1. En el pitjor dels casos, aquest darrer estadi es tanca amb el lamentable intent de desacreditar Alcover als ulls de la comunitat científica, com feren Coromines -cf. les diverses entrades del Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (Barcelona 1980-1991) i en especial les citacions que recull el pròleg de Josep MASSOT I MUNTANER, dins Maria Pilar PEREA, Complements a La flexió verbal en els dialectes catalans (Barcelona 1999), ps. V-IX- o Griera -vegeu Francesc de B. MOLL, Un home de combat (Barcelona 1962), p. 261.

2. Per a una biografia d'Alcover, vegeu tres aproximacions ben diferents: J. ROTGER, Don Antonio Maria (Palma de Mallorca 1928); Francesc de B. MOLL, op. cit., complementada amb Francesc de B. MOLL, Aspectes marginals d'un home de combat (Mossèn Alcover) (Palma de Mallorca 1983); Gabriel JANER MANILA, Com una rondalla. Els treballs i la vida de mossèn Alcover (Palma de Mallorca 1996).

3. Vegeu la carta del 12 d'octubre de 1918 (JULIÀ, I MUNÉ, L'inici de la lingüística catalana. Bernhard Schädel, Mn. Antoni M. Alcover i l'Institut d'Estudis Catalans. Una aproximació epistolar (Barcelona 2000, ps. 326-328).

4. Vull agrair la gentilesa de Francesc de B. Moll i Marquès, que em permeté de consultar i de fotocopiar aquests materials epistolars. Actualment l'Arxiu de l'Obra del Diccionari està ubicat en unes dependències del Departament de Filologia Catalana de la UIB, cedit pel Govern de les Illes Balears.

5. Joan JULIÀ I MUNÉ, op. cit.

6. Es tracta de Bernhard Schädel, Pere Barnils, Antoni Griera, Manuel de Montoliu, Antoni Rubió i Lluch, Jordi Rubió i Balaguer, Josep Carner, Ramon Menéndez Pidal, Joaquim Ruyra, Miquel dels S. Oliver, Maurice Grammont, Frederic Mistral, Jean-Joseph Saroïnhandy, Hermann Suchier, Louis Gauchat, Jakob Jud, Alfons Par, Francesc Cambó, Eugeni d'Ors, Lluís Segalà, Josep Puig i Cadafalch, Francesc Martorell, Ramon Miquel i Planas i Enric Prat de la Riba.

7. Per prescripció mèdica i arran d'un despreniment de retina, Rubió i Lluch s'ha de limitar (vegeu B. TORRES GOST, Epistolari de Miquel Costa i Llobera i Antoni Rubió i Lluch a Joan Lluís Estelrich (Mallorca 1985), p. 232) a escriure targetes postals.

8. Es tracta dels documents següents que apareixen a l'apèndix: la nota breu núm. 12 (del 10 de juliol de 1909) i la targeta postal núm. 20 (del 23 d'octubre de 1915).

9. De Rubió i Lluch, JULIÀ, op. cit. , publica les cartes corresponents a les dates següents: 20 de setembre de 1906, 21 de desembre de 1915, 25 de juny de 1917, 9 de setembre de 1917, 18 de setembre de 1917, 1 de febrer de 1918, 12 d'octubre de 1918 i 18 de juny de 1921. Pel que fa a les cartes de caràcter institucional, JULIÀ, op. cit. , edita la carta del 28 d'agost de 1908 (d'A. Rubió i Lluch i J. Pijoan) i la del 27 d'abril de 1911 (d'A. Rubió i Lluch).

10. De Rubió i Balaguer, JULIÀ, op. cit. , publica les cartes corresponents a les dates següents: 12 de setembre de 1909, 22 de setembre de 1909, 15 de gener de 1912 i 15 de maig de 1915.

11. El resultat més immediat i representatiu de l'activitat d'Alcover com a folklorista és l'Aplec de Rondanyes mallorquines d'En Jordi des Recó. Rubió i Lluch fa referència a la rebuda dels tres primers volums de les rondaies (tom I, Tip. Sanjuan, 1896; tom II, Ciutat de Mallorca, Tip. Sanjuan, 1897; tom III, Ciutat de Mallorca, Tip. Sanjuan, 1898), bé que més endavant, en la carta del 13 de novembre 1904, esmenta la recepció del quart volum, publicat aquell mateix any (tom IV, Ciutat de Mallorca, Tipogr. Sanjuan, 1904). Aquest aplec arribà en vida d'Alcover als dotze volums. Pòstumament F. de B. Moll completà l'aplec fins a arribar als vint-i-quatre volums.

12. En Jordi des Recó és el pseudònim amb què Alcover signava les seves contarelles i rondalles. Aquest pseudònim ja apareix en la rondalla Es jai de sa barraqueta, publicada el 1880 en el núm. 76 del setmanari L'Ignorancia.

