28/11/17 · Estudis de Ciències de la Salut

Els experts aconsellen fer àpats en família per a prevenir trastorns alimentaris

Foto: <a href="https://www.flickr.com/photos/s4n7y/3063941395/" target="_blank">Santiago Alvarez / Flickr</a>

Un entorn familiar excessivament preocupat per la dieta o el pes és algun dels factors que poden predisposar a l’aparició de trastorns de conducta alimentària (TCA) com l’anorèxia o la bulímia en el si familiar. Es calcula que aquestes patologies afecten el 5% de joves i adolescents d’entre 12 i 21 anys, tot i que l’11% d’aquesta població diana té risc de patir algun d’aquests trastorns. Els experts aconsellen fer almenys un àpat al dia en família com a mesura preventiva i evitar fer preguntes sobre el menjar o comentaris sobre el físic quan s’està en ple tractament.

Els últims estudis apunten a un component genètic i hereditari dels trastorns alimentaris, però segons la psicòloga i professora dels Estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Andrea Arroyo, aquestes patologies no es poden explicar només per una causa, sinó que són fruit d’un conjunt de diversos factors: genètics, però també biològics, personals, psicològics, socioculturals i familiars.

L’experta apunta que algunes conductes familiars poden actuar com a factors que n’augmenten el risc. «Si hi ha una preocupació pel pes i la figura, això pot repercutir en més insatisfacció corporal i en una baixa autoestima, cosa que actua com a factor precipitant del TCA en el futur», explica. Afegeix que les famílies que valoren excessivament el cos i l’aparença, i associen l’èxit social a l’aspecte físic i al fet d’estar prim, tenen una probabilitat més alta que algun dels seus membres pateixi un TCA.

La psicòloga i màster en Psicologia i Esport Beatriz Galilea, membre de la Taula de Diàleg pels Trastorns Alimentaris, coordinada per l’Agència Catalana de Consum, explica que hi ha famílies que es comporten com a models. «De vegades són les primeres que donen instruccions del tipus “no mengis tant de pa que engreixa”, o que confonen la morfologia corporal de les adolescents que dipositen més greix en algunes parts del cos amb l’obesitat», explica. Aquestes conductes de risc, juntament amb el fet de pesar molt sovint un infant, poden acabar desencadenant un trastorn alimentari en el futur. L’experta insta els pares a estar molt alerta durant l’adolescència i els darrers anys d’infància, ja que apunta que aquests trastorns alimentaris cada cop tenen lloc en una edat més primerenca.

La professora Arroyo explica que la família té al seu abast diverses eines per a actuar preventivament abans que n’apareguin els símptomes. Per exemple, la sobreprotecció, el control excessiu o exigir resultats a l’infant o l’adolescent per sobre de les seves possibilitats no hi ajuda. Tampoc ho fa el fet d’encasellar els fills pel caràcter o la manera de ser. En aquest sentit, insta a valorar els fills per la persona i no pas per l’aspecte físic, i a promoure la seva autoestima, reforçant tot allò que fan bé i fent-los acceptar que ningú no és perfecte. També insta els pares a ajudar-los a ser crítics davant dels ideals de bellesa i a combatre els missatges que reben de les xarxes socials o els mitjans de comunicació amb la idea que el fet d’estar prim no et fa ser més feliç. Arroyo també advoca per fer almenys un àpat al dia en família i fer partícips els fills en les preparacions alimentàries. «Això és un ajut perquè aprenguin a fer eleccions saludables amb criteri propi», explica.

Marga Serra, experta en educació nutricional i trastorns del comportament alimentari i professora de la UOC, es posiciona en la mateixa línia. «Cal treballar l’autoacceptació i l’autoestima des de ben petits. És important que els infants no es vegin només com una talla o un número a la bàscula», explica Serra, que xifra en un 50% les adolescents que no se senten bé amb el seu cos. Afegeix que també és important que siguin crítics amb els anuncis i les dietes estrictes, i que en el si familiar es fomenti l’alimentació mediterrània, l’exercici físic saludable i el descans.

Un cop el problema ha aparegut, el suport familiar continua essent bàsic en la recuperació de la persona afectada. «La família és el suport essencial en la recuperació», destaca. L’acceptació per part de l’entorn familiar és el primer pas. A partir d’aquí, els pares han d’acompanyar el fill, participant i col·laborant activament en el tractament. La por o no saber com actuar davant del nou escenari són algunes de les sensacions freqüents que poden patir els progenitors. Davant d’aquestes situacions, Arroyo aconsella participar en associacions de suport a la família per a portar de la millor manera possible la situació, o en sessions de teràpia d’una manera periòdica, ja que el desgast que pateixen els familiars és important. L’informe de Creu Roja apunta que la situació pot desencadenar la separació dels pares que abans que aparegués el trastorn alimentari estaven en crisi, pot provocar que les malalties dels pares s’agreugin o, en cas que hi hagi altres germans, pot fer que s’emancipin abans d’hora, cosa que sol passar, ja que viuen la situació com a insostenible.

La professora Galilea explica, també, que és important que la família instauri cinc àpats al dia i que en pugui fer el màxim nombre en família, al voltant d’una taula i lluny de les tauletes i els mòbils. També aconsella no parlar de l’estètica i valorar altres qualitats, com la intel·ligència o la generositat de les persones.


