Tots sabem la importància que té la propietat intel·lectual en el món actual i en els darrers anys tots hem estat testimonis de l'oportunitat, i del perill, que les xarxes digitals suposen per a l'explotació de les obres d'autor.
La tecnologia digital és al mateix temps un nou mitjà d'explotació i d'infracció de les obres protegides pel dret d'autor. Les lleis de propietat intel·lectual no estaven preparades per a fer-hi front i han hagut d'anar-se adaptant a la nova realitat, procurant d'una banda aprofitar les possibilitats "il·limitades" de la tecnologia digital i, d'altra, no perdre del tot els principis fundadors de la propietat intel·lectual. És una tasca difícil i que no està del tot resolta. De moment, però, ja hi ha alguns instruments que es poden estudiar i comparar.
L'octubre del 1998, es va aprovar als Estats Units d'Amèrica la Digital Millennium Copyright Act (DMCA). Dins l'àmbit de la Unió Europea, ens hem de referir a dos instruments principals: la Directiva sobre el dret d'autor a la societat de la informació, de maig de 2001, i la Directiva sobre comerç electrònic, de juny de 2000.
Estudiarem i compararem els mecanismes que estableixen aquests instruments per tal de fer possible la protecció i explotació d'obres a través dels mitjans i les xarxes digitals, fent especial referència als safe harbors i als procediments de notice and take down de la DMCA.
|
|
 |
| 1.
| Introducció |
La història de la propietat intel·lectual està estretament vinculada als diversos canvis tecnològics esdevinguts en la història de la humanitat. El sistema actual de protecció de la propietat intel·lectual és el resultat directe de la invenció de la premsa de Gutenberg i ha estat modelat posteriorment per l'aparició de la fotografia, la cinematografia, els vídeos domèstics, els cassets, etc. L'aparició de la tecnologia digital i de les xarxes digitals (de moment, la que tots coneixem com a Internet) ha estat l'últim revulsiu al qual ha estat sotmès el plàcid sistema del dret d'autor. Alguns n'auguraven (i encara n'auguren, o millor, en desitgen) la desaparició. Però la veritat és que gràcies a la "ràpida" intervenció (o, hauria de dir, a l'enorme poder) dels titulars d'obres protegides, en els darrers anys hem estat testimonis de l'aparició de noves normes a tots els nivells per a assegurar la protecció del dret d'autor davant la tecnologia digital, i la seva supervivència a Internet. La Digital Millennium Copyright Act (DMCA), objecte d'aquesta sessió, és un exemple d'això.
Però, per què la tecnologia digital i especialment Internet representa un perill per a la propietat intel·lectual? Bàsicament, per dos motius. En primer lloc, perquè segons la definició del "tradicional" dret de reproducció (previst per a un món "analògic"), quan una obra circula per Internet, se'n fan múltiples reproduccions. Els encaminadors fan còpies temporals dels "paquets de dades" per a retransmetre'ls entre ells. Els servidors fan còpies completes d'obres que emmagatzemen per a oferir als seus usuaris un servei millor i més ràpid (proxy caching). Els programes de navegació (browsers) per Internet fan còpies de les pàgines/obres a les quals s'ha accedit, que es guarden a la memòria RAM de l'ordinador de l'usuari. Fins i tot la recepció de l'obra a la pantalla de l'ordinador o pels altaveus representen un acte de comunicació al públic (i fins i tot de reproducció). Finalment, l'usuari també fa còpies de l'obra a què s'ha accedit quan la imprimeix o la guarda a la memòria C:/ del seu PC o en un disquet. En segon lloc, perquè les còpies digitals tenen la mateixa qualitat que l'original i permeten fer múltiples còpies sense perdre qualitat (cosa que no passa en el cas de les fotocòpies o els enregistraments –sonors o audiovisuals– analògics). Internet és la màquina de copiar més gran i perfecta del món!
L'any 1995 la indústria musical, cinematogràfica i del programari nord-americana va començar la seva campanya per a assegurar la protecció dels seus interessos a Internet; el resultat va ser un llibre blanc sobre Propietat intel·lectual i la infraestructura d'informació nacional,[1] en què els servidors d'Internet (ISP) apareixien com els principals responsables de totes les infraccions de propietat intel·lectual que els seus usuaris poguessin cometre a Internet. Des del punt de vista de les indústries "de contingut", era lògic: els servidors són més fàcils d'identificar i de localitzar que els infractors individuals i tenen més solvència econòmica per a indemnitzar per les infraccions que s'han fet.
Ràpidament els servidors d'Internet es van organitzar, a l'Ad Hoc Copyright Coalition, per a contrarestar aquesta mesura i van aconseguir fer fracassar l'NII. Aleshores l'Administració Clinton va traslladar la seva batalla a l'àmbit internacional: va proposar la introducció d'aquestes mesures en el marc de la conferència diplomàtica en el si de l'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI), que debaté (després de cinc anys de reunions) diverses actualitzacions puntuals (tècniques) del llenguatge del Conveni de Berna per a la protecció de les obres literàries i artístiques. El resultat van ser dos tractats de l'OMPI, de desembre de 1996 (l'un sobre drets d'autor i l'altre sobre drets connexos), coneguts com a "Tractats Internet" (que ja han arribat al nombre de ratificacions de trenta estats exigit per a poder entrar en vigor).[2] Els servidors van tornar a defensar (una vegada més, amb èxit) els seus interessos, de manera que van aconseguir evitar que fossin declarats responsables per les infraccions de propietat intel·lectual comeses a Internet: els "Tractats Internet" no diuen res sobre responsabilitat dels ISP.
Tot seguit, als Estats Units es va començar a treballar en la implementació d'aquests tractats en la legislació nord-americana, i van aprofitar per a introduir-hi també el consens a què van arribar la indústria de continguts i els servidors sobre responsabilitat per infraccions de propietat intel·lectual a Internet (que havia quedat exclòs dels tractats).
El 28 d'octubre de 1998, el president Clinton va signar la Digital Millennium Copyright Act,[3] que modifica la Copyright Act en diversos punts, amb l'objectiu d'adaptar-la a l'explotació i protecció d'obres protegides per mitjà d'Internet. Els ISP, la indústria del programari, la indústria cinematogràfica i de la música van donar suport a la seva adopció (ho van consensuar). La comunitat acadèmica i científica té sentiments ambivalents sobre això.
