Tornar enrera Homepage "Gregor", el conte com a parbola de la crtica i viceversa

The host feeds the parasite
and makes its life possible,
but at the same time is killed
by it, as "criticism" is often
said to kill "literature".

J. HILLIS MILLER

j'aurai partag tout ce qui fait poque
(au moins a, qui n'est pas tout, ni
peut-tre l'essentiel) avec eux qui
n'ont rien compris.

JACQUES DERRIDA

En quin(s) sentit(s) parle de crtica, de parbola i de conte i, alhora, amb quina mena de discurs hom pot donar compte d’aquests sentits amb el conte de Monz titulat "Gregor" sn els assumptes de qu em propose donar compte.

En llegir aqueix compte de Monz es fa evident, com el ttol anuncia, que es tracta d’una condensada metamorfosi de La metamorfosi de Franz Kafka. Es tracta a ms, i amb una (a)simtrica transformaci de l’argument kafki, d’una altra parbola d’aix que hem convingut en anomenar la condici humana; mes no sols de la humana, mitjanant una prosopopeia en qu s’atribueix a representants del regne animal (escarabats en ambds contes) qualitats que, suposadament, sols tenim els humans, sin tamb de la condici animal.

D’altra banda, el conte de Monz remet —excepte pel que fa al tipus de narrador— a un altre (potser no tan) fams relat de Kafka: "Un report per a una acadmia", on un ex-simi relata a uns senyors acadmics com va esdevenir hum imitant els humans per tal d’escapar dels humans (malgrat que l’nica manera d’escapar dels humans ser esdevenir-ne un, com descobreix amb fascinaci l’ex-escarabat de la metamorfosi monzoniana).

Aquesta mena de lectura, ms o menys pardica, de relats clssics occidentals ha estat titllada a voltes —com si aix fos un menyspreu i no una vaguetat sense explicar— de metaliteratura i ha rebut ms d’un atac de la crtica. Com assenyala Montserrat Lunati (1999) referint-se als contes de Monz i a la literatura d’altres autors i autores en la nostra llengua, "La crtica catalana (acadmica o no) ha estat molt poc tolerant amb aquest tipus d’exercici literari autorreflexiu", i en cita uns exemples: 

A la Histria de la Literatura Catalana, la novella Hi ha homes que ploren perqu el sol es pon (1933), de Francesc Trabal —escriptor que considero un precedent important de Monz dins una tradici autorreflexiva de la narrativa catalana de segle XX—, s despatxada amb comentaris negatius que delaten un gran desconeixement d’aquest tipus d’estratgia textual. Monz tamb ha estat censurat per raons semblants. Des de les planes del "Quadern catal" d’El Pas, Valent Puig ressenyava Guadalajara [on s’inclou "Gregor"] i descrivia els contes [d’aqueix llibre] com "acudit[s] sense propsit d’arrodonir, deformar o enriquir el mite inicial". I aix, segons ell, confirmaria "el buit intellectual de Monz". Puig acabava dient que la ficci de Monz era "minificci, una mica com els minigolfs que tenen el terra pintat de verd per imitar la gespa" (1996).

Un altre sentit prendria aqueixa diatriba crtica (titulada "Una ranxera no pot sonar com un blues") si donssem a la paraula "buit" una accepci despullada —tant com fos possible— de negativisme nihilista i canvissem el prefix "mini" per "meta" o "para". A continuaci i com annunciava al comenament, tractar de justificar aqueixos canvis de sentit, perqu no em sembla que els contes de Monz vulguen arrodonir, deformar o enriquir cap mite inicial, sin fer-ne un altre demostrant que als mites hi rau, explcitament o no, la parbola.

Que els lectors volem morts —i els lectors crtics no en som cap excepci, ans al contrari—, quantes ms millor sempre que no siga la prpia, ens ho va recordar Benjamin (1998: 127) quan afirmava en el seu assaig "El narrador" (1936) que el sentit de la vida d’un personatge 

slo se descubre a su muerte. Pero el lector de novelas busca efectivamente, personas en las que pueda efectuar la lectura del sentido de la vida. Por lo tanto, sea como fuere, debe tener de antemano la certeza de asistir a su muerte. En el peor de los casos, a la muerte figurada: el fin de la novela. Aunque es preferible la verdadera. Cmo le dan a entender que la muerte ya los acecha, una muerte perfectamente determinada y en un punto determinado? Esa es la pregunta que alimenta el voraz inters del lector por la accin de la novela.