13. Mot il·legible.

14. D'acord amb la iniciativa del bisbe Pere Joan Campins (Mallorca, 1859-1915) de dur a terme la reforma del Pla d'estudis del Seminari, Alcover rebé l'encàrrec d'impartir les classes de llengua i literatura mallorquines. Per bé que Rubió i Lluch agraeix la tramesa d'aquest Pla d'estudis (carta del 24 d'abril de 1899), entre els textos inèdits d'Alcover, no se n'ha trobat cap amb aquest nom. MOLL (Un home de combat (Mossèn Alcover) (Palma de Mallorca 1962), p. 312), en fer referència a les obres inèdites, esmenta en la seva bibliografia les "Lecciones de Historia de Mallorca [Per a la càtedra del Seminari]". Sortosament, s'han localitzat les "NOTES per les llissons de Llengua y Literatura Mallorquina que comens a donar per disposició del Illm. y Rdm. Bisbe de Mallorca, Dr. D. Pere Campins y Barceló en el Seminari Conciliar de Sant Pere d'aquesta Diocesis, jo Antoni M. Alcover, Pre, en aquest any del Senyor MDCCCXCVIII", incloses entre les pàgines d'un Aplech de cansons populars, també inèdit.

15. En resposta a la tramesa en la carta anterior del Pla d'estudis esmentat, Rubió i Lluch remet a Alcover el "Sumari ó Programa de Literatura espanyola" -Sumario de la Historia de la Literatura Española (Barcelona 1901). Quant a la redacció d'aquest programa, Rubió, en una carta dirigida a Estelrich, el 15 de novembre de 1900 (vegeu TORRES I GOST, op. cit., p. 393), comenta: "... estoy atareadíssimo con intercambio de asignatura (Lengua y Literatura española) en lugar de Lit.^aª General e idem, y mi clase monumental de un centenar de chiquillos. Para guiarles comencé redactando un programa y me va saliendo un sumario en el que estoy trabajando hace unos cuatro meses, con las limitaciones de tiempo que me impone el estado de mi vista". Més endavant, el 24 de març de 1901 (vegeu TORRES I GOST, op. cit., p. 394), afirma: "Por no saber a punto fijo tu domicilio no te he mandado aun, mi último escrito, que es un árido Sumario didáctico".

16. Es desconeix la identitat de l'alumne recomanat. Aquesta al·lusió es torna a trobar a la carta 10.

17. Les motivacions d'aquest viatge també es poden llegir a la carta que Rubió adreçà a Joan L. Estelrich el 26 de maig de 1903 (vegeu TORRES GOST, op. cit., p. 404): "En cuanto los haya terminado [fa referència als exàmens], haré lo que tú, tomaré el vapor y a Mallorca me voy escapado. Será esto después del 15 del entrante. […] A Mallorca voy com a mantenedor u hoste distingit, invitado por la Capella de Manacor, que lleva su galantería hasta pagarme el viaje y estancia en sa illa".

18. El 1895, mentre feia un viatge a Grècia, Rubió va patir un despreniment de retina a l'ull esquerre. Els mots que Rubió adreça a Estelrich en la carta del 20 d'agost de 1895 (vegeu B. TORRES GOST, op. cit. p. 364) fan referència també als seus problemes a la vista: "Cuatro días llevaba de dichosa navegación, cuando un desprendimiento de la retina del ojo izquierdo, el mejor que me quedaba, me dejó casi a oscuras. Ahora salen los oculistas con la advertencia de que la miopía acentuada evoluciona muchas veces en este fatal sentido". Les al·lusions als problemes visuals són freqüents a les cartes de Rubió i, com va ocórrer en l'epistolari que adreçà a Estelrich, en ocasions la seva esposa Pilar o els seus fills, especialment Jordi, fan de secretaris amanuenses.

19. Fa referència als actes de Manacor (vegeu nota 6). Posteriorment, Rubió i Lluch, acompanyat del seu fill Jordi, passà tres dies a Pollença, allotjat a la casa pairal de Miquel Costa i Llobera.

20. El 1903, Alcover publica les Questions de llengua y literatura catalana (Palma, Estampa Amengual y Muntaner, 1903. Separata de les pàgines 290-560 del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (d'ara endavant, BDLC), I), que consisteixen en una refutació detallada de les afirmacions que Ramon Menéndez Pidal havia fet en el seu article "Cataluña bilingüe", publicat a El Imparcial, el 15 de desembre de 1902, pel que fa a la posició del català en relació amb l'espanyol. Ramon Menéndez Pidal (1869-1968) sostenia que el català duia l'empremta castellanitzadora ja des del segle XIV. Aquesta empremta s'havia anat accentuant fins al punt d'identificar-se amb el castellà, amb el qual es vinculava per una relació de dependència. Les Questions, a més de la refutació d'aquestes tesis, representen un compendi sobre l'origen de les llengües romàniques i especialment del català i de les coincidències i divergències d'aquesta llengua respecte del castellà.

21. Una primera rèplica a les afirmacions de Menéndez Pidal la féu Jaume Massó i Torrents, amb diverses respostes ben documentades que aparegueren a La Veu de Catalunya el 6 de gener, el 29 de gener i el 16 de febrer de 1903, i que foren seguides, amb major contundència, per les Questions d'Alcover.

22. Rubió i Lluch no se'n sap estar de criticar-ne el to polèmic i la utilització d'un llenguatge excessivament popular que desmereix la sobrietat científica que hauria de posseir un treball d'aquestes característiques. Miquel Costa i Llobera en la carta que adreça a Joan L. Estelrich el 13 d'octubre de 1903 (vegeu TORRES i GOST, op. cit. , p. 167) reprodueix -amb una mica més de mordacitat-les mateixes crítiques: "La contestación de A. M. Alcover a Menéndez Pidal, más bien que tal constestación, es una obra expositiva a propósito de aquella polèmica. Hay allí mucha erudición, aunque parte de ella algo surannée. De todos modos es libro sólido que prueba mucho estudio. Lástima de forma trivial hartas veces y nada propia de la finura debida en un estudi serio literario! Lo chocarrero del estilo y la virulencia del lenguaje desvirtua, a mi juicio, el peso de las razones en ese trabajo de nuestro popularísimo Previsor".