La DMCA consta de cinc títols:
|
 |
1. Implementa els dos tractats de l'OMPI de 1996.[4] Per a això, fa modificacions puntuals en la Copyright Act, per a complir amb el llenguatge d'aquests tractats, i també hi introdueix un nou capítol: Chapter 12. Technological Protection and Copyright Management Systems ("Mesures de protecció tecnològiques i sistemes d'informació").
|
|
|
|
2. Regula la limitació de la responsabilitat en línia dels servidors d'Internet (ISP) creant safe harbors per a tipus d'actuacions dels ISP i establint un detallat mecanisme de "detecció i retirada" (notice and take down).
|
|
|
|
3. Introdueix una excepció que permet la reproducció temporal de programes d'ordinador per a finalitats de reparació i manteniment.
|
|
|
|
4. Introdueix disposicions diverses: sobre educació a distància, excepcions per a biblioteques i arxius, enregistraments efímers –temporals– i una llicència obligatòria prevista per a la difusió per web (webcasting) de música (per Internet).
|
|
|
|
5. Crea un nou dret per a la protecció dels dissenys de bucs de vaixell (que afegeix un nou capítol 13 a la Copyright Act, que serà efectiu durant dos anys).
|
|
No ens dedicarem aquí a la protecció dels bucs de vaixell. Ens centrarem en els dos primers aspectes: la protecció de mesures tecnològiques (apartat 2) i la responsabilitat dels servidors d'Internet (apartat 3), i, breument, a la difusió per web de música (apartat 4). Paral·lelament, compararem la regulació que estableix la DMCA amb les previstes a escala europea en sengles directives sobre dret d'autor en la societat de la informació (Directiva 2001/29/CE, de 22 de maig de 2001)[5] i sobre comerç electrònic (Directiva 2000/31/CE, de 8 de juny de 2000).[6] Finalment, farem una breu repassada d'una selecció de jurisprudència nord-americana recent en la matèria (apartat 5).
|
|
 |
| 2.
| Protecció de mesures tecnològiques |
Què són les mesures tecnològiques? En general podem distingir entre els tipus de mesures tecnològiques següents:
|
 |
Les destinades a protegir l'accés a les obres i altres materials (estiguin o no estiguin protegits pel dret d'autor), per exemple sistemes de xifratge, signatures electròniques, etc.;
|
|
|
|
Les destinades a protegir els drets d'autor (de propietat intel·lectual), coneguts com a sistemes anticòpia;
|
|
|
|
Les destinades a identificar/marcar obres i material (i a "rastrejar-ne" l'ús), per exemple watermarking i fingerprinting;
|
|
|
|
Les destinades a permetre la gestió electrònica dels drets sobre aquestes obres, per exemple ERMS, ECMS i metering systems.
|
|
Els tractats de l'OMPI (art. 11-12 WCT / art. 18-19 WPPT) estableixen disposicions que obliguen els estats membres a impedir l'elusió de mesures tecnològiques usades per a protegir els drets d'autor sobre les obres (art. 11 WCT / art. 18 WPPT), com també l'alteració dels sistemes d'informació sobre gestió de drets (art. 12 WCT / art. 19 WPPT). Segons aquests tractats, les mesures tecnològiques serveixen per a "restringir actes que no estiguin autoritzats pels autors o permesos per la llei"; la informació sobre gestió de drets es refereix a la informació que identifica l'obra, el seu autor, el titular de drets sobre aquesta, i també la informació sobre termes i condicions d'utilització de l'obra. És important entendre que aquestes mesures (i la seva infracció) no són drets d'autor ni signifiquen infracció dels drets d'autor. Amb tot, tant el legislador nord-americà com l'europeu les ha introduïdes en la seva normativa sobre drets d'autor.
Així, doncs, els tractats de l'OMPI no parlen de les mesures tecnològiques del primer tipus, destinades a controlar l'accés. En canvi, veurem que sí que ho fan tant la DMCA com la Directiva sobre la societat de la informació en donar aplicació a les disposicions sobre mesures tecnològiques dels "Tractats Internet" de l'OMPI.
|
|
|
Tal com apuntàvem, la DMCA crea un nou capítol 12 per a implementar les disposicions sobre mesures tecnològiques dels tractats de l'OMPI.
La secció 1201 es dedica a la protecció de mesures tecnològiques (Technological Protection Measures, TPM) que es divideixen en dues categories:
|
|
Les destinades a impedir l'accés a l'obra protegida (control d'accés).
|
|
|
|
Les destinades a impedir-ne la còpia/ús[7] no autoritzada (mesures anticòpia).
|
|
Amb relació a aquestes mesures, es distingeixen dos tipus d'activitats que es qualifiquen d'il·lícites:
|
|
La fabricació, venda i tràfic[8] de mecanismes o serveis[9] que es facin servir per a eludir qualsevol d'ambdues categories de mesures tecnològiques (d'accés i anticòpia).
|
|
|
|
L'acte d'elusió –pròpiament– d'aquestes mesures, el qual només és il·lícit quan es refereix a mesures tecnològiques d'accés;[10] l'elusió de mesures tecnològiques anticòpia no és il·lícita –o com a mínim, diguem que l'elusió de mesures anticòpia per part dels usuaris no queda prohibida per la DMCA (fabricar i vendre mecanismes o prestar serveis per a fer possible l'elusió d'aquestes mesures anticòpies, sí que ho és!).
|
|
Per què aquesta distinció? Pel que sembla, es tracta de permetre que el públic (el consumidor) pugui fer còpies (usos) d'obres en circumstàncies que queden cobertes per la doctrina del fair use (bàsicament, còpies per a ús privat –tal com es va confirmar per la Supreme Court en el cas Betamax). En canvi, com que el dret "d'accés" no queda cobert pel dret d'autor, tampoc no ha de quedar subjecte (limitat) a l'excepció del fair use i, per tant, pot ser qualificat d'il·lícit en termes absoluts. S'ha de dir que en aquests moments hi ha un gran debat (en l'àmbit doctrinal i polític) sobre si l'anomenat "dret d'accés" forma part del dret d'autor o no, i, com a conseqüència, si ha de quedar sotmès o no a les mateixes excepcions previstes per al dret de còpia, i.e., fair use. La jurisprudència té la paraula.[11]
No s'exigeix coneixement (i menys encara intencionalitat) que es comet una infracció perquè l'actuació sigui qualificable d'il·lícita, encara que, tal com veurem més endavant, el tribunal pot reduir i fins i tot suprimir la sanció en casos d'infractors "innocents".
