L'autoaprenentatge arriba a l'educació primària i secundària

L’augment de les noves tecnologies a les escoles i els canvis en les metodologies educatives permeten que els alumnes siguin cada vegada més autònoms i comencin des de ben petits a participar en el seu propi aprenentatge. L’estudi Mesurant la innovació en l’educació 2019. ¿Què ha canviat a l’aula?, publicat per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) al gener, confirma l’augment significatiu de l’ús d’ordinadors i tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) per a l’adquisició de coneixements de manera independent pels estudiants tant de primària com de secundària.

«L’expansió dels continguts i la facilitat d’accés a la informació permeten formar-nos per internet mitjançant vídeos, blogs, enciclopèdies en línia, cursos i cursos en línia massius i oberts (MOOC)», explica Guillermo Bautista Pérez, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació i director del màster universitari de Formació de Professorat d’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d’Idiomes de la UOC. «Per tant, és normal que cada vegada més hi hagi aprenentatge fora dels àmbits formals. És bo que des de l’escola s’aprofiti, s’incentivi i, el més important, es guiï i s’acompanyi aquest aprenentatge», afegeix.

I, tot i que a secundària els alumnes tenen més autonomia a l’hora d’utilitzar les noves tecnologies per a aprendre per si mateixos, «també a primària es pot començar a crear la cultura de l’aprenentatge autònom», explica el professor de la UOC. «És bo que des de petits puguin veure com la tecnologia no solament s’utilitza per a jugar amb videojocs o navegar per les xarxes socials, sinó que també serveix per a crear materials, per a compartir, per a ensenyar als altres i per a aprendre un mateix», afegeix.

Menys memoritzar i més raonar

Les classes magistrals, aquelles en què el docent simplement trasllada un temari a l’estudiant, estan donant pas a nous mètodes d’aprenentatge en què l’estudiant ha de buscar respostes, raonar, reflexionar... «No es tracta de deixar que l’estudiant aprengui sol», explica Héctor López, professor col·laborador del grau d’Economia de la UOC i subdirector d’un col·legi madrileny, sinó de permetre-li investigar, explorar i adquirir coneixements amb la supervisió i la guia del professor. És evident que les noves tecnologies i les eines de recerca d’informació faciliten aquesta tasca, de manera que ja no té tant de sentit centrar l’ensenyament en la retenció d’uns continguts fàcils de trobar. «Cada vegada es tendeix a memoritzar menys i a raonar més», afegeix Héctor López. Actualment, el sistema educatiu es basa en competències, completa Guillermo Bautista, «i aquest tipus d’aprenentatge requereix processos més complexos i no solament memorització».

L’estudi Mesurant la innovació en l’educació 2019 esmentat certifica la incorporació de nous mètodes d’aprenentatge a les aules. Per exemple, revela que a Espanya la proporció d’estudiants de primària que utilitza les TIC a la classe de matemàtiques per a buscar informació i adquirir coneixement de manera independent ha passat del 23% al 36% entre 2011 i 2015, un percentatge més gran que la mitjana dels 36 països membres de l’OCDE. També s’ha detectat un retrocés d’un -18% en les tasques de memorització en matemàtiques: el 2011 el 66% dels estudiants de primària aprenia memoritzant mentre que el 2015 ho feia només el 48%.

Les TIC han d’estar al servei del projecte educatiu

Però, encara que l’informe de l’OCDE destaca l’augment significatiu de l’ús de les TIC en les pràctiques pedagògiques en els estats membres, Guillermo Bautista adverteix del perill de pensar que les noves tecnologies canviaran l’ensenyament. Per al professor, és important desterrar «les falses promeses pedagògiques» que s’han associat a les noves tecnologies «i enfocar-ne la utilització a aprofitar totes les seves possibilitats d’aprenentatge». S’ha passat de la incorporació de les TIC de manera generalitzada —pissarra digital, un ordinador per estudiant, tauletes per a tothom, etc.— a una integració una mica més racional i relacionada amb les necessitats o el projecte educatiu del centre i del professorat. «Per sort i encara que ha trigat anys, actualment es produeix una integració una mica més reflexiva i amb un caire més pedagògic de les TIC que fa uns anys», afegeix.

A més, les escoles i els docents tenen un repte important en relació amb les noves tecnologies més enllà del seu ús didàctic: «El d’ensenyar i alfabetitzar per a la seva utilització i perquè, pel seu poder d’influència, no signifiquin un problema per al desenvolupament i el dia a dia dels nens. Actualment no hi ha res que cridi més l’atenció a nens i joves que el que els ofereixen les pantalles, i això requereix una gran capacitat crítica», explica. 

En tot cas, la integració de les TIC en els processos educatius no serà del tot efectiva fins que també no s’integrin en les avaluacions de coneixements i destreses que l’Administració fa als alumnes. Segons Héctor López, un dels motius pels quals les noves tecnologies no s’estan introduint amb més rapidesa i eficàcia és que les proves externes en l’etapa escolar, o fins i tot en l’avaluació de batxillerat per a l’accés a la universitat, l’antiga selectivitat, no han canviat de patró. «No s’avaluen les competències digitals ni s’han incorporat noves maneres d’examinar; ni tan sols s’inclouen àudios en els exàmens d’anglès per a mesurar els coneixements de l’estudiant», diu.

Les notes milloren si s’involucren els pares

L’estudi dut a terme per l’OCDE revela, a més, que l’interès continu dels pares i mares per la vida escolar i l’aprenentatge dels seus fills contribueix a millorar-ne els resultats acadèmics. A Espanya, el percentatge d’estudiants les famílies dels quals estan involucrades en les activitats escolars va augmentar del 17% al 47% de 2011 a 2015, un augment superior a la mitjana dels països participants en l’estudi.

En aquest sentit, Guillermo Bautista explica que l’educació no es pot dividir en moments o en nivells. «S’educa a tot arreu i constantment; i l’escola i la família s’han de donar suport mutu i aprofitar-se l’una de l’altra. Han de compartir una mateixa visió».

Tanmateix, això no legitima una ingerència excessiva dels pares en el procés d’ensenyament. Héctor López puntualitza la importància que família i escola treballin consensuadament i en la mateixa línia, sense desautoritzar els professors ni tampoc limitar l’autonomia del mateix estudiant. «Els nois i noies han d’aprendre a ser cada vegada més autònoms en el seu aprenentatge i una involucració obsessiva dels pares pot ser contraproduent, encara que en un primer moment pugui influir en una millora del rendiment acadèmic», adverteix.