23. La carta de resposta d'Alcover, datada el 6 de gener de 1904 (vegeu JULIÀ, op. cit. p. 59), justifica en certa manera el to bel·licós de les Questions a causa de la tipologia dels lectors a qui van adreçades: "Referent a lo que'm diu de la forma y to d'alguns trossos de les Questions vosté té raó en tesis en general; però donat el meu fi, que era fer lletgible y païble l'obra y que no caygués de les mans dels col·laboradors, que en general no son acadèmichs ni filólechs...".

24. L'article Dos mots no és cap altre que Dos mots sobre'l Diccionari de la llengua catalana de la Casa Salvat de Barcelona (BDLC, IV, ps. 337-397), on Alcover comenta el Diccionari de la llengua catalana. Nova edició enciclopèdica il·lustrada (Barcelona, Salvat i Comp.ª, S en C., editors: Carrer de Mallorca 220). Alcover en critica el títol que, pel fet d'incloure els termes 'nova edició', en pressuposa una altra d'antiga, la qual sembla que és inexistent. Pel que fa als objectius i als continguts de l'obra, el primer quadern no inclou cap explicació. Només hi ha un prospecte on s'indica que es tracta d'una nova edició del Diccionari Labernia -molt corregida i modificada. No explicita tampoc el nom dels autors. La tasca d'Alcover consisteix a comprovar les paraules que s'utilitzen a Mallorca i que no apareixen al Diccionari, és a dir, la mateixa tasca que havia desenvolupat temps enrere amb el Diccionari Aladern (BDLC, III, ps. 1-14). En aquest cas, hi incorpora una llista de les paraules, que comencen amb C, usades a Mallorca, o les que hi són però no amb l'accepció emprada a Mallorca, i que no es troben al Diccionari Salvat. Tanca aquesta exploració tot constatant que es tracta d'un diccionari incomplet, atès que "els autors del Diccionari Salvat han tengut a bé no posar-ne casi cap". Aquests comentaris i d'altres de caràcter lexicogràfic serveixen a Alcover per fer una referència indirecta als objectius que es proposa l'Obra del Diccionari.

25. Rubió al·ludeix a l'explosió del petard de dinamita que esclatà el 2 de febrer dins l'entrada de la casa del carrer d'En Serra, on vivia Alcover -vegeu MOLL, op. cit. , (1962, p. 123). Aquesta explosió, de la qual no es va arribar a conèixer l'autoria, sols va produir desperfectes a la paret, a la porta i a l'escala.

26. Les relacions personals entre Carner i Alcover segueixen la mateixa trajectòria esbossada en la introducció d'aquest epistolari. Vegeu, per a la transició entre l'admiració, l'amistat, el refredament de les relacions i el desamor final entre ambdós personatges, Joan JULIÀ I MUNÉ, Epistolari entre Josep Carner i A. M. Alcover, dins Epistolari de Josep Carner II, a cura d'Albert MANENT i Jaume MEDINA (Barcelona 1995), ps. 7-44.

27. La contribució ideològica de Schädel esdevingué fonamental per a les activitats lingüístiques i dialectals d'Alcover. Una repercussió immediata del mestratge de Bernhard Schädel fou l'organització del Congrés de la Llengua Catalana de 1906, que es basava en una primera idea d'Alcover de realitzar un congrés dedicat a la sintaxi. En un principi, estava previst que aquest Congrés tingués lloc a les darreries d'abril de 1906, però uns incidents de tipus polític en van retardar la celebració fins a l'octubre d'aquell any.
Rubió i Lluch, juntament amb Alcover, Jaume Massó i Torrents, Joaquim Cases-Carbó i Josep Pijoan, formà part de la comissió tècnica en l'organització del Congrés. Quant a la seva participació efectiva, en la carta del 20 setembre 1906 (vegeu JULIÀ, op. cit. , p. 97), Rubió i Lluch demana a Alcover el tema sobre el qual versarà el seu discurs d'apertura del Congrés, per tal de poder preparar el seu discurs d'inauguració -vegeu-ne el contingut a Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona 1908), p. 74. A més, Rubió i Lluch féu una comunicació titulada "La llengua catalana a Grecia" (Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Barcelona 1908), p. 235-248). Alcover respon, en la carta del 25 de setembre de 1906 (vegeu JULIÀ, op. cit. , p. 97), amb un to eloqüent i apassionat, que el seu discurs "serà sobre que l'amor que tenim a la llengua nostra no es odi a cap altra llengua, sino amor a la nostra, y perquè l'amam, la volem estudiar científicament posant en son estudi tota la nostra energia y tot el nostre entusiasme fins que hajem conseguit dotar-la d'un diccionari complet i d'una gramática que doni estudiades les grans questions que l'estructura interna del català inclou".

28. Abans d'aquesta targeta postal, Rubió i Lluch n'escriu una altra el 20 de setembre de 1906, reproduïda a JULIÀ, op. cit. , p. 97. Aquesta carta recull la creació, el 18 de juny de 1907, de l'Institut d'Estudis Catalans, per iniciativa d'Enric Prat de la Riba (1870-1917), president de la Diputació de Barcelona i promotor de treballs d'investigació científica del català. En un primer moment, l'Institut comptà amb vuit membres: Antoni Rubió i Lluch, que en fou el primer president, Guillem M. de Brocà, Jaume Massó i Torrents, Joaquim Miret i Sans, Josep Puig i Cadafalch, Pere Coromines, Miquel dels Sants Oliver i Josep Pijoan, que en fou el secretari.