Per a les mesures tecnològiques de control d'accés, s'estableixen algunes excepcions per a finalitats específiques (casos en què és lícit eludir les mesures tecnològiques d'accés):
|
|
Per a l'actuació policial, intel·ligència i activitats governamentals –secció 1201 (i);
|
|
|
|
A fi que biblioteques, arxius i institucions educatives sense ànim de lucre puguin saber què "compren" abans de comprar-ho (shopping right) –secció 1201 (d);
|
|
|
|
Per a reverse engineering per part de l'usuari legítim d'un programa d'ordinador, per a aconseguir que sigui operatiu amb altres programes d'ordinador –secció 1201 (f);
|
|
|
|
Per a finalitats d'investigació sobre xifratge –secció 1201 (g);
|
|
|
|
Per a denegar l'accés de menors a uns determinats continguts a Internet –secció 1201 (h);
|
|
|
|
Per a protegir els drets d'intimitat de les persones físiques (quan la mesura tecnològica o l'obra en si mateixa permeten obtenir i difondre informació sobre les activitats en línia d'aquesta persona; són les anomenades galetes –cookies–, de manera que l'usuari podria identificar i desactivar les galetes enviades al seu ordinador) –secció 1201 (i);
|
|
|
|
Per a comprovar la seguretat de l'ordinador, sistema operatiu o xarxa digital –secció 1201 (g).
|
|
Per a les mesures anticòpia, la secció 1201 (k) prohibeix la fabricació i distribució de VCR analògics, llevat que estiguin equipats amb algunes mesures tecnològiques de control anticòpia. Aquesta mesura s'ha d'entendre com una conseqüència del cas Betamax decidit per la Supreme Court l'any 1984, que va permetre, sota la doctrina del fair use, els enregistraments en vídeo d'emissions de TV per a "veure-les en un altre moment" (time-shifting).
A més, amb caràcter general es preveu que la Copyright Office podrà establir excepcions per a tipus d'obres concretes l'ús legítim de les quals pugui resultar negativament afectat per la prohibició d'eludir[12] les mesures tecnològiques –secció 1201 (a) (1) (B)-(E). De moment, la Copyright Office no ha fet ús d'aquesta facultat reglamentària.
La secció 1202 es dedica a la protecció dels sistemes d'informació sobre gestió de drets (Copyright Management Information, CMI) contra dos tipus d'actuació: la falsificació de CMI (distribució intencionada d'informació falsa amb la finalitat d'induir a una infracció, permetre-la, facilitar-la o ocultar-la) i l'alteració o supressió de CMI (alteració o supressió intencionada de CMI, com també la disseminació de còpies d'obres sabent que la seva CMI ha estat alterada o suprimida sense la deguda autorització). Un cop més, es preveuen excepcions per a finalitats d'actuació policial, intel·ligència i serveis governamentals –secció 1202 (d).
La secció 1203 i la secció 1204 estableixen les sancions per infringir aquestes disposicions. La infracció de les mesures tecnològiques (TPM) i els sistemes d'informació (CMI) prevista a les seccions 1201 i 1202 comporta una sanció de 25.000 a cents de milers de dòlars (quan la infracció sigui dolosa). El tribunal pot reduir (o aixecar) la sanció en cas de violacions "innocents": quan es demostri que el violador desconeixia que els seus actes constituïen una infracció.
Quan la infracció d'aquestes disposicions es fa amb ànim de lucre, la sanció és d'una multa de fins a 500.000 dòlars o presó de fins a cinc anys (la primera vegada); subsegüents infraccions se sancionen amb un milió de dòlars o deu anys de presó; a més, a la tercera infracció, el tribunal pot triplicar la quantitat per responsabilitat de danys i perjudicis, que es paga al titular dels drets infringits. Aquests delictes prescriuen al cap de cinc anys.
|
|
|
A Europa, la Directiva 2001/29/CE, de 22 de maig de 2001, relativa a l'harmonització de drets d'autor i afins en la societat de la informació,[13] recull també en el seu article 6 la protecció de les mesures tecnològiques i d'informació per a la gestió de drets. És pertinent fer-ne una breu exposició per a identificar els principals elements comparatius amb el que hi ha previst a la DMCA. La Directiva regula aquesta protecció en el seu article 6, que es compon de quatre paràgrafs.
L'article 6.3 defineix el que són les "mesures tecnològiques eficaces". S'entén per mesura tecnològica "tota tècnica, dispositiu o component que, en el seu funcionament normal, estigui destinat a impedir o restringir actes referits a obres o prestacions protegides que no tinguin l'autorització del titular dels drets".
La mesura tecnològica és eficaç quan "l'ús de l'obra o prestació protegida estigui controlat pels titulars dels drets mitjançant l'aplicació d'un control d'accés o d'un procediment de protecció, per exemple, codificació, [...] o un mecanisme de control de còpia, que aconsegueixi aquest objectiu de protecció".
L'article 6.1 prohibeix l'elusió de mesures tecnològiques eficaces comesa per una persona expressament o tenint motius raonables per a saber que persegueix aquest objectiu".
L'article 6.2 prohibeix certs "actes preparatoris" destinats a l'elusió de mesures tecnològiques eficaces: "fabricació, importació, distribució, venda, lloguer, publicitat per a la venda o el lloguer, o possessió amb finalitats comercials de qualsevol dispositiu, producte o component o la prestació de serveis [...]" destinats a eludir la protecció de les mesures tecnològiques eficaces. Així, doncs, la intencionalitat (més ben dit, el fet de saber que es comet una infracció) només és exigible per a l'elusió de les mesures tecnològiques, no per als "actes preparatoris".
L'article 6.4 obliga els titulars de drets (i si no n'hi ha, els estats) a respectar les excepcions al dret d'autor (i aquí –a diferència de la DMCA– no es distingeix entre mesures tecnològiques d'accés i mesures tecnològiques anticòpia): tant les mesures tecnològiques d'accés com les d'anticòpia queden subjectes a les excepcions previstes (en favor dels usuaris) per les lleis de propietat intel·lectual. El sistema inclòs en aquest apartat 4 de l'article 6 és veritablement complicat (com tot sistema de compromís que vol acontentar totes les parts interessades), atès que mira de combinar l'actuació voluntària dels titulars de drets per a permetre que els usuaris facin ús de les seves obres per a les finalitats exceptuades del seu monopoli i, si això no s'esdevé, d'assegurar que l'Estat instauri mesures per a permetre aquests usos.
