és així. De vegades els departaments informàtics estan molt tancats en ells mateixos, aporten solucions tecnològiques sense haver fet un treball previ d'anàlisi de les necessitats. Un percentatge molt important del fracàs de les intranets és degut precisament a això. S'ha muntat una intranet sense haver fet una anàlisi de les necessitats. Per tant, s'ha fet una inversió en tecnologia, en maquinari i en programari, però l'eina final no és operativa, i per tant, no s'utilitza.
Cada vegada més, els directius voldrien tenir algú a l'empresa que els pogués ajudar. Si formem un triangle, hi ha el directiu en un vèrtex, el servei informàtic en un altre, i en l'altre vèrtex hi ha d'haver algú que entengui el directiu i els objectius de l'organització, que alhora sàpiga parlar amb els informàtics i sàpiga discernir quines propostes poden tenir un impacte i ser vàlides i quines altres és millor deixar per una segona fase. Per tant, aquesta funció de consultor dins de l'organització és molt important. Si parlem de l'Administració, amb qui jo he treballat molt directament, aquesta és una funció claríssima. Què ha fet possible que les administracions locals facin les tramitacions electròniques en línia? La biblioteca pública. Què ha fet possible que unes ordenances estiguin en línia i tothom les entengui? Què ha fet possible que un pressupost sigui accessible a la població d'una manera intel·ligible, no només per als economistes? La biblioteca pública, pel que fa a l'Administració pública en línia, és clau, ja que ha realitzat una tasca de consultora dins de l'organització que s'hauria de promoure, i que en molts casos s'està perdent.
|
|
|
| 4.
| El Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya |
|
|
|
|
A continuació comentaré l'àmbit del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya. En la base del que som avui, que és el fruit de molts anys, hi ha dos elements clau, la formació i l'associacionisme. També explicaré alguna anècdota que toca a persones grans, però que he viscut molt directament. Quant a formació, m'agrada molt fer referència a l'any 1915. Si llegiu els escrits de la Mancomunitat del 1915, veureu que tenien una visió de futur increïble. Diuen que la base de la societat s'ha de sustentar sobre dos pilars, que són l'escola i la biblioteca pública, com a garantia de l'accés a la informació per a tothom. Parlem de l'any 1915. Si avui dia llegim els documents del govern finlandès sobre les bases en què s'ha de sustentar la societat de la informació, diuen que els dos eixos principals són l'escola i la biblioteca pública, i han passat cent anys. El 1915, parlàvem d'una societat industrial i ara d'una societat de la informació. No tenen res a veure, però continuen tenint els mateixos pilars. L'altre dia parlàvem d'intel·ligència competitiva i de vigilància tecnològica amb en Ramon Maspons, professor especialitzat en aquests temes, i comentava que no hi pot haver innovació a la universitat ni a l'empresa si no s'assenten les bases al principi, és a dir, a l'escola i a la biblioteca pública.
L'any 1915 es va tenir una visió de futur molt important i també es va crear l'Escola de Bibliotecàries. Ara aquesta denominació pot fer riure, es veu com una cosa rònega, però en aquell moment no ho era, en absolut. D'entrada, anava dirigida a la dona i també a assentar les bases del futur de la societat. Us donaré una altra dada. Avui dia hi ha prop de 1.500 milions d'analfabets al món, dels quals dues terceres parts són dones. Per tant, té un valor molt important la creació d'aquesta escola el 1915. Va ser la primera escola de bibliotecàries de l'Europa continental; l'altra era a Anglaterra. En aquella època, els professors van haver d'anar als Estats Units a formar-se, va ser una escola molt innovadora per l'època. Passo els anys molt ràpidament. L'any 1982, l'Escola s'adscriu a la Universitat de Barcelona. És la primera d'Espanya a fer-ho. Amb l'aplicació de la reforma universitària, comencen els estudis de llicenciatura. L'any 1992 hi ha el decret de creació de la llicenciatura, que comença el curs 1994-95. La primera promoció és del juny de 2000 a la Universitat de Barcelona. Més tard, s'ofereix la llicenciatura a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la UOC, i sembla que la Universitat de Vic també està interessada a oferir-la.