29. Fou a partir d'una nova proposta de Schädel -vegeu "Relació sobre l'ensenyament dels Estipendiats de la Exma. Diputació Provincial de Barcelona a l'universitat de Halle - Any 1908-1909", de B. Schädel, segons el Memorandum sobre la necessitat d'una promoció de la filología nacional catalana y els medis ab que's pot obtenir y el fruyt qu'en surtirà, també de Schädel (BDLC, IV, ps. 398-402)- que Alcover va promoure la creació d'unes beques de la Diputació de Barcelona, l'octubre de 1908, amb la finalitat que els beneficiaris (Pere Barnils, Antoni Griera i Manuel de Montoliu) estudiessin filologia a la Friedrichs Universität de la ciutat alemanya de Halle an der Saale i rebessin una formació completa sobre les metodologies filològiques i lingüístiques del moment per tal que poguessin col·laborar, un cop ensinistrats, en les tasques de l'Institut. Vegeu el BDLC (IV, p. 128-129) en relació amb els exàmens que havien de superar els aspirants.

30. Per a un treball més complet relacionat amb els estipendiats, vegeu Joan JULIÀ I MUNÉ, Mossèn Antoni M. Alcover i l'Obra del Diccionari a la llum dels epistolaris de Barnils, Griera i Montoliu (Tarragona 1986).

31. Aquesta societat, amb seu a Brussel·les, va ser fundada el 1908 per Schädel i Saroïhandy, juntament amb Guilliéron i altres dialectòlegs, per estudiar-hi els dialectes romànics. Alcover mateix en comenta els objectius: "L'idea es d'aplegar la gent que's consagra a n-aquests estudis a Itália, Castella, Portugal, Catalunya, France y demés terres neollatines. (…) Mos han convidats a formar part d'aquesta Societat, perque volen que Catalunya hi estiga representada" (BDLC, III, p. 382). La finalitat és, doncs, "assegurar a tots els dialectes de les llengues neollatines el lloch important que'ls-e pertoca dins les investigacions de la llingüística románica, dins la ciència filològica universal" (BDLC, III, ps. 394-398). Les activitats d'aquesta societat, en forma de publicacions de la "Revue de Dialectologie Romane" i del seu annex "Bulletin de Dialectologie Romane", es perllongaren fins a la Primera Guerra Mundial.

32. Una resposta de les mateixes característiques es troba en la carta que Alcover adreçà a Schädel el 12 de desembre de 1907 (vegeu JULIÀ, op. cit. ps. 113-114): "Rubió i Lluch m'escriu que la seva situació al país no li permet pertànyer a la Societat de Dialectologia".

33. Fa al·lusió a la carta núm. 3 de l'epistolari de Jordi Rubió i Balaguer.

34. Emili Vallés, que havia format part, juntament amb Joan Rubió i Bellver i Jaume Algarra i Postius, de la comissió administrativa del Congrés, fou el curador del volum de les actes.

35. Sembla que la publicació de les actes del Congrés -com suggereixen aquesta carta i les cartes del 7 de desembre i del 11 de desembre de 1907 de Rubió i Lluch- experimentà un cert retard i el projecte d'edició patí certs conflictes interns. El BDLC conté diverses referències de la publicació del llibre del Congrés. En particular, l'11 de febrer de 1908, Alcover (BDLC, IV, p. 33) dóna notícia de la publicació d'aquest volum i en justifica el retard: "Anam a ca-l'impressor del tom del Congrés. Ja hi ha més de docentes planes tirades. Fins ara no hi havien poguda fer gayre via, per dos motius: a) perque diferents autors de la secció filològica-històrica, qu'es la qua va devant, no havien enviats llurs treballs, per més que'ls ho havien demanat, y a poch a poch han anat enviantlos; b) hi ha alguns estudis, prou llarchs, de fonètica, que posen un sens fi de signes fonètichs especials, més de vuytanta, y ha calgut fer fondre aquests signes a cases d'Alemánia, y axò ha duyt un gran destorb. Ara ja té l'impremta dits signes, gràcies a Deu, y l'impressió va com un cavall a n-el cos". Més endavant, el mes d'agost de 1908 (BDLC, IV, p. 120), Alcover comunica la publicació del volum del Congrés i en el núm. 9 (desembre 1908-març 1909) (BDLC, IV, ps. 169-174), Bernhard Schädel en féu la ressenya.

36. Aquesta nota breu no està inclosa en l'inventari epistolar que presenta JULIÀ (op. cit., p. 39-40) en relació amb les cartes que Rubió i Lluch va adreçar a Alcover.