En el conte de Monz, aquest inexorable acostament d’unes morts simtriques a la de La metamorfosi ve determinat per —i determina— la monstruositat que a l’ex-insecte li suposa el seu nou cos (vide infra nota 2). Aix, en voler respondre a una carcia que li ha fet a les pestanyes sa mare amb les antenes, "Commogut [...] va intentar moure el bra dret, el va alar i, incapa de controlar-lo un cop alat, el va deixar caure pesadament, cosa que va provocar la desbandada dels familiars, que van buscar protecci darrere d’un pot de suavitzant"; en arribar a l’estadi hum d’erectus, la famlia se’l mira "amb una barreja d’admiraci i pnic", mentre que a ell "aquella verticalitat el meravellava i l’incomodava" i la idea que els altres humans l’acceptaren i no tingus que fugir d’ells "el va fascinar".

El segent pas abans de l’impersonal i sdic parricidi —"an act which does not look like parricide, but is" (Miller, 1977: 440)— de la darrera frase del conte s l’oblit del que va sser abans que hum: "Va imaginar (com si records) un abans en qu no hi havia deures ni pantalons al revs" (Monz, 1999: 521, 522, 523 i 525), de la mateixa manera que els senyors acadmics d’"Un report per a una acadmia" i els altres humans excepte l’ex-simi narrador han oblidat que provenen dels simis. De seguida veurem que no s aquesta l’nica facultat humana que ha perdut el "noi fati" en qu s’ha convertit l’escabarat, per s una que d’aquesta se’n deriva; en canvi, el narrador d’"Un report per a una acadmia", conscient de la seua animalitat des de la seua (in)voluntriament guanyada humanitat, deixa en tornar a casa "de banquets, d’associacions cientfiques" o "d’agradables tertlies" que "una femelleta ximpanz mig ensinistrada" tinga bona cura d’ell "a la manera dels simis", tot i que confesa que "De dia no la vull veure; t als ulls la follia de l’animal ensinistrat i confs; aix noms ho puc reconixer jo, i no ho puc suportar" (Kafka, 1982: 135). Tanmateix, el "noi fati" de Monz, noms acompletar la part psicolgica de la seua metamorfosi —i amb ella l’oblit de pensades com ara "Quan aprengus a fer servir les extremitats, les coses millorarien tan notablement que podria anar-se’n amb els seus"— "Amb un cert fstic hi va posar el peu dret al damunt [de la seua escarabatvola ex-famlia] i va fer pressi fins que va notar com s’aixafaven" (1999: 520 i 526).

Per res no acaba amb la mort, on tot acaba, sin que recomena. Ni amb la dels altres, com a "Gregor", ni amb la del protagonista, com a La metamorfosi. Recomena, si ms no, la tasca d’un altre escriptor que unes vegades anomenem crtic i unes altres narrador, perqu si b s cert que "Lo que atrae al lector a la novela es la esperanza de calentar su vida helada al fuego de una muerte, de la que lee" (Benjamin, 1998: 127), no ho s menys que, segons Hillis Miller (1992: 251), "the reader’s desire to warm his or her life by experiencing the death of another through reading about it can never be satisfied", ja que "The hope remains unfulfilled, hence the perpetual need for more stories". De la mateixa manera, en una allegoria —parablica l'estil de Kafka, com veurem— de la crtica i, sobretot, de certa crtica catalana contempornia, l’ex-escarabat —crtic— oblida que mata els qui l’han nodrit —escriptor(s) que el crtic llig—, de qui ell forma(va) part.