Hi ha hagut unes associacions que han impulsat tots aquests canvis. Tot això no ha sigut perquè sí. Recordo els anys en què es treballava perquè l'Escola, que depenia de la Diputació, passés a reconèixer-se com a universitària. Això es va promoure des de l'associació professional. La primera associació va existir des de l'any 1931 al 1939 i es deia Escola de Bibliotecàries. Deu anys després, amb el postfranquisme, es denomina Associació d'Exalumnes, i més tard es converteix en l'Associació de Bibliotecàries. Fins a la dècada dels setanta només hi podien estudiar dones. Com a anècdota, recordo que l'any 1975, amb la Montserrat Llobet, que ara treballa a TV3, vam anar amb una escala a la una de la matinada a treure la "a" del rètol de bibliotecarias. Ara això sembla ridícul, però si et detenien eren tres dies a la comissaria, i entre sis mesos i sis anys a la presó. Ara ja hi ha nois que estudien aquesta carrera, però recordaré tota la vida aquella nit. No puc deixar de recordar-la, perquè vam qüestionar per què només hi podien estudiar dones. No dic que fóssim les heroïnes de la història; el tema ja es qüestionava i aquell fet va acabar precipitant-ho. Al cap d'un parell d'anys, es van obrir els estudis al sexe masculí.
L'any 1985 l'associació es converteix en col·legi professional i el desembre de 1997, el Col·legi i la SOCADI (Societat Catalana de Documentació i Informació) decideixen fusionar-se. El Col·legi estava integrat per persones que treballaven a la universitat i a la biblioteca pública, mentre que la SOCADI aglutinava els professionals de l'empresa privada. Amb aquesta fusió, hi ha un salt qualitatiu i un enriquiment com a col·lectiu molt important. Ara tot just fa un any, l'abril de 2002, els anglesos van fer exactament el mateix. Un any abans ho havien fet els alemanys i els australians. És a dir, aquesta tendència està cada vegada més estesa.
Quina diferència hi ha avui entre una biblioteca pública i una d'universitària? Els recursos electrònics i d'informació són els mateixos. Poden tenir diferències, perquè atenen sectors de la població diferents, però l'estudiant universitari també és públic de la biblioteca pública. Cada vegada més, la distància entre aquestes dues biblioteques s'escurça, ja que poden oferir serveis més similars i coincideixen en un sector del mercat.
Actualment, el 95% dels membres de la SOCADI s'ha integrat a un Col·legi que aglutina diplomats, llicenciats i professionals que provenen d'altres titulacions. Això és important destacar-ho. Hi ha metges, químics, professionals amb altres titulacions que treballen en l'àmbit de la documentació. Juguem amb l'avantatge de ser un col·legi, i per ser col·legiat de ple dret cal una diplomatura o una llicenciatura, però al mateix temps som una associació. Qualsevol persona que treballi en el sector, independentment de la seva titulació, pot ser membre associat del col·lectiu, que ara suma 1.800 persones.
|
|
|
Molt breument, comentaré els quatre objectius que vam plantejar a la junta de fa quatre anys:
|
 |
a) Ser uns professionals més capacitats.
|
|
|
|
b) Projectar una imatge dinàmica de la professió.
|
|
|
|
c) Interactuar amb altres professionals i col·lectius.
|
|
|
|
d) Intensificar els serveis.
|
|
Partim de la base que serem realment útils als col·legiats si som útils a la societat, no al revés. Abans al Col·legi hi havia un vocal de defensa de la professió i el vam suprimir. No ens hem de defensar de res. Si demostrem que podem servir i aportar valor, les organitzacions reconeixeran la nostra tasca, no hi ha cap altra via. No és la titulació el que compta, tot i que també és important, sinó l'aportació com a professional.
|
|
Quant a la informació i al coneixement, on som els professionals? El Col·legi ha fet accions per a esbrinar-ho. Vam fer un dinar amb persones de la premsa (en el qual van assistir representants de tots els diaris), vam anar a visitar empreses de recursos humans i a tots els vàrem preguntar com ens veien. Les respostes són duríssimes. Des de "no existiu", "sou invisibles", fins a "no sabem ben bé què feu", "no sabem per a què serviu". Aquest és el panorama amb el qual ens vam trobar. En altres casos, tenien una imatge molt rònega d'allò que podem aportar.