37. En aquest epistolari s'inclouen també cartes de tipus institucional signades per Rubió i Lluch com a president de l'Institut d'Estudis Catalans i com a president de la Secció Històrico-Arqueològica. JULIÀ reprodueix la carta que signen Rubió i Lluch i Josep Pijoan el 28 d'agost de 1908 (JULIÀ, op. cit., p. 127) i, posteriorment, la que remet Rubió i Lluch el 27 d'abril de 1911 (JULIÀ, op. cit., p. 207). En aquesta darrera carta es comunica a Alcover la decisió d'ampliar l'Institut, segons acords de la Diputació, presos en la sessió publica ordinària del dia 28 de març de 1911: "S'amplia l'Institut d'Estudis Catalans ab dues seccions, l'una Filologica ó de Filologia Catalana y l'altra de Ciencies, dedicada á la investigació de les ciencies matemátiques, fisico-quimiques y biologiques".Quant als membres que les compondrien, "se designa pera la Secció de Filologia Catalana als Srs: D. Joan Maragall, D. Pompeu Fabra, Dr. D. Antoni Alcover, Mossen Frederich Clascar, Dr. D. Lluis Segalà, D. Angel Guimerá y D. Joseph Carner; y pera la secció de ciencies als Srs. D. Miquel A. Fargas, D. August Pi y Sunyer, D. Esteve Terradas, D. Ramon Turró, D. Pere Coromines (que passará á n'aquesta secció deixant de formar part de l'historico-arqueologica à que fins ara havia pertenescut), D. Joseph Maria Bofill y D. Eugeni D'Ors".

38. Text mecanografiat.

39. Vegeu, en relació amb aquest intercanvi, la carta núm. 6 de l'epistolari Rubió i Balaguer.

40. Ratllat: Palma de Mallorca.

41. L'historiador i assagista menorquí Josep M. Quadrado (1819-1896) va ser ben conegut per les seves campanyes a favor de la unitat religiosa. Tot i que Quadrado i Alcover van travessar un període de gairebé deu anys marcat per unes relacions gèlides arran de les extremades posicions integristes d'Alcover, el manacorí, que sentia, de fet, una gran admiració per l'historiador, contribuí a la celebració del centenari del seu naixement amb un llibre titulat D. Juseph Mª Quadrado: sa vida i ses obres (Ciutat de Mallorca, Estampa Amengual i Muntaner, 1919) -vegeu MOLL, op. cit., p. 213-214. Uns anys enrere, Alcover havia redactat l'estudi D. Joseph María Quadrado com apologista de la fe catòlica al Congrés d'Apologètica que es presentà a Vic, amb motiu del centenari del naixement de Jaume Balmes ("Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana", XIV (1912-13), XV (1914-15), XVI (1916)). A més de les obres esmentades, Alcover publicà altres escrits sobre la vida i les obres de Quadrado, com ara Algo sobre la biografía y la bibliografía de Don José María Quadrado, "Revista de Archivos, Bibliotecas i Museos", (Madrid 1920), 35 p., Quadrado, continuador del Discurso de Bossuet sobre la Historia Universal, "Sociedad Española de Escursiones; Homenaje a D. José María Quadrado", (Madrid 1919), ps. 59-70, Quadrado, historiador, dins l'opuscle "Homenaje a la gloriosa memoria del polígrafo D. José María Quadrado en el primer centenario de su natalicio, tributado por la intelectualidad mallorquina día 23 de noviembre de 1919", ps. 15-22.

42. Per raó de la multiplicitat de temes que tracta, és lògic que Rubió i Lluch compari el Bolletí amb el Grundriss; és a dir, amb l'obra enciclopèdica Grundriss der romanischen Philologie, de Gustav Gröber, la segona edició de la qual contenia el treball Das Katalanische, publicat per A. Morel-Fatio i J. J. Saroïhandy, que Alcover comentà a l'article Una mica de dialectologia catalana (BDLC, IV, ps. 194-303).

43. Una relació general -sense entrar en el detall exhaustiu- de les múltiples eixides filològiques que emprengué Alcover es pot trobar en les pàgines 73-76 del volum XIII del BDLC. Vegeu una descripció més completa de les eixides a Maria Pilar Perea, Els dietaris de les eixides filològiques mossèn Alcover, Manacor: Quaderns de Sa Torre, 2001.

44. Pel que fa a l'eixida de l'octubre de 1913, tot i que per la datació sembla fer referència al tercer i darrer viatge d'Alcover a l'estranger, recollit al "Dietari de l'eixida d'enguany a França i altres nacions per lo que's refereix a la filologia romanista" (BDLC, VII, ps. 309-356), que tingué lloc des del 21 d'abril fins al 30 de 1913, el fet que esmenti la seva publicació a "L'Aurora" (vegeu-ne també la referència al BDLC (VI, p. 204)), dóna compte del viatge que tingué lloc a França, Anglaterra, Bèlgica, Alemanya i Suïssa, de 15 d'abril al 22 de juny de 1912. Mentre que el dietari de l'eixida de 1913 apareix editat íntegrament al BDLC, el dietari de l'eixida de 1912 es va publicar sencer a "La Aurora" (del 27 d'abril fins al 27 de juliol de 1912). En el volum VII del BDLC se'n va consignar solament un resum relacionat especialment amb aspectes lingüístics.

45. El primer número del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana va aparèixer el 1901, un any després de la Lletra de Convit. Aquesta revista s'erigí en òrgan difusor de les eixides dialectals d'Alcover, del desenvolupament dels seus estudis, de les instruccions als col·laboradors que intervenien en l'Obra del Diccionari, de les ressenyes dels llibres relacionats poc o molt amb la llengua catalana i, en definitiva, esdevingué la revista de divulgació per excel·lència -seguint l'ideari de Schädel (1878-1926) recollit en una carta de l'11 d'octubre de 1905 (vegeu JULIÀ, op. cit. ps. 79-83)- que tenia la finalitat de donar a conèixer al gran públic la llengua catalana i de fer-hi propaganda en relació amb l'Obra del Diccionari i de la gramàtica que Alcover es proposava de publicar.

