Internet és avui dia el paradigma de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), que s'han incorporat a la societat d'una manera tan important que aquesta ja és inconcebible sense elles. La globalització tecnològica enriqueix i potencia algunes persones, moltes, però en margina unes altres en la decadència, cosa que origina una polarització social i geopolítica no desitjable. Perquè les tecnologies de la informació i la comunicació treballin a favor de la igualtat d'oportunitats d'accés al coneixement, es necessiten polítiques d'actuació i programes que considerin l'accés tècnic, el que anomenem connectivitat, però també s'han de tenir en compte la multitud de barreres econòmiques, socials, educatives, culturals i generacionals que impedeixen a l'usuari accedir i contribuir als continguts de la Xarxa i al seu correcte ús.
Les TIC s'aprofiten en tot el camp social. En l'àmbit de la participació ciutadana, per exemple, s'han iniciat vies interessants, com les diferents innovacions de la comunicació política electrònica. En l'educació, les tecnologies de la informació i la comunicació produeixen una tendència a la desjerarquització, que ve donada per la possibilitat que el receptor, el discent, exerceixi alternativament el paper d'emissor i receptor de manera molt més efectiva que en la relació pedagògica tradicional. També és important l'ús de la Xarxa com a arxiu d'informació i font de coneixements, i la continuïtat de la informació i el coneixement per mitjà d'una relació interactiva i permanent, sobretot a través de la creació de grups d'interès, de comunitats virtuals docents i de recerca. En l'àmbit pròpiament universitari, aquesta coordinació d'esforços s'hauria de traduir en la creació d'espais intercampus a Internet, que fomentin no tan sols la comunicació, sinó també l'activitat acadèmica entre universitats i ciutadans del mateix país o de diferents països o àmbits geogràfics iberoamericans.
Estem fermament a favor del desenvolupament i ús de les TIC, no com a panacea, que no ho són de cap manera, i sí com a potenciadores de tot allò que val la pena de potenciar i fins i tot crear.
|
|
 |
Tenint una audiència com la que hi ha aquí present, que ha fet estudis de postgrau emprant les tecnologies de la informació i la comunicació més noves, el paradigma omnipresent de les quals és Internet, no voldria pas avorrir amb conceptes ja sabuts i llocs comuns glorificats, però destacats incessantment per discursos més o menys triomfalistes. Vostès són la prova del fet que els dos membres d'aquest binomi d'innovació tecnològica i innovació social es reforcen i són capaços, aplicats amb intel·ligència, de derivar-se i engrandir-se mútuament.
Així, doncs, dono per fet que els nous usos tecnològics generen usos socials positius. A la llar, el comerç, l'economia, la ciència i la recerca, i també en l'educació i la distribució del coneixement, Internet s'ha mostrat poderosa i plural. A Internet, per a posar un exemple que ens toca de prop, es deu el fet que l'OMS s'hagi pogut posar en peu de guerra, en un temps rècord, contra l'epidèmia de pneumònia atípica que tant preocupa el món. Sense les tecnologies informàtiques tampoc no hauria estat possible la seqüenciació del genoma humà, de la qual tant espera la ciència del futur i també del present. Internet ha fet possible que hi hagi universitats virtuals els campus de les quals, com el de la UOC, transcendeixen les barreres del que és convencional i gaudeixen d'ubiqüitat i intemporalitat que beneficien la formació de currículums moderns i actualitzats sense alguns dels llasts dels ensenyaments tradicionals i aprofitant al màxim l'experiència acumulada d'aquests últims.
Parlar, per tant, de les aplicacions socials de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) és parlar del present, sempre mirant cap al futur. La societat ha incorporat les tecnologies d'una manera tan important que ja no es pot concebre sense elles. És evident que totes les professions tenen necessitats satisfetes en un àmbit o en un altre per les TIC i que no queda cap àmbit laboral o acadèmic en què no hi siguin presents o hi hagin, com a mínim, de ser.
|
| 1.
| La divisòria digital: llums i ombres de la tecnologia |
Aquest quadre que pot semblar idíl·lic no està exempt, malgrat tot, d'ombres. Les tecnologies de la informació i la comunicació impulsen de manera evident un procés de globalització que presenta resultats encara incerts i que s'han d'examinar amb cura amb la llum crítica que requereix un fenomen d'aquestes dimensions socials.