A diferència de la DMCA, la Directiva no preveu (almenys en el seu articulat) casos en els quals sigui lícita l'elusió d'una mesura tecnològica, però alguns considerants fan excepcions semblants a les previstes a la DMCA: considerant 48 (investigació sobre criptografia), considerant 50 (reverse engineering per part de l'usuari legítim del programa d'ordinador), considerant 57 (garanties per al respecte de la intimitat). En general, el considerant 48 diu: "Aquesta protecció jurídica ha de respectar el principi de proporcionalitat i no ha de prohibir els dispositius o activitats l'ús o finalitat comercial principal dels quals tingui objectius diferents de l'elusió de la protecció tècnica". És a dir, cal trobar un equilibri entre la protecció de les mesures tecnològiques i la protecció dels interessos dels usuaris. Com es farà? Vet aquí la pregunta del milió de dòlars (o hauríem de dir d'euros).
|
|
|
A manera de resum comparatiu, la DMCA i la Directiva coincideixen a protegir tant les mesures tecnològiques de control d'accés com les mesures anticòpia; tant l'acte d'elusió d'aquestes mesures com els actes preparatoris o de tràfic, com també en la definició del que constitueixen mecanismes o serveis qualificats d'il·lícits. Les principals diferències es troben en el fet que la DMCA només prohibeix l'elusió –en si mateixa– de mesures tecnològiques de control d'accés –alienes al dret d'autor– (no prohibeix l'elusió de mesures anticòpia), mentre que la Directiva prohibeix l'elusió d'ambdós tipus de mesures tecnològiques, però subjectant-les les dues a les excepcions del dret d'autor. Dit d'una altra manera, quan l'usuari vulgui fer una còpia privada d'una obra protegida amb mesures tecnològiques, a Europa pot lícitament eludir tant les mesures de control d'accés com les anticòpia, mentre que als EUA només podrà eludir les mesures anticòpia (l'elusió d'una mesura de control d'accés per a fer una còpia privada és il·lícita als Estats Units).
|
|
|
Pel que fa a la jurisprudència recent en matèria de protecció de les mesures tecnològiques, ja hi ha uns quants casos resolts davant els tribunals dels Estats Units.
Real Networks contra Streambox (W. D. Washington, 18 de gener de 2000) es referia a la distribució comercial d'un mecanisme (Streambox VCR) ideat per a convertir els fitxers musicals amb format de reproducció en temps real (streaming), accessibles per les seves pàgines web i programari respectiu (RealAudio/RealPlayer), en fitxers "normals" que podien ser descarregats i emmagatzemats pels usuaris. El tribunal va entendre que això infringia tant les mesures tecnològiques d'accés com de control de còpia. Streambox va al·legar la doctrina del fair use de Betamax, en el sentit que les còpies que feien els usuaris eren còpies privades, excloses de l'àmbit de monopoli del dret d'autor, però el tribunal va entendre que les circumstàncies del cas eren diferents respecte del cas Betamax (en el qual les còpies privades es feien per a finalitats de time-shifting), la qual cosa no tenia cap sentit davant un escenari de music on demand com era aquest. Curiosament, la secció 1008 USCA permet expressament la realització d'enregistraments musicals digitals per part del consumidor d'aquest aparell (enregistrador d'àudio digital) per a finalitats no comercials –és a dir, Streambox no necessitava recórrer al fair use, però això demostra que el cas tractava només d'elusió de mesures tecnològiques de protecció (més que d'infracció de la propietat intel·lectual).
Altres casos, més semblants al Llunyà Oest, són els relatius al sistema de xifratge contingut en els DVD, que podríem anomenar "Hackers contra Hollywood".
Universal City Studios contra Reimerdes 82 F. Supp. 2d 211 (preliminary injunction), 111 F. Supp. 2d 294 (permanent injunction) (S.D.N.Y. 2000), tracta del sistema de xifratge (Content Scramble System, CSS) emprat en els DVD per a limitar-ne l'ús per zones geogràfiques i evitar-ne còpies no autoritzades. Un adolescent noruec, que feia servir el sistema operatiu Linux (definit segons el tribunal com "la coneguda comunitat de hackers"), va escriure un programa per a desxifrar-lo (DeCSS). Els DVD estan codificats per a funcionar amb el sistema operatiu de Windows; una vegada desxifrat, el DVD es pot fer servir en qualsevol ordinador i pot ser copiat i distribuït lliurement (especialment gràcies a programes compressors com el DivX, que redueixen el temps de descàrrega). El codi desxifrador es va penjar inicialment a Noruega, però aviat va ser reproduït en moltes pàgines i servidors als Estats Units. L'MPAA va obtenir una ordre judicial perquè els webs nord-americans demandats retiressin la informació dels seus servidors, però moltes altres pàgines van reproduir el codi, la qual cosa va ser qualificada d'un acte de "desobediència civil electrònica". Un dels demandats, 2600.com (que ja havia retirat la informació), va introduir un enllaç a una d'aquestes pàgines (no demandades), i el tribunal va ordenar la supressió de l'enllaç dient que això no és diferent de penjar el codi directament. El tribunal va entendre que el codi de desxifratge (DeCSS) era un "mecanisme [...] dissenyat principalment per a eludir sistemes de control d'accés" i que pel fet de posar-lo a la disposició del públic a les seves pàgines web es traficava amb el mecanisme infractor, amb la qual cosa s'infringia la secció 1201 (a) (2) USCA. El tribunal va desestimar l'al·legació que el desxifratge s'havia fet, sota l'excepció de reverse engineering, per a aconseguir la seva interoperabilitat amb el sistema operatiu Linux, perquè el desxifratge era total (funcionava també lliurement amb Windows). El tribunal també va rebutjar les al·legacions de fair use (dient que es tracta d'una defensa aplicable a la infracció de propietat intel·lectual, però no a la infracció de les mesures tecnològiques de control d'accés) i de llibertat d'expressió protegida per la Primera esmena de la Constitució (concloent que "el codi DeCSS té un aspecte distintivament funcional i no expressiu"). El cas va ser apel·lat davant el 2d Cir. of Appeals de Nova York, que el desembre va confirmar la sentència d'instància concloent que la DMCA no és contrària a la llibertat d'expressió de la Constitució i ordenant la retirada del codi DeCSS de la pàgina web.
L'MPAA va guanyar aquest cas (i molts més relatius al codi DeCSS),[14] però durant tot aquest temps el codi és "allà fora", per a qui el sàpiga trobar.
Això no obstant, hi ha també sentències en el sentit oposat. El novembre un tribunal d'apel·lació de l'Estat de Califòrnia va decidir en un cas semblant (relatiu a la divulgació del codi DeCSS per Internet),[15] plantejat aquí com a infracció de la llei de secrets comercials (en comptes de sota la DMCA), en favor de la llibertat d'expressió inclosa en la Primera esmena de la Constitució nord-americana: el codi DeCSS és expressió! En principi, la naturalesa de la disposició infringida (dret d'autor a Reimerdes i secret comercial a Bunner) no sembla suficient per a justificar la disparitat de decisions. Però no és impossible que la qüestió de si un programa de desxifratge és o no una expressió protegida per la Primera esmena s'acabi plantejant davant la Supreme Court en un futur no gaire llunyà.