46. Text mecanografiat.

47. Fragment manuscrit.

48. La carta que Rubió adreça a Estelrich l'11 de novembre de 1913 (TORRES GOST, op. cit., p. 439) completa aquesta informació: "La suscripción que vamos a inaugurar aqui para el monum. de M. P. es la tercera a que me toca contribuir. Tenemos actualmente dos suscripciones M. P. (Universidad y Santander), una a Verdaguer, otra a Cardenal Cassaña, otra a Cervantes, id a Maragall, etc.". No es coneix directament la contribució d'Alcover a aquesta subscripció, però hi trobem un comentari en una carta de Rubió i Lluch a Estelrich, del 3 de gener de 1914 (TORRES GOST, op. cit. , ps. 443-444): "Me sembla haver-te dit mes d'una vegada, que havia rebudes les teves 25 ptes. pera'l monument. Mossen A. se'n va desenpellegar tot seguit".

49. Al·ludeix a Josep Miralles i Sbert (1860-1947), que esdevingué canonge-arxiver de la Seu de Mallorca, i més endavant bisbe de Lleida i de Barcelona i arquebisbe-bisbe de Mallorca.

50. El canonge i historiador Mateu Rotger (1862-1916) fou l'autor, entre altres obres, d'una Història de Pollensa en tres volums (1879-1906).

51. En efecte, el BDLC (VII, ps. 309-356), a través del "DIETARI de l'Eixida d'enguany a França i altres nacions per lo que's refereix a la filología romanista", es fa ressò d'aquesta eixida a l'estranger. Prèviament, el BDLC I (I, ps. 50-52) reprodueix la carta que Ramon Clavellet adreçà a Alcover el 28 de febrer de 1902. Molt més endavant, el BDLC (XIII, ps. 257-272) inclou l'article "Folk-lore alguerès replegat d'Antoni Ciuffo".

52. Per a les relacions epistolars entre Palomba i Alcover, vegeu Maria Pilar PEREA, Cartes de Ramon Clavellet, Joan Palomba i Joan Pais a Antoni M. Alcover, "Revista de l'Alguer" X, 1999, ps. 119-167.

53. Les cartes que Rubió dirigeix a Estelrich són més explícites quant als problemes de salut que afecten tant Rubió com la seva família. En la carta de l'1 de març de 1915 (TORRES GOST, op. cit. , ps. 448-449), Rubió comenta: "Mi muslo magullado me molesta todavía, pero merced a un aparato ortopédico, o cosa así, muy molesto, puedo hacer algunos pinitos". Més endavant, en la carta del 13 de març de 1915 (TORRES GOST, op. cit. , ps. 449-450), indica: "Aquí me tienes de nuevo pasando en cama la mañana, y la tarde tendido en una chaise longue, excepto un par de horas, que dedico al trabajo". I, encara, en la carta del 8 de maig de 1915 (TORRES GOST, op. cit. , ps. 450-451), Rubió escriu: "Terrible fue de veras para mí la salida y la entrada de año. Tú me visitaste en una de las épocas más negras de mi vida, y sin embargo yo ignoraba aun entonces, que mi triste tropiezo, había de tener tan largas consecuencias. Contaba el médico que para allá el 9 de Marzo, estaría en disposición de salir para Madrid, y ya viste por mi última postal, como se desvanecieron mis ilusiones. Para entrenarme, como ahora suele decirse, me vine aquí unos días para visitar a los dos convalescientes, y el corto viajecito en auto y ferrocarril, dio tan malos resultados, que el médico, al notar la inflamación del muslo magullado, me ordenó de nuevo el más absoluto reposo".

54. El 1915, Alcover havia sofert dues malalties de caràcter infecciós, una a la primavera i una altra a la tardor, que F. de B. MOLL a Un home de combat (Mossèn Alcover) (Palma 1962), p. 265, relaciona amb el traspàs del bisbe Campins, gran amic del canonge manacorí. Més endavant, el 30 d'octubre de 1915, Costa i Llobera (vegeu M. COSTA I LLOBERA, Miquel, Correspondència de Mossèn Miquel Costa i Llobera prev., amb el doctor Antoni Rubió i Lluch 1876-1922, extret d'"Analecta Sacra Tarraconensia" I (192?), s'adreçava a Rubió i Lluc en els termes següents: "Els nostre Vicari Capitular Dr. Alcover té una convalescencia no gens franca: està molt decaigut i fà tèmer que no's posi bé del tot". Les cartes que Rubió adreçà a Miquel Costa foren publicades per Ignasi Casanovas a "Analecta Sacra Tarraconensia". Joan Rosselló publicà les seves al "Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana" (1923-1924). El 1947 els dos epistolaris s'editaren en les Obres completes (Selecta).

55. Vegeu la breu necrològica que li dedica Alcover al BDLC, X, p. 377.

56. Novament, la carta del 8 de maig de 1915 (TORRES GOST, op. cit. , p. 451), dirigida a Estelrich, complementa aquesta informació: "Del último atropello he salido triunfante sobre Horacio y Heine. Ahora sí que puedo decir que casi me sé de memoria al cisne de Venusa, y que hasta he querido seguir su vuelo con mi materna lengua".