Em refereixo concretament a l'anomenada divisòria digital, que és la distància que separa els països rics en connectivitat d'aquells en què encara és emergent o fins i tot testimonial. S'ha de dir que aquesta desigualtat no tan sols es deu a la manca de connectivitat: tot i que aquesta té una importància primordial, s'ha d'integrar dins una perspectiva global que inclogui els països en via de desenvolupament tant com als plenament industrialitzats. En aquest terreny, cal comparar els sistemes de consum que segueixen les pautes de la globalització amb els sistemes oberts que advoquen per la coproducció de continguts i eines.
En aquest sentit, si aprofundim en les causes i el significat d'aquests fenòmens, economistes i sociòlegs de les noves xarxes com Manuel Castells, autor de La era de la información, opinen que el nivell de vida i els mitjans culturals i tecnològics d'un terç de la població mundial han augmentat considerablement, encara que això contrasta amb un extraordinari augment de les desigualtats i la pobresa, i també l'exclusió social i la marginació al món en el seu conjunt, amb grans excepcions com l'Índia, la Xina o Xile. Segons el parer de Castells, "l'estructura de xarxes permet connectar tot el que té valor per al sistema dominant i conferir així als connectats un extrem dinamisme. Però aquesta estructura també permet no connectar tot el que està desvalorat als seus ulls: individus, regions, sectors, empreses". Això comporta avantatges per a una part de la població, augment dels desequilibris i creixent resistència contra les xarxes.
Seguint el pensament d'aquest investigador, tan lligat a la UOC, no és fàcil en el nou context de globalització adoptar una actitud maniqueista davant o enfront de les xarxes, com tampoc no és acceptable reduir els efectes de les profundes transformacions actuals a la mera exclusió social. "Els efectes", subratlla Castells, "són summament positius per a una proporció important de la població, la mateixa que a escala mundial forja els models i crea opinió." No es tracta d'una elit reduïda o d'una minoria oligàrquica, sinó del trenta o quaranta per cent d'habitants de molts dels països anomenats occidentals: Estats Units, França o Espanya. Aquest sector ha guanyat importants possibilitats de creativitat no tan sols econòmica, sinó també social, intel·lectual o cultural.
Però molt menys encara es pot assumir l'anàlisi de la globalització amb un enfocament absolutament optimista, com una mena de mantell comú i igualitari que interconnecta i protegeix la humanitat sencera.
La globalització tecnològica enriqueix i potencia algunes persones, moltes, però en pot marginar altres en la decadència, cosa que origina una polarització social i geopolítica no desitjable.
Així, doncs, es va creant i consolidant una certa línia de resistència, tot i que encara en àmbits minoritaris, sostinguda per un discurs crític en l'àmbit més sensible de les nostres societats: la cultura mediàtica.
|
|
 |
| 2.
| Compartir la informació i el coneixement |
Com es pot veure, es tracta d'una qüestió greu que transcendeix l'àmbit comercial i que, en qualitat de bé comú, s'ha de considerar en un àmbit polític amb tots els actors implicats, entre els quals destaquen operadores i governs. Tot i que a cop d'ull sembla que respecte a Internet i les TIC es reprodueix l'esquema tradicional Nord-Sud, un examen més a fons posa de manifest que la qüestió va més enllà de la mera capacitat de connexió; encara que aquesta continuï essent essencial, en crear nous usos per a Internet, els països en procés de desenvolupament es mostren tan innovadors i enginyosos com el Primer Món; és a dir, hi ha alguna cosa més que els equips i les xarxes. S'obre, per tant, un nou terreny en què el Sud no s'ha de considerar un simple camp d'expansió de les TIC, sinó que es revela com a soci col·laborador per a construir un món globalitzat amb més oportunitats.
