Tornar enrera Homepage   El paradigma arbori de l’assimilaci potica

 

En termes generals, el mapa oficial de la producci lrica contempornia ens tendeix a oferir uns contorns precisos i, a l’ensems, exageradament coherents pel que fa a l’exercici de l’assimilaci del vers. (1) Totes les iniciatives i els moments ms innovadadors semblen reduir-se a quallar amb un senzill esquema cronolgic d’escoles, generacions i decennis que explica, de la forma ms planera, el viatge ordenat i aparentment coherent de la recuperaci actual de la personalitat creativa catalana. Evidentment, en el nefast context del genocidi cultural la consolidaci i la coherncia havien de ser eixos clars per a la defensa de la individualitat nacional; i en aquest context fra apropiat no menysvalorar l’apreciable contribuci del cadre artstic i tamb del seus col.legues acadmics en la protecci desesperada del patrimoni de la naci.

Tot i amb aix, un quart de segle desprs de la mort del dictador, la rigidesa del programa no ha donat lloc a cap canvi qualitatiu. s ms: l’esquema d’assimilaci seguida pels primers defensors crtics ha passat a propagar-se per crear dinastia, erigint-se en un cnon amb la seva prpia subsegent lletana la legitimitat de la qual ens sembla cada vegada ms insostenible. s per aix que considerarem apropiat un assaig de reterritorialitzaci de la recepci acadmica del vers.

Si aqui fem nostra la terminologia dels provocadors intel.lectuals Deleuze i Guattari s per l’evident idonetat de la seva meditaci sobre la digesti crtica i la seva rellevncia al nostre cas particular. Aquests irreprimibles terics francesos s’imaginaven grficament l’assimilaci de la cultura europea d’una forma arbria; o, en les seves paraules, la imatge de l’arbre havia dominat: "tot el pensament occidental des de la botnica a la biologia i l’anatomia i, fins i tot la gnoseologia, teologia, ontologia i tota la filosofia." (2)

Sensibles a l’autosatisfacci totalitzadora d’aquesta visi genrica no trigaren a censurar-ne l’excessiva facilitat i, aix mateix, la inspiraci netament conservadora per part de l’acadmia de sintetitzar d’aquesta forma la creativitat amb tota la violncia de la seva arbitrria voluntat globalitzadora. Per a aquests comentaristes, el cor artstic podria caracteritzar-se ms exactament per la indiosincrsia dissonant de la seva diversitat. Per tant, era del tot il.lcit imposar-li l’esquema volgudament reduccionista d’una harmonia troncal i una simetria arterial que, orgnica entre totes les seves parts, pujava diacrnicament des de l’arrel fins a la cimera.

Apropiadament, aquesta s la precisa imatge que Joaquim Rubi i Ors, figura clau de la Renaixena, cercaria d’oferir-nos de la visi de la recuperaci lrica en la seva meditaci del 1879 en aquest mateix context de la conscienciaci nacional:

De qu punto arrancan estas races que comunicaron su fecundante savia al majestuoso rbol potico, cuyas frondosas ramas se dilatan, embellecindolas y ofrecindoles regalados frutos, por las dos provincias hermanas, Catalua y Valencia,?… En virtud de la vida que les comunican, brotan y florecen otros, como retoos de un tronco fecundo…en cualquiera de los ramos del rbol de la belleza…porque es poco menos que imposible valorar en su justo precio, ni determinar el carcter verdadero de un perodo notable de una escuela literaria, sin conocer… las influencias que ms o menos han contribuido darle vida imprimirle el propio sello y especial fisonoma. (3)

En contrast, aquest duo va proposar el model ms radicalment subversiu del rizoma per il.lustrar la seva apreciaci antittica del potencial desordre alliberador de la producci creativa. Partint de la reconeguda unitat del cos tuberiforme aquesta representaci permitia capir, en el seu sistema catic d’excrecncies, l’espontanetat enigmtica de la contribuci individual al conjunt; i oferia, en la catica organitzaci dels passadissos subterranis del seu creixement lateral, una alternativa sediciosa a la imposici repressiva de la xarxa arbria.