He escrit "sobretot" perqu en aquesta parbola kafkiana de Monz —a diferncia d’"Un report per a una acadmia"— l’escabarat fet "noi fati" deixa de pensar (aix ho suggereix que el narrador, amb una focalitzaci interna fixa que li permet de saber el que sap i pensa el protagonista, no consigne cap pensament en l’ltim tram del conte), capacitat que tenia noms produr-se la metamorfosi i fins i tot abans: "De cop es va adonar que pensava, i aquella evidncia va fer que s’interrogus si abans tamb pensava. [...] comparat amb el seu pensament d’ara, l’anterior era molt feble" (1999: 520). El que a aqueix possible antic pensament li aporta haver accedit a la condici humana s un coneixement sobre la seua prpia capacitat de conixer, una repetici, diguem-ne, de l’acte de coneixement sobre ell mateix. Ms avall hom veur com aquesta estructura autoreflexiva es repeteix metaliterriament en el conte de Monz i en el capteniment del seu protagonista.

En qu es basa aquest(a manca de) pensament dels animals —i dels crtics— en el conte de Monz? s obvi que en una prosopopeia, com ara la humanitzaci literal d’un membre d’una famlia d’escarabats i la figurada de la insectvola famlia. Altrament dit, per a qestionar la humanitat dels humans, Monz no sols ha de recrrer a humanitzar de bon comenament i parafrasejant Kafka l’humanament monstrus ex-escarabat sin els encara-escarabats. Sobre la prosopopeia animal diu Benjamin (1998: 155) en el seu assaig "Franz Kafka" (1934) que "se comprende que Kafka no se cansara jams de acechar a lo olvidado en los animales", que "No son nunca un objeto en s pero nada es posible sin ellos", perqu en ells "Hay un vaivn inconcluso que lleva de una preocupacin a otra", de manera que "se degustan todas las angustias en un aleteo atolondrado propio de la desesperacin" i que "de entre todas las criaturas de Kafka, los animales son los que ms tienden a la reflexin".

Conclou Benjamin que "dado que nuestros cuerpos, el propio cuerpo, son la otredad olvidada, se entiende que Kafka llamara el animal a la tos que surga de su interior". Al Gregor Samsa de La metamorfosi aquesta alteritat se l’imposa i el (auto)rebuig el destrueix; al narrador d’"Un report per a una acadmia" no; el noi fati del conte de Monz vol oblidar-se’n —sense recordar que oblida— per a desfer-se’n en anar recordant la seua nova condici. Quina s doncs l’alteritat que els lectors crtics —de qu en la meua lectura el "noi fati" n’s la prosopopeia— pretenem oblidar i, en alguns casos, com si aix fos ben b possible, matar? Quina por guia les paraules d’un Valent Puig —tret, com no cal ni sospitar, que el guien motius personals; per qu serien aquests motius sin noves manifestacions d’altra (valga la paradoxal redundncia) alteritat?— quan escriu el que ads hem llegit?

De moment, com diu Benjamin de Kafka, podem dir que en el despietat i desmemoriat gest amb qu el "noi fati" mata la seua ex-famlia hi ha "la combinacin de extremo, enigma y llaneza [que] relacionan este gesto con lo animal". Conta Benjamin (1998: 145) que a les histries de Kafka sobre animals podem llegir durant pgines "sin apercibirnos para nada que no se trata de seres humanos"; llavors, en trobar que el protagonista s literalment un animal, ens esglaiem de com ens hem allunyat "del continente humano", per "Kafka siempre lo est: retira los soportes tradicionales del ademn para quedarse con un objeto de reflexin interminable", com Monz en molts dels seus contes.

En Kafka, com en "Gregor", "las parbolas [...] se despliegan [...] como el capullo se transforma en flor" o com "Quan, un mat, l’escarabat va sortir de l’estat nimfal" i "va trobar-se transformat en un noi fati" (Monz, 1999: 519), per aix "sus piezas no encajan plenamente en las formas occidentales de la prosa" ni, a voltes, les de Monz, que, com tota allegoria, per molt paradoxal que semble, "No son alegoras, pero tampoco textos independientes, autocontenidos" (Benjamin, ibdem). Perqu aqueix gest animal, irreflexiu i mimtic alhora que sobiranament i incomprensible conscient, s el de la lectura. Un gest que, com Kafka, no comprenem i que constitueix "el espacio nebuloso de la parbola", cert "entremundo inconcluso y cotidiano, tanto consolador como absurdo" (Benjamin, 1998: 152 i 141). Si aquest gest del conte –el d’all que narra i el propi conte– s el de la lectura, cal preguntar-se ara, de nou, per qu per a alguns crtics aquest gest inabastablement repetit aixeca no sols la nostlgia o la passi d’abastar d’all inabastable amb l’acte d’abastar-ho, sin aqueix moviment —paradoxal— d’atac davant la por anomenat violncia.

