Journal of Catalan Studies/Revista Internacional de Catalanisme

[Index / ndex]

La finalitat de la repressió franquista: Manlleu i Santa Eugènia de Berga (1931-1945)
Federico Vázquez Osuna
Centre d'Estudis Històrics Internacional. Universitat de Barcelona


Per analitzar els objectius de la repressió franquista a l'àmbit local, ens centrarem en les poblacions de Manlleu i Santa Eugènia de Berga, ambdues a la comarca d'Osona, Catalunya, molt diferents entre si en el període 1931-1945, tot i estar situades una de l'altra a pocs quilòmetres. Manlleu és una localitat industrialitzada amb una burgesia molt consolidada i emprenedora, representada per unes nissagues que s'estendran durant els s. XIX i XX, les quals detindran l'hegemonia social i econòmica local durant aquest període (1). També existeix una classe agrària benestant, amb menys protagonisme que la industrial. A l'inrevés, la misèria caracteritzarà el proletariat obrer a l'etapa contemporània, el qual s'organitzarà en els sindicats de classe per reivindicar millores econòmiques i socials. La història contemporània de Manlleu és molt conflictiva per la gran acumulació de capital de la burgesia i la pobresa dels obrers. Mentre que Santa Eugènia de Berga és bàsicament agrícola, amb uns terratinents residents a Vic o Barcelona, que tenien arrendada la seva terra. A primer cop de vista, Santa Eugènia de Berga pot semblar un poble sense problemàtiques socials, però això no és així. La pobresa del proletariat agrícola, jornalers, sense possibilitat d'accedir a la terra, per una banda, i les dures condicions d'arrendament als masovers, per l'altra, conduiran a uns grans enfrontaments socials, molt soterrats fins a l'esclat de la guerra civil.

La repressió franquista serà molt més intensa allí on els conflictes socials van ser més aguts, el sindicalisme socialista o anarquista va arrelar o el Front Popular va triomfar a les eleccions de febrer de 1936. El franquisme emprarà l'extermini per "resoldre" els conflictes socials i econòmics per mitjà de l'afusellament, la tortura i el terror dels seus adversaris polítics i socials, els republicans (2) també denominats rojos, que havien qüestionat el tipus de relacions econòmiques en la indústria i el camp. La repressió es va dirigir contra republicans eminents, símbols d'una societat i d'un model d'Estat,(3) que van assolir grans responsabilitats polítiques i sindicals, però aquests són una minoria en les dades totals dels represaliats, potser perquè molts es trobaven a l'exili. Les veritables víctimes de la repressió són els obrers i els jornalers, els més pobres en aquella Espanya de la postguerra. Per això, la repressió "Es el reflejo en definitiva, de una represión de clase, desde arriba hacia abajo, acompañada y reforzada por la persecución política (...), aunque las rencillas personales y familiares, o las divisiones religiosas, nacionalistas o lingüísticas, obliguen a desechar las imágenes más convencionales que sobre los conflictos entre clases ha propagado la literatura militante." (4) Si analitzem la repressió franquista de moltes zones d'Andalusia i les comparem amb d'altres de Catalunya hi ha un tret en comú, essencial, l'anihilació de tothom que s'havia oposat o havia qüestionat el tipus de producció i el poder de les classes socials hegemòniques que havien configurat l'Espanya de la Restauració (1876-1923).

Quan es preparava el cop d'estat del 18 de juliol de 1936, que en no triomfar arreu donaria pas a una guerra civil, el general Mola ja havia advertit que "la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado." També va manifestar que "El Movimiento ha de ser de una gran violencia (...) Hay que sembrar el terror (...) eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros." (5) Aquestes afirmacions anunciaven el que seria la repressió franquista: l'anihilació, l'extermini de tothom que no pensés com el colpistes. I allò que és més important: entre els colpistes i tots aquells que els van secundar, després vencedors de la guerra i creadors d'un Estat, ningú s'oposà o qüestionà la ferotge repressió pública contra la població republicana, perdedora d'un tipus de societat, d'un Estat i d'una guerra. (6) El règim franquista va néixer amb la implantació del terror i l'horror, amb els quals esgotarà els seus dies, el 1975.

Per aprofundir en la incidència de la repressió franquista a Manlleu i Santa Eugènia de Berga, primer ens aproximarem a la repressió en termes generals arreu de l'Estat. Després intentarem conèixer la història contemporània de les dues localitats el primer terç del s. XX i durant la guerra civil, essencials per comprendre l'abast de la repressió. Finalment, ens endinsarem en la materialització de la repressió.

1. La Repressió franquista

La proclamació de II República el 1931 va significar la instauració d'un règim liberal dels més progressistes del moment. La Constitució reconeixia els drets polítics i cívics més avançats, a més establia l'organització de l'Estat per mitjà de regions autònomes. El 1932 les Corts aprovaven l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Tot i això, entre 1931-1936 va existir un enfrontament permanent entre les forces progressistes, acompanyades d'algunes dretanes que acataven la República, i les d'extremadreta que no la reconeixien i que pretenien enderrocar-la, tot introduint un règim de força, semblant als règims autoritaris de molts països d'Europa dels anys trenta. A tot això, gran part del moviment anarquista com alguns sectors socialistes s'oposaran a la República per titllar-la de burgesa, contrària a la classe obrera. La República haurà de controlar els extremismes d'esquerres i de dretes per mantenir-se, en un altre cas uns o altres l'ensorrarien, com així va ser.

El cop d'estat del 19 de juliol, perpetrat per una part majoritària de l'exèrcit, els falangistes, els tradicionalistes i una minoria social, no pretenia altra cosa que arrabassar el poder polític al Front Popular, Front d'Esquerres a Catalunya, que l'ostentava democràticament des de les eleccions de febrer del 1936. Els colpistes s'oposaven al Govern, però també a la nova organització política de l'Estat que havia introduït la República, a la tènue reforma agrària, a les noves regulacions laborals... Durant el període republicà, l'aparell productiu va estar en mans de les forces reaccionàries, mentre que el polític el detindrà major temps la classe política republicana, una contradicció insalvable que es pretendrà resoldre amb el cop d'estat.

Els colpistes no preveien la possibilitat que el seu acte es traduís en una guerra civil, tampoc pensaven crear un nou Estat. El fracàs del cop d'estat va conduir a l'ensorrament de l'Estat i del poder públic i en l'inici de la guerra civil que duraria prop de tres anys. Entre juliol i octubre de 1936 a Catalunya, com a la resta de la República on el cop d'estat va fracassar, és molt difícil de veure l'Estat, per una raó: l'exèrcit s'havia desintegrat després d'ésser vençuts els colpistes per les forces de seguretat de la Generalitat i les centrals sindicals, bàsicament la CNT. Ràpidament, esclatà la revolució i les forces de seguretat que s'havien mantingut fidels a la República es van contagiar de l'ambient revolucionari. A tot això s'afegeix que van obrir-se les presons. La Generalitat, el govern de Catalunya, va quedar en un segon pla: el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, creat després del 19 de juliol per les formacions polítiques contràries al cop d'estat, on predominaran els anarquistes, es constituirà en l'autèntic poder de Catalunya.

Ben aviat va començar el terror on es va assassinar indiscriminadament tothom que podia simpatitzar amb els rebels: dretans, sacerdots, religiosos, industrials... Molts van aprofitar els moment de confusió per saldar "vells comptes", altres simplement van estendre la criminalitat. Pel que fa a l'Estat, la repressió a la zona republicana no deuria superar les 50.000 víctimes. A Catalunya, entre juliol de 1936 i febrer de 1939, va haver-hi una repressió que n'ocasionà 8.000, de les quals 2.000 eren religiosos. Els assassins actuaven lliurement, tot i la invocació massa sovint d'unes sigles o d'uns ideals, per aconseguir uns objectius personals, ja fossin econòmics, socials o de bescanvi de serveis amb uns altres que actuaven d'igual forma. Tot i que el franquisme va responsabilitzar les organitzacions d'esquerres i els anarquistes en la implantació d'aquest terror, res és segur. Molts militants hi van participar, però no hi ha constància de la implicació dels òrgans centrals de les organitzacions del Front Popular i sindicats afins en la planificació i l'execució de la criminalitat. (7)

El terror que va implantar-se a la zona republicana és fruit del cop d'estat que va deixar la República sense forces d'ordre públic ni d'exèrcit que vetllessin per la seguretat. Els franquistes aprofitaran molt astutament aquests assassinats per desprestigiar la República internament i internacional. Des del mateix moment del cop d'estat, la nova autoritat rebel anihilarà tothom que s'havia oposat o podia fer-lo al seu acte il·legítim. Mentre les autoritats republicanes van intentar aturar per tots els mitjans la criminalitat, les autoritats rebels animaven els militars, els falangistes, els tradicionalistes i els particulars a implantar el terror. Els "passejos" i les execucions arbitràries va ser una realitat emparada per les autoritats.