Curiosament, aquest paradigma t una peculiar ressonncia pel que fa a l’assimilaci de la poesia catalana contempornia. De fet, no seria exagerat postular que la totalitat d’aquesta experincia s’ha vist reduda a un esquema que, comenant amb les arrels de la Renaixena, anava pujant troncalment per les etapes del Modernisme i Noucentisme fins a la poesia compromesa de la postguerra i les successives generacions de realistes i formalistes.

En aquesta cojuntura de l’ordenaci jerrquica fra adient recordar el comproms normativitzador de Joaquim Molas, vertader artfex de l’impuls assimilatiu exercit d’acord amb aquests mateixos designis dendrocronolgics, i el seu esfor d’institucionalitzaci de la literatura domstica seguint les pautes marcades per la histria artstica de les altres nacions europees. Josep-Anton Fernndez ho descriu adientment d’aquesta manera: "Per a Molas, la tasca principal dels Estudis Catalans s prover la literatura catalana d’un cnon a fi d’equiparar-la amb les literatures occidentals de ms prestigi." (4)

No cal dir que en aquest procs sintetitzador qualsevol dissidncia podia quedar assimilada tranquil.lament en el brancatge del paradigma ja citat; i vegada rere vegada trobem les veus ms radicalment dissonants forades a ocupar el seu lloc, ms o menys excntric, per sempre dins de l’anatomia de l’edifici arboricultural. Aix, per exemple, va restar del tot silenciat l’esperit revolucionari d’un Salvat-Papasseit tan creativament bel.ligerant davant els valors tico-esttics de "l’Establishment". Si hagussim de creure la versi oficial, la seva rebel.lia vital no trig a veure’s involucrada en les temptatives artstiques del catalanisme ms conservador, conclusi de problemtica justificaci donades la patentssima bel.ligerncia demtica del seu idioma i la crrega dissident del seu erotisme obert. Vctimes del mateix procediment homogenetzador serien tamb un individualssim i peculiarment subversiu J. V. Foix i, aix mateix, Joan Brossa, Salvador Espriu, Vicent Andrs Estells, Pere Quart i un llarg etctera. Aquests poetes, salvades unes nobles excepcions, veurien netament acomodades al cor de la lrica domstica la singularitat enigmtica de les seves circumlocucions lriques i la problemtica estridncia del seu esoterisme idiomtic. (5)

En aquest context de l’afany normativitzador de la cultura la versi del rizoma ens oferiria una representaci del tot antittica per a una apreciaci alternativa de la veritable heterodxia personal de la poesia contempornia. De fet, segons els designis de la tradici crtica angloamericana, els poetes haurien de tractar-se com individus —o excrecncies del tubercle amb la seva veu peculiar— i no pas diacrnicament com generacions ni escoles, programa que privilegia no sols la seva autonomia sin tamb la seva interrelaci dialectal i corporal. Keith Ansell-Pearson ens explica el contrast entre el procs d’assimilaci d’inspiraci arbria i l’alternativa rizomtica de la visi deleuzeguattariana.

Contraris als convencionals llinatges filtics, els llinatges rizomtics serveixen per demostrar la dependncia dels models exclusivament filitics d’evoluci de les descripcions exofsiques de sistemes que senzillament no sn capaces d’explicar l’aspecte genuinament creatiu de l’evoluci. Si l’organisme s una funci del marc dins el qual la cincia [de la biologia] el codifica, aleshores s necessari reconixer que el marc captura noms una petita part de la informaci que els assemblatges sn capaos d’expressar. (6)

En la nostra opini, l’apreciaci lateral de la poesia catalana, tenint sempre present la seva relaci amb el corpus tubercular i, aix mateix, les seves mltiples veus protuberants, ens forniria una visi ms obertament prolptica i rica de la seva condici que la verticalitat diacrnica de la sntesi interpretativa a l’s. Com diem abans, la imatge proposta del rizoma t una peculiar coincidncia amb la tradici angloamericana que tendeix a destacar la relaci del poeta amb els seus homlegs: fins i tot amb els d’altres poques. I aquesta s precisament la impressi aclaparadora que ens produeix l’art lric del XX. Aix es nota especialment en relaci a la presncia —gaireb fsica, d’acord amb els designis d’Eliot i Bloom— del patriarca lric, Ausis March, amb el qual tots els nefits de ms prestigi entraren inevitablement en un dileg conflictiu.