Amb aquest convenciment, la divisòria digital s'ha de considerar en un context més ampli i integrador. Aquest desnivell és, en realitat, la diferència entre usuaris que tenen la doble capacitat d'accedir i de contribuir al coneixement que hi ha a Internet. L'accés a aquest coneixement equival a extreure'n benefici i a fer-lo servir d'acord amb les diferents cultures, necessitats i possibilitats. Contribuir a aquest coneixement significa compartir plenament la informació mitjançant el diàleg, i també produir i difondre informació pròpia amb capacitat per a participar en el debat públic.
Això equival a treballar en pro de la igualtat d'oportunitats d'accés al coneixement, per a la qual cosa calen polítiques d'actuació i programes que considerin l'accés tècnic, el que anomenem connectivitat i que es tradueix en punts d'accés comunals, equips, programes informàtics i formació bàsica dels usuaris. Això és necessari, però no suficient si no es tenen en compte multitud de barreres econòmiques, socials, educatives, culturals i generacionals que impedeixen a l'usuari accedir i contribuir als continguts de la Xarxa i fer-la servir correctament.
|
|
|
| 3.
| Participació ciutadana i ciberdemocràcia |
A Internet, els programes d'accés general han de conjuminar connectivitat, educació i desenvolupament de continguts rics i pertinents adaptats a les necessitats de públics diferents. Les polítiques d'accés han de privilegiar l'accés col·lectiu i no afavorir el consum passiu d'informacions comercials i públiques. Al contrari, han de promoure la participació individual i comunitària, tot fomentant la creativitat a fi d'utilitzar les possibilitats interactives de les TIC tan a fons com sigui possible en totes les àrees.
Les TIC s'aprofiten en tot el camp social; en l'àmbit de la participació ciutadana, per exemple, s'han iniciat cursos interessants, com les diferents innovacions de la comunicació política electrònica que portaran, potser, a un nou paradigma social en el qual es podria parlar de "ciberdemocràcia". En aquest apartat, les TIC ofereixen xarxes de contacte o deliberació directa entre elits polítiques i ciutadans, serveis administratius en xarxa i accés a bases de dades dels organismes públics o d'entitats privades i diaris electrònics professionals que serveixen de contrapunt als mitjans de comunicació social tradicionals.
Així mateix, les tecnologies contribueixen a aquest moviment amb els canals audiovisuals de retransmissió directa de comunicació política institucionalitzada o especialitzada, com televisió parlamentària i retransmissions judicials.
Algunes d'aquestes opcions es tradueixen en experiències d'alta riquesa democràtica i de foment de valors de la societat civil. En aquest sentit cal destacar iniciatives municipals com el ciberfòrum veïnal mantingut per l'Ajuntament de la localitat de Vegadeo, a Espanya, durant l'any 2000. Des d'un node de connexió municipal es manté obert un fòrum de debat amb els veïns i forans que visiten la pàgina web per a rebre i debatre tot tipus de queixes, propostes, iniciatives o consultes d'informació. El nombre no és sempre el que compta, ja que, per la naturalesa de l'enclavament, les visites mensuals eren si fa no fa una cinquantena, però sí que és important assenyalar l'exercici democràtic excel·lent en què tant els veïns de la zona com els residents en altres països es van animar a participar activament; al fòrum es van tractar amb el Govern local coses tan importants com les noves empreses, els serveis, els plans urbanístics i fins i tot la identitat cultural i lingüística dels habitants del poble.
Descartades les intervencions ocioses, ineludibles a Internet, s'ha demostrat l'interès del fòrum per a intercanviar informació i comentaris sobre les necessitats i actuacions polítiques de la comunitat. Cal destacar que la mancança generada per l'escàs equipament informàtic d'una àrea rural es va pal·liar gràcies a les instal·lacions de la casa de cultura local, l'Institut d'Educació Secundària, un centre d'estudis privat i un cibercentre local. Veient aquest exemple, ens adonem clarament que la voluntat mou muntanyes i que és possible que aquests nous fòrums deixin de ser notícia per a esdevenir una exigència institucional de les democràcies del segle XXI.
|
|
|
| 4.
| Goodbye, Gutenberg? Canvi tecnològic significa canvi cultural |
L'educació i les noves formes d'accés al coneixement i la cultura són, així mateix, tributàries de la digitalització, és a dir, la posada en comú de tecnologies independents pel que fa a l'origen com la veu, el text, la imatge fixa, la imatge animada i les dades.