Famílies amb un patró comú

La professora Arroyo explica que, a grans trets, les famílies que tenen algun membre amb TCA tenen antecedents per depressió, ansietat o altres psicopatologies entre els seus membres. En el cas de l’anorèxia nerviosa, per exemple, s’identifiquen majoritàriament famílies més rígides i poc comunicatives, sobreprotectores o hipercontroladores. En la bulímia nerviosa, en canvi, hi ha més famílies conflictives i poc aglutinadores, amb poca capacitat per a adaptar-se a situacions de canvi o a dificultats. La tesi doctoral La familia y los trastornos de la conducta alimentaria: estructura familiar y riesgo, de l’estudiant de la Universitat de Burgos Manuel Mateos Agut, també explica que en les famílies amb algun membre amb TCA hi ha més mala organització dels àpats familiars i els pares mostren desinterès per saber com mengen els fills. 


Com cal afrontar els moments crítics?

Des que es comença el tractament fins que el pacient rep l’alta poden passar anys. Durant aquest temps, la família haurà d’abordar situacions crítiques. Els àpats són un d’aquests moments en què es poden generar moments de tensió. «És bo no pressionar, ni forçar, ni obligar a menjar, ni tampoc fer cap comentari o pregunta entorn del menjar o de les preferències.» En les primeres fases del tractament, el o la pacient no pot triar el que menja, sinó que li és imposat. Arroyo comenta que durant els àpats és preferible que el malalt estigui acompanyat i que no mengi aliments diferents dels que pren la resta de la família.

Un altre moment perillós per als pares són les recaigudes, que també formen part del procés de recuperació. «Han d’estar preparats, ser realistes i pensar que la cura és complexa i que tindrà moments dolents, i no han de culpabilitzar ni jutjar el malalt, ja que els malalts no trien el fet de recaure-hi», afirma la professora Arroyo.

L’agressivitat és una de les conseqüències de la malaltia. Davant de situacions de patiment o de ràbia del malalt, Arroyo afirma que la família s’ha de mostrar empàtica i evitar el càstig o la rancúnia.


Senyals d’alerta

Trossejar en excés el menjar, restringir quantitats, anar al lavabo sovint just després dels àpats per a provocar-se el vòmit, saltar-se les postres o llençar aliments són alguns dels comportaments que, segons Arroyo, han de fer estar alerta els pares, els familiars propers, els amics o els cuidadors. El desig de començar una dieta d’una manera injustificada per a aprimar-se, consumir productes dietètics com ara infusions diürètiques, prohibir-se alguns aliments determinats, mostrar-se excessivament preocupat pel cos, el menjar o el pes, comparar el físic amb el de les amigues o el desig de fer molt d’exercici o d’estar molt activat, són altres de les conductes de risc. La professora Arroyo explica que un trastorn alimentari detectat a temps i de manera precoç tindrà un pronòstic millor.

La professora Beatriz Galilea afegeix, també, que alguns comentaris determinats del noi o noia, com ara «estic grassoneta», «mare, això no m’ho posis que engreixa» o «no vull menjar pa»”, també han de fer sospitar l’entorn familiar. Davant de qualsevol senyal d’aquest tipus, Galilea insta a visitar el pediatra. L’experta considera que les dietes que algunes noies comencen a fer quan s’acosten a l’adolescència sense cap tipus de control mèdic «són precursores i acaben essent mantenidores d’una malnutrició, que és un factor de risc». Un informe de Creu Roja estima que el 80% dels casos d’anorèxia comença amb una dieta per a perdre pes.

Mes enllà d’una pèrdua de pes i una desnutrició evidents, l’anorèxia o la bulímia comporten un seguit de canvis físics: desaparició de la regla, trastorns digestius, problemes cardíacs, dèficits nutricionals, desajustos hormonals, osteoporosi...


Ser dona, un altre factor de risc

Els trastorns alimentaris afecten majoritàriament les dones (la prevalença és de nou dones per cada home, segons l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia), sobretot les que tenen una edat compresa entre 13 i 23 anys. La professora Marga Serra ho atribueix a la «forta pressió social» que rep el col·lectiu femení per a aconseguir un estereotip de bellesa imposat per la societat, que advoca per la primesa. «Les nenes des de ben petites reben molts missatges subliminars sobre el cos extremament prim», explica. I posa com a exemple les nines o els personatges de molts dibuixos animats, els protagonistes dels quals tenen cossos totalment irreals. Serra explica que, en arribar a l’adolescència, moltes noies no se senten a gust amb el seu cos perquè en aquesta etapa s’eixamplen els malucs i augmenta el pit, i aquests canvis físics, sumats als psicològics i als missatges que reben en anuncis o programes de televisió sobre l’ideal de cos, provoquen una disminució de l’autoestima. «Aquest prototipus de bellesa de cossos extremament prims imposat per la societat i la moda no correspon a la majoria de dones i això provoca frustració, i aquesta frustració afecta l’autoestima», afirma Serra. Afegeix que l’ús constant de xarxes socials fa que siguin més vulnerables, i posa com a exemple les influenciadores (influencers) o les pàgines web que promouen els TCA com un estil de vida.

Experts UOC

Contacte de premsa

També et pot interessar

Més llegits