La violència pública a l'Estat franquista fou un fet consubstancial des que es va produir el cop d'Estat fins al seu acabament. El mateix Hitler va assegurar que el general Franco tenia un corazón duro. També Himmler, el reichfürer de la SS, es va sorprendre de la magnitud de la repressió quan va visitar Espanya el 1940. (8) El franquisme legitimarà la repressió per mitjà dels assassinats que s'havien comès a la zona lleial. La violència pública va ser l'eix que va permetre el franquisme de mantenir-se en el poder durant prop de quaranta anys: la implicació en la repressió de tots els jerarques, des dels més grans als més petits, donaria cohesió al grup, i cap d'ells s'oposaria al dictador pel fet d'haver-se tacat les mans de sang, d'altra forma se'ls podria exigir responsabilitats. Però, al rerafons de la repressió hi havia unes altres motivacions, molt més profundes. Per mitjà de l'anihilació dels republicans, en primer lloc, s'intentava comunicar a la població que qualsevol tipus d'oposició es castigaria molt durament, com així va ser durant prop de quaranta anys. En segon lloc, s'intentava desembarassar-se del personal més ben format políticament i sindical que en el últims decennis havia participat més activament en els conflictes socials, a fi que no reactivés una nova oposició i transmetés la seva experiència.

El ban de guerra del 28 de juliol de 1936 de les autoritats rebels estarà vigent fins al 1948, atribuint a la justícia militar el coneixement dels "delictes" d'oposició als colpistes. A la zona rebel, al principi de la guerra, el procediment sumaríssim es reservava per als militars d'alta graduació, però a mesura que passin el mesos, davant les protestes de mols països per les execucions indiscriminades, aquest tipus de judici es simplificarà, convertint-se en la peça fonamental per mitjà de la qual es durà a terme la repressió franquista, com ja veurem. La postguerra es caracteritza pel moment idoni per denunciar els republicans, ja fos per motivacions polítiques, religioses, socials o simplement personals. El règim franquista va posar a l'abast dels denunciants tota la seva maquinària repressiva.

Amb la mateixa intensitat que la jurisdicció militar van actuar els tribunals de responsabilitats polítiques. El 9 de febrer de 1939, quan l'Exèrcit rebel acabava de conquerir tot el territori català, el general Franco va promulgar la Ley de Responsabiliades Políticas. Per mitjà d'aquesta disposició no es pretenia altra cosa que fer-se amb els béns, el botí de guerra, de tots aquells que s'havien oposat al cop d'Estat. Si l'ambient repressiu no era suficient, el 10 de febrer de 1939 es va promulgar una disposició per depurar tot el funcionariat de l'Estat, molts dels quals van ser expulsats per ésser republicans. Però el règim encara podia anar molt més enllà. Així crearà el Tribunal para la Represión del Comunismo y la Masonería, per perseguir la maçoneria, els comunistes i els anarquistes. Amb els anys aquest tribunal perseguirà l'oposició al règim, més enllà dels fets que havia originat la guerra i la postguerra. El 1963 es convertirà en el Tribunal de Orden Público (TOP), l'òrgan que perseguirà una nova generació d'oposició a la dictadura.

Podem establir tres etapes, aproximatives, per descriure la repressió franquista. La primera la situarem entre 1936-1939, caracteritzada pels passejos, les execucions exemplars, les tortures i els empresonaments, sense l'obertura d'un procediment en molts casos, i amb l'objectiu de donar un escarment als opositors al cop d'estat. Una segona, situada entre 1939-1957, té per objectiu "liquidar" totes les responsabilitats polítiques contretes pel personal republicà durant la República i la guerra; posteriorment legitimada sota la persecució de l'internacionalisme comunista, més grat per als aliats, els guanyadors de la II Guerra Mundial. És la més intensa en l'horror, el temps, els espais i en el nombre de persones que afecta. Es perllongarà fins que els últims reductes d'oposició, els maquis, siguin anihilats. I per últim, la tercera, que situem entre 1957-1977 i que persegueix la nova oposició, majoritàriament ciutadans que no havien estat protagonistes durant la guerra, la institució que més la combatrà serà el TOP.

Les execucions perpetrades pel franquisme o pels seus afectes, al marge dels tribunals castrenses però en cap moment denunciades per les autoritats de la dictadura, ascendeixen a 100.000 persones, una dada en la qual estan d'acord molts historiadors especialistes en la matèria, i que pot tenir a l'alça. El franquisme executà 3.400 persones a Catalunya fins al 1953. Bona part de les sentències de mort van passar per les mans del general Franco, el qual atorgava els "ENTERADO" -el vistiplau per a l'execució de la condemna a mort- a diari mentre prenia el cafè. (9)

Però això no és tot, el 1939 es trobaven reclosos als camps de concentració 700.000 persones, gairebé tot l'exèrcit de la República. Molts van morir per les terribles i inhumanes condicions en què van ser internats. (10)

La repressió franquista va comportar que la població penitenciària espanyola fos de 300.000 persones el 1939; segons el Ministeri de Justícia, el 1940 era de 280.000, unes xifres que només poden aconseguir-se en una règim dictatorial de la màxima crueltat. Així, per exemple, la Presó Model de Barcelona tenia cabuda per a 820 interns, però el 1939 hi havia reclosos 13.000. L'amuntegament i l'aglomeració caracteritzen les presons d'aquest període, moltes d'elles improvisades i sense cap mena de condicions, on la transmissió de malalties infeccioses, la gana i els maltractaments físics i psíquics eren quotidians. Molts interns van morir per no haver estat alliberats a temps, tot i que les autoritats eren conscients de les greus malalties que patien. Només s'han estudiat tretze províncies de l'Estat en les quals van morir 5.000 empresonats per la condicions tant inhumanes en què estaven reclosos. A tot això, en molts moments, els interns eren trets lliurement de les presons pels franquistes, "sacas de presos", i executats, sense que les autoritats els exigissin responsabilitats als autors per aquestes actuacions al marge de la pròpia llei de la dictadura. (11)

Però això no és tot. Des del 1938 funciona el Patronato de Nuestra Señora de la Merced per gestionar els treballs forçats dels empresonats penats, ja fos als Destacamentos Penales, Colonias Penitenciarias, Batallones de Trabajadores... El franquisme va idear aquest centre de gestió per aprofitar-se de la mà d'obra, però sobretot amb l'objectiu que els interns paguessin la seva "estada" a la presó, perquè temia que la partida pressupostària d'Instituciones Penitenciarias es consolidés. Aquests "esclaus" del s. XX van treballar per a l'Estat, l'Església i per als particulars. El franquisme va pregonar que emprava aquesta mà d'obra per reconstruir Espanya de la destrucció de la guerra, però això era una mentida més de la dictadura. Aquests "esclaus" van realitzar les obres que la megalomania dictatorial necessitava per reafirmar el seu deliri: el Valle de los Caídos, els Nuevos Ministerios de Madrid, casernes militars, seminaris diocesans, esglésies... I moltes altres que van servir per enriquir les autoritats i els seus afectes. Molts reclusos van morir per les condicions tan summament inhumanes en què havien de treballar i pel ferotge règim disciplinari en què estaven sotmesos. (12)

També es fundava el 1943 el Patronato de San Pablo una de les missions del qual fou l'assumpció de la tutela dels orfes dels republicans i d'aquells altres que els seus pares es trobaven a la presó. El centre va ser presentat per vetllar pels interessos dels infants desemparats, però en realitat el seu objectiu no va ser altre que l'adoctrinament dels fills dels republicans en els postulats del règim i en el nacionalcatolicisme, perseguint que abjuressin dels seus progenitors. Molts d'ells, en fer-se grans, van ingressar en les ordes religioses. Entre 1944-1954, el patronat va tutelar 30.960 nens. (13)

Fins aquí, hem vist els efectes directes de la repressió franquista. Però hi havia altres pèrdues humanes derivades del conflicte bèl·lic en les dues zones que van irrompre després del cop d'estat del 18 de juliol de 1936. No disposem de dades definitives sobre l'abast d'aquestes morts. Alguns historiadors avaluen en 140.000 las persones que van morir als camps de batalla o van ser víctimes civils de les bombes de l'aviació o dels trets de l'artilleria. (14)