Si ens remuntem a mitjan anys vuitanta, quan l'anomenada societat de la informació era poca cosa més que un vaticini atrevit, un expert anglès en temes de comunicació, Anthony Smith, va publicar un llibre que tenia un títol que cridava una mica l'atenció: Goodbye, Gutenberg. Érem encara a un rudimentari teletext o videotext i Smith ja profetitzava –si bé de manera lleugerament retòrica– la mort del llibre tradicional i, per extensió, de la cultura impresa, cosa que equival a dir dels sistemes de producció i intercanvi de contingut simbòlic unilineal o seqüencial que han nodrit fins avui el nostre patrimoni intel·lectual.
En aquella època molts encara s'apuntaven a aquesta mena de concepció rupturista de les cultures que té nombrosos antecedents literaris, però avui dia ja disposem de raons fonamentades per a saber que les cultures, els sistemes educatius, els models de creació i transmissió del coneixement, no es tallen: els seus objectes, les idees, els productes, els processos es transformen i se superposen; rares vegades s'anul·len.
Conseqüència: tot segueix, però es transforma, i s'ha d'admetre que la incorporació, una mica vertiginosa, de les anomenades noves tecnologies de la informació i de la comunicació genera canvis significatius –segurament profunds en alguns casos– en tots els plans i en tots els terrenys de la comunicació, l'educació i la cultura.
Tal com assenyala Bettetini, l'univers de la comunicació –i això també és aplicable al món educatiu– no tan sols ha resultat afectat en les seves modalitats operatives –que ho ha estat molt–, sinó també en els valors i en els aspectes culturals "posats en joc".
|
|
|
| 5.
| Cap a un nou paradigma educatiu |
Aquest nou paradigma "d'allò que és digital" afecta essencialment l'univers comunicatiu, però també i de la mateixa manera, com dèiem, els processos educatius i culturals. Recolza al damunt de puntals fonamentals, de diferent rang i en diferent grau de desenvolupament, com són la construcció d'infraestructures comunicatives nacionals i globals basades en els satèl·lits i les fibres òptiques i en la digitalització: és a dir, les anticipadament famoses autopistes de la informació; la multimedialitat –és a dir, la combinació de tota mena de senyals en un mateix suport– de la informació, dels continguts i la seva presentació, i, finalment, la interactivitat dels nous mitjans de producció i transmissió de continguts simbòlics.
Per molt prudent que un sigui a l'hora d'avaluar la influència d'aquest model que hem descrit, basat en continguts digitals i en xarxes de comunicació multimèdia, s'ha d'admetre que els sistemes educatius en general i particularment les maneres –si no models– de desenvolupar la docència i fer recerca a la universitat en queden molt afectats.
En un treball recent, Arcadio Rojo compara el que considera el paradigma clàssic universitari amb el que, segons el seu parer, serien les claus d'un nou paradigma docent-professional-telemàtic. El primer, és a dir, el passat-present, es fonamenta en elements com ara el coneixement estructurat en forma unilineal; la lliçó magistral com a forma de transmissió del coneixement; la classe com a espai físic comú i en temps real, i la finalitat teòrica del coneixement: comprendre i memoritzar conceptes, mentre es relega la transmissió d'habilitats professionals.
El segon, el model present-futur, es caracteritzarà per l'estructuració del coneixement en forma multilineal, mitjançant l'hipertext; l'ús dels cinc (només cinc?) llenguatges multimèdia: text, so, gràfic, imatge sintètica, vídeo...; la creació i transmissió multilocacional i en temps no real del coneixement, i una finalitat especialment orientada a la preparació de professionals competents.
Malgrat que l'aproximació d'aquest autor sigui lleugerament reduccionista, de la seva descripció es poden abstraure, tanmateix, una sèrie d'elements que ja són a la base dels canvis que es van produint en el sistema docent i investigador de nivell superior, per bé que sobretot en àmbits anglosaxons i que tot just només comencen a entreveure's al nostre entorn.