Més enllà del codi DeCSS, també va ser sonat l'arrest de Dimitry Sklyarov, programador rus que treballava per a la companyia de programari ElcomSoft, per escriure un programa que desxifra el sistema de protecció emprat en els e-book d'Adobe. Va ser arrestat l'estiu passat, quan va anar als Estats Units per a exposar el seu programa en la conferència DEFCON 9 (atesa majoritàriament per experts de xifratge, i sembla que per hackers). L'Electronic Frontier Foundation va prendre la seva causa i després de diverses negociacions Adobe es va mostrar d'acord de retirar el cas. L'oficina del fiscal es va mantenir disposada a continuar, fins que el mes de desembre va retirar els càrrecs contra aquest en canvi del seu testimoni en el judici contra ElcomSoft, que segueix el seu curs.
|
|
|
| 3.
| Responsabilitat de servidors d'Internet |
La nova secció 512 de la Copyright Act (introduïda per la DMCA) estableix dues innovacions en matèria de responsabilitat dels servidors d'Internet:
D'una banda, permet als servidors deslliurar-se de l'obligació d'indemnitzar[16] per les infraccions de dret d'autor esdevingudes a Internet, en cinc casos (quatre tipus de conductes de servidors i l'equiparació de les institucions educatives sense ànim de lucre). Són el que es coneix com a safe harbors:
|
|
La mera transmissió de continguts (actuar com un transient host, encaminament).
|
|
|
|
L'emmagatzematge de continguts, de manera que permeti al servidor reduir tant el temps de transmissió als seus usuaris com la seva amplada de banda (system o proxy caching).
|
|
|
|
L'emmagatzematge de continguts en sistemes o xarxes sota l'adreça dels usuaris (hostatge –hosting– de pàgines web).
|
|
|
|
L'ús de mecanismes de localització de la informació (motors de recerca, directoris, pointers, enllaços d'hipertext, etc.), per mitjà dels quals es dirigeix els usuaris a continguts infractors.
|
|
|
|
Les institucions educatives sense ànim de lucre es poden beneficiar dels mateixos casos de limitació de la responsabilitat prevista per als servidors.
|
|
D'altra banda, estableix un detallat sistema de notice and take down ("detecció i retirada") per a fer possible que els titulars identifiquin les infraccions que es cometen de les seves obres per Internet i ho notifiquin als servidors afectats perquè el material suposadament infractor sigui retirat o el seu accés bloquejat.
La definició general de servidor és la "d'un proveïdor de serveis en línia o d'accés a xarxes, o l'operador d'aquests serveis" –secció 512 (k) (1) (B). A més, per a poder-se beneficiar de la limitació de responsabilitat prevista per la DMCA, el servidor:
|
|
Ha d'adoptar, implementar (en la mesura del que és raonable) un sistema que dugui a la finalització del contracte per als usuaris que siguin infractors reincidents (no es dóna definició d'infractor reincident, per la qual cosa cada servidor pot establir els seus propis criteris) i informar d'això els seus usuaris.
|
|
|
|
Complir amb les mesures tècniques emprades pels titulars de drets d'autor i no interferir-hi per a identificar o protegir les seves obres, sempre que aquestes mesures hagin estat consensuades per tots dos (titulars i servidors), que estiguin a la disposició de qualsevol persona i que no representin un cost o una càrrega substancial per als servidors.
|
|
|
|
|
A aquestes condicions generals, s'afegeixen unes altres condicions específiques per a cada safe harbor (o tipus de conducta).
Per al primer tipus de conducta (de mera transmissió)[17] és necessari:
|
|
Que la transmissió del material infractor hagi estat iniciada per l'infractor (no pel servidor).
|
|
|
|
Que les operacions de mera transmissió es duguin a terme per mitjà de processos tècnics automàtics, de manera que el servidor no seleccioni el material ni en modifiqui el contingut.
|
|
|
|
Que el servidor no hagi seleccionat al receptor de la informació.
|
|
|
|
I, finalment, que el servidor no emmagatzemi cap còpia del material infractor de manera que pugui ser accessible per una altra persona diferent del receptor durant més temps del raonablement necessari per a la transmissió.
|
|
Com anirem veient, tant les definicions de les conductes com les condicions previstes per a cada una d'elles són molt semblants a les previstes a la Directiva de comerç electrònic (de l'article 12 al 14).
El segon tipus de conducta (system o proxy caching)[18] es limita als actes d'emmagatzematge intermedi i temporal fet mitjançant processos tècnics automàtics, amb l'objectiu de transmetre el material (ja prèviament transmès –a petició d'un altre usuari) als subscriptors que ho sol·licitin posteriorment. A més, és necessari que el servidor:
|
|
No en modifiqui el contingut.
|
|
|
|
Compleixi amb les condicions d'actualització/refresc, d'acord amb els usos del sector.
|
|
|
|
No interfereixi amb la tecnologia que fa possible al titular de la pàgina saber el nombre de visites (hits) que rep.
|
|
|
|
Mantingui les condicions d'accés (pagament de tarifa, contrasenya, etc.) establertes pel titular del material.
|
|
Per al tercer (hostatge) i el quart (localitzadors) tipus de conducta, és necessari:
|
|
Que no hi hagi coneixement[19] per part del servidor del fet que es produïa una infracció.
|
|
|
|
I, si el servidor té el dret i la capacitat de controlar l'activitat infractora, és necessari que no rebi cap benefici econòmic directament derivat d'aquesta.
|
|
El requisit del coneixement es defineix partint de dos criteris: coneixement real que hi ha infracció i "coneixement de fets o circumstàncies per les quals és aparent que hi ha infracció". Aquest segon criteri és el que es coneix com a "bandera vermella" (red-flag). L'adopció d'aquest text va ser difícil de consensuar entre els proveïdors de contingut (que volien un criteri fàcil de provar) i els servidors (que no volien tenir l'obligació d'investigar o controlar qualsevol activitat que pogués ser sospitosa). En principi, aquest llenguatge permet distingir entre circumstàncies que poden plantejar dubtes sobre la seva il·legalitat i circumstàncies que la fan aparent.