Comencem doncs pel prefix "para" —"A thing in "para" is, moreover, not only simultaneously on both sides of the boundary line between inside and outside. It is also the boundary itself" (Miller, 1997: 441)— i per la paraula parbola, pel seu significat etimolgic de collocar una cosa al costat d’altra o aplicar-la: al costat de qu s’apliquen les parboles de Kafka? La de Monz s’aplica, si ms no, al costat de dues de Kafka, per tamb s’aplica al costat d’aqueixa indeterminaci —entre hum i animal, per exemple— a qu, amb la lgica del "para", s’apliquen les de Kafka. Si com diu Hillis Miller parlant de de Man, "In allegory anything can stand for anything", en llegir el que fem s narrar ""the unreadability of the prior narration"" (de Man —apud— Miller, 1991: 350), on hi havia una allegoria o una parbola que pot ser-ho de qualsevol cosa i, sempre, de la impossibilitat de llegir (no digam de llegir correctament...), perqu ho s, bsicament, d’aix que no entenem ni poc ni molt i que de Man (1984: 81) defineix aix: "Death is a displaced name for a linguistic predicament". El nom desplaat, aplicat per desplaat pels que ja hi havien, altres que igualment no ajusten, uns al costat dels altres i tots, ni dins ni fora, (al voltant d’)un lmit catacrtic que, per defecte, anomenem mort.

Com llegir, per tant, el gest final, gratut, contradictori, del narrador d’"Un report per a una acadmia" ("Al capdavall, no vull el veredicte de cap home, noms vull difondre coneixements, jo noms informo. I tamb a vosts, Illustres Senyors Acadmics, m’he limitat tamb noms a informar-los" (Kafka, 1982: 135)) o el de la famlia de Gregor Samsa tancant-lo a la seua habitaci? Com entendre el peu cruel que xafa amb fstic la seua famlia, matant-la per sense la compassi —humana?— de no fer-la patir? Com els gestos instintius, no imitatius de tan perfectament imitatius, de l’s de la segona parbola de Sobre el teatre de titelles de Kleist, que s’anticipa a tots els atacs del senyor C sense deixar-se enganyar per les seues fintes, parbola on segons de Man (1984: 281) "The imitation conceals the idealization it performs. The technique of imitation becomes the hermeneutics of signification"? Sn humans o inhumans? Com no llegir-los si "This intratextual unreadibility is what all texts are "really about", the story they all really tell" ?(Miller, 1991: 350)

Abans de respondre, cal assenyalar que la tasca d’un crtic, tot i poder produir una altra economia d’articulaci del text, com deia de Man al comenament d’Allegories of Reading, no difereix substancialment de la d’un narrador, per que no tots els crtics accepten aquest fet i menys encara el que se’n deriva: que ells tamb escriuen parboles que recauen en la que critiquen; s a dir, no reconeixen la seua incapacitat per a llegir, intrnseca a tota lectura (valga la paradoxa), per a triar (que s el significat etimolgic de criticar), i culminen amb el gest —gens gratut aquest, en cap sentit d’aquest adjectiu— de voler aixafar all que critiquen. Com a la metamorfosi, certa famlia de crtics renega de l’escarabat, d’all monstrus, sinistre (unheimlich en el sentit etimolgic i no sols en el freudi) i parasitari que pretenen amagar dins d’una cambra tancada des d’aleshores fins a la consumaci de l’assassinat per omissi, en un desesperat intent de no reconixer el monstre que niua a les seues prpies lectures, de no reconixer (que) all (s) illegible aixafant amb gest humanista tot el que se n’ix del que consideren acceptable, llegible; en una paraula, hum.