A més de la possibilitat d'ensenyament no presencial, multilocacional i en temps no real, del caràcter multimèdia dels continguts, i l'organització multilineal de la informació i el coneixement, com també de la indubtable tendència a una major especialització professional, jo afegiria alguns altres aspectes, que considero més rellevants en la mesura que obeeixen a característiques o potencialitats específiques de les xarxes digitals avançades que configuraran l'edifici de la nova estructura educativa.
Es tracta de la presumible tendència a la desjerarquització –no tant en el sentit d'autoritat tradicional com en la relació ensenyament-aprenentatge– que ve donada per una de les dimensions clau de la interactivitat dels nous sistemes: la possibilitat que el receptor, el discent, exerceixi alternativament el paper d'emissor i receptor de manera molt més efectiva que en la relació pedagògica tradicional. En segon lloc, ens podem referir a l'ús de la Xarxa com a arxiu d'informació i font de coneixements, amb les enormes conseqüències que això representa. El docent cada vegada serà menys un dipositari del saber i més un mitjancer, un guia per a l'adquisició de coneixements. Finalment, la continuïtat de la informació i el coneixement mitjançant una relació interactiva i permanent, sobretot a través de la creació de grups d'interès, de comunitats virtuals docents i de recerca.
|
|
|
| 6.
| Les comunitats virtuals i les noves formes de socialització |
Cal dir en aquest apartat que a l'encara –malgrat el que creuen alguns– boirós horitzó de la societat de la informació un dels indicadors més clars és la tendència a la creació de comunitats virtuals. Tal com assenyala Roger Fidler, mitjançant les xarxes la gent mirarà de construir noves comunitats basades en interessos i necessitats comunes més que en la seva ubicació i relacions familiars. És evident que el món de la formació i la recerca, el món universitari, és un dels territoris més ben adobats perquè s'hi materialitzi aquesta tendència.
Fora d'això, és al mateix món universitari i investigador on es desenvolupa en gran manera el fenomen d'Internet com a plataforma reticular per a la transmissió i l'intercanvi d'informació i coneixement. Encara que la xarxa de xarxes, com ja se sap, fos creada pel Departament de Defensa dels Estats Units, ja fa més de trenta anys, durant prop de dues dècades es va expandir sobretot dins l'àmbit acadèmic i científic amb serveis bàsicament de correu electrònic i transferència de fitxers, abans d'esdevenir l'espectacular fenomen cada vegada més popular i comercial que bàsicament és avui dia. En els últims anys s'ha obert una nova línia de treball –al si de la més prístina aristocràcia d'Internet– encaminada a tornar a fer que la xarxa de xarxes –més ben dit, una part d'aquestes xarxes– sigui un espai essencialment dedicat a l'intercanvi de coneixement, al treball acadèmic i científic, amb molta més velocitat en les transmissions i una més gran amplada de banda. Tot sembla indicar que ha de ser una xarxa més o menys alternativa, encara que sens dubte no li serà possible –ni seria desitjable– mantenir-se al marge de l'esquema global d'Internet.
A Espanya, l'arrencada, des de les acaballes dels anys vuitanta, de la Xarxa Iris –transsumpte prematur de la Internet academicocientífica desenvolupada als Estats Units– ha permès més encara que una comunicació operativa amb la comunitat científica: l'acostament de docents i investigadors, i d'alguna manera també dels alumnes, a les possibilitats que ofereixen les noves xarxes. Ja a mitjan anys noranta van començar a sorgir iniciatives més avançades, tant referent a ensenyament i formació a distància, amb algunes universitats virtuals, com a l'ús dels nous recursos com a suport de l'ensenyament presencial, amb un creixent nombre de campus virtuals o globals, és a dir, xarxes privades o corporatives, mitjançant les quals algunes universitats han començat a desenvolupar serveis, fonamentalment de comunicació i administració abans que d'ensenyament i recerca dins els campus. De manera més generalitzada han proliferat també els webs creats i mantinguts pels centres universitaris, que en els últims anys han passat de les pàgines informatives estàtiques a portals que, amb un grau de sofisticació molt desigual, ofereixen serveis en xarxa, encara molt elementals en general, bàsicament correu electrònic i altres de caràcter administratiu. Tot just s'ha iniciat, tanmateix, l'ús de les xarxes –privades o públiques– per a facilitar la tasca genuïnament acadèmica, a falta d'eines adequades tant per a la gestió de continguts com per a la creació de grups o comunitats virtuals, probablement a causa de l'insuficient desenvolupament o la infrautilització dels recursos de comunicació, malgrat les considerables potencialitats que ofereixen quant a control i velocitat de transmissió les modernes estructures tecnològiques de caràcter corporatiu o local de les quals es van dotant, mitjançant Telefónica, un bon nombre d'universitats.