Per exemple, una pàgina web anomenada Els Pirates del Mar del Sud pot plantejar el dubte que estigui dedicada a la transmissió no autoritzada de programes d'ordinador o de música, però això no és en si mateix suficient perquè el servidor l'hagi d'investigar; al cap i a la fi, es pot tractar de la pàgina web d'un grup de rock que assaja al garatge de casa seva. Amb tot, si el servidor constata que la pàgina té contractat un espai considerable, que ha experimentat un volum d'activitat (de descàrregues) inusual per a una pàgina no comercial i en visitar-la comprova que s'hi ofereixen còpies de Microsoft Windows per 1.000 pessetes, tot això són circumstàncies que fan aparent l'existència d'infracció.
Les institucions educatives sense ànim de lucre poden actuar com a servidors i es poden beneficiar d'aquests supòsits de responsabilitat limitada, en relació amb els seus usuaris (professors i estudiants) –secció 512 (i). De tota manera, com que es considera que aquests servidors tenen un risc més alt d'infraccions de propietat intel·lectual comeses per part dels seus usuaris (la comunitat universitària ja no és el que era!), s'hi estableixen algunes regles especials.
Així, doncs, professors i estudiants no es consideren com una part de la institució, sinó com a persones diferents del servidor, de manera que encara que aquests sàpiguen que hi ha una infracció, la institució es pugui beneficiar del sistema de responsabilitat limitada. Com a contrapartida, perquè la institució educativa es pugui beneficiar de la responsabilitat limitada és necessari que –a més de les previstes per a cadascun dels tipus de conducta– es compleixin també les següents condicions:
|
|
Que les activitats infractores no siguin l'accés a materials de curs requerits o recomanats durant els últims tres anys.
|
|
|
|
Que la institució no hagi rebut, en els últims tres anys, més de dues notificacions per infraccions comeses per algun dels seus professors o estudiants.
|
|
|
|
Que la institució ofereixi als seus usuaris informació sobre compliment i protecció de la propietat intel·lectual.
|
|
|
|
|
Per als casos d'hostatge, caching i linking (és a dir, per a tots els que no són "de mera conducta") es preveu un procediment de "detecció i retirada" molt detallat, especialment si es compara amb les simples referències contingudes a la Directiva de comerç electrònic.
|
|
1. El titular del dret objecte d'infracció ha de notificar al servidor[20] l'existència del contingut infractor.
La notificació ha de complir una sèrie de requisits: ha d'estar signada pel titular (o el seu agent) i ha de contenir prou informació per a poder-se posar en contacte amb ell (nom, adreça, correu electrònic, etc.), ha d'identificar tant l'obra objecte de suposada infracció com el material o l'activitat suposadament infractora i, finalment, ha de contenir una declaració que expressi que el notificador creu de bona fe que l'ús és il·legal (no autoritzat pel titular o no permès per la llei) i que la informació continguda en la notificació és vertadera.
Per exemple, Lucasfilm, la productora de la saga Star Wars, va enviar a diversos servidors nord-americans una notificació genèrica en la qual no s'identificava els infractors de la seva nova pel·lícula Episodi I: L'amenaça fantasma, sinó que tan sols s'hi apuntava l'existència a Internet "d'arxius digitals no autoritzats de la pel·lícula d'imminent estrena". Els servidors simplement no hi van fer cas (no els corresponia a ells identificar els presumptes infractors), ja que no complia amb els requisits formals previstos perquè la notificació tingués efecte sota el sistema de "detecció i retirada" de la DMCA.
|
|
|
|
2. En rebre la notificació (formalment correcta), el servidor ha de retirar o bloquejar l'accés al material que hi és descrit.
D'acord amb aquest procediment, el servidor queda exonerat de responsabilitat per indemnització de danys i perjudicis davant el titular del material suposadament infringit. I, a més, també queda protegit de qualsevol responsabilitat davant la persona que li pogués reclamar per haver retirat o bloquejat l'accés al seu material –secció 512 (g) (1).
|
|
|
|
3. Ara bé, per a limitar tant com sigui possible l'ús fraudulent o erroni del sistema de "detecció i retirada",[21] es preveu un sistema de contranotificació.
En retirar o bloquejar el material suposadament infractor, el servidor ho ha de notificar immediatament al subscriptor (operador del material retirat o bloquejat). El subscriptor té, aleshores, l'oportunitat de respondre a la notificació presentant una contranotificació, que ha de complir amb les mateixes formalitats previstes per a la notificació.
|
|
|
|
4. Immediatament, el servidor ha de donar trasllat de la contranotificació al titular del dret suposadament infringit, avisant-lo del fet que el material serà reposat (o desbloquejat) en un termini de deu a catorze dies, llevat que –en aquest termini– el titular del dret suposadament infringit presenti una demanda judicial per a obtenir la retirada del material (restraining order).
Gràcies al procés de "detecció i retirada", el titular no ha d'anar als tribunals per a ordenar al servidor que retiri o bloquegi l'accés al contingut infractor. En canvi, els proveïdors de contingut van renunciar a reclamar indemnitzacions pecuniàries dels servidors i fins i tot a incloure'ls com a responsables subsidiaris de la infracció (vicarious liability) en les seves demandes contra els usuaris infractors.
A més, la DMCA preveu que el titular del dret d'autor recorri al tribunal per a obtenir una ordre (subpoena) que obligui el servidor a identificar el presumpte infractor (cosa que equival a l'article 15.2 de la Directiva). A banda d'això, la DMCA no exigeix als servidors (i en prohibeix expressament qualsevol interpretació en aquest sentit) que controlin el seu servei o investiguin fets que puguin ser indicadors d'activitat infractora de la propietat intel·lectual (equival a l'article 15.1 de la Directiva).
|
|
|
|
|
Si es compara amb la Directiva sobre comerç electrònic, tres són les diferències principals que trobem a la secció 512 de la DMCA:
|
|
El detallat procediment de "detecció i retirada" previst a la DMCA (i només apuntat a la Directiva).
|
|
|
|
La responsabilitat limitada dels servidors per l'ús de mecanismes de localització (motors de recerca, linking, etc.) que condueixin a continguts infractors –previst a la DMCA però no a la Directiva.
|
|
Precisament, ambdós temes queden apuntats en l'article 21 de la Directiva amb vista a la seva futura revisió. Sembla que el projecte espanyol d'implementació d'aquesta directiva sí que preveu aquest supòsit.
|
|
I, finalment, l'equiparació expressa de les institucions educatives sense ànim de lucre als servidors previst a la DMCA, però no a la Directiva.
|
|
Això no impedeix que, en la mesura en què aquestes institucions es puguin subsumir sota la definició de servidor de la Directiva, es podran beneficiar del sistema de responsabilitat limitada que hi és previst –i quedant subjectes a les condicions previstes per als servidors en general, sense condicions especials per a elles, com les previstes a la DMCA.
