1. Agraïm els comentaris i els suggeriments que ens ha fet Max Wheeler en una lectura prèvia d’aquest treball.

2. Mascaró (1986: 28-30) llista independentment les variants -ism i -ist, per bé que hi deixa un enllaç de relació. Hi afegeix que la t d’ -ist “pot estar relacionada amb -t”, on -t és un altre sufix que trobem a geodesta, gimnasta (indicador de ‘persona’). Riera (1993: 54) parla d’aquest mateix sufix culte, (que trobem a eucariota, procariota, terapeuta, etc.); en paraules de l’autor, la t(a) de la variant -ist pot ser —almenys en origen— aquest sufix. En tot cas, sí que es pot afirmar que, des del punt de vista històric, hi ha un sufix -ta indicador de persona i relacionat amb -ma (poeio ‘fer (intel·lectualment)’ > poeta ‘persona’ i poema ‘cosa feta’; bulé ‘consell polític de l’antiga Grècia > buleuta ‘persona de la bulé’, etc.). Altres exemples són apologeta, sinònim d’apologista, i altres noms de càrrecs i oficis expressats amb -ta: acemeta ‘monjo bizantí que d’una manera ininterrompuda s’alternava amb altres en l’ofici diví perpetu’ (del grec akoímetos ‘que no dorm’), esteta (cf. estètic), gimneta ‘soldat de l’exèrcit grec armat amb armes lleugeres’, asceta (cf. ascetisme i asceticisme), logoteta ‘alt funcionari de la cort imperial bizantina’, anacoreta (relacionat amb anacorisme), masoreta ‘filòleg que va treballar en la fixació del text hebreu de la Bíblia’ i profeta.

3. Compareu la pronúncia de l’espanyol, amb -o final (metabolismo), i de l’anglès, amb [] intercalada (capitali[zm]).

4. Deixem ara de banda que l’escolarització hagi fet retrocedir aquesta diferenciació. Des de l’edat mitjana fins a la dècada dels 80, en què l’escolarització en català va reeixir, la pronúncia en els parlars occidentals ha sigut exclusivament un artiste i una artista (CASANOVA 1984).

5. El qui signa aquestes ratlles ja va advocar per aquesta postura fa temps (FIBLA & RULL 1992). A tots els arguments de Casanova (1984) s’hi afegeix el fet que la Proposta per a un estàndard oral de l’Institut d’Estudis Catalans (1996) assumeix que la pronúncia formal dels derivats amb -ist pot ser amb [e] en els parlars occidentals. Hi ha altres autors que advoquen pel camí contrari, és a dir, en lloc d’acostar la grafia a la pronúncia, acostar la pronúncia a la grafia, amb arguments ben diferents, com ara l’origen culte i el tractament que se n’ha fet en llengües de cultura veïnes (VENY 1991: 30) o els problemes que genera l’oralitat formal: “Encara que en l’estàndard oral és admissible el manteniment d’aquesta distinció [masculí/femení], en els nivells formals és recomanable reflectir la pronúncia gràfica. [Nota 1]: Seria poc operatiu pretendre que es practicara la distinció entre /íste/ i /ísta/ en l’estàndard oral, tot mantenint inalterable el sistema escrit. Si un locutor —i, menys encara, un lector qualsevol (no professional)— està llegint una notícia en què es fa referència al «partit comunista», no se li pot exigir que, per fer una elocució correcta, haja de dir el «partit comuniste». Això seria clarament antifuncional.” (LACREU 1996: 32)

6. Hi ha mots que no s’han de considerar en aquest estudi perquè, si acaben en -isme, és una coincidència. És el cas de l’antic regisme ‘reialme’, cataclisme i altres peces lèxiques del català antic, com sanctisme ‘santíssim’. Tampoc s’hi inclou proïsme (s’escriu amb dièresi precisament per aquest motiu). Segons el GDLC, prové de proximus. Un fet que està en consonància amb aquesta consideració és el fet que es pot dir egoista (la variant adjectiva) i, en canvi, no trobem *proista. Ara bé, a l’imaginari del parlant potser sí que proïsme és un mot del grup de derivats amb aquest sufix.

7. Hi ha casos inversos: impanació, que no designa una acció, sinó una doctrina.

8. No tenim en compte el concepte d’‘estat social legal’, que seria on encasellaríem ostracisme. Aquest mot es forma damunt del grec ostrakon ‘tros de terrissa’, per ser on a Atenes es guardava el nom de l’expulsat.

9. Els diccionaris catalans no recullen alpinista com a sinònim d’alpinístic, però sembla que construccions com l’afició alpinista d’aquesta noia són possibles en català, i que l’afició alpinística, tot i ser la prevista pels diccionaris, no és tan usual.

10. L’autor no entra la variant -isme. Sobta que consideri sarauista com a “mot de caràcter tècnic”.