La conquesta de Barcelona per les tropes rebels va conduir a la denominada "retirada", com es coneix l'exili de 1939. En el primer trimestre de 1939 va arribar a França 450.000 refugiats, dels quals 170.000 eren dones, nens i avis. A França, van ser internats en camps de concentració improvisats, sense les més mínimes condicions sanitàries ni de habitabilitat, amuntegats, tot i que les autoritats franceses estaven alertades de les conseqüències que se'n derivarien si Catalunya era conquerida pel rebels. Res van fer per impedir el sofriment al qual van estar abocats els refugiats. Molts moriren, altres van romandre durant anys en aquesta situació. Molts d'ells, més tard, van ingressar en la resistència francesa, enfrontant-se novament contra el feixisme. (15)

Són moltes les xifres que hem exposat, però només contemplen els protagonistes, però al seu darrera hi són els seus familiars, els amics, els companys... El dolor, la desesperació, l'estigmatisme i la segregació social es multipliquen fins a aplegar un percentatge molt elevat de la població espanyola. La repressió és una piràmide invertida, que des del vèrtex impregna una gran base. El historiador Paul Preston ja denomina tanta mort, afusellament, tortura, dolor i vexació com l'holocaust espanyol. (16)

El franquisme sabia el que perseguia, en tot moment va planificar i calcular els efectes dels seus actes. El terror i l'horror van ser el mitjà per aconseguir-ho, paralitzant i doblegant la població, a fi que no pogués organitzar-se políticament, avortant qualsevol focus futur d'oposició. Sens dubte que ho va aconseguir, prova d'això és que es va mantenir al poder durant prop de quaranta anys. No va haver-hi una oposició capaç d'enderrocar el general Franco, el qual moriria com a cap d'Estat el 1975.

2. Antecedents de la repressió franquista

2. 1 Manlleu i Santa Eugènia de Berga al primer terç del S. XIX

Manlleu era una població industrial a la segona meitat del s. XIX, gràcies a l'aprofitament energètic del cabal del riu Ter. La població no cessarà d'augmentar, gràcies a què acollirà els excedents demogràfics rurals de les rodalies. Dels 1991 habitants censats el 1842, va passar a 5.823 el 1900 i el 1936 sobrepassava ja els 7000. (17) A la població predominava la indústria tèxtil de la filatura. Les condicions laborals dels obrers eren extremadament dures i míseres, els quals no disposaven de cap mena de suport social i econòmic en els períodes de crisi, malaltia o atur, moments en què eren abocats a la indigència. L'associacionisme i el cooperativisme es convertiran en l'única forma de fer front a les penúries en què estaven immersos. Ja al s. XIX, havien proliferat les agrupacions d'ajuda mútua, alienes a la reivindicació, però a final del segle arrelaran les organitzacions obreres de classe, anarquistes i socialistes, amb un clar programa ideològic pel qual lluitar. Des de principi del s. XX, la conflictivitat social s'incrementarà i es caracteritzarà per les vagues, els locauts i els acomiadaments.

La burgesia industrial i agrària manlleuenca es vincularà políticament a la Lliga Regionalista i al carlisme, mentre que el proletariat ho farà al republicanisme, el socialisme i a l'apoliticisme anarquista. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) serà el partit que guanyarà totes les eleccions durant el període republicà, tret de les de gener de 1934. El 1935 es funda a la localitat la Comunicació Tradicionalista, successora dels carlistes, que juntament amb Renovación Española integraran l'extremadreta local. A la vegada, hi havia arrelat al llarg del s. XIX un fort sentiment anticlerical, derivat del paper que secularment havia desenvolupat l'Església, unida als poderosos, legitimant i perpetuant l'organització social, a pesar de les injustícies socials en què els més febles es trobaven.

La proclamació de la República el 1931 coincideix amb un període de crisi econòmica i de conflictivitat laboral, caracteritzat per les vagues, l'atur i els acomiadaments de treballadors. Els sindicats van créixer considerablement en aquest període. La Unió General de Treballadors (UGT), socialista, continuà essent la sindical hegemònica a diferència del que succeïa en altres poblacions de Catalunya on predominava la Confederació Nacional de Treballadors (CNT), anarquista. L'escissió que es va produir en aquest darrer sindicat va conduir a la formació dels Sindicats d'Oposició, també d'implantació a la localitat. Però la República també coincideix amb una etapa de molt dinamisme cívic caracteritzat per la creació de moltes entitats culturals i polítiques. A mesura que avancen els anys, s'eixamplaran les distàncies entre les formacions de dretes i d'esquerres, sobretot després dels Fets d'Octubre i dels enfrontaments entre els sectors catòlics i anticlericals. El triomf del Front Popular el febrer de 1936 va conduir a la dimissió de l'alcalde dretà i la substitució per Maties Conesa Hernandez, regidor fins llavors d'ERC. Aquest fet il·lustra prou bé l'enfrontament de les esquerres i les dretes, des del moment que les eleccions de febrer de 1936 van ser al Parlament espanyol, alienes a l'elecció dels càrrecs municipals, amb plena vigència des de 1934.

Si ens apropem a la història contemporània de Santa Eugènia de Berga hi ha diferències substancials amb la de Manlleu. A llarg del s. XIX i XX havia perdut població, així passarà de 518 habitants el 1857 a 453 el 1900. No serà fins el 1930 que torni a tenir la població de 1857, 549 habitants. Aquest fet informa que estem al davant d'una economia agrària, estancada, incapaç d'absorbir els excedents de població, els quals per sobreviure hauran d'emigrar a les zones industrials o a les ciutats.

En aquest ambient rural sobresurt el propietari i el masover, aquest darrer fins i tot podia tenir jornalers al seu càrrec. El propietari molt sovint vivia fora de la localitat. Ens trobem al davant d'una comunitat molt tancada tant laboralment com social, pel fet de no poder créixer amb els recursos dels que disposa. En aquest món rural també hi ha conflictes, més amagats, que esclataran en proclamar-se la República. Els propietaris intentaran desnonar els masovers després d'argumentar que aquests no complien els acords d'arrendament, en no lliurar-los la part de la collita que els corresponia, cosa que responia a la misèria d'una gran part de la pagesia. Aquest clima s'accentuarà a partir de finals de 1933, quan la dreta ocupi el Govern central i imposi unes condicions molt dures d'arrendament.

Des de principi del s. XX, hi haurà una unitat d'interessos entre els propietaris agrícoles i els industrials. A partir del bisbe Torras i Bages, amb l'acceptació del capitalisme, l'Església es posarà al costat de la oligarquia agrària i industrial per tal de mantenir el seu poder -no podem oblidar que Vic és seu episcopal a poc quilòmetres de Santa Eugènia de Berga i Manlleu. El pensament del Torres i Bages, que es fonamentava en la religió, la família i la llengua catalana, s'introduirà ràpidament en l'àmbit rural. L'Església era la gran aglutinant del món agrari, el seu control social era omnímode. L'anticlericalisme es trobava a les ciutats i a les zones industrials.

El tradicionalisme també tindrà una gran implantació a la comarca i els seus integrants també formaran part de l'elit dirigent. Durant els primers decennis del s. XX, un bon nombre de les famílies benestants santaeugenienques són tradicionalistes. Bona part del personal polític que ocupa l'Ajuntament durant el primer terç del s. XX és d'aquesta adscripció, succeint-se cronològicament uns mateixos cognoms. La perífrasi "Déu, Patria i Rei" descrivia el tradicionalisme, el qual es va oposar als últims reis de la casa de Borbó perquè no els creien legitimats per ocupar el tron. Però el tradicionalisme no és solament una qüestió dinàstica, sinó que s'oposà a la revolució liberal i a la il·lustració, pretenen retornar la societat a l'absolutisme on només hi havia els senyors i els plebeus, en un marc social i polític definit pels furs. A grans trets, els primers decennis del s. XX es caracteritzen a la localitat per les pràctiques de caciquisme.

Quatre alcaldes ocupen 40 anys de la història de Santa Eugènia de Berga entre 1900-1975, a la vegada que representen les adscripcions polítiques més reaccionàries. La proclamació de la República no va representar cap ruptura de poder d'aquesta classe política, pel que sembla el nou règim va estar "absent" de la localitat, prova d'això és el consistori constituït el febrer de 1930, monàrquic, que es perllongarà fins al 1935. Tot i això, a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932, ERC hi va guanyar, en la resta d'eleccions van triomfar les candidatures dretanes. Durant la Guerra Civil es produirà una autèntica fractura en la forma com s'havien proveït el càrrecs municipals durant tota l'etapa contemporània: moment en què entra un personal polític que fins aleshores havia estat allunyat de la gestió municipal.