A més, cal tenir en compte que mentre que les regles previstes per a la responsabilitat de servidors a la Directiva de comerç electrònic són d'aplicació general (a casos d'infraccions de propietat intel·lectual, protecció de drets de la personalitat, competència deslleial, delictes, etc.), les regles previstes per a la responsabilitat dels servidors d'Internet a la DMCA només afecten la protecció de la propietat intel·lectual.
Alhora, pel que fa a la propietat intel·lectual, la Directiva sobre dret d'autor en la societat de la informació conté una excepció amb caràcter obligatori (ha de ser introduïda en les lleis nacionals de dret d'autor), en virtut de la qual queden exceptuats del monopoli de l'autor els actes de reproducció provisional "que siguin transitoris o accessoris i formin part integrant i essencial d'un procés tecnològic i l'única finalitat del qual consisteixi a facilitar: (a) una transmissió en una xarxa entre terceres parts per un mitjancer, o (b) una utilització lícita, d'una obra o prestació protegides, i que no tinguin per si mateixos una significació econòmica independent" (article 5.1).
I segons explica la mateixa Directiva (considerant 33), els actes de browsing i proxy caching quedarien coberts:
"L'excepció esmentada ha de cobrir així mateix els actes que permetin fullejar o crear fitxers d'emmagatzematge provisional, incloent-hi els que permetin el funcionament eficaç dels sistemes de transmissió, sempre que el mitjancer no modifiqui la informació i no interfereixi en la utilització il·lícita de tecnologia àmpliament reconeguda i emprada pel sector a fi d'obtenir dades sobre l'ús de la informació."
Ens recorda això alguna cosa? En altres paraules, amb aquesta excepció de l'article 5.1 (i la interpretació donada en el considerant 33) es cobreixen les reproduccions de material infractor fetes pels servidors com a actes de "mera conducta"[22] i de system caching, de manera que la "diferència" a la pràctica entre la DMCA i la Directiva no és tan gran.
|
|
|
Quant a la jurisprudència sobre responsabilitat de servidors per infraccions de dret d'autor comeses a Internet, és interessant un cas relatiu a un motor de recerca:
Kelly contra Arriba Soft, 77 F. Supp. 1116 (C. D. Cal. 1999), tractava d'un motor de recerca (operat mitjançant la pàgina Ditto.com) d'imatges penjades a Internet, que llistava les imatges identificades i les reproduïa en format petit. El demandant, Kelly, era un fotògraf especialitzat en la febre de l'or a Califòrnia. El gener de 1999 va enviar a Arriba Soft una notificació per infracció dels seus drets de propietat intel·lectual, segons el procés de la DMCA; se'n van retirar les imatges, però per diversos problemes tècnics hi continuaven apareixent. L'abril va plantejar el judici. El tribunal va concloure que els llistats (i reproduccions petites) quedaven coberts sota el fair use i que no s'infringien les mesures de gestió de drets protegides a la DMCA, pel fet de mostrar les imatges sense la informació relativa a la propietat intel·lectual (nom de l'autor, drets, etc.). Aquesta és una sentència bastant desgraciada –almenys des del punt de vista dels conceptes tradicionals de reproducció, transformació, etc.
Un altre cas que val la pena d'esmentar no és relatiu a un servidor pròpiament, sinó a un operador d'una pàgina web, però tracta de la seva responsabilitat per enllaços i pointers a material infractor. Intellectual Reserve contra Utah Lighthouse Ministry, 75 F. Supp. 2 d 1290 (D. Utah 1999), tractava d'enllaços a pàgines web que contenien material infractor. El demandat, ULM, una organització crítica amb alguns preceptes de l'Església mormona, va penjar sense permís a la seva pàgina web 17 pàgines del Llibre d'instruccions de l'Església mormona. Com a mesura cautelar, es va ordenar la retirada de les pàgines i ULM així ho va fer; de tota manera, van penjar una nota a la seva pàgina web avisant els seus usuaris del fet que les pàgines estaven disponibles en unes altres tres pàgines web (i llistava els seus URL amb pointers). I alguna de les pàgines fins i tot encoratjava els usuaris a crear pàgines mirall (mirror sites): "Necessitem MOLTES pàgines mirall tan aviat com sigui possible". El tribunal va concloure que pel fet d'oferir als seus usuaris les adreces URL de les pàgines que contenien el material infractor, ULM era coinfractor (contributory infringement).
|
|
|
| 4.
| Difusió per web |
El 1995 (Digital Performance Right in Sound Recordings), es va introduir a la Copyright Act –secció 114 (d) (2)– un dret de comunicació pública d'enregistraments musicals per mitjà de tres tipus de transmissions digitals: les emissions radiofòniques, les transmissions per subscripció i les transmissions on demand. Les primeres quedaven exceptuades d'aquest dret, les segones quedaven subjectes a una llicència obligatòria (establerta per la llei) i les terceres quedaven pròpiament subjectes al nou dret de comunicació al públic.
Aleshores va aparèixer el format de reproducció en temps real –streaming– (que permet transmissions en temps real i sense possibilitat de còpia per part del receptor) i es van començar a transmetre enregistraments musicals per Internet, cosa que no s'adaptava a cap de les situacions previstes en la llei. Aquest nou tipus de transmissió a Internet d'enregistraments musicals per mitjà del format de reproducció en temps real es coneix amb el nom de difusió per web (webcasting). La DMCA la inclou sota la llicència obligatòria (prevista fins aleshores per a les transmissions per subscripció).[23]
|
|
|
| 5.
| Més jurisprudència |
Hem vist alguns casos relatius a les infraccions de propietat intel·lectual a Internet, plantejats davant els tribunals dels Estats Units sota les disposicions introduïdes per la DMCA de 1998. Però, com es pot esperar, no totes les qüestions plantejades en aquests darrers anys tracten de les modificacions introduïdes per la DMCA, sinó que n'hi ha que ho fan sobre la base de les disposicions "tradicionals" de la Copyright Act, la qual cosa no vol dir que siguin menys interessants. Al contrari, d'entre molts casos interessants, val la pena de destacar-ne dos sobre la responsabilitat de serveis en línia que promocionen o faciliten la còpia "privada" d'enregistraments musicals per part dels seus usuaris/membres: MyMP3.com i Napster.