La proposta d’una lectura conscient de la seua essencial limitaci no implica deixar de llegir ni un xec en blanc o una carta blanca per a llegir, res d’aix, aquest text crtic tamb queda pres en l’indecidible del "para" de la parbola. La diferncia s que partim d’aquesta diferncia sempre diferida que impedeix i obliga a llegir l’indecidible sentit d’una parbola, sense que aix, ans al contrari, ens vacune (com no vacuna Monz, ni Kafka, ni qualsevol que escriga) de recaure en la figura o parbola que volem criticar. En "Gregor", el que marca la fi de la metamorfosi no s el posar-se dret o mirar-se a l’espill (vide supra), s una altra metfora d’una metamorfosi: al darrer pargraf del conte el protagonista llig "sense gaires problemes" un pargraf d’un llibre obert que, en tancar-lo, ja no pot trobar. El pargraf s tot un host, ja que tracta, precisament, de l’aband —inexplicat a la cita, qui sap si gratut— d’un costum tan antic que ja s ancestral i forma part d’un altre conte d’escarabats humanitzats: "M’he mudat. Abans vivia a l’hotel Duke, en una cantonada de la plaa Washington. La meva famlia hi ha viscut durant generacions, i quan dic generacions vull dir com a mnim dues-centes o tres-centes generacions" (Monz, 1999: 525).

A quin costat s’ha de posar, a l’animal o a l’hum, una famlia amb aquests costums? Per qu s’ha produt la mudana? Qui llig el pargraf s ja un hum que imagina el seu passat "com si records" o un insecte que el llig "sense gaires problemes" (s a dir, amb algun problema) perqu el pargraf parla tamb de la seua mudana? I la famlia de qui llig, continua essent la seua famlia? Podem dir-li famlia a un grup d’escarabats nascuts els uns dels ous dels altres? No s la frase "la mare de l’escarabat" una projecci lingstica humana? Si d’una cosa podem estar segurs i aquest conte ens ensenya s que all hum i all inhum comparteixen una mateixa i indecidible retrica basada en el "para" de la parbola i en l’oblit.

Deia Benjamin parlant de Kafka que en l’oblit les coses "Estn deformadas"; en el cas que ens ocupa, el "noi" de Monz en qu s’ha convertit l’escarabat s "fati", deformat no sols pels quilos sin pel neologisme anglosax. Al darrer pargraf, doncs, trobem l’(in)hum para-escarabat oblidat de la seua animalitat i carregat amb el greix i l’obligaci —recordada per la nova mare— de vestir-se com Du mana i fer els deures ("El retorno es la direccin del estudio al transformar presencia en escritura", escriu Benjamin [1998: 155-156 i 160]), perqu ha d’assumir el retorn a aquesta nova animalitat dita humana, ha d’oblidar aquesta nova deformitat: oblidar-se’n dels seus ara deformes orgens sols s’esdev en recordar una de nova i acceptar-la, oblidar-la. Irnicament, quan tracta de combatre la seua obessitat bebent "Diet Pepsi" i, en vessar-se-li pel terra per la seua impercia, descobreix i xafa la seua ex-famlia, acompleix l’ltim gest d’aquest nou record i l’ltim d’ambds oblits: un autntic para-gest, (ni) hum (n)i animal.

Per tant, el protagonista de "Gregor", al final del seu procs d’anar recordant qui s ara, recau en el gest deformant —i anorreant— de l’oblit quan assumeix la seua nova deformitat com a humana, acceptable, recordada, diferent de la dels escarabats. Permeta-se’m oblidar-me ac de (re)citar el parallelisme d’aquest gest —pel que t d’human(stic)ament anorreador i rebutjador i no d’inevitablement i bajtiniana deformant i canbal-enverinador, perqu el text (crtic) "both needs the old texts and must destroy them" (Miller, 1977: 447)— amb el de certa crtica literria, perqu aixafar all monstrus s sempre una forma —una mena de, una parbola— d’aixafar-se.

