1.
A part la constatació de Nancy DE BENEDETTO, «Dins el darrer blau», Ex libris, núm. 7, abril de 1998, p. 22, sota suggeriment de qui signa aquest article, ningú fins ara ha posat en relleu la correspondència especular que té aquesta narració amb l'Alexis ou le traité du vain combat de Marguerite Yourcenar, publicat el 1929 i reeditat el 1971 per Gallimard. És la història d'un jove que abandona la seva dona quan s'assabenta de la inutilitat de combatre una lluita impossible i inútil contra la pròpia homosexualitat. Carme Riera crida en causa la Yourcenar pel que fa a la creació d'un «to confidencial, còmplice» en el qual les dones tindrien tradició, tot adduint la prosa de les Memòries d'Adrià. Cf. l'entrevista de Marta NADAL, «Amb ironia contra el solc del temps», Serra d'Or, núm. 411, març de 1994, pp. 18-21; cf. també Carme RIERA, «Literatura femenina: ¿un lenguaje prestado?», Quimera, abril de 1982, núm. 18, pp. 9-12; EAD., «Femenino singular: Literatura de mujer», dins Aurora LÓPEZ i Mª Ángeles PASTOR (eds.), Crítica y Ficción Literaria: Mujeres Españolas Contemporáneas, Universidad de Granada, 1989, pp. 25-38; EAD., literatura de dones» dins VV.AA., «Les dones i la literatura catalana, Barcelona, ICE, s/d [1986], pp. 39-43; EAD., «En favor de Heloísa. (Notas nada eruditas a la correspondencia)» dins Cartas de Abelardo y Heloísa, Palma de Mallorca, José J. de Olañeta, 1982, pp. 7-14.
2.
Entrevista de Neus AGUADO, «Epístolas de mar y de sol», Químera, núm. 105, juny de 1991, p. 34.
3.
Per exemple, la freqüència d'ús dels infinitius substantivats al principi del «Jo pos...» col.loca la narració en una dimensió d'atemporalitat que es mantindrà successivament amb llargs passatges iteratius encastats a tot el conte.
4.
Ja que són ambdòs decasil.lab i corresponen a la frase conclusiva de les cartes; la segona, en realitat, sofreix un lleuger canvi (era: "les he vistes, ho jur i en pos per testimoni les gavines") que, tanmateix, s'haurà d'atribuir a la facultat que M2 ha donat a C.R. pel que fa a les modificacions.
5.
Per a una anàlisi de les relacions entre els dos primers llibres de Carme Riera, cf. Kathleen M. GLEEN, «Reading and Writing the Other Side of the Story in Two Narratives by Carme Riera», Catalan Review, Vol. VII, núm. 1, 1993, pp. 51-62. A la part final del seu article, l'estudiosa examina la traducció castellana, per part de la mateixa Riera, del «Jo pos...» evidenciant-ne les transformacions radicals que en fan gairebé una reescriptura. Cf. també la recensió a la traducció castellana de Luisa Cotoner on es junten els dos reculls: Santos ALONSO, «Te dejo el mar. Elogio del sentimiento», Resseña, núm. 222, novembre de 1991, p. 31.
6.
Entrevista de Laura PALMÉS, «Carme Riera: "Crec en la salvació del record"», Canigó, núm. 403, juny de 1975, p. 25.
7.
Entrevista de Sílvia SOLÉ, «Carme Riera», Avui, 15 d'abril de 1990, p. 5.
8.
Rectifiquem: «Mar, amor meu...» és dividit en 6 paràgrafs i el darrer és una nota escrita per la protagonista abans de suïcidar-se.
9.
La manifestació més evident és l'alternança tenc/tinc: «Al bany [...] he començat a plorar i he plorat potser una hora. Tenc els ulls inflats encara». Al contrari, quan el discurs es fa més narratiu, la normativa resisteix, a pesar d'una exclamació retòrica: «M'il.lusionava entrar en una sala de festes encara que fos plena de gom a gom i el fum i la manca de ventilació no em deixessin respirar, jo que tot d'una tinc claustrofòbia!»
10.
Pel que fa als Epitelis, cal tenir en compte la matisació de Patrícia GABANCHO, La rateta encara escombra l'escaleta. Barcelona, Ed. 62, 1982, p. 176: «Carme Riera ha aconseguit en alguns moments de "deserotitzar" l'erotisme, convertint-lo en un exercici sensual; el seu llibre és —efectivament, amb humor— un repàs a la sensualitat en el qual compta més el prolegomen (el desig) que no pas la consumació».
11.
El conte es troba dins Els Marges, núm. 31, 1984, pp. 77-79. A part d'aquesta excepció puntual, no ens ocuparem de les narracions disperses en revistes o en volum col·lectiu. Tanmateix, assenyalem l'article de Marc C. ALDRICH, «"El reportatge" de Carme Riera y 'las reglas del juego'», Hispanofila, núm. 120, maig de 1997, pp. 57-65, que fa referència a una autotraducció en castellà publicada dins Ymelda NAVARRO (ed.), Doce relatos de mujeres, Madrid, Alianza, 1982, pp. 179-191. El relat —que en si mateix no té cap connotació epistolar— és precedit i presentat per una carta inicial.
12.
V. Enric BOU, Papers privats, Barcelona, Ed. 62, 1993, p. 147.
13.