2.2 La Guerra Civil a Manlleu i Santa Eugènia de Berga

Les escasses millores socials i polítiques introduïdes per la República van ser contestades per l'oligarquia agrària i industrial, una part majoritària de l'exèrcit i una minoria social amb el cop d'estat del 18 de juliol de 1936, a Catalunya el 19. A Manlleu i Santa Eugènia de Berga, el fracàs de la rebel·lió va trencar la fràgil estabilitat política i social que s'havia viscut durant la República. Totes les contradiccions, odis, ires i enveges van fer irrupció dies després del fracàs del cop d'estat, i de la forma més dramàtica possible. En ambdues localitats com a la resta de Catalunya, el triomf sobre els rebels i l'onada revolucionària desintegrà l'Estat, els respectius ajuntaments, en detriment dels comitès de milícies antifeixistes. Els comitès són els centres revolucionaris on radicarà el poder executiu local, formats pels partits i sindicats antifeixistes, organitzats en totes les poblacions catalanes seguint les directrius marcades pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Barcelona.

El nou ordre revolucionari es va fer patent amb la creació de les patrulles de control, on s'hi integraven els milicians, a fi de vetllar per la seguretat pública i la revolució. Les patrulles les formaran majoritàriament membres de la CNT, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i les Joventuts Llibertàries (JJLL), organitzacions totes elles que aplegaven els individus més actius i radicalitzats i que sovint imposaran la seva pròpia visió de la revolució i de la "cirurgia social" o "neteja social", al marge de les directrius marcades pel comitè o per les seves pròpies organitzacions.

A Manlleu, la transformació revolucionària es traduirà en un aferrissat atac a tots els símbols religiosos de la localitat, simbolitzat pel saqueig, crema i enderroc de l'església parroquial. Però de les coses es va passar a les persones, els representants de l'Església, donant pas als assassinats de sacerdots i religiosos. També hom assassinarà altres sectors socials que s'identificaven amb els rebels o unes altres persones simplement per una qüestió de venjances personals. Un total de trenta-tres persones, al marge de les que lluitaven al front o van morir durant els bombardeigs o hi van perdre la vida de forma violenta durant els prop de tres anys de guerra. Pel nombre d'assassinats, destaquen els religiosos i sacerdots, els segueixen els propietaris industrials i agraris, i finalment els directius de fàbrica. Entre els assassinats també es troben empleats, assalariats i jornalers, i amb una mínima incidència els professionals liberals.

Amb l'esclat revolucionari la pràctica totalitat de les empreses van ser col·lectivitzades o intervingudes pels obrers, ja fos per l'impuls anarcosindicalista o perquè els seus propietaris havien marxat en els primers dies de la revolució. (18) Al camp la situació va ser diferent, les col·lectivitzacions impulsades pels anarquistes van tenir molt poc d'èxit: les explotacions eren petites i la Unió de Rabassaires, sindicat agrícola d'esquerres, s'hi va oposar. Tanmateix, a Manlleu foren col·lectivitzades diferents finques pertanyents a algunes famílies benestants. Aquesta activitat revolucionària a la indústria i al camp va ser assumida i legalitzada pel Govern català pel Decret del 24 d'octubre de 1936. El comitè de Manlleu també va confiscar immobles que eren propietat de la burgesia industrial i agrària com de l'Església, destinant-los a seus dels partits i sindicats antifeixistes o a fins de caràcter social.

La lenta represa de l'autoritat de l'Estat republicà va portar a la dissolució, l'octubre de 1936, del Comitè de Milícies Antifeixistes de Manlleu i la seva substitució per una corporació municipal integrada per representants dels partits i sindicats antifeixistes, entre els quals es trobava la CNT, amb el republicà Maties Conesa Hernàndez com a alcalde. Després dels Fets de Maig, que van provocar enfrontaments a la localitat entre els anarquistes i els socialistes, l'hegemonia política va passar a aquests últims i als comunistes, en detriment de la CNT, que esdevindria una força secundària fins a la conquesta de Manlleu pels rebels. Una part important de la població observava la lluita entre els antifeixistes amb molt distanciament, ja que la guerra posava en primer pla altres preocupacions: l'escassetat d'aliments, important des de principis del 1937, la qual s'agreujarà a mesura que anaven arribant refugiats a la localitat, i la continua marxa als fronts de guerra de molts joves, més de 500, dels quals prop de 50 van morir. (19)

La conquesta de Manlleu per les tropes rebels, el 4 de febrer de 1939, va ser rebuda amb alegria per gran part de la població, sobretot perquè la guerra estava a les seves acaballes. Molt aviat va quedar clar que no tothom l'havia guanyada. Contrastava l'alegria d'aquells que creien que amb l'arribada dels rebels començava la pau -per alguns altres la victòria-, i la situació dels vençuts, pels quals la incertesa del futur era l'inici d'un malson. Molts manlleuencs ja havien sortit cap a l'exili, ingressant en els camps de concentració francesos.

Pel que fa a Santa Eugènia de Berga, també es constituirà un comitè de milícies antifeixistes. Posteriorment, la guerra permetrà la formació de consistoris municipals amb totes les formacions del bloc antifeixista, una realitat insòlita uns anys enrera. Aquests ajuntaments els caracteritzarà la seva inestabilitat: entre 1936-1939 van formar-se tretze. Les diferents adscripcions antifeixistes volien imposar la seva visió política i social; així mentre uns lluitaven per la propietat de la terra, uns altres propugnaven les col·lectivitzacions. El protagonisme durant la guerra de la Unió de Rabassaires il·lustra prou bé el conflicte latent entre els propietaris, els masovers i els jornalers.

La situació econòmica dels pagesos va millorar durant la guerra amb la supressió de les rendes de parceria i la pujada dels preus dels aliments. Al camp es viurà molt millor durant la guerra que a les ciutats o a les zones industrials, on mancaven queviures. Des de 1937, va començar un distanciament entre la població obrera i la de les ciutats, que passaven gana, i els pagesos, que tenien accés directe als aliments. La pagesia estava obligada a vendre la producció a un preu fixe, cosa que va fer aparèixer l'estraperlo, que va beneficiar molts que retenien part de la producció per vendre-la d'amagat.

3. La repressió franquista a Manlleu i Santa Eugènia de Berga.

3.1 Les noves autoritats franquistes locals

Des del mateix mes de juliol de 1936, en què els rebels van decretar l'estat de guerra, vigent fins al 7 d'abril de 1948, donaran un tomb a la realitat i perseguiran i condemnaran com a rebel tothom que s'hagués oposat al seu acte il·legal, quan els rebels eren ells. Aquesta qualificació legal caracteritzarà tota la repressió. Ramón Serrano Súñer, cunyat de Franco, anomenava a aquesta forma tan peculiar d'administrar justícia "la justicia al revés", o sigui, "condenar como rebeldes a los leales, porque rebeldes eran los que se alzaron y todos los que les asistimos y colaboramos." (20)

L'abril de 1938, just quan les tropes rebels ja havien conquerit una part de Catalunya, el general Franco va derogar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, a fi d'equiparar-la, "en pie de igualdad", a la resta de províncies espanyoles. El franquisme valorava l'Estatut com una concessió de la República que posava en perill la "nació espanyola" i els vincles que la forjaven.

Quan les tropes rebels van conquerir Manlleu, el comandament militar va nomenar les autoritats locals, algunes de les quals havien desenvolupat càrrecs polítics locals durant la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930). Aquestes noves autoritats municipals tenien en comú el seu conservadorisme i catolicisme. En aquest nou consistori no hi ha cap falangista, tanmateix en poc dies es crearà la Falange del poble, fent-se amb el poder local, com ja veurem. Ràpidament, es va dur a terme la depuració dels funcionaris municipals, expulsant tots aquells que no s'identificaven amb els postulats de la dictadura. Aviat es beneficiarà amb càrrecs funcionarials o altre tipus de privilegis socials els excombatents, els mutilats de guerra o els familiars dels "caídos", els que havien estat assassinats durant la guerra. Per descomptat del bàndol rebel!

Durant el mes de febrer s'organitzen les altres institucions locals en les quals es recolzaria la dictadura al municipi: la Guàrdia Civil i l'Església. La Guàrdia Civil havia abandonat la localitat durant l'esclat revolucionari, tornant-se a establir-hi pocs dies després de la conquesta. Pel que fa a l'Església, el bisbat va nomenar Lluís Garet rector de la Parròquia de Santa Maria, que ho era abans de la guerra, a qui els assassins durant el període revolucionari van respectar la vida, una situació que va deixar perplexes i sense arguments les autoritats franquistes. La fi de la guerra va significar per a l'Església la recuperació del seu paper preponderant. Després d'uns anys de profund anticlericalisme, el clergat aglutinava i liderava novament les forces dretanes que tradicionalment havien ostentat la supremacia local.