UMG Recordings contra MyMP3.com, 92 F. Supp. 349 (S.D.N.Y. 2000). MyMP3.com oferia als seus subscriptors la possibilitat de disposar (en format de reproducció en temps real), en qualsevol lloc (on tinguessin connexió a Internet) i en qualsevol moment, d'una biblioteca virtual de música que ells mateixos "havien carregat" mitjançant els CD de la seva propietat. De fet, en molts casos el subscriptor no "carregava" els enregistraments, n'hi havia prou de "carregar" la informació sobre la base del CD que havia adquirit, ja que MP3 ja disposava d'aquell enregistrament (perquè algun altre subscriptor ho havia carregat abans); aleshores MyMP3.com l'habilitava per a poder escoltar tots els enregistraments que ell havia demostrat tenir en CD. MyMP3.com "pensava" quedar cobert per tots els flancs: per l'excepció de còpia privada digital prevista per als enregistraments musicals (secció 1008 USCA) de manera que les còpies que cada subscriptor feia dels seus CD eren legals, com també per les llicències que havia obtingut (per mitjà de les entitats de gestió col·lectiva BMI i ASCAP) dels titulars de les obres musicals per a la seva comunicació pública. Per desgràcia, es "va oblidar" d'obtenir llicència dels productors discogràfics. El tribunal va concloure que MyMP3.com era clarament un mitjancer comercial (contenia anuncis de publicitat a la seva pàgina i cobrava una quota de subscripció) i es beneficiava –en exclusiva– d'un "nou mercat" (previst –certament– per a la conveniència dels consumidors) del qual els autors i titulars de drets sobre les obres explotades també se n'havien de poder beneficiar.
A&M Records contra Napster, 239 F. 3 d 1004 (9th Cir., de 12 de febrer de 2001). Les diferències amb MyMP3.com són diverses:
|
|
Els membres de la comunitat Napster no havien de demostrar haver comprat el CD –al contrari, es tractava d'aconseguir els enregistraments d'un altre subscriptor sense necessitat de comprar el CD.
|
|
|
|
Napster no mantenia una base de dades amb els enregistraments dels seus subscriptors; de fet, no hi havia una base de dades central, ni tampoc hi havia subscripcions (ni quotes). Napster només proporcionava gratuïtament el programari perquè els usuaris es posessin en contacte entre ells, identifiquessin quins enregistraments tenia cadascú i se'ls intercanviessin entre si.
|
|
|
|
Sota l'USCA, la responsabilitat de Napster (vicarious liability) depenia del fet que hi hagués infracció per part dels usuaris que feien còpies dels enregistraments d'altres i posaven els seus propis enregistraments a la disposició de la resta de membres de Napster.
|
|
El tribunal va fer una anàlisi molt simple: "Els usuaris de Napster aconsegueixen gratis una cosa que ordinàriament haurien de comprar", per la qual cosa els enregistraments que han fet els usuaris tenen caràcter "comercial" (evidentment, un es pot preguntar si aconseguir una obra gratis és el mateix que explotar l'obra) i no poden quedar coberts per la doctrina del fair use. Així, doncs, va declarar que Napster era responsable per infracció de la propietat intel·lectual.[24] En conseqüència, va ordenar a Napster que si volia evitar ser considerat responsable "solidari" (vicarious liability) havia de fer filtratge de les obres que es transmetien mitjançant el seu programari, per a identificar i retirar les dels demandants. A la pràctica, Napster ha hagut de "tancar les portes" fins que desenvolupi un sistema que li permeti controlar els continguts. Paral·lelament al litigi, Napster va arribar a un acord amb la majoria d'empreses discogràfiques per a establir quotes de remuneració per les còpies que es facin per mitjà del seu programari; quan Napster torni a obrir, els usuaris hauran de pagar una "petita" quota.
Mentrestant, els usuaris de Napster ja han buscat (i han trobat) sistemes alternatius per a compartir arxius musicals. Alguns, per exemple Gnutella, són molt més sofisticats, atès que no hi ha ni tan sols un "proveïdor" del programari al qual es pugui demandar o fer-lo responsable. De moment, les empreses discogràfiques (per mitjà de l'NMPA, National Music Publishers Association) han demandat ja tres productors de programari (MusicCity, Grokster i KaZaA) per haver creat programes –semblants a Napster– que permeten compartir (intercanviar) fitxers digitals (de música i audiovisuals) per Internet.
Un altre cas d'infracció de propietat intel·lectual per Internet, que és interessant per a plantejar qüestions de jurisdicció competent i llei aplicable, és iCrave TV:[25] una pàgina web canadenca captava els senyals de radiodifusió de programes canadencs i nord-americans que es rebien al Canadà i convertia els senyals en format de reproducció de vídeo en temps real (videostreaming)[26] i els posava a la disposició dels seus subscriptors mitjançant la seva pàgina web. ICrave TV va al·legar que la captura, conversió i redistribució de programes televisius rebuts al Canadà era lícita segons la llei canadenca (que permet les retransmissions secundàries d'emissions televisives sobre la base d'una llicència legal). Teòricament, iCrave TV restringia l'accés a la seva pàgina als usuaris canadencs (això no obstant, aquest filtratge era fàcil d'eludir, introduint-hi un prefix telefònic canadenc). Els productors de televisió nord-americans van plantejar una demanda davant el tribunal del Western District de Pennsilvània, on residien el president d'iCrave TV i el seu director de vendes internacionals. El tribunal es va declarar competent (prenent com a base els contactes continus i sistemàtics de l'entitat canadenca amb Pennsilvània). Quant a la llei aplicable, el tribunal va considerar suficients els vincles amb els Estats Units per a aplicar la Copyright Act nord-americana a les activitats dels demandats, i va concloure que hi va haver infracció als EUA en el moment en què els ciutadans nord-americans van rebre la transmissió de vídeo en temps real no autoritzada del material protegit pel dret d'autor, amb independència que aquesta transmissió s'iniciés al Canadà. En aquest cas concret, als productors de televisió només els preocupava com aquesta activitat afectava el mercat dels Estats Units -i pel que sembla, tenien motius per a preocupar-se'n, ja que més de la meitat dels subscriptors de la pàgina web eren residents dels Estats Units.
A manera de conclusió, podem afirmar que corren temps emocionants, tant per a la protecció de la propietat intel·lectual com per a la defensa dels drets i les llibertats personals a Internet. Hem vist aquí algunes de les armes jurídiques adoptades als Estats Units per a afrontar el nou repte que representa Internet per a la protecció de la propietat intel·lectual. Com sempre, les primeres reaccions (en aquest cas, jurídiques) davant un món desconegut poden patir d'una certa exageració i generar, com a mínim, una certa inquietud. El que és important, però, és fer un primer pas, tot i que queda molt camí per recórrer.
|
|
|
|
|
[Data de publicació: novembre de 2002]
|
| | |