Per tant, a diferncia de la imatge col.lateralment unitria d’escoles i generacions que ens oferiria la representaci arbriament nacionormativitzadora del panorama potic, el nostre acostament pretendria advocar el contrari: s a dir, l’atemporalitat i la idiosincrsia antagnica del quefer potic que es pos de manifest en tota una srie impressionant de lluites edipals amb el mestre. Aix es palesa abans de tot en la totalitat del vers del genial burjassoter i el seu celebradssim robatori del la divisa marquiana: "Jo sc aquest que es diu Vicen Andrs Estells." Per la problemtica relaci bel.ligerant entre el patriarca i la contempornia generaci es deixa notar, aix mateix, en l’especulaci lricofilosfica del Salvatge cor de Carles Riba, les circumlocucions necrofliques de Salvador Espriu, les aspreses polifniques de J. V. Foix i, fins i tot, en l’esperit antagonstic d’un Salvat-Papasseit, Joan Brossa i Pere Quart. (7) Per tant, creurem ms encertat prioritzar la contundncia d’aquesta influencia lrica, d’aquest debat entre versaires, que no pas l’esquema habitual: s a dir, l’arbitrria divisi diacrnica en modernistes, noucentistes, realistes, formalistes, etc.

De fet, amb l’adducci de la divisa de Wallace Stevens "Poetry is the subject of the poem" com a lema del primer poema de Els miralls Pere Gimferrer semblaria alertar-nos de la perspectiva literria i no pas ambiental de l’experincia lrica. Per tant, al nostre entendre —i seguint les pautes assimiladores vigents a les altres cultures ms "normals"—, l’aproximaci catalana hauria de privilegiar l’analisi, de forma acrnica, dels familiars llocs comuns lrics— amor, erotisme, elegia, meditaci sobre la mort, ptria, ideologia, competncia, anxiety of influence i un llarg etctera— sobre qualsevol element extraliterari. D’aquesta manera la relaci creativa que uneix March amb els homlegs del XX passaria a constituir un exemple de la possibilitat lateral fonamental en el mapa rizomtic segons la definici que ens en forneixen Deleuze i Guattari i el seu principi de conexi i heterogenetat on: "qualsevol punt d’un rizoma pot connectar-se amb qualsevol altre — i aix hauria de ser [perqu] s molt diferent de l’arbre, de l’arrel que fixa un punt, un ordre."

Igual de pertinent en el nostre context ser la segona qualitat assenyalada del tubercle: s a dir, el fraccionament que es produeix quan "el mltiple s tractat efectivament com substantiu —multiplicitat—, que ja no t cap relaci amb l’U com subjecte o com objecte." (8) Aquesta qesti arriba a ser fascinant en el nostre context on trobem que el fenomen psicolgic de l’alteritat i, fins i tot, de la multiplicitat de la identitat esdev un tpic central a l’especulaci en vers. Aix —i lluny d’oferir la rigidesa d’un panorama introspectiu—, la meditaci dels nostres poetes sobre el tema de la personalitat nacional revela una pluralitat ontolgica que ultrapassaria una defensa purista de la cultura autctona. Fet i fet, la conscincia lrica de la singularitat tnica acostumava anar acompanyada d’un reconeixement de la profunditat exgena de la pluralitat humana: altrament dit, la polivalncia de la personitat individual.