Abans de 1939, la Falange, el partit únic de la dictadura, no havia tingut cap mena d'incidència a la localitat, la conquesta obligarà a improvisar-ne una que girarà al voltant d'alguns joves que durant la guerra havien romàs a la població, alguns del quals s'havien amagat per no anar al front. Aquesta improvisació conduirà a una interinitat durant els primers anys en els càrrecs, tanmateix els falangistes més significats durant el període són: José Arqués Grané, Manuel González Garriga, Joan Molas Pagés i Jaume Viladecans Relats. Amb els anys, els dos primers esdevindran alcaldes de Manlleu. El protagonisme que prendrà la Falange en la repressió pot fer pensar que gaudia de molts afiliats actius, però això no és així: entre deu i quinze persones són les que veritablement es van implicar-hi, tot i això els efectes dels seus actes són summament brutals i dramàtics.

La improvisació de les noves autoritats franquistes comportarà molts canvis en pocs mesos per diferents raons. El poder s'havia de dividir entre diferents famílies ideològiques que havien donat suport al colpistes: tradicionalistes, monàrquics, falangistes, conservadors i catòlics. Els enfrontaments que es produiran entre tots ells faran que molts càrrecs els ocupin interinament, mentre que uns de més forts no es facin amb ells, cosa que significa que la seva corrent ideològica havia assolit la supremacia municipal, essent reconeguda per les autoritats comarcals i les provincials, com per l'Església. Tot això només serà possible quan tornin tots els combatents i aquells altres que s'havien evadit a la zona rebel, llavors es produirà l'encontre de tots els franquistes que conduirà al repartiment definitiu del poder municipal que durarà vàries dècades. Cap al 1960, el règim esgotarà tot el seu personal polític a la població, amb dificultats per reemplaçar-lo.

A Santa Eugènia de Berga passa el mateix. La interinitat en els càrrecs municipals també caracteritza la vida política de la localitat. Després de ser conquerida, es nomenarà una gestora que durarà pocs dies; entre 1939-1941 se'n formaran dues. L'estabilitat municipal arriba amb l'alcalde Ramon Lleopart que pren possessió el 1941 i es perllonga fins al 1947, en què mor. La inestabilitat en els càrrecs respon als enfrontaments entre els antics tradicionalistes, carlistes, i els nous falangistes: els primers per mantenir el poder que havien tingut durant l'etapa contemporània i els altres per fer-se amb ell. El nou personal municipal franquista és jove, al voltant dels 40 anys, uns tradicionalistes i altres membres de l'Acció Catòlica. A l'Ajuntament de 1949, del qual es disposa de dades concretes, la mitjana d'edat és de 35 anys, 2 són propietaris, 3 masovers i 1 masover-comerciant. Això sí, tots són tradicionalistes. Els enfrontaments no desapareixeran amb el pas dels anys. El 1947, al dia següent de la presa de possessió del nou Ajuntament, encara continuaven les disputes, entre l'alcalde i el tinent d'alcalde, motiu pel qual aquest segon va deixar d'assistir a l'Ajuntament. Un període d'estabilitat política comença quan el governador civil nomena alcalde a Josep Lleopart Adam, excombatent al bàndol rebel, el febrer de 1955, perllongant-se el seu mandat fins al juliol de 1967. De la mateixa forma com succeïa a Manlleu, el personal polític de Santa Eugènia de Berga també s'esgotarà i amb el temps serà molt difícil de reemplaçar-lo, costant-li molt al Govern Civil de proveir els càrrecs municipals.

A diferència de Manlleu, Santa Eugènia de Berga no tenia Guàrdia Civil, depenent de la de Vic, la qual detindrà i informarà a les autoritats militars sobre la seva població republicana. El rector de la parròquia d'aquesta època és Marià Salvans, el qual s'adreçava a les autoritats franquistes amb un enèrgic: "¡Viva Franco! ¡Arriba España!"

En aquests primers mesos, la tasca fonamental de les noves autoritats de Manlleu i Santa Eugènia de Berga va ser la submissió de la població a la dictadura; eren conscients que el triomf bèl·lic no significava el recolzament unànime al règim ni als valors que el sustentaven.

3.2 La repressió franquista.

Al llarg dels tres anys de guerra, s'havia anat configurant el marc jurídic per "legalitzar" la repressió, internament i internacionalment, a la mateixa vegada que s'havia omplert de contingut ideològic. El franquisme atorgarà la repressió als tribunals militars. També crearà per perseguir la població republicana el Tribunal de Responsabilidades Políticas i el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo, el qual es convertirà el 1963 en el Tribunal de Orden Público, com hem dit. Tots aquests òrgans repressius són tribunals especials, al marge dels tribunals ordinaris. Les jurisdiccions especials estaven desenvolupades majoritàriament per un personal que procedia de l'exèrcit, la Falange en serà una part, mai la fonamental, una qüestió decisiva que diferencia la dictadura franquista del règim nazi o feixista italià on l'enjudiciament dels delictes polítics s'atorgava al partit únic. (21)

La justícia castrense

El Ban de Guerra del 28 de juliol de 1936 estableix la superioritat dels tribunals militars sobre els civils. Molts delictes tipificats al Codi Penal comú passen a dependre de la competència dels militars. Altres comportaments, que constituïen drets reconeguts a la Constitució, com la vaga, la propaganda, la reunió o l'associació política es tipifiquen com a delictes, esdevenint delictes de rebel·lió militar o d'un dels seus connexes: adhesió, auxili i excitació.

Ben promptament, els rebels van modificar el Codi de Justícia Militar, a fi de simplificar els requisits i tràmits processals que disposava sobre l'enjudiciament militar vigent, amb l'únic objectiu de fer una justícia immediata i exemplar. Fins llavors, l'obertura d'un judici sumaríssim es reservava per als delictes que no eren greus, els flagrants i tots aquells en què no podia imposar-se la pena de mort o la perpètua. Tanmateix, els rebels derogaran aquestes exigències i constituiran aquest procediment en la peça fonamental de la justícia de l'Espanya rebel. És més, es podrà enjudiciar per aquest procediment tota mena de delictes, quan així ho declaressin les autoritats militars en els bans que publiquessin. (22)

L'opció per aquest tipus de procediment obeïa a la seva rapidesa, l'absència de formalismes i tecnicismes, la manca de garanties processals i les penes tan greus que es podien imposar. Si a tot això s'afegeix la inserció dels consells de guerra dins la cadena de comandament, els resultats anhelats de la dictadura quedaven plenament assegurats. D'aquí l'opció del franquisme per la justícia castrense per dur a terme la repressió, i pels militars, l'estament present a totes les jurisdiccions especials, la casta de la seva màxima confiança i que va ser un dels puntals en la configuració d'aquella societat.

Segons Antonio Ruiz, secretari judicial destinat a Burgos durant la insurrecció militar, els tribunals militars es constituïen el 1936 "no per a jutjar delictes militars, sinó per a actuar d'encobridor "legal" en les persecucions, represàlies i "delictes" purament polítics, socials i ideològics." Els consells de guerra es formaven "en un ambient d'odi i passió política desfermada, en actuació constant i cega obediència al comandament que els designava i podia suprimir-los." (23) Aquests trets es mantindran durant la repressió de la postguerra, amb la creació de molts jutjats instructors i auditories de guerra.

El judici sumaríssim constava de dos fases processals, la sumària i la plenària. La primera es realitzava completament davant el jutge militar instructor. Aquest moment processal començava amb la presentació de la denúncia, d'un particular, diferents autoritats, la Falange o bé d'ofici, és a dir, per la pròpia jurisdicció castrense. Tant a Manlleu com a Santa Eugènia de Berga, qui denuncia més insistentment és la Falange. Un cop el jutge la rebia, acordava l'obertura de la causa. Posteriorment, prenia declaració als testimonis, gairebé professionals ja que són sempre els mateixos els que testifiquen, i sol·licitava informes a les diferents autoritats: ajuntament i Guàrdia civil. Els informes sempre confirmen les versions que havia emprat la Falange per denunciar. Malgrat que la llei preveia diverses declaracions de l'acusat, en aquests moments només ho farà una vegada, tret d'algunes excepcions. Seguidament, el jutge dictava el processament de l'acusat i remetia la causa a l'Auditoria de Guerra, la qual convocava el consell de guerra. Llavors, s'iniciava la fase plenària, on totes les proves escrites s'havien d'acreditar verbalment davant el consell de guerra, judici. Finalment es dictava la sentència.

Si la repressió s'analitza des del punt de vista de la legalitat castrense, apareix molt tosca i grollera, però amb uns grans avantatges, perquè permet l'eliminació física, política i psicològica de l'adversari polític sense gaire mals de cap ni la utilització de massa legalismes ni investigacions. D'aquesta forma, es pot comprovar com els acusats massa sovint declaraven després que el jutge havia dictat la resolució de processament; altres vegades, els testimonis també ho feien després. Generalment, al processat només se li deixa negar o afirmar els fets continguts en la resolució del processament -tres ratlles com a màxim. No cal parlar del dret a la defensa, perquè en les causes no s'entreveu la presència d'un advocat, i quan hi consta es tracta d'un nomenat per la pròpia jurisdicció castrense, un alferes jurídicomilitar, cosa que significa que en cap moment qüestionarà la instrucció ni les proves, per estar sotmès a la cadena de comandament. En les actes del consell de guerra poques vegades es constata la presència del defensor, i quan hi figura és simplement per demanar una pena inferior a la sol·licitada pel ministeri fiscal, cosa que ja ho contenia l'imprès que s'utilitzava.