En ocasió de les VIII Jornades Catalanes sobre Documentació, que es van fer el novembre de 2001 i que van reunir una seixantena de professionals, vam fer una pluja d'idees a partir de tres preguntes: Quina és la imatge que la societat té de nosaltres?, quina imatge creus que hem de transmetre?, com creus que podem transmetre aquesta nova imatge? Aquestes tres preguntes ens van ajudar a sistematitzar després una sèrie d'accions que hem anat duent a terme.
A llarg termini, volem transformar la imatge social del bibliotecari i del documentalista. El mateix nom ja és pervers, encotilla molt, i per tant no ajuda gaire. No obstant això, és el nom de les titulacions. Hi ha una diplomatura de Bibliotecari Documentalista i una llicenciatura de Documentalista. Per tant, estem lligats a unes titulacions, que representen una cotilla, però són les que tenim.
A curt termini, volem incentivar l'interès perquè ens contractin, i aquest treball el duem a terme amb empreses de selecció de recursos humans. Un altre element molt important és ampliar el ventall de possibilitats, és a dir, que les organitzacions vegin que som capaços de fer moltes més coses que no es pensen. La intranet, per posar un exemple. Qui és el responsable de crear una intranet en una organització? Ho ha de fer un equip de treball, del qual podem formar part, o fins i tot podem coordinar-lo perfectament. Si més no, és important ser en aquest equip de treball. Hi ha d'haver serveis informàtics, recursos humans, organització, però qui més sap de continguts i d'estructuració de continguts som nosaltres, n'estic convençuda. Han de veure que podem aportar els nostres coneixements i interactuar positivament amb altres col·lectius.
|
|
|
Quin és el nostre enfocament? D'una banda, interactuem amb altres col·lectius, fem actes conjunts, els convidem a les nostres jornades. Això és importantíssim. A les Jornades Espanyoles sobre Documentació, els participants de les taules rodones eren gent nova, i això s'ha valorat en general de forma positiva. És molt important que altres col·lectius participin en els nostres actes i que hi hagi més osmosi entre els col·lectius.
També hem fet acords de col·laboració amb l'Associació de Tècnics d'Informàtica, amb l'IQUA (Agència de Qualitat d'Internet) i amb el Fòrum 2004. També fem seminaris i cursos d'interès per a altres col·lectius, com ara fons de recursos d'informació en dret, que difonem als bufets d'advocats, i recursos d'informació en farmacologia, juntament amb el Col·legi de Farmacèutics. Per tant, hi ha molta transversalitat. Si escrivim articles a la premsa, intentem que no parlin de biblioteques ni de centres de documentació. En recordo un que va sortir publicat a La Vanguardia del 7 de febrer de l'any passat, en la secció d'"Internet i Tecnologia", que es deia "Aviso a navegantes", que parlava de la llei de la societat de la informació i del comerç electrònic que s'anava a aprovar. La paraula biblioteca o centre de documentació no apareixia per enlloc, només a la signatura. Casualment, un locutor de ràdio matinal va escollir-lo com l'article del dia. És evident que també parlem de documentació i biblioteques, perquè és el nostre àmbit, però és important saber parlar d'altres aspectes que afecten la societat i les organitzacions, sobre les quals també tenim coses a dir. Aquesta ha estat una altra línia d'acció. També hem elaborat un díptic, que ens està ajudant molt. De fet són dos díptics, un de color negre enfocat a l'empresa i un de color marró enfocat a l'Administració i a organitzacions sense ànim de lucre. Aquests díptics, a part d'adreçar-los als caps de recursos humans i als gerents de moltes organitzacions, també els treballem amb les empreses de recursos humans, perquè vegin què pot aportar avui un professional de la informació.
|
|
|
Ens hem de preguntar quina contribució fem a l'organització on treballem. No es tracta d'arribar a la feina a les vuit o les nou, engegar l'ordinador, fer la feina, tancar l'ordinador i marxar. Quin impacte té el meu treball en l'organització? Aquesta és la pregunta clau que ens hem de formular. Crec que el professional de la informació ha de tenir un paper important en aquest escenari; ha de ser actor sense arribar a protagonista, ja que el treball en equip és extremadament important i no es tracta de guanyar medalles.