La tendncia esquitzofrnica de l’obra del genial sinerenc, per exemple, seria paradigmtica d’aquesta fragmentaci personal. Fonamental en el seu art trobem un assemblatge polifnic d’autobiogrfiques veus narratives, siguin aquestes pertinents a la tradici hel.lnica (la versi autobiogrfica d’Ulisses al Cementiri de Sinera) o hebrea (el plantejament sefardita de la Pell de brau). Noci central a l’expressi foixiana, aix mateix, s precisament la conflictiva multiplicitat de la identitat, talment com es palesa al llarg de la seva carrera. La famosa interjecci "sser molts i ning" de Sol, i de dol, per exemple, ressona com motiu central a On he deixat les claus tal com s’aprecia en el vers crucial: "rem Tres. rem Dos. rem jo sol. rem Ning." A Les irreals omegues, una vegada ms, veiem com "hi rem tots"; i "En la gran nit comuna rem somni de tots." Potser ms reveladorament intensos, aix no obstant, sn els versos de Desa aquests llibres al calaix de baix: "La meva boca clou la vostra, i el vostre bra atura el meu"; i "Cadascun de nosaltres s l’altre:/ Noms som un./La vostra veu s la meva:/ Jo s l’eco de tots."

El cas d’Estells, curiosament, s encara ms extremat; i una de les seves idiosincrcies ms familiars es produeix quan, en una srie de poemaris, aquest escriptor entra en una relaci estretament simbitica amb tota una colla d’escriptors clssics (Ctul; Ovidi; Horaci) i, ara, rabs (Al-Russaf). Paradigmtic d’aquest procs seria l’encisador aplec tret del seu projecte mural, Cants a Valncia, en el qual la persona estellesiana adquereix una identitat polimrfica (la fusi simbitica de la seva veu amb la d’homlegs llatins, moros, cristians i catalans de totes les poques) per elogiar els delits del seu estimat cap i casal. Apropiadament, aquesta simbiosi t una destacada correlaci amb el plantejament rizomtic, talment com ens ho indica Ansell-Pearson, ja que: "desafia la noci dels sistemes d’informaci tancats i correspon a la funci del rizoma on l’evoluci queda apartada dels lmits imposats per la filiaci. El rizoma funciona com un sistema obert en termes de l’entropia i la informaci que designa, en les paraules d’un comentarista, ‘un enlla constructiu de realimentaci i resposta entre llinatges independents de la informaci’, siguin aquests culturals, lingstics o cientfics." (9) Evidentment, la polifonia de la veu foixiana amb els seus dilegs familiars amb poetes provenals i dolcestilnovisti —i els casos de Llull i March de casa estant— no constituiria sin una versi ms sosfisticada de la mateixa tendncia.

Per tant, s curis reflexionar que, quan el cos crtic s’afanyava per consolidar la identitat nacional mitjanant el bastiment d’un canon literari d’inspiraci arbria —amb la intenci d’erigir l’edifi nacional de la cultura—, els poetes es trobaven fixats en la revaloraci lrica d’aquesta mena d’impuls purista cap a l’etnocentrisme. Seria precisament per la seva antipatia pel conservadurisme d’aquest sentiment, per exemple, que Espriu i Joyce s’identificaren volgudament amb els jueus, raa-pria detestada durant els segles; i que Estells inclogu entre l’impressionant nombre de les seves persones simbitiques no sols els escriptors clssics sin tamb els moros, tan abominats per la sabiduria popular valenciana.

s ms: aquesta multiplicitat simbitica ens ofereix una visi realment progressista d’un sentiment nacional inclusiu: tolerant, barrejat i, per tant, enriquit. La reflexi d’Ansell-Pearson sobre l’especulaci deleuzeguattariana no deixa de ser intensament pertinent al nostre context.