Els consells de guerra són una farsa, una escenificació de les decisions prèviament preses entre les forces franquistes locals i les autoritats militars, per imposar en la immensa majoria dels casos una pena, massa sovint la de mort. L'arbitrarietat dels consells és tan gran que, per estalviar-se temps en l'aniquilació de l'adversari polític, s'uniran diferents causes, moltes vegades fins i tot quinze, sense cap mena de connexió ni en el temps, el lloc o els fets i les jutjaran totes plegades, sense que sobrepassi l'hora ni importi la imposició de penes de mort. A hores d'ara, aquestes causes encara estan unides.

Els repressors

Si analitzem la dinàmica dels processos militars seguits contra els republicans de Manlleu i Santa Eugènia de Berga, hi trobarem uns trets comuns. Els delators són sempre membres de la Falange, unes vegades actuen a títol personal, emparats per l'organització, i unes altres ho fa directament el partit. Les ànsies de venjança són tan grans que es farà ús de tots un seguit de tòpics i grolleries per dur a terme la repressió. Els falangistes assumiren com a pròpia la tasca d'interpretació de la Guerra Civil i de les causes que la van desencadenar, molt capritxosament i perversa, i d'acord amb les conclusions que extrauran, actuaran per reprimir els republicans que van considerar responsables. Les grans nissagues industrials de Manlleu o els grans terratinents de Santa Eugènia de Berga no participaran en aquest treball brut, sinó que el "delegaran" a la Falange.

Uns deu falangistes manlleuencs són els autèntics responsables de la repressió. Lluny queda la creença, que es genera poc temps després de la realització de la repressió, per mitjà de la qual s'intenta explicar que agents franquistes externs a la localitat van ser-ne els autors. Una mentida. Repressors i represaliats eren veïns de tota la vida. A Santa Eugènia de Berga, succeeix el mateix. Els delators són membres de la Falange acabats d'ingressar, altres reconeguts catòlics, que actuen indistintament en aquesta població i en la veïna de Taradell. Com comprovem, els delators i els repressors eren conciutadans, amb un coneixement previ molt intens. D'aquesta manera, el terror que es va imposar durant els primers dies de guerra va ser substituït per aquest altre que va arribar amb la "pau" dels vencedors, totalment legal, promogut i emparat per les autoritats.

La tasca repressiva no va ser gens desinteressada, perquè va traduir-se en prosperidad económica i camino ascendente per als seus executors. El governador civil de Barcelona reconeixerà, en un dels falangistes més actius en la repressió a Manlleu, el seu "extraordinario mérito (...) para lograr su actual situación económica, fruto de su esfuerzo personal." El règim franquista retribuirà amb escreix el seu personal. Molts falangistes que en 1939 no tenien cap tipus de patrimoni, al cap de pocs anys s'havien enriquit. Les altes instàncies del règim seguiran amb tot detall com la Falange de Manlleu exercia la repressió contra els republicans, i a la vegada els falangistes s'enriquien i gaudien de tot tipus de privilegis. El Govern Civil també admetrà que aquest falangista durant "los primeros momentos, viviendo la efervescencia del triunfo de las fuerzas nacionales, desplegó gran actividad, actuando con valentía y decisión en auxilio de las autoridades gubernativas y judiciales y siguiendo las consignas del Mando." Alhora reconeixerà la gran amplitud de la repressió a Manlleu i la decisiva participació d'aquest falangista, per la qual cosa no estranyava que d'aquestes activitats "existan algunas personas que le guarden resentimiento", tot i això s'assegura que sempre va actuar dins uns límits. Res més lluny de la realitat: la Falange sempre es va extralimitar. (24)

Contràriament a la creença popular, la Guàrdia Civil va actuar molt passivament en la repressió, perquè desconeixia els fets que s'havien produït a la localitat durant la guerra, ja que havia estat absent, mantenint-se al marge de la planificació i de la selecció de les persones que havien de sofrir-la. La Guàrdia Civil es limitarà a ratificar i donar curs als atestats de la Falange, sense intervenir en la interpretació dels successos que denunciava, "por no conocer personalmente la actuación y conducta del encartado", segons puntualitzava.

D'acord amb la documentació examinada, l'Església manlleuenca no va participar en la repressió militar, sense que s'hagi pogut descobrir a què respon aquesta absència. Tot i això, en cap moment va denunciar ni es va oposar al brutal extermini que s'estava realitzant contra la població republicana. El seu protagonisme potser el va realitzar per sota mà, del qual naturalment no queda constància. Però això és una hipòtesi, que s'empara en el protagonisme que va prendre en la instauració i legitimació de la dictadura del general Franco.

Finalment, no hi ha cap mena de dubte de la completa identificació entre la Gestora, Ajuntament, i la repressió que s'estava exercint. A Manlleu, els anys més intensos de la repressió, 1939-1941, corresponent al govern municipal nomenat en conquerir-se el poble. A Santa Eugènia de Berga també es donarà una identificació entre l'Ajuntament i els repressors, prova d'això és que un dels principals executors en formava part. De vegades, els ajuntaments matisaran les imputacions dels falangistes, però mai s'hi oposaran o les desmentiran. Així, doncs, es troba un ple acoblament entre la Falange, l'ajuntament i la guàrdia civil.

Els reprimits

Pocs dies després de l'ocupació de Manlleu, la Falange començarà a detenir els primers republicans, tot i que la majoria dels que havien assumit càrrecs d'importància durant la guerra es trobaven a l'exili, els quals lliurarà a les autoritats militars amb una nota molt breu, en la qual només destacava que el detingut era una "persona de pésimos antecedentes." (25) Quan arribi la Guàrdia Civil al poble durà a terme la redacció de l'atestat i detindrà els republicans denunciats pels falangistes. Tanmateix, des d'un primer moment la Falange va actuar com una autèntica milícia detenint els republicans i redactant els atestats. És més, en una ocasió hi ha constància que va traslladar-se a Barcelona, a 80 quilòmetres, per detenir un manlleuenc que hi residia, emportant-se'l a la localitat.

Les denúncies falangistes eren d'una gran simplicitat. En la immensa majoria dels casos, es basaven en creences, conviccions, rumors, referències... Poques vegades s'aportaran proves concloents, basades en la realitat històrica. La seva voluntat de venjança és de tal magnitud, un cop s'havien constituït en nova autoritat, que es feia innecessària la comprovació del delicte imputat, molt més quan el règim havia optat plenament per l'extermini i doblegament de la població republicana. Gairebé sempre s'acusarà els republicans d'haver comès delictes de sang contra els sectors socials que havien recolzat els colpistes. El procés penal militar no és altra cosa que la denigració fins a les últimes conseqüències dels perdedors de la guerra. Així, s'empraran qualificatius com "presunto inductor", "sujeto peligroso", "con toda seguridad presunto complicado en el asesinato", "dicho elemento es rojo declarado", "Instigador y propagandista." Descripcions que no aporten cap tipus de certesa sobre la implicació del denunciat en els fets que se li imputen, però que el denigren i l'acoblen a les raons dels vencedors per legitimar una pena. Gairebé sempre s'obtenia la pena de mort amb atributs com "Uno de los tipos más siniestros de esta comarca", "Que conoce al encartado (...) Peligrosísimo", o bé, "el criminal más grande que ha habido en esta ciudad" o "el monstruo humano." El desig d'anihilació conduirà un testimoni a afirmar sobre un acusat que "Que por rumores sabe que era el culpable de la muerte de diecinueve personas asesinadas (...) Que considera al encartado como un asesino de los mayores, aunque el declarante no le vió asesinar a nadie." Un altre manifesta "Que por propio conocimiento no sabe nada más del encartado, pero si sabe por referencias que fué el inductor del asesinato." El deliri col·lectiu no s'atura aquí, un altre testimoni afirmarà "Que sabe por referencias que tomó parte en el asesinato de los 19 vecinos de Torelló. Que no tiene más que decir."

El comportament falangista és idèntic a Santa Eugènia de Berga. La Guàrdia Civil assegura que procedeix a la detenció d'un republicà, perquè sap que "tiene instinto criminal y bien pudiera ser uno de los autores del referido asesinato por ser de ideal muy extremista y haber hecho propaganda marxista." (26) Aquestes són les bases empíriques per dur a terme la repressió.