57. No s'inclou en l'epistolari de l'IEC a A. M. Alcover que presenta JULIÀ, op. cit., p. 47-48.

58. Carta mecanografiada.

59. Abans d'aquesta carta, Rubió remet a Alcover una targeta postal i 4 cartes, reproduïdes a Julià: el 21 de desembre de 1915 (JULIÀ, op. cit. , ps. 289-290), el 25 de juny de 1917 (JULIÀ, op. cit. , ps. 294-295), el 9 de setembre de 1917 (JULIÀ, op. cit. , ps. 296-297), el 18 de setembre de 1917 (JULIÀ, op. cit. , ps. 303-304), l'1 de febrer de 1918 (JULIÀ, op. cit. , ps. 313-315) i el 12 d'octubre de 1918 (JULIÀ, op. cit. , ps. 326-328). Aquestes cartes congreguen tota la problemàtica que sorgí en el si de l'Institut, especialment entre Fabra, Carner i Clascar, d'una banda, i Alcover, d'una altra, que es materialitzaren per mà d'Alcover en la publicació dels cinc furibunds manifests en el BDLC, les pàgines dels quals recullen les relacions problemàtiques entre alguns membres de l'Institut i les dissensions internes en el marc de la Secció Filològica. Abracen, doncs, els conflictes que havien sorgit en relació amb els antics estipendiats (Barnils, Montoliu i Griera), l'Obra del Diccionari, l'Atlas Lingüístic encomanat a Griera o les qüestions ortogràfiques També inclouen informacions relacionades tant amb la dimissió d'Alcover com a president de la Secció Filològica com amb la dimissió del mateix Rubió com a president de l'Institut i com a president de la Secció Històrico-Arqueològica.

60. La targeta postal que Rubió i Lluch adreça a Alcover abans de la que tanca definitivament l'epistolari està datada el 18 de juny de 1921 (reproduïda a JULIÀ, op. cit., ps. 354-355), la qual cosa reflecteix un prolongat i significatiu silenci epistolar. En aquest penúltim contacte epistolar Rubió agraeix les felicitacions que Alcover li fa arribar per raó de la seva onomàstica i li comunica, entre altres fets, la visita que li havia fet Schädel. Els continguts, encara que formals, estan encapçalats i tancats per les fórmules de cortesia habituals -"benvolgut amich" i "afectíssim amich seu". I aquests tractaments i la seva típica ingenuïtat fan suposar a Alcover -malgré tout- l'amistat de Rubió i Lluch, com ho manifesten les paraules incloses en la carta que li adreça el 30 de juny de 1920 (vegeu JULIÀ, op. cit. , ps 341-342): "vostè ès dels que son mantenguts ferms en la amistat en mitx de la turbonada desfeta contra mi i de la qual tan gloriosament i esplendidament he triumfat [...] ¡Si vostè ès dels poquíssims que continuu tenint come amics vers!". Aquests mots, que reflecteixen les nombroses desercions -de caràcter progressiu- de companys i amics arran del trencament de les relacions amb l'Institut i dels continuats esclats d'artilleria que encara anaven disparant els diversos manifestos, reflecteixen també una realitat distorsionada.
Si aquest silenci epistolar podia ser atribuïble als excessos de feina, a les malalties i a les defuncions que afectaren especialment Rubió i Lluch en aquest període -vegeu TORRES GOST, op. cit. ps. 504-505- dos testimonis indirectes confirmen que el distanciament d'Alcover és conscient i voluntari. Un primer testimoni de l'actitud negativa que Rubió i Lluch té envers Alcover l'aporta JULIÀ, op. cit. p. 255, n. 1, que recull el text d'un escrit que apareix en un marge de la pàg. 307 del núm. de maig-octubre de 1924 del BDLC (XIII, p. 5), i que resulta prou aclaridor dels sentiments reals que Rubió i Lluch, especialment, en els darrers anys, professava a Alcover: "Vaig deixar la suscripció d'aquest Bolletí tabernari després del n. d'aquest any 1924, cansat i fastiguejat de llenguatge insolent y indecent del desditxat prevere Mossen Alcover. Per mostra y vergonya de l'autor queden arxivades aquestes pàgines, que no son encara les més desvergonyides. Les més indignes les he guardades en la carpeta de la correspondència de Mossen Costa, per tractar-se en elles de l'edició pòstuma de les obres d'aquest enyorat amich meu y sant sacerdot".
El segon testimoni, extret de la carta del 29 de juliol de 1921 que Rubió i Lluch adreça a Estelrich (vegeu TORRES GOST, op. cit. , ps. 515-517), justifica el refredament a dues motivacions. La primera fa referència a la protecció que el Rei va concedir a Alcover per continuar l'Obra del Diccionari, l'obtenció de la qual va ser narrat amb tots els ets i uts al tercer manifest, "Triumf colossal de l'Obra del Diccionari contra l'Institut d'Estudis Catalans i la Lliga Regionalista amb En Puig i Cadafalch per cap i en Cambó per còmplice" (BDLC, X, 381-508). Els mots de Rubió i Lluch, tot i declarar-se obertament monàrquic, no poden ser més reprovadors: "Soy un modesto monàrquico, que me he limitado a besarle respectuosamente la mano cuando le he encontrado al paso, y que Dios nos lo conserve muchos años! El único acto de su reinado que me permito censurar, y que deploro com toda el alma, es la protección concedida a Mossen Alcover. Me parece que en el fondo tu y yo hemos de estar conformes en este punto, aunque yo tenga motivos más especiales que tú, y no de índole personal, para que me vaya la cosa más al alma. Con Rosselló si, que estamos en todo de acuerdo. Por este motivo me he acabado de distanciar de dicho Mossen, espiritualmente lo estuve siempre, y aunque sin nombrarme me ha puesto brutalmente en la picota, dalt del Butlletí". La segona motivació s'extreu dels darrers mots d'aquesta citació, que fan referència a les al·lusions que Alcover féu de Rubió i Lluch en les pàgines del Bolletí. Alcover va esmentar diverses vegades -sempre positivament- les contribucions de Rubió i Lluch i de Rubió i Balaguer a l'Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans. És cert que hi ha al·lusions indirectes als membres de l'Institut en els diversos manifests, però són injustos els mots de Rubió "me ha puesto brutalmente en la picota, dalt del Butlletí".
Més endavant, el 1924, en el període de silenci epistolar, Alcover publica un capítol de càrrecs contra els seus contraris, una mena de manifest, "A tots els amadors de la llengua catalana", que recull l'apartat "Atentat feroig contra el Dr. Rubió i Lluch (BDLC, XIII, ps. 204-206), que, amb una voluntat vindicativa, explicita les injustícies que foren comeses contra Rubió. Es desconeix la reacció de Rubió i Lluch en llegir aquest text, que s'ajusta ben bé a la veritat -encara que sigui la veritat des de la perspectiva d'Alcover-, i que té una bona part de fonament en les diverses cartes que Rubió i Lluch li envià. De fet, la data de publicació pot correspondre al moment en què Rubió i Lluch es va donar de baixa del Bolletí.

