El boom dels clàssics: el sector del videojoc rellança els seus productes estrella dels anys 80 i 90

Com passa amb les pel·lícules o els llibres, hi ha videojocs que no passaran mai de moda. Ho diu la saviesa popular: els clàssics sempre tornen. Les grans empreses d’un sector que representa el 0,11% del PIB espanyol ho saben, i per això busquen tornar a explotar els seus productes estrella de finals del segle xx. Sony ha llançat aquesta setmana la seva PlayStation Classic, una rèplica en miniatura de la consola original amb una vintena de jocs de l’època incorporats, com Final Fantasy o Crash Bandicoot. La marca s’ha sumat a un camp que Nintendo ja fa temps que explota. De fet, l’empresa creadora de Zelda o Donkey Kong va llançar al mercat la seva Super NES Classic Edition el setembre del 2017. El dispositiu va ser tot un èxit de vendes: 5,28 milions d’unitats venudes en només els sis primers mesos, fet que es va traduir en prestatges buits i en reposició d’estoc a marxes forçades. De fet, segons dades de NDP, la consola remake va superar les vendes de la PS4 i de la Xbox One.

Com és possible que jocs antics que es poden considerar desfasats tinguin tant d’èxit? Per al professor dels Estudis d’Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació de la UOC Joan Arnedo, hi té un paper l’encant del retro: «Per què es veu Nosferatu o La nit dels morts vivents en original, en blanc i negre? Per què hi ha trobades de cotxes clàssics? No és aigua passada, tot això? Al final, compres una experiència, la de recordar o viure un producte en el seu estat original.» El docent considera que la manera en la qual han envellit els jocs també és determinant, perquè «les darreres generacions dels 16 bits i els píxels gràfics de 2D poden funcionar bé actualment». Tanmateix, els primers jocs en 3D haurien quedat desfasats estèticament, tot i que «no és el que es té en compte quan es juga a l’original», afirma l’expert.

El màrqueting també hi té un paper transcendental. «Hi ha una apel·lació a la nostàlgia dels jugadors perquè comprin els seus jocs preferits i els tornin a gaudir amb una experiència millorada», exposa la professora dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC Neus Soler. L’experta considera que són els mateixos jugadors qui els demanen, perquè volen jugar a jocs que ja coneixen. Per a les empreses, representa la reedició d’un producte a un cost molt més baix, perquè la companyia aprofita parts del producte original. Una anàlisi que el professor i sociòleg de la UOC Francesc Núñez comparteix: «És fàcil caure en una cosa que ha deixat una petjada anímica positiva. Volem recuperar les situacions de diversió o plaer que vivíem en el passat.»

L’aposta retro de les grans empreses del sector va més enllà de les consoles. Les grans firmes rescaten videojocs clàssics que serveixen per als dispositius actuals, en alguns casos millorant-los gràficament. Un dels exemples més reeixits respon a la reedició del joc històric The Legend of Zelda: Ocarina of Time per a la Nintendo 3DS. El videojoc de la Nintendo 64 manté la història i els espais virtuals intactes, però s’han aplicat millores substancials a la gràfica. Va ser tot un èxit: es va mantenir 300 setmanes entre els jocs més demanats, amb més de 4,5 milions de cartutxos venuts en data de març del 2017, segons el portal web de videojocs Hobbyconsolas.com. «Es millora tot i se situa el producte a nivells actuals de qualitat tècnica. L’únic aspecte que es manté és l’essència del disseny perquè el jugador pugui rememorar el joc», explica Neus Soler.

Els joves també són cridats a sumar-se a aquesta onada retro que viu el mercat del videojoc. «La gent jove redescobreix jocs i no es fixa gaire en si són caducs o no ho són: hi juguen per primera vegada i tenen sensacions similars als jugadors que hi havien jugat vint anys enrere», afirma Francesc Núñez. Tanmateix, la nostàlgia del passat dels més grans pot condicionar els més joves. «Qui no ha regalat un parxís o unes cartes? Ens fa gràcia que els nostres fills rebin aquests jocs. Hi ha el mecanisme de compartir i traspassar el que ha estat significatiu per a nosaltres», explica.

Un fenomen que ve de lluny

El consum i la reedició de jocs antics ha estat latent molt abans que les grans marques hi apostessin. «Fa temps que ja existien en format de baixada digital per a dispositius actuals, com la Wii o la 3DS, tot i que amb un catàleg bastant reduït», explica Arnedo. L’empresa podia seguir traient rèdit econòmic d’un producte que ja tenia desat al calaix de l’oblit. No obstant això, el boom que experimenta aquest fenomen ha provocat que els preus s’hagin arribat a equiparar amb els dels videojocs actuals: «És com quan tens vinils al magatzem i, de cop i volta, tothom comença a comprar-ne una altra vegada», afirma.

Més enllà del focus de la gran indústria, hi ha comunitats virtuals que s’han dedicat a mantenir viu l’esperit dels dispositius dels anys vuitanta i noranta. Per exemple, OXiAB Game Studio es dedica a fer jocs per a plataformes antigues. El professor col·laborador de la UOC Rafael Pérez n’és membre i ha dissenyat diversos productes per a ordinadors MSX, d’entre els quals destaca el seu videojoc estrella: Bitlogic. Com explica el seu company d’universitat Joan Arnedo, «és un moviment lligat alshackers en el sentit positiu de la paraula; de trastejar, d’inventar i de ser creatiu, de superar les restriccions complexes. En definitiva, és artesania»