En aquest article Christian Laval mostra que l’actual política educativa dominant al món i, per tant, a Europa obeeix a un model dogmàtic que assimila l’ensenyament formal i, encara més, qualsevol activitat educativa a la producció de “capital humà” que els usuaris-clients miren de rendibilitzar posteriorment en la seva activitat professional. La posada en marxa d’un mercat o, més sovint, d’un quasimercat educatiu es considera l’única manera d’augmentar l’eficàcia dels sistemes d’ensenyament. Christian Laval subratlla alguns dels principals efectes d’aquesta política d’inspiració neoliberal i mostra que “l’eficàcia” no n’és sempre el resultat més evident, ni en termes d’igualtat d’oportunitats ni de desenvolupament intel·lectual i cultural dels individus, sinó que el que s’esdevé més sovint és precisament el contrari.

Laval exposa que, per als defensors de l’escola humanista i democràtica, la tria no és entre l’antic model de l’estat burocràtic i el nou model d’empresa. De segur, una altra escola és possible, però depèn de la societat i fins i tot de la civilització que la vol crear. Si el model de la societat europea continua essent el de la “societat empresarial”, serà força difícil inventar una nova escola humanista sobre aquesta base tan estreta i limitada. Reorientar la construcció europea entorn d’un gran projecte cultural que tingui l’educació com un dels seus pilars (la societat de la cultura comuna) és l’objectiu que tots els defensors de l’escola democràtica s’haurien de fixar.