Si es té en compte tota la documentació localitzada, 108 manlleuencs van ser sotmesos a un procés repressiu. La població de Manlleu era de 6.725 habitants el 1935, la qual cosa significa que la repressió va sofrir-la l'1.6 %. Aquesta incidència repressiva és d'una gran magnitud, només pot aconseguir-se en un règim dictatorial. El 28.7 % va ser condemnat a la pena de mort, 31 persones, de les quals 8 penes foren commutades, afusellant-se finalment a 21 manlleuencs residents a la localitat. L'índex d'afusellats és del 3.1 per mil. Aquesta xifra supera la mitjana de la comarca i la de poblacions veïnes de característiques semblants. En el 57.4 % dels casos es va condemnar a la pena de presó.

Pel que fa a Santa Eugènia de Berga, si tenim en compte que la població mitjana de la localitat entre 1930-1940 és de 570 habitants, podem extreure, de moment, que la repressió franquista va afectar-ne l'1,6%, i els afusellaments el 7 per mil. En ambdós casos no es comptabilitzen els residents fora del poble. Unes dades altíssimes! Això demostra que ens trobem en un poble d'una gran conflictivitat social. L'índex més alt de la zona fins ara.

El 18% de reprimits a Manlleu són obrers de la indústria tèxtil, el 14% pagesos, el 13% obrers mecànics, el 12% obrers de la metal·lúrgia... A Santa Eugènia de Berga són majoritàriament jornalers que durant la guerra s'havien destacat en el sindicat Unió de Rabassaires. Aquest és el personal que majoritàriament va patir les represàlies, el proletariat industrial i agrícola, els més pobres en aquella societat injusta i inhumana.

Aquestes dades fan referència exclusivament als reprimits, però si els índexs es multipliquen pels membres de les seves famílies, amics i companys surten afectats per la repressió un percentatge molt elevat de la població.

3.3 La Ley de 9 de febrero de 1939 de Responsabilidades Políticas.

A partir del mes de setembre de 1936, els rebels van declarar la responsabilitat política dels partits i sindicats que van oposar-se al cop d'estat, confiscant els seus béns immobles, mobles (28) i la seva documentació, de la mateixa forma s'actuarà contra els ciutadans que van declarar desafectes. Totes les disposicions dictades sobre responsabilitats polítiques culminen amb la Ley de 9 de febrero de 1939, una disposició redactada molt meticulosament i d'una gran amplitud, cosa que significa que va ser preparada durant molt de temps, a diferència de la simplicitat que caracteritza altres de la dictadura d'aquest període. L'objectiu de la llei era "la reconstrucción espiritual y material de nuestra Patria", a fi de "liquidar las culpas de este orden [polític] contraídas por quienes contribuyeron con actos u omisiones graves a forjar la subversión roja, a mantenerla viva durante más de dos años y a entorpecer el triunfo, providencial e históricamente ineludible, del Movimiento Nacional." Naixia el Tribunal de Responabiliades Políticas.

Aquesta llei va sotmetre un sector molt alt de la població a un llarg procés d'investigació sobre les seves actuacions polítiques, des del primer d'octubre de 1934 fins que el seu territori va ser conquerit pels rebels; però a la pràctica la va eixamplar molts decennis enrera. Malgrat que el general Franco creia que no es tractava d'una llei "vindicadora, sino constructiva", a la pràctica molts ciutadans van perdre tots o part dels seus béns, uns altres van ser bandejats o se'ls va inhabilitar per a l'exercici de la seva professió, i fins i tot, el govern podia retirar la nacionalitat espanyola, a proposta del Tribunal de Responsabilidades Políticas, una senzilla forma de crear apàtrides.

Aquesta norma declarava subjectes de responsabilitats polítiques: els condemnats per la jurisdicció militar, els maçons, els afiliats a les organitzacions d'esquerra declarades il·legals, els que havien recolzat les autoritats republicanes... La Llei representava una clara ruptura respecte de la tradició penal liberal, ja que es penalitzaven uns comportaments que en el moment de realitzar-se i consumar-se no constituïen una infracció penal. En la tramitació de l'expedient, malgrat les penes que imposava el tribunal, econòmiques i contra la llibertat, no era necessari que l'acusat hi fos present. Molts condemnats havien estat afusellats i molts altres es trobaven a l'exili, o es desconeixia el seu parador, cosa que no impedia, en cap cas, la iniciació de l'expedient, tampoc el fer-se amb els seus béns. Els objectius de la llei eren tan arbitraris i perversos que no era suficient que l'acusat s'hagués penedit del seu passat republicà abans del 18 de juliol de 1936, això només era una atenuant.

Si es valora l'aplicació de la llei als republicans de Manlleu i Santa Eugènia de Berga, s'ha d'afirmar que aquesta jurisdicció va ser un autèntic fracàs, ja que es pretenia coaccionar econòmicament un personal molt pobre i amb molt poca qualificació laboral. Però la llei sí que va acomplir un altre objectiu: l'atemoriment i la intimidació de l'inculpat, massa sovint afusellat, i el de tota la seva família en un termini de temps molt llarg. Tot i la insolvència del condemnat, la majoria dels expedients no es van arxivar fins al cap de molts anys, alguns el 1945 o 1946, quan s'havien començat el 1939. La jurisdicció de guerra era ràpida en les seves resolucions, motiu pel qual al règim li interessava la lentitud de l'actuació de la de responsabilitats polítiques, perquè perllongava en el temps les culpas, la por. L'amenaça i coacció eren permanents, el terror no tenia fi.

3. 4 Altres instàncies repressives del franquisme

Després del cop d'estat del 18 de juliol, els rebels van començar a assaltar les lògies maçòniques, assassinant, torturant i vexant molts ciutadans pel sol fet de pertànyer a la francmaçoneria. El general Franco creia que la francmaçoneria era la causant de tots els mals d'Espanya, especialment de la pèrdua de l'imperi colonial, les guerres civils del s. XIX i la caiguda de la monarquia d'Alfons XIII el 1931. Franco acusava tothom de maçó quan observava que gaudia de cultura i d'idees liberals. El deliri del dictador el conduirà a sentir-se perseguit per la maçoneria, fins al punt que temia que enderroqués el règim. Tanmateix, tot això constituïa l'argument per perseguir-la, a fi de desfer-se d'un personal ben format que es podia mostrar crític i combatiu. La Llei de l'1 de març de 1940, anomenada "para la represión de la masonería y del comunismo", soviètic o troskista, i dels anarquistes, servirà per exercir una repressió implacable contra la francmaçoneria. No hi ha constància que cap persona de Santa Eugènia de Berga i Manlleu hagin estat víctimes d'aquest tribunal, tot i això, cal esmentar-lo, perquè ens aproxima encara més a l'holocaust espanyol. (29)

La jurisdicció de la maçoneria també va ser emprada per a la repressió de la dissidència interna del règim. Aquest tribunal va ser substituït el 1963 per el Tribunal de Orden Público (TOP), que sobreviurà dos anys després de la mort del dictador. El 5 de febrer de 1977 desapareixia, data de la publicació de la Llei de Reforma política, tot seguit es creava l'Audiència Nacional. (30)

Tampoc podem oblidar la restauració dels tribunals d'honor en tots els àmbit de les corporacions laborals, derogats prèviament per la Constitució de la República. Aquests tribunals es constituïen per jutjar aquelles conductes que no eren constitutives de delicte ni d'infracció administrativa, però que d'acord amb la moral de la dictadura calia sancionar. En aquest àmbit destaquen el perseguiment de comportaments sexuals que no eren acceptats pel règim: homosexualitat, promiscuïtat, infidelitat conjugal... La sanció que s'imposava era l'expulsió de la corporació, en darrera instància l'escarni i humiliació públiques.

3.5 El món penitenciari franquista.

La presó és el lloc final de la limpieza política començada el 1936 amb el cop d'estat, quan no s'havia executat. Les presons franquistes són de la màxima crueltat i inhumanitat, tot esperant la "recuperació" de la població republicana, la qual cosa només era possible, si una vegada retractats del seu passat republicà, acceptaven els valors i la societat imposada pels vencedors. En altres casos és el lloc d'espera fins a l'arribada de l'afusellament. La presó franquista és el centre on conflueix tot el procés repressiu, punt de referència dels familiars, veïns i amics dels reclusos, involucrant un gran sector de la població, a fi d'aterrir-la perquè no s'oposi a la dictadura.