Si en la situació que hem dibuixat el grau d'utilització de les tecnologies de la comunicació i específicament d'Internet als campus, almenys pel que fa a l'àmbit acadèmic i científic, és encara molt incipient, el que podríem anomenar la comunicació i l'intercanvi intercampus, entre la comunitat acadèmica de diferents països i universitats, és pràcticament diguem que inèdita, llevat de casos molt concrets de caràcter generalment bilateral o aquells que animosament afavoreixen grups aïllats de professors o investigadors.
|
|
|
| 7.
| Estratègies nacionals basades en la llengua i la cultura |
En un informe encara recent (tot i que pugui semblar antic en vista del tempo extremadament ràpid amb el qual van irrompent els avenços tecnològics) sobre la llengua espanyola a les autopistes de la informació i a l'entorn multimèdia, dirigit pel professor Francisco Marcos Marín, ja es prescrivia la urgència de disposar d'estratègies nacionals i regionals per al desenvolupament de les infraestructures d'informació en l'àmbit llatinoamericà, fonamentalment vertebrades per la matèria primera de la llengua i la cultura. Es proposaven algunes pautes com la conveniència d'un desenvolupament coordinat dels sistemes d'informació; la convergència en polítiques industrials per al desenvolupament de productes multimèdia en castellà, i l'articulació d'una política d'informació cultural global per mitjà de les xarxes; en el terreny més pròpiament universitari, la coordinació de les polítiques educatives tenint en compte les xarxes i l'àmbit multimèdia. En aquest informe s'encomanava la iniciativa al Govern espanyol.
És indubtable que s'han fet alguns passos en aquest sentit. En el terreny principal, el desenvolupament de les xarxes i serveis, la presència de Telefónica a molts d'aquests països afavoreix una ràpida arrencada i extensió de modernes infraestructures de telecomunicacions.
En l'àmbit pròpiament universitari, aquesta coordinació d'esforços s'hauria de traduir, com s'ha dit, en la creació d'espais intercampus o, anant encara més lluny, de metacampus, segons la suggeridora terminologia del rector Gabriel Ferraté, a Internet, que fomentin no tan sols la comunicació, sinó també l'activitat acadèmica entre universitats i ciutadans del mateix país o de diferents països o àmbits geogràfics iberoamericans.
En l'actual estadi de desenvolupament de les xarxes –en què la banda ampla, sobretot l'ADSL, es comença a desplegar amb força, però que encara, ni de bon tros, no s'ha generalitzat–, el plantejament inicial d'aquest espai intercampus ha d'estar subjecte a les coordenades que ofereix avui dia Internet, però orientant els esforços cap a les línies marcades pels postulats de l'anomenada Internet 2.
Una iniciativa tan ambiciosa és evident que ha de recolzar sobre fonaments tecnològics i educatius sòlids, i tot i així no es poden esperar resultats espectaculars a un molt curt termini. Resulta també indiscutible que es tracta d'un projecte necessàriament evolutiu, ja que haurà d'anar compassant tant les infraestructures tècniques com els continguts a l'incessant avenç de les tecnologies i dispositius multimèdia, però també i molt especialment a l'extensió de la seva pràctica entre els col·lectius universitaris.