Quin valor t doncs cada —fracassat per definici fins que alg puga definir coses com la mort, mes acomplit— acte de lectura, de decisi, cada repetici d’aqueixa impossiblitat quan en un text (crtic o no) s’explica com acudeix en el text que, malgrat tot, llig? La resposta de Hillis Miller (1992: 257) em sembla gaireb perfecta: "Each reading enters back into social life and has such effects there as it may have, effects for which the reader must take responsibility. Each reading reveals something more about the role of language in human life". Gaireb, deia, perqu espere que la revelaci d’aquesta lectura que ara conclou haja estat qestionar el significat totalitzador de l’adjectiu d’aqueixa vida i, ms modestament, apuntar que potser com diu Valent Puig una ranxera no pot sonar com un blues ni un minigolf ser com un camp de golf, per quan es canten i es juguen alhora —com fa, entre altres, Monz— poden ser com una parbola del "com", de la diferncia indecidible que els separa i de la diferncia indecidible amb all de qu ambdues canten i que ambds representen. Al cap i a la fi, una crtica d’una crtica d’un conte d’un conte: una parbola d’una parbola.

No sense sornegueria, en el seu oport article sobre la desmitificadora versi monzoniana del mite de Pigmali, Montserrat Lunati (1999) resumeix aix "Gregor": "el noi fati que beu Diet-Pepsi ha deixat enrere la seva vida d’escarabat, i l’angoixa de les fantasies torturadores de Kafka s’ha tornat quotidiana i molt ms suportable. Com a ‘La salamandra’, el conte de Merc Rodoreda, la fragmentaci i la transformaci del jo s’han de renegociar. Gregor s’ha de reinventar en aquest Altre en qu es troba convertit de la nit al dia, una experincia, de fet, fora saludable, encara que de vegades impliqui matar la famlia". En concret, afegiria, una saludable prdua de memria. D’altra banda s’ha de notar, com amb ironia suggereix Lunati, que en "Gregor" i en Kafka es demostra com s de plena de sinistres "fantasies torturadores" —pels humans (animalitzats) i els animals (humanitzats)— la vida quotidiana.

"Quan, un mat, l’escarabat va sortir de l’estat nimfal va trobar-se transformat en un noi fati. Jeia damunt l’esquena sorprenentment tova i desprotegida i, si aixecava una mica el cap, es veia la panxa, pllida i inflada. El nombre d’extremitats s’havia redut de manera drstica i les poques que sentia (quatre, en comptaria ms tard) eren dolorosament carnoses, i tan gruixudes i pesades que bellugar-les li resultava impossible". Mirant-se a l’espill, cara a cara per primera vegada amb la seua monstruositat, es pregunta: "Era la deformitat del seu cos, tots aquells quilos i quilos de carn, i aquella cara molsuda i amb acne? Qui era? A qu es dedicava?" (Monz, 1999: 519 i 524).

Aix en Guadalajara la darrera i suggerida mutilaci de "Vida familiar", la desesperant espera "A les portes de Troia" d’un Ulisses que es tapa les orelles per a no escoltar l’agonia de la seua gent dins del cavall, l’inesgotable i embogit Robin Hood de "Fam i set de justcia" fuetejant una altra mena de cavall amb les regnes per a continuar la seua tasca redemptora, els agraments al pblic de l’actor del tercer conte d’"Estratgies", la darrera profecia de "Vida dels profetes", els interminables finals de "La fora centrpeta" i "Durant la guerra" o el definitiu i provisional ajornament de la decisi definitiva del lector de "Els llibres". Aquesta enumeraci, amb un altre gest amb vocaci d’interminable, podria continuar fins a citar (gaireb) tots els contes de Monz, per no em resistesc a citar els que parlen de la (in)compareixena a les cites, imatge (a)simtrica dels procesos ignorats per inapellables, com ara el malson de "Sobre la no compareixena a les cites", el perdurable i inconcls coit de la cita d’"Histria d’un amor" (Uf, va dir ell), en grau de temptativa en "Trucs", les cites i les estratgies fracassades de "Quatre quarts" (Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury), la literal (in)compareixena de "Filologia" —on es nomena "Quatre quarts"— (L’illa de Maians) o la indeterminable compareixena de "Quarts d’una" (El perqu de tot plegat).

