1. L'edició de la col.lecció que hem utilitzat és, Carles Riba, Elegies de Bierville. Edicions 62, Col·lecció "Els llibres de l'Escorpí/Poesia", 2a edició. Barcelona, 1994. La nota de Riba a l'elegia X és a la pàg. 47 d'aquesta edició.

2. Reynal Sorel, Orphée et l'orphisme. PUF. París, 1995.

3. Enric Sullà, Una interpretació de les "Elegies de Bierville" de Carles Riba. Empúries. Barcelona, 1993.

4. Pròleg a la segona edició de les Elegies de Bierville, p.7.

5. Edicions 62. Barcelona, 1984, p. 10-11.

6. Ibid., p. 13.

7. Carles Riba, Elegies de Duino. Traducció i pròleg de Manuel Balasch. Edicions Proa. Barcelona, 1995, p. XIII.

8. Sullà, Interpretació de les Elegies, p. 170n. El cometari referent a la carta és a la nota 97 de la pàgina 170 d'aquest llibre.

9. Les traduccions de Rilke, sempre que no esmenti el contrari, procedeixen de dos reculls traduïts per mi mateix (segons l'edició d'Ernst Zinn amb Ruth Sieber-Rilke, Sämtliche Werke, 6 vols., Insel-Verlag, Wiesbaden, 1955-1966): Poemes escollits -encara inèdit- i Sonets a Orfeu, Columna, Barcelona, 1995.

10. Diu, per exemple, al "Prefaci a la segona edició": "tot d'abrils morts jeien talment els uns sobre els altres, humil catifa maurada pels fangs dels estius cohibits i pels glaços dels hiverns obstinats."

11. Totes les citacions d'aquest llibre les faig seguint la traducció de Manuel Balasch publicada per Proa a Barcelona el 1995.

12. "Un arbre allà s'alçava. Oh pur exalçament!"

13. El darrer vers del sonet fa: "allà els has erigit el temple de l'oir".

14. (…) On dos camins del cor/ s'entrecreuen, no s'alça cap temple per a Apol·lo.

15. El sonet IV de la primera part dels Sonets a Orfeu, per exemple, comença així:

Oh delicats, entreu alguna volta
en l'hàlit que no us té presents,
deixeu que es migparteixi damunt les vostres galtes,
i vibri rere vostre, novament aplegat.

El primer sonet de la segona part -Alenar, oh invisible poesia!- reprèn el tema. Hi llegim els versos següents:

(...) Hi ha tants de vents
que són com un fill meu!

Em reconeixes, aire, ple d'indrets encara meus?

16. La imatge apareix en diverses ocasions. Al sonet X de la primera part dels Sonets a Orfeu hi trobem:

(...) jo us saludo, antics sarcòfags
per on l'aigua joiosa d'aquells dies romans
passa com una cançó viatgera.

17. En altres punts la dona és comparada o identificada amb una flor. El sonet XXV de la primera part es refereix a la mateixa ballarina, dient:

A tu, però, vull ara, a tu, que vaig conèixer
com una flor, sense saber-ne el nom (...)

Així mateix, el sonet VII de la segona part és tot ell una comparació de les flors amb les noies, que acaba dient:

(...) com per fer-nos veure
de nou que elles florint s'uniren a vosaltres.

18. Notem que diu seine Heimat -la seva pàtria- a l'original.

19. En parla, per exemple, als sonets VI i IX de la primera part dels Sonets a Orfeu.

20. La cinquena de les Elegies de Duino diu, per exemple:

(...) Si hi hagués un lloc, que ignorem,
i en un tapís inefable els amants hi mostressin
ells, que aquí mai no reïxen a fer-ho, les seves audaces,
altes figures de l'impuls del cor, (...)

Al sonet XXI de la segona part dels Sonets a Orfeu també hi apareix el motiu:

Tant se val el dibuix en què t'integres
(ni que sigui un moment de la vida en suplici),
pensa que és el tapís sencer, magnífic, el que compta.

21. Tot i que el mendicant en aquest cas al·ludeix a l'aparença d'Ulisses al seu retorn, Rilke utilitza reiteradament la imatge. El sonet XIX de la segona part dels Sonets a Orfeu, per exemple:

(...) el captaire, que vol només un ral de coure,
és com un lloc perdut, com el racó polsós sota l'armari.

22. Extraiem i traduïm el text de l'edició castellana de les Elegies de Duino, a cura de José M. Valverde, editada per Lumen a Barcelona el 1984.

23. Els subratllats procedeixen del mateix original.

24. Aquest és el text íntegre del sonet:

Un arbre allà s'alçava. Oh pur exalçament!
Oh cant d'Orfeu! Oh arbre més alt per a l'oïda!
I tot era silent. Però endins del silenci
gestava un nou inici, senyal i trasmudança.

En calma els animals sortien de la clara
deslliurada boscúria, de nieres i caus;
i els succeïa no que per astúcia
ni de por s'estiguessin tan quiets,

sinó per escoltar. Rugit, crit o bramul
al seu cor ja semblava petit. I just a on
a penes per servar-lo hi havia una cabanya,

un aixopluc dels més obscurs anhels,
amb accés de brancals trontolladissos,
allà els has erigit el temple de l'oir.

25. Sobre poesia catalana contemporània, Edicions 62. Barcelona, 1985.

26. Lectura de les "Elegies de Bierville" de Carles Riba. Curial-Univ. de Barcelona, 1979.

27. "Les Elegies de Bierville i el mite d'Orfeu", a In memoriam Carles Riba (1959-1969). Ariel. Univ. de Barcelona, 1973.

28. "En els navilis de Pantagruel", Els Marges, 32 (1984).

29. Una afirmació altament discutible, si tenim en compte tot el que hem vist.

30. El comentari no sembla gaire afortunat: una lectura òrfica no té per què assumir les creences de l'orfisme.

31. Ens trobem davant d'un refús potser més general i zelós que el del mateix Riba: un excés de zel?

32. En una llarga nota, la 120 (p. 209 i ss), Sullà seguint Miralles repassa l'evolució de les divinitats que apareixen al llarg de les elegies i el procés d'aproximació al descobriment del déu personal.

33. Vegeu el poema següent, del recull Mir zur Feier (1909):

No t'has d'esforçar pas a comprendre la vida,
llavors serà per tu com una festa.
I deixa't curullar per cada dia
com un infant que passa
es veu cobrir de flors
a cada alè de brisa.

No se li acudirà
d'arreplegar-les i guardar-les.
Suaument dels cabells,
tendra presó, les lleva,
i als seus volguts anys joves
para les mans, cap a unes altres flors.

34. Cal tenir presents a més altres viatges reals que apareixen a les Elegies: a Grècia, Irlanda i, sobretot, a l'exili.