El desenvolupament no s cap evoluci…s a dir, que no s cap evoluci si l’evoluci denota noms la prpia descendncia. Els nics desenvolupaments veritables sn aquells que sn el producte d’una simbiosi que ens aporta noves escales i nous regnes… la diferncia, no concebuda en l’ordre de la filiaci o l’hereditat sin en termes del valor del seu ultrapassament..: la llibertat genuina del rizoma oposada a l’arbre genealgic. El model de desenvolupament que el rizoma ens aporta t afinitats bvies amb els plantejaments terics del feminisme i postcolonialisme per ultrapassar el prejudici genealgic d’una poltica autctona de la identitat. (10)

Les ltimes frases aqu sn de suprem inters al nostre cas. El fraccionament exogen de la identitat, vertadera fixaci contempornia entre els poetes catalans de ms categoria, semblaria rebutjar aquesta familar edificaci exclusiva de la filiaci domstica. De fet, el seu recurs obsessiu al tema de l’exili recalca enterament, al nivell ms elemental de la psique individual —especialment en els casos d’Espriu, Foix i Estells—, la seva xenoflia elemental i la seva comprensi corresponent que "l’altre s un jo". Aix es palesa principalment en la fixaci viva entre aquest trio amb el motiu —tpic literari de l’Odissea— d’sser "molts i ning": s a dir, la interioritzaci de l’experincia aliena. Jlia Kristeva ha descrit amb pertinena les implicacions universalistes d’aquesta deliberaci sobre l’alteritat.

Curiosament, l’estranger viu dintre nostre: ell s el rostre amagat de la nostra existncia, l’espai que destrossa el nostre domicili, el temps dins el qual naufraguen la comprensi i l’afinitat. A fora de reconixer-lo dintre nostre, ens estalviem haver de detestar-lo. Smptoma aquest que, precisament, converteix "nosaltres" en problema, ens ho possibilitza, potser. L’estranger hi entra quan sorgeix la conscincia de la "meva" diferncia individual; i desapareix quan tots ens reconeixem com a estrangers, sense vincles ni comunitats… Amb la noci freudiana de la inconscincia, la involucraci del rar en la psique perd el seu aspecte patolgic integrant, en la unitat assumida de la humanitat, una alteritat que s alhora biolgica i simblica i arribant a considerar-se com a part ntegra del jo mateix... All rar, l’ali, s dintre nostre… A partir d’ara ens adonem que som estrangers a nosaltres mateixos, i s mitjanant l’ajut d’aquest suport solitari que podem intentar conviure amb els dems... A fora de reconixer la nostra raresa aliena, ni la patirem ni en gaudirem des de fora. L’estranger viu dintre de mi, aix tots som estrangers. Si jo sc estranger, doncs, no hi ha estrangers. (11)

D’aquesta manera, esperem haver indicat les deficinces tendencioses de l’acostament de la crtica a la poesia catalana. Una fixaci ideolgica, netament extraliterria, ha tendit a deixar sense apreciaci la dinmica interna de l’instint creatiu. s ms: una desatenci crnica als fonaments temtics del discurs potic ha provocat una problemtica tensi entre l’expressi i la seva avaluaci. La fixaci amb el tema del bandejament entre un bon nombre dels poetes ms prestigiosos del segle passat, per exemple, i la seva penosa meditaci sobre la multiplicitat de la personalitat privilegien el seu reconeixement fonamental de la pluralitat de la psique. L’individu, aix, queda transformat en miniatura d’aquesta barreja immensa que s la raa humana.

Per tant, en aquest mbit artstic que prioritza el sentiment tnicament conscient per humanament inclusiu, ens hauria de semblar del tot inapropiat que un "prejudici genealgic d’una poltica autctona de la identitat", tan tpic de la inspiraci de la crtica a l’s, servs i continus servint d’inspiraci per a l’assimilaci del vers. La tensi entre creaci i recepci ens sembla del tot incoherent; cosa que advocaria l’adopci d’una altra metodologia assimiladora ms obertament af amb el vers —i ensems amb l’instint radical i progressista d’aquest— que la construcci reaccionariament introspectiva d’una literatura nacional.


Notes/referncies bibliogrfiques


Tornar enrera Amunt Homepage