A les presons proliferarà la humiliació, els maltractaments, la gana, les malalties i, massa sovint, la mort per les condicions en què vivien els interns. A la presó es restauraran mètodes molt primitius de repressió com la pallissa que arribarà fins a la mort, ja la realitzessin els funcionaris o els franquistes que s'hi introduïen amb el vistiplau de les autoritats per exercir la seva pròpia venjança contra els republicans. A tot això, s'afegeix que en els trasllats, les autoritats es veien moltes vegades "necessitades" d'aplicar la ley de fugas, un eufemisme del passat per amagar les execucions arbitràries.

La gana només es podia pal·liar a la presó amb l'ajuda de la família. No era anormal la mort per inanició de molts interns, que no disposaven de ningú que els ajudés. Al marge de l'angoixa que els podia causar una imminent execució, l'obsessió pel menjar dominava la vida dels reclusos. Els afusellaments van acomplir la seva comesa, però també la gana i les malalties, anihilant una bona part de la població penitenciària. La mortaldat a les presons no va anar a més pel descens de la població reclusa a partir de 1940. Les condicions infrahumanes de les presons i els maltractaments físics i psíquics als presoners responien a un objectiu clarament fixat per les autoritats franquistes: "conseguir la degradación total de la persona, porque un ser humano degradado y cosificado es incapaz de organizarse políticamente, y eso es justo lo que se buscaba." (31)

El 82% dels manlleuencs condemnats per una consell de guerra serà a una pena superior a 12 anys de presó, molt sovint pel sol fet de pertànyer a un partit o un sindicat antifranquista. Un 14.5 % ho va ser a una pena superior a 20 anys. Però a tot això s'ha d'afegir el sofriment dels reclosos, en la majoria de casos pares de família, per la indigència en què havia quedat la seva família en ésser empresonats. La duresa de la repressió torna a quedar de manifest.

Molts manlleuencs van morir a la presó a conseqüència de malalties de tipus respiratori: tuberculosi i pneumònia. Altres moririen poc temps després d'ésser posats en llibertat condicional per les dures condicions en què havien hagut de sobreviure.

La repressió contra la població republicana és el mètode que emprarà el franquisme per aconseguir la seva docilitat i la seva no oposició, per mitjà d'infondre la por i el pànic, a costa de causar el màxim nombre possible de víctimes. Mentrestant, els jerarques franquistes es van anar enriquint i gaudint de tot tipus de privilegis, en una Espanya i Catalunya que moria de gana, de tortures i d'afusellaments.

Davant l'amuntegament penitenciari, s'aprofitarà la ma d'obra reclusa, treballs forçats, en benefici de l'Estat, l'Església i les empreses privades, com ja hem dit. El Patronato de Nuestra Señora de la Merced organitzarà aquests treballs. Aquest organisme s'encarregava de rebre les peticions dels condemnats i de seleccionar-los, els quals podia autoritzar a treballar a compte dels ministeris, les diputacions, els ajuntaments, l'Església o les empreses particulars, sempre que fossin penats i acreditessin l'aprenentatge de la doctrina catòlica, amb el vistiplau del capellà de la presó. El Patronato controlava el cobrament del treball realitzat pels presos, la seva distribució laboral, les propostes sobre la reducció de les penes i informava sobre les llibertats condicionals, així com també tenia cura de la "protecció" de la dona penada. Una de les tasques fonamentals del Patronato va ser la propaganda del règim i del catolicisme entre els reclosos. El 1944, el Codi Penal va ampliar la redempció de penes pel treball als presos per delictes comuns, igualant-los amb els polítics, una forma molt peculiar de no acceptar l'existència d'aquests.

La possibilitat d'anar a treballar, lluny de les parets i de l'estretor de la presó, i alhora redimir la condemna amb el treball -un dia per cada dos treballats-, animà molts reclusos a sol·licitar que els adscrivissin als destacaments penals i a les colònies penitenciàries. Les entitats o empreses privades que contractaven treballadors penats abonaven íntegrament el seu salari al Patronato, el qual fixava un sou mínim: "dos pesetas al día, de las que 1,50 quedaban a cuenta de manutención. Los 50 céntimos restantes se entregaban al preso al final de la semana (recuérdese que el sueldo diario en 1936 solía ser de 10 pesetas)." Es produeix la paradoxa que la dictadura va aconseguir amb aquests tipus de treballs forçats que els presos l'alleugerissin de les despeses per tenir-los presos. Els condemnats per un "delicte" de maçoneria o comunisme no podien redimir la pena pel treball, perquè el règim els considerava irrecuperables.

La redempció de penes es realitzava amb major freqüència als Destacamentos Penales, contractats per l'Estat, l'Església o els particulars. Els Destacamentos els caracteritza la mobilitat dels seus integrants alhora de realitzar els treballs. Així, per exemple, molts manlleuencs empresonats van treballar a "Fundiciones Ebro" d'Ocaña (Terol), a Babcok Wilcox de Guernica (Biscaia), a "Esperanza y Cia." de Marquina (Biscaia), en els treballs per desenrunar Manlleu, Roda de Ter i Torelló després de les inundacions de 1940 o en la construcció del Seminari de Vic. Les Colonias Penitenciarias Militarizadas també van treballar per a empreses privades. S'organitzaven en batallons i agrupacions, i romanien a un lloc fix. També existien altres formes de treballs forçats com els Trabajos en Regiones Devastadas, en el qual treballaven 4.075 presoners el 1943.

Igualment existia el treball dins dels centres penitenciaris, els Talleres Penitenciarios, que suposava per als reclusos la possibilitat de guanyar alguns diners i redimir dies de condemna. Els seus primers encàrrecs van ser seients per a les esglésies, mobles per a l'Auxilio Social i 15.000 crucifixos per a les escoles. No sembla que la importància numèrica dels treballadors dels tallers fos molt gran en la dècada dels anys quaranta, a diferència del que succeïa en els destacaments penals i les colònies penitenciàries. Aquests treballs dels interns van representar "una font d'ingressos gens negligible per als receptors legals de llurs beneficis, (director, administrador, monja, capellà...), previstos en els reglaments penitenciaris. I també, en ocasions, han suposat un enriquiment il·legal per a aquells que traficaven amb els seus productes." (32)

Els presos podien sol·licitar un "destí", una feina eventual en els serveis propis de la presó (cuiner, paleta, electricista...) que equivalia a un descompte de la condemna, encara que no cobraven res. No era fàcil aconseguir un "destí", perquè el nombre d'interns que els desenvolupaven no podien ser més d'un 3% de la població reclusa del centre.

Els Batallones Disciplinarios de Trabajadores era una modalitat dels treballs forçats, on només predominava el càstig, sense possibilitat de redimir la pena pel treball. Els seus integrants procedien normalment dels camps de concentració. Malgrat que no s'havia interposat cap denúncia contra ells, no gaudien d'un aval per sortir-ne, i tots tenien en comú la desafecció al règim. La mortalitat al batallons va ser alta per la desnutrició, el fred, les malalties, les tortures, l'esgotament físic... Els batallons construïen carreteres, canals, ponts, esglésies...

Pocs van ser els presos que compliren la totalitat de la seva condemna. Com hem dit, la pena s'escurçava sumant els dies redimits mitjançant el treball, el "destí" i amb les redempcions extraordinàries que alguns presos rebien. L'estudi a la presó també podia ser un mitjà per restar temps de condemna. El desempresonament massiu que es produeix entre 1940-1944 obeeix, no a una qüestió humanitària, sinó a unes altres de pressupost, de conflictivitat penitenciària i de col·lapse de l'administració civil.

Els desempresonats passaven a una règim de llibertat vigilada, essent controlats per les autoritats locals, amb l'objectiu de mantenir "una eficaz fiscalización de sus actividades para encauzarlas por seguros derroteros hacia el bien y el provecho patrio." (33) Aquest servei s'encarregaria de vigilar la conducta, "anomalies" socials i polítiques, dels condemnats als quals s'havia concedit la llibertat condicional. Una vegada aconseguida la llibertat vigilada, la persona beneficiada vivia sotmesa a un control permanent, convertint-la en una nova presó, però sense les despeses d'aquesta per a l'Estat.

Conclusió

La repressió franquista va ser el mitjà emprat per la oligarquia agrària i industrial, representada pels colpistes, per desembarassar-se d'una part de la població, anihilar-la, que en els últims decennis havia qüestionat el sistema productiu i les relacions laborals i socials, aquella que més s'havia significat políticament i social durant la República, jornalers i obrers en la seva immensa majoria. Aquestes classes privilegiades encomanaran la materialització de la repressió a l'exèrcit i la Falange, amb el recolzament unànime de tota mena d'autoritats. Gràcies a la repressió, el règim productiu i social retrocedirà molts anys enrera, empobrint desorbitadament la societat i atemorint-la perquè no s'oposés en el futur, però permetent l'enriquiment de la vella oligarquia i de molts jerarques franquistes.

Notes/referències bibliogràfiques