Segons Pilar ARNAU I SEGARRA, «La recepció crítica de Carme Riera a l'Alemanya», dins VV. AA., Estudis de llengua i literatura en honor de Joan Veny, Universitat de Barcelona/Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998, vol. II, pp. 507-531, la intertextualitat difosa en totes les obres de Carme Riera és una de les major dificultats pel que fa a la seva "traduïbilitat": «L'autora acostuma a emprar citacions de textos aliens la qual cosa ha de generar forçosament una tasca minuciosa de recerca per part de la persona encarregada de traduir-los» (p.511). Pilar Arnau, en el seu útil i seriós treball recopilatori, comenta també les tesis que Horst Hina aporta sobre la intertexutalitat de Carme Riera en diferents estudis; entre d'altres, cf. Horst HINA, «Kassandra oder Madame Curie? Die Schrifstellerin Carme Riera», dins Christina BIERBACH, Andrea RÖSSLER, Nicht Muse, nicht Heldin. Schrifstellerinnen in Spanien seit 1975, Berlí, Tranvía, pp. 177-190.
14.
Josep BRUGADA I GUTIÉRREZ-RAVÉ, «Carme Riera: qüestió d'amor propi», Revista de Catalunya, núm. 20, juny de 1988, p. 160.
15.
Ibid.
16.
Dolors OLLER, «Lliçó», El País («Quadern»), 21 de gener de 1988, p. 8.
17.
Sílvia SOLÉ, op. cit., p. 5.
18.
V. Susanna CAMPS, «Amor y dignidad», Quimera, núm. 82, novembre de 1988, p. 71.
19.
Josep Maria RIPOLL, «L'amor propi», Lletra de canvi, núm. 3, gener de 1988, p. 33.
20.
Leopoldo AZANCOT, «La atracción según el abismo», El País («Libros»), 10 de juliol de 1988, p. III.
21.
Akiko TSUCHIYA, «The paradox of Narrative Seduction in Carmen Riera's Cuestión de amor propio», Hispania, vol. 75, núm. 2, maig de 1992, p. 282.
22.
Ibid., p. 283.
23.
Cal afegir que queda un problema narratològicforça complex. Al final, l'Antoni no creu en les explicacions dels publicitaris i continua imaginant l'existència de la Cèlia. El lector somriu per la seva ingenuïtat però, comunicativament parlant, la insistència de l'Antoni s'ha de postular com a possible. A més, cal tenir en compte també un model de lector que creu en tot, fins en l'existència de la Cèlia (cf. al propòsit Guido ALMANSI, Amica ironia, Milà, Garzanti, 1984). I, per això, afirmar que no hi ha transitivitat o que hi ha una unilateralitat "doble" resultaria forçat (cf. per la terminologia Ulla MUSARRA-SCHRØDER, Narciso e lo specchio: il romanzo moderno in prima persona, Roma, Bulzoni, 1989).
24.
Neus TORRES, «Carme Riera: Contra l'amor en companyia i altres relats», Revista de Catalunya, núm. 58, desembre de 1991, p. 144.
25.
Sobre la ruptura d'un gènere per part d'un escritor, v. Maria CORTI, Principi della comunicazione letteraria, Milà, Bompiani, 19802, p. 160. «Lo scrittore, preso da un senso di estraneità verso gli oggetti della tradizione, ne violenta le regole costruttive, ricorre per esempio a certi livelli formali [...] o a livelli tematici in chiave deformante [...]; cioè i generi sono in crisi perché sono rotte le codificazioni che regolavano il rapporto tematico-formale».
26.
Carme RIERA, «Grandeza y miseria de la epístola», dins Marina MAYORAL (ed.), El oficio de narrar, Madrid, Cátedra, 1989, p. 158.
27.
Com també l'autora afirma: cf. Neus AGUADO, op. cit., p. 36. Cf. també el treball sòlid -encara que massa breu respecte a les seves ambicions- de Meri TORRAS, «Un gènere de gènere femení: dos usos de la carta en l'obra narrativa de Carme Riera», dins Margalida ARITZEDA i Montserrat PALAU (eds.), Paraula de dona. Actes del Col·loqui «Dones, Literatura i Mitjans de Comunicació», Tarragona, Universitat Rovira i Virgili, 1997, pp. 359-365: «Molts personatges protagonistes de l'obra narrativa de Carme Riera desenvolupen oficis relacionats amb l'escriptura. Així mateix, els contes que conformen el recull Contra l'amor en companyia constitueixen individualment i en conjunt una mirada irònica i crítica a tot el món que envolta i parasita el fet literari» (p. 363, nota 8).
28.
En una entrevista de Xavier MORET, «N'estava tipa de ser la veu confident, la prosa poètica...», El País («Quaderns»), 10 de març de 1994, p. 8.
29.
Després de la redacció d'aquest article han sortit altres assaigs sobre la narrativa de Carme Riera. El més important és, sens dubte, el volum de Kathleen M. GLEEN, Mirella SERVODIDIO i Mary S. VÁSQUEZ, Moveable Margins. The Narrative Art of Carme Riera, Lewinsburg, Bucknell University Press - London, Associated University Presses, 1999 (en particular, pel que fa a la nostra anàlisi, cf. Brad EPPS, «A Writing of One's Own: Carme Riera's Qüestió d'amor propi», pp. 104-152 i Mary S. VÁSQUEZ, «Textual Desire, Seduction and Epistolarity in Carme Riera's "Letra de ángel" and "La seducción de un genio"», pp. 177-199. També assenyalem l'article d'Elisenda MARCER, «Carme Riera o la consciència del llenguatge», Lluc, set.-des. 1998, núm. 806-807, pp. 45-47, de caire més aviat divulgatiu. Finalment, cal esmentar la publicació de la darrera obra de Carme Riera, Cap al cel obert [2000], on el joc epistolar desencadena l'acció central de la novel·la.