""Para" is an "uncanny" double antithetical prefix signifying at once proximity and distance, similarity and difference, interiority and exteriority, something at once inside a domestic economy and outside it, something simultaneously this side of the boundary line, threshold, or margin, and at the same time beyond it, equivalent in status and at the same time secondary or subsidiary, submissive, as of guest to host, slave to master" (Miller, 1977: 441); "Gregor", el conte i el seu protagonista, per al crtic i la seua crtica.

Si en la segent cita substitum "poem" per "narracci", entendrem quina s la diferncia que iguala el text "crtic" i el "literari": "The poem, in my figure, is that ambiguous gift, food, host in the sense of victim, sacrifice, that which is broken, divided, passed around, consumed by the critics canny or uncanny who are in that odd relation to one another of host and parasite. The poem, however, any poem, is, it is easy to see, parasitical in its turn on earlier poems, or contains earlier poems as enclosed parasites within itself, in another version of the perpetual reversal of parasite and host", aix doncs, "If the poem is food and poison for the critics, it must in its turn have eaten. It must have been cannibal consumer of earlier poems" (Miller, 1977: 446). Aquesta s la mort de qu parle: per engolida.

Diu Derrida (1980: 52) parlant de correus: "Non, le timbre n’est pas une mtaphore, au contraire, la mtaphore est un timbre: l’impt, la taxe acquitter sur la langue naturelle et sur la voix". En el nostre cas, no s que la crtica diria i la historiogrfica siguen una parbola, sin que la parbola s una crtica diria i historiogrfica: l’impost, la crrega, la signatura o el segell sempre insuficients que aqueixes crtiques expenen.

Com amablement em va indicar Montserrat Lunati es tracta de "Notes from a respectable cockroach", del llibre de Patricia Highsmith, The Animal-Lover’s Book of Beasty Murder (1975). L’altre text citat —uns versos d’una de les versions de Guadalajara (segons em va tornar a indicar la profesora Lunati) emesos per la rdio— tamb parla amb insistncia, en aqueixa tarda de pluja i tancament, d’uns animals hbrids (un catalanisme amb sufix castell), de l’oblit i de la memria —"...colomitos inolvidables,/inolvidables como las tardes/en que la lluvia desde la loma/no nos dejaba ir a Zapooopan..." (Monz, 1999: 524)— imcomprensiblement per al "noi fati", a ms de remetre com a un host al ttol del llibre on s’inclou l’host anomenat Gregor.

Unes preguntes (retriques) semblants i unes respostes paregudes es podrien fer sobre l’(in)hum Gregor Samsa i la seua famlia, que el sobreviu i el vol oblidar, o sobre del ex-simi narrador d’"Un report per a una acadmica". Les reflexions d’aquest ltim sobre el seu report sn exemplars d’aqueixa diferncia entre hum i animal, entre autoconeixement i automatisme, entre plenitut de sentit i buidor d’absurd que ens fa recaure en les figures retriques que pretenem desconstruir, criticar, parodiar, en definitiva, llegir: "Naturalment que a hores d’ara noms puc esbossar amb paraules humanes el que llavors eren sentiments propis d’un simi, i aix s que conseqentment ho registro, per, per b que ja no pugui atnyer l’anterior veritat simiesca, no hi ha tampoc cap dubte que aquesta, almenys, es troba en la direcci de la descripci que en faig" o "No raonava en termes tan humans, per sota la influncia del medi que m’envoltava em comportava com si ho hagus fet". S’ha de dir que el seu comportament com a simi tampoc diferia massa del dels embrutits mariners del vaixell on el duen tancat a una gbia, que li ensenyen a beure alcohol, o del seu primer mestre que mentre ell perdia la seua "natura simiesca" "va tornar-se ell mateix simiesc" i va pasar una temporada a un sanatori. No haurem d’oblidar, com aquest ex-simi els recorda als illustres senyors acadmics, que en dir-nos humans oblidem que la nostra simieria no ens "pot ser ms remota que a mi la meva" ni que "Al tal, per, li pica a tothom que camina sobre la terra: tant al petit ximpanz com al gran Aquilles" (Kafka, 1982: 129-130, 131, 134 i 127).

Notes/referncies bibliogrfiques


Tornar enrera Amunt Homepage