La jubilació i la solitud augmenten el risc de depressió en gent gran

Foto: Flickr (CC)
28/09/2016
Raquel Font

Bruce Springsteen acaba de complir 67 anys i ha publicat les seves memòries, Born to run, en les quals confessa la seva lluita contra la depressió. Ha trigat anys a fer-ho públic perquè malgrat que és una de les malalties més esteses del món, amb uns 350 milions d'afectats, encara està molt estigmatitzada. Entre els trastorns mentals, la depressió és considerada una de les principals causes de discapacitat. De fet, ocupa el quart lloc entre les primeres causes de malaltia i es preveu que l'any 2020 estarà en segon lloc. Però, com afecta la depressió en persones de més de 65 anys? La gent gran té més tendència a patir-la? Es diagnostica prou?

La professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC Eulàlia Hernàndez assegura que és un trastorn psicològic molt comú entre la gent gran. Segons l'Eurodep, un dels darrers estudis europeus més rigorosos, la depressió afecta el 12,3% de les persones grans, tot i que els experts diuen que és molt difícil saber exactament en quina mesura la pateixen perquè és molt probable que estigui infradiagnosticada, ja que molta gent no consulta el metge i alguns dels símptomes es confonen amb el mateix envelliment i s'hi associen.

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) assenyala que dues terceres parts dels afectats per un trastorn mental no arriben mai a demanar ajuda a un professional sanitari, tot i que es preveu que un de cada quatre habitants del planeta patirà alguna forma de trastorn mental o neurològic al llarg de la vida.


La importància de saber-se adaptar

La població de més edat no és més susceptible de patir depressió que altres col·lectius i tampoc hi ha grans diferències de prevalença entre homes i dones, només en els casos més lleus és lleugerament superior en dones.

El que sí que marca la diferència és viure en comunitat o estar institucionalitzat –és a dir, estar en residències o hospitals‒, explica la doctora en psicologia i també professora de la UOC Montserrat Lacalle. I és que el fet d'estar institucionalitzats per si mateix ja és un factor de risc de patir trastorns afectius, sobretot just després de l'ingrés.

Entre els principals factors de risc, afegeix Lacalle, també hi ha d'una banda la solitud, especialment en edats més avançades, i entre els 65 i 75 anys, el fet de jubilar-se, és a dir, de passar de tenir un rol actiu professionalment parlant a no tenir cap obligació laboral. «Una persona que durant 40 o 50 anys ha donat molta importància a la seva vida laboral i, de sobte, veu truncada aquesta vida, requereix uns processos de reequilibri importants», explica la psicòloga, que condiciona el risc de patir una depressió a la capacitat d'adaptació a la nova situació que té cadascú. «Les persones envelleixen tal com han viscut la resta de la seva vida», remarca. Una persona que sempre ha tingut una bona salut mental, que ha sabut afrontar els problemes, superar dificultats, adaptar-se als canvis, algú que ha tingut tolerància a la frustració i una bona acceptació de si mateix ‒denominadors tots d'una bona salut psicològica‒, aquesta persona arriba a l'envelliment i té més eines per a fer-hi front.

La gent que té ganes de jubilar-se normalment és perquè està pensant en la llista de temes pendents, però s'ha d'anar amb molt de compte, avisa la professora Lacalle, «que la llista no s'acabi massa aviat i que la nostra il·lusió estigui focalitzada en projectes realistes, perquè a vegades les expectatives són massa altes».

La jubilació s'ha de veure i entendre com un dol, un procés psicològic que s'experimenta després de qualsevol pèrdua, no només davant la mort d'un ésser estimat. Per a prevenir que es converteixi en un daltabaix, segons Hernàndez, és bo potenciar els factors de protecció i les estratègies d'afrontament de la persona: suport social, relacions familiars, autonomia física i mental...


El pes del suport social

Les professores Eulàlia Hernàndez i Montserrat Lacalle coincideixen a dir que el fet de no tenir parella i de viure sol és un factor de mal pronòstic en les persones grans: «La solitud no és una bona companya». Per contra, els fills i els néts són factors protectors, són motius per a continuar estant actiu i si es pateix un trastorn depressiu, són motius per a continuar lluitant. De fet, quan apareixen idees suïcides, alguns malalts reconeixen que no ho fan per la família, un argument en què se solen recolzar els psicòlegs durant la teràpia. Lacalle remarca que per molt que no se'n senti a parlar gaire, el suïcidi en gent gran és una realitat.

Per a Lacalle seria molt interessant fer una transició menys sobtada, anar reduint progressivament el ritme de treball perquè el trencament no sigui tan brusc ni aparegui de sobte un escenari nou que desestabilitzi la nostra seguretat emocional. A més, constata Lacalle, «eliminar una persona que té 40 anys d'experiència és una pèrdua per a la societat». És important, doncs, promoure la participació social en allò que sigui significatiu per a la persona perquè «és un dels elements que semblen proporcionar sentiment d'utilitat i pertinença». I això genera salut emocional, conclou Eulàlia Hernàndez.

 

#expertsUOC

Foto de la professora Eulàlia Hernández Encuentra

Eulàlia Hernández Encuentra

Expert/a en: TIC i salut, ús personal i professional d'internet per a la salut, promoció de la salut mitjançant les TIC, psicologia del desenvolupament al llarg del cicle vital (com som les persones en diferents moments de la vida).

Àmbit de coneixement: Psicologia del desenvolupament.

Veure fitxa

Montserrat Lacalle

Professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC.

Expert/a en:

Àmbit de coneixement: Psicologia del desenvolupament.