Com superar el dol?

En moltes cultures, la tardor marca l’hora de començar a recollir-se de cara a l’hivern. També és un moment per a recordar els qui ja no hi són, coincidint amb la caiguda de les fulles, la reducció de les hores de llum i el canvi d’estació. Això és el que significa la festivitat de l’1 de novembre, que el cristianisme va batejar com a Tots Sants, encara que té arrels força més antigues, data que és a tocar i que pot fer més presents els familiars o amics que hem estimat tant i que ja no tenim a prop. Si fa molt temps que van morir, probablement ho tenim paït. Si en fa poc, és possible que encara ens trobem en procés de dol. Dues expertes de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) expliquen què cal tenir en compte per a viure el dol amb normalitat i per a avançar malgrat el mal que fa la pèrdua.

El dol és natural i alhora intransferible

«El dol és un mecanisme natural que s’activa quan estem davant d’una pèrdua important. Al llarg de la vida, en passem diversos i de diferents dimensions, des d’un canvi de domicili fins a la mort d’un familiar molt proper». Ho detalla Montserrat Lacalle, doctora en Psicologia i professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. «És important entendre-ho perquè sembla que cada vegada volem patir menys i solucionar més de pressa els problemes», subratlla.

Però, alhora, l’experiència és personal i intransferible: ningú no viu el dol exactament de la mateixa manera ni durant el mateix període de temps, perquè depèn de moltes variables, com ara si la defunció era més o menys previsible o si la persona que passa el dol està més o menys acostumada a gestionar les seves emocions. Hi coincideixen tant Lacalle com Mireia Cabero, també professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC.

Amb tot, diversos investigadors han mirat de definir les fases del dol. És el cas de la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross, que va proposar les etapes de negació, ira, negociació, depressió i acceptació. «Jo diria que és un procés que he vist en tothom, encara que de maneres i en moments diferents», explica Cabero. «És bo passar per totes aquestes emocions, perquè significa que el dol va fent el seu curs, que no el congeles», afegeix.

El dol no té una durada definida

De la mateixa manera, és complicat definir-ne la durada. «Als psicòlegs, tant qui fa el dol com qui veu patir aquesta persona, sovint ens pregunten quant durarà», manifesta Lacalle. «Però és important no posar un límit de temps, no lluitar contra el que se sent, perquè a la pèrdua emocional s’hi poden afegir molts canvis del dia a dia que també s’han de gestionar; i acompanyar vol dir anar al ritme de qui passa el dol», indica. Això sí, aquestes expertes estan d’acord que com a mínim ha de transcórrer un any, en què hauran passat totes les dates significatives que es compartien amb l’ésser estimat que s’ha perdut.

El temps, per ell mateix, no ho cura tot

Sigui un any o siguin tres, tant Cabero com Lacalle insisteixen que no és tan important el pas del temps per ell mateix com el fet que la persona que fa el procés de dol agafi les regnes d’aquest moment vital. «Sens dubte necessites temps, però sobretot necessites fer alguna cosa per a afrontar el dol durant aquest temps», detalla Lacalle. «De fet, el primer dol per la pèrdua d’una persona molt propera es viu malament, però ajuda a desenvolupar recursos emocionals que serviran per a alleugerir processos similars en un futur», afegeix Cabero.

Cal saber explicar el que hem perdut

Precisament una de les primeres coses que pot ajudar a afrontar el dol, a banda de reconèixer que és normal i d’evitar fixar-se un temps per a superar-lo, és «prendre consciència de per què plorem», explica Cabero. És a dir, anar més enllà de la pèrdua de la persona i poder descriure quines coses concretes sentim que perdem amb la desaparició d’aquesta persona. «Quan som capaços de veure-ho, el treball d’acceptació i d’integració és diferent», assegura aquesta experta de la UOC.

És bo compartir el que ens passa, però sense pressió

I una altra qüestió clau és mirar de compartir els pensaments i les emocions, malgrat que «la tristesa ens porti a voler estar tancats en nosaltres mateixos, a no voler-nos sentir interpel·lats», recorda Cabero. «No s’ha de forçar, però sí que sabem que tenir una bona xarxa social i familiar amb qui podem compartir el que ens passa sol ajudar a superar més bé el dol», assenyala Lacalle. En aquest sentit, «l’entorn ha de ser com un borinot, estar pendent de la persona i fer-li saber, tot sovint, que està a la seva disposició per si vol parlar», afegeix Cabero. Així, quan sigui el moment de compartir, hi haurà algú a prop per a fer-ho.

Va bé activar el «radar positiu»

La resiliència, o capacitat per a superar situacions complicades adaptant-se i desenvolupant-se positivament, també pot existir en un procés de dol. «El dol pot reforçar les persones, fer que s’adonin que són més capaces del que creien d’afrontar situacions complicades; també pot ser una oportunitat per a descobrir coses d’un mateix; o per a adonar-se del que es vol prioritzar a la vida», explica en aquest sentit la doctora Lacalle. «En el dol en particular, i a la vida en general, cal mirar d’activar aquest radar positiu», conclou.

En definitiva, afrontar el procés de dol fa que les emocions i els comportaments vagin evolucionant en el temps, més ràpidament o més a poc a poc. És quan això no passa que la persona es pot estancar i que el dol pot deixar de ser normal i passar a ser patològic. Davant del dubte, indiquen Cabero i Lacalle, consultar un especialista pot ser una bona opció.