61. La targeta postal que escriu Rubió i Lluch el 15 d'octubre de 1929, en resposta a una carta d'Alcover del 24 de setembre d'aquell mateix any, clou definitivament la relació epistolar que s'ha presentat al llarg d'aquestes pàgines. La carta d'Alcover és una carta de condol per raó de la mort de la dona de Rubió i Lluch, i sembla que es tracta, en definitiva, d'un acte d'aproximació, que Alcover havia iniciat amb fortuna variable a partir de la seva reconciliació amb Fabra el 1926. Rubió i Lluch respon la seva missiva amb un to d'agraïment, però també de formalitat.

62. Vegeu la carta núm. 10 de l'epistolari Rubió i Lluch en relació amb la Societat de Dialectologia.

63. Com indica JULIÀ, op. cit. , p. 131, la inicial P. fa referència a Josep Pijoan i Soteras (Barcelona, 1881 - Lausana, 1963), que va ser secretari de la Comissió tècnica del Congrés de 1906 i en aquell moment era secretari de l'Institut.

64. Aquesta targeta postal no s'inclou en la relació de les cartes de l'IEC a Alcover que presenta JULIÀ, op. cit. , ps. 47-48. Prèviament a aquesta targeta postal, Rubió i Balaguer en remet dues més: la del 12 de setembre de 1908 i la del 22 de setembre de 1908, reproduïdes, respectivament, a JULIÀ, op. cit. , p. 128, i a JULIÀ, op. cit. , p. 129.

65. Mateu Obrador (1852-1909) va passar l'estiu de 1908 prop de tres mesos a Munic, pensionat de l'IEC -vegeu BDLC (IV, p. 136)-, per reproduir fotogràficament l'exemplar del Blanquerna que hi havia a la Biblioteca Nacional, i per fer una relació de tots els còdexs catalans que s'hi guardaven. Vegeu també la ressenya de la tasca filològica d'Obrador a Munic al BDLC (IV, ps. 136-139).

66. Carta mecanografiada. No s'inclou en la relació de l'epistolari de l'IEC a Alcover que presenta JULIÀ, op. cit. , ps. 47-48.

67. En el marge superior pot llegir-se, en lletra d'Alcover, Griera.

68. Per la data de la carta sembla que encara no havia estat efectuat el pagament. En efecte, davant un retard important en el pagament de Barnils, Alcover, juntament amb Manuel de Montoliu -vegeu la carta que Barnils dirigeix a Alcover el 23 de novembre de 1911-, recorden a Carner, secretari i tresorer de l'Institut, que calia trametre a París el pagament corresponent.

69. Abans d'aquesta targeta postal, Rubió i Balaguer remet a Alcover dues targetes datades el 13 de gener de 1912 i l'11 de maig de 1915, reproduïdes, respectivament a JULIÀ, op. cit. , p. 215 i p. 280.

70. Sembla, seguint JULIÀ, op. cit. , p. 42, que la targeta postal es pot datar el 14 de gener de 1916.

71. En lletra d'Alcover: G. Frisoni, Grammatica, esercizi pratici e Dizionario della lingua catalana. Milano, 1912. Bulletin Sociéte Dialect. Romane. T. V (1913, p. 47).

72. Ramon d'Alòs-Moner i de Dou (Barcelona, 1885-1939), deixeble d'Antoni Rubió -vegeu la carta de Rubió a Estelrich del 5 de gener de 1912 (TORRES GOST, op. cit. , ps. 422-423), va acompanyar-lo a Itàlia i a Grècia l'any 1909. El 1907 fou secretari-redactor de l'Institut d'Estudis Catalans i després d'una estada a Roma fou nomenat adjunt de la Biblioteca de Catalunya. El 1918 succeí Eugeni d'Ors com a secretari general de l'IEC.