La reforma dels centres d'internament per a estrangers és superficial

El ministre de l’Interior, José Ignacio Zoido, va anunciar a finals de l’any passat un projecte de reforma dels centres d’internament per a estrangers (CIE), amb la presentació del nou CIE d’Algesires que es començarà a construir aquest 2018. El nou centre serà el més gran de l’Estat, amb capacitat per a 705 persones, i disposarà de millors serveis sanitaris, espais per als serveis socials i les ONG, zones d’esbarjo i espais per al culte religiós. A més, separarà els interns per sexe, procedència i nacionalitat. «El contenidor és important, però el que és més important és el continent, les persones que hi ha dins dels CIE», afirma Tomás Jiménez Araya, professor consultor del màster de Drets Humans, Democràcia i Globalització de la UOC.

Jiménez Araya assenyala que no només cal fer canvis materials, des del punt de vista de les condicions físiques i de les comoditats que han de tenir aquests centres perquè siguin acords amb la protecció dels drets humans, sinó que fins i tot «la inversió serà absolutament insuficient per molts milers de milions que s’inverteixin, si no hi ha també inversió en recursos humans per a la gestió d’aquests centres». Jiménez Araya demana que s’inverteixi en especialistes educatius, sanitaris i psicòlegs, ja que els interns no arriben a aquests centres d’una manera «segura i tranquil·la», sinó després d’un procés «anòmal i traumàtic».

El ministre Zoido va obrir la porta durant l’acte de presentació del nou CIE a establir que la policia no sigui l’encarregada de la gestió dels centres, sinó un cos funcionarial especialitzat, i també va fer referència al fet que s’ha de decidir quin paper han de tenir les ONG en el nou model dels centres d’internament. «Aquest anunci és la constatació que es volen professionalitzar els CIE com a presons», afirma el periodista Toni Martínez, autor del llibre CIE: El Guantánamo español, publicat per l’Editorial UOC. Martínez afirma que el Govern aposta per internar els immigrants perquè «no té una política d’acollida clara i sembla que no vulgui tenir-ne», i tem que aquest anunci només es degui al «col·lapse dels centres de Ceuta i Melilla», que són els que reben més interns.

Centres opacs i desbordats

La xarxa d’ONG Servicio Jesuita de Migrantes va elaborar un informe en el qual destacava que durant el 2016 es van internar en CIE un total de 7.597 persones, de les quals poc més de 2.000 van ser repatriades. Tot i això, assenyala que dos de cada tres internats acaben sent alliberats, després de passar els 60 dies que com a màxim poden estar dins d’un CIE esperant la resolució del seu cas.

Aquest va ser el cas d’en Mourtada Seck, que estava en un parc d’Oviedo quan la Policia Nacional li va demanar «els papers» i el va detenir per no tenir-los en regla. Poc després va ser internat al CIE d’Aluche, a Madrid, i al cap d’unes setmanes se li va assignar un seient d’avió que el deportaria cap al Senegal, d’on va arribar el 2007. En Mourtada va marxar del seu país per trobar un futur millor, i el va trobar a Espanya, on tenia feina i es va casar. Però l’arrelament familiar no va ser suficient per a evitar l’internament al CIE, i els seus advocats en van evitar la deportació in extremis després de presentar una mesura cautelaríssima. Finalment, en Mourtada va quedar en llibertat i actualment resideix de manera legal a Oviedo.           

Aquesta és una de les històries que recull Toni Martínez en el seu llibre. El periodista considera que els CIE «són un autèntic despropòsit, els interns hi són privats de llibertat sense haver comès cap delicte». Martínez remarca que les persones que hi són internades ho són per no tenir el permís de residència, cosa que significa una falta administrativa, i no pas un delicte, fet que no justifica que algú pugui perdre el dret a la lliure circulació. L’associació Jutges per la Democràcia va emetre un comunicat en què demana obertament el tancament d’aquests centres, per considerar que són «opacs», que són «autèntiques presons» i que es caracteritzen per «l’amuntegament, la irregular assistència sanitària i jurídica, la manca d’informació a les persones internes sobre la seva situació administrativa i la nul·la existència de polítiques socials i/o educatives».

Criminalització de la immigració

A més de les demandes d’una reforma més a fons d’aquests centres, els experts alerten sobre la percepció que la població té dels CIE i de les persones que hi són internades. «La població té tendència al temor i a posar-se a la defensiva, i aquests centres i l’agenda mediàtica reforcen les actituds xenòfobes en contra del moviment migratori», sentencia el professor Jiménez Araya. Per altra banda, Toni Martínez explica que molts d’aquests centres són antigues dependències policials reaprofitades, que són als afores de les ciutats i amb molta seguretat i opacitat, fet que «reforça l’assimilació d’immigració i conflictivitat». L’Associació Pro Drets Humans d’Andalusia va concloure en un informe que, per exemple a Granada, les persones negres tenen quaranta-dues vegades més possibilitats de ser identificades per la policia que no pas les blanques o de trets caucàsics.

«El fenomen migratori és inevitable, i fins que no ens en convencem les decisions seran a mitges, o mal fetes, o reactives», conclou el professor Tomás Jiménez Araya, que demana un apoderament social per exigir als governants que afrontin el fenomen segons els acords del Pacte Mundial per les Migracions promogut per les Nacions Unides, que advoca «per una migració segura, ordenada i regular».