Per a arribar a tenir aquesta funció, el professional ha d'adquirir un parell de compromisos. El primer, amb l'empresa o amb l'organització en general. Ha de tenir una visió àmplia de l'empresa, conèixer molt bé cap a on va, quins són els seus objectius, l'entorn, el context. Ha de comprometre's amb els objectius, implicar-se en el treball en equip. Cada vegada s'és més sensible a aquest compromís amb l'empresa, però en canvi es deixa de banda el segon compromís, que també és extremadament important. Es tracta del compromís amb la societat. És a dir, les persones que treballem amb la informació, fins a quin punt garantim la igualtat d'accés a la informació pública? Per exemple, en un departament de la Generalitat, com contribueixen a la publicació d'un informe de medi ambient a la Xarxa? Com contribuïm a visualitzar una informació que arriba en un arxiu? Com contribuïm a difondre els informes dels ajuntaments? Fins a quin punt estem realment compromesos com a professionals en aquesta garantia d'igualtat d'accés a la informació, en aquest compromís d'una societat més equilibrada? Fins a quin punt estem compromesos amb el desenvolupament de la millora de l'activitat econòmica del lloc on treballem? Molt sovint es parla de bons tècnics, però s'ha de fer un gir de tècnic a professional, i de professional a consultor.
Per finalitzar, deixeu-me dir que la tecnologia té un paper molt pervers. Cada vegada hi ha la creença més estesa que si saps moure't molt bé en el llenguatge HTML o XML, navegar, crear una intranet o muntar una web, ets un bon professional. No obstant això, la base de la professionalitat passa per una cosa molt antiga, que són les persones. La feina tindrà sentit si està 100% orientada al nostre client, tant si és intern com extern. Cal repensar el servei, reinventar-lo. Sóc una gran admiradora de la Marilyn Monroe; no sé per què però sempre m'ha agradat, i us en citaré una frase: "El que més desitjo a la vida és ser tractada humanament". Per tant, primer les persones i les seves necessitats, i després la tecnologia, les revistes digitals, l'e-learning (aprenentatge virtual), l'e-procurement (proveïment electrònic) i les eines tecnològiques que calguin. Què necessiten les persones? Com podem anticipar-nos a les seves necessitats?
Per a això necessitem un canvi personal i col·lectiu, saber gestionar la pròpia carrera professional, saber acceptar el propi àmbit laboral i saber moure's a escala professional i social. Jo ho veig així. D'una banda, hi ha la persona, amb uns coneixements i unes aptituds, i després hi ha l'activitat professional, que hem de saber gestionar. Hem de saber quins són els nostres punts forts i els nostres punts febles per tal de reforçar els forts i no actuar en allò que som febles. Jo, com a presidenta del Col·legi, convido la gent a associar-se, perquè crec en la força d'un col·lectiu, a més del que individualment cadascun de nosaltres sigui capaç de fer. Moltes gràcies.
|
|
|
|
|
 | Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya: |
| |
|
|
| FESABID (Federació Espanyola de Societats d'Arxivística, Biblioteconomia, Documentació i Museística): |
| |
|
|
| Catàleg col·lectiu de la lectura pública: |
| |
|
|
| Directori de biblioteques públiques de Catalunya: |
| |
|
|
ALÓS-MONER, Adela d' (2003)."Oportunitats per als professionals de la informació". A: Inauguració del segon semestre del curs 2002-2003 dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC (2003: Bellaterra) [conferència en línia]. UOC. [Data de consulta: dd/mm/aa].
<http://www.uoc.edu/dt/20212/index.html>
|
|
|
|
[Data de publicació: juliol de 2003]
|
| | |