Nosaltres, a Fundació Telefónica, amb totes les limitacions que, com s'ha dit, imposa l'actual estat de les estructures de comunicació i les tecnologies de producció i gestió de continguts multimèdia de caràcter docent, treballem intensament en dos programes educatius: EducaRed i CampusRed, que s'expressen per mitjà de portals del mateix nom a Internet i que s'ocupen de l'ensenyament primari i mitjà, i de l'universitari, respectivament.
|
|
|
| 8.
| Noves formes d'accés a la cultura |
Així mateix, l'accés a la cultura està lligat a l'ús de la realitat virtual en la seva més avançada expressió, combinada amb les possibilitats de globalització, d'accés gairebé universal ja avui, que ofereix Internet.
Gairebé tot els experts i àugurs, des del MIT fins a Fidler, coincideixen a afirmar que l'evolució de la vida en l'àmbit del domini interpersonal estarà caracteritzada per la generalització de la realitat virtual: noves formes d'accés al lleure, a l'educació i la cultura.
A Fundació Telefónica també estem immersos en projectes força ambiciosos en aquest camp; dins el nostre programa Ars Virtual oferim una interactivitat sense trampes, un multimèdia avançat que ha posat a Internet la virtualització de monuments històrics en els quals el cibernauta té una interacció pràcticament absoluta amb aquest entorn virtual. Això es tradueix en una visita real, encara que no sigui presencial, que anima a conèixer en persona els llocs explorats a la Xarxa.
Això significa una democratització del patrimoni cultural que, sens dubte, s'ha de posar a l'haver de les TIC juntament amb l'enorme potencial de preservació del patrimoni cultural i artístic que ofereixen els sistemes de digitalització massiva de continguts, que poden pal·liar catàstrofes culturals com les que ha patit fa poc el Museu de Bagdad.
|
|
|
| 9.
| Ús de les TIC al servei dels col·lectius desfavorits |
En aquest breu repàs de les aplicacions socials de les tecnologies de la informació i la comunicació no hi hauria de faltar una referència a la seva capacitat per a millorar la vida dels més desfavorits. Nosaltres n'hem comprovat la utilitat en crear, per exemple, la primera borsa de treball virtual per a persones amb discapacitat, Merc@dis, la finalitat de la qual és facilitar el contacte, sense mitjancers, entre les persones que volen treballar i les que ofereixen una feina.
Sota aquest epígraf podem col·locar, així mateix, els sistemes de control de l'entorn per a persones amb discapacitat basats en sistemes robotitzats i ofimàtics complexos que, o bé per mitjà de codificadors-comunicadors o bé per dispositius de magnificació, aconsegueixen integrar a la societat i al treball persones útils abans obstaculitzades per les seves discapacitats.
L'obligada brevetat de la meva intervenció m'obliga a no aturar-me gairebé en aspectes de gran importància que valdria la pena explorar, com ara l'impacte social dels nous sistemes de posicionament global (GPS), els satèl·lits i la mobilitat de terminals de comunicació que, juntament amb les tecnologies ja descrites, han escurçat la distància entre continents i persones, amb la qual cosa s'ha creat un univers ex novo, invisible fins fa poc temps i que ha emergit amb total nitidesa en els últims anys.
No hi ha dubte que nosaltres tenim en comú el fet d'estar fermament a favor del desenvolupament i l'ús de les TIC, no com a panacea, que no ho són de cap manera, i sí com a potenciadores de tot allò que val la pena potenciar i fins i tot crear. Els responsables i alumnes d'aquesta universitat saben tan bé com nosaltres, a Telefónica i Fundació Telefónica, que no hi pot haver marxa enrere en aquesta aposta per les tecnologies i que no hi ha cap altre camí que continuar construint una millor societat amb elles. És una tasca que il·lusiona i en la qual estarem junts, ara i en el futur.
Moltes gràcies.
|
|
|
VILLALONGA, Fernando (2003). "Innovació tecnològica i innovació social: aplicacions socials de les TIC". A: Acte de graduació dels estudiants de formació de postgrau de la promoció 2001-2002 de la UOC (2003: Barcelona) [conferència en línia]. UOC. [Data de consulta: dd/mm/aa].
<http://www.uoc.edu/dt/20241/index.html>
|
|
|
|
[Data de publicació: juny de 2003]
|
| | |
