De ciutats turístiques a ciutats inhabitables: els riscos que comporta l'estiu

L'afluència de turistes en algunes ciutats les transforma pràcticament del tot durant l'estiu. Els residents es veuen obligats a conviure amb milers de visitants que, en ocasions, generen conflictes. La situació obliga a gestionar cada dia nous reptes, i a l'estiu es multipliquen i compliquen perquè és el moment de l'any més representatiu de la lògica dels cicles estacionals, quan «canvia la intensitat de l'ús de certs àmbits que per diverses raons esdevenen més atractius», en paraules de Miguel Y. Mayorga, professor col·laborador del màster universitari de Ciutat i Urbanisme de la UOC. «La població resident es multiplica i aquesta sobreocupació, que pot aportar beneficis econòmics, també comporta impactes i una sobrecàrrega sobre el territori», subratlla.

En el cas de Barcelona, ciutat que rep vuit milions de turistes a l'any —concentrats en els mesos més càlids—, la presència intensiva de turistes, recorda Mirela Fiori, directora del màster universitari de Ciutat i Urbanisme de la UOC, té un impacte no solament en l'ocupació dels espais públics, sinó també en el medi ambient, el comerç, els serveis públics o el mercat de l'habitatge. En els darrers quinze anys, la capital catalana pràcticament ha doblat la rebuda de turistes. «Encara que el nombre de pernoctacions no arriba a tres nits, la ciutat té aquesta població flotant, que representa cada mes el 40% de la població resident», adverteix Fiori.

«Per a qui estem fent la ciutat?»

Tot i els beneficis evidents del turisme per a l'economia, el conjunt de problemes que pot generar no pot ser obviat en les polítiques públiques. Fiori opina que «els programes i projectes per a la ciutat han de tenir en compte aquesta pressió perquè posa en risc la qualitat de vida dels residents». Aquí entra en joc la importància i l'ètica de l'urbanisme, admet la directora del programa de Ciutat i Urbanisme: «Per a qui estem fent la ciutat? No es pot permetre que es bolqui exclusivament al turisme en benefici de les grans operadores globals». Per la seva banda, Mayorga adverteix que «els impactes socials, econòmics i ambientals han de ser objecte de seguiment i revisió». En aquest sentit, i posant el focus sobre Barcelona, el professor pensa que l'aposta hauria de ser per «un model turístic sostenible que compatibilitzi les necessitats i els drets dels visitants amb la vida quotidiana dels ciutadans residents».

Per a Fiori, una de les qüestions centrals és que «a tots els barris s'ha de garantir l'accés a l'habitatge i a l'espai públic per a tots els ciutadans, el comerç de proximitat o la diversitat d'equipaments». I per això, avisa, «més que idees molt originals, s'ha de tenir voluntat política en els seus diferents nivells». Encara que és evident que «a simple vista l'espai públic és sens dubte on més es percep la pressió del turisme, aquesta és multidimensional», de manera que «no es pot actuar en l'espai públic sense tenir en compte tota la resta», subratlla la directora del programa de Ciutat i Urbanisme de la UOC. Així doncs, la recomanació és que la qüestió s'abordi «de manera integral i transversal».

Quan els residents paguen els plats trencats

El professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC Pep Vivas assenyala els riscos per a la ciutat associats al comportament dels turistes. No tots tenen un comportament semblant pel que fa a la cura que mereix la ciutat. Segons explica, alguns visitants es comporten de manera diferent de com ho farien als seus llocs d'origen perquè «no tenen temps d'apropiar-se de la ciutat que visiten i d'identificar-s'hi». Aquest fet deriva en comportaments poc sostenibles. El cost de tot plegat l'acaben assumint els residents, que també han de conviure amb un altre efecte: l'augment del valor dels productes. L'impacte en el nivell de vida dels residents, doncs, és clar, d'acord amb Vivas: «Les persones que viuen habitualment a la ciutat estan cada cop més empobrides, les ciutats turístiques assoleixen indicadors econòmics desitjats, però d'altra banda cada cop tenen més problemàtiques socials».

La saturació de l'espai públic o de les infraestructures també es converteix en un generador de malestar. Els residents tenen la sensació que la ciutat està gentrificada en molts sentits i aspectes. «La gentrificació turística —apunta Vivas— posa de manifest la problemàtica i el malestar ciutadà actualment, cosa que provoca reaccions de mobilització de la ciutadania o desafeccions de les persones que han viscut tota la vida en una ciutat concreta.» Una solució seria «aturar la sensació d'invasió turística que fa que alguns col·lectius i residents de Barcelona reivindiquin els seus drets, amb tota la raó del món», com podria ser la limitació de l'arribada de creuers.

Aquesta necessitat de regulació la defensa també el professor Miguel Y. Mayorga, que incideix en el fet que les regulacions «han de treballar per pactes socials que permetin avançar en l'establiment de canvis de tendència a la recerca d'equilibris socials, econòmics i ambientals». El repte és que les ciutats que es fan atractives per al turisme no es converteixin en inferns socials per als seus habitants. I això, com manifesta Mayorga, exigeix «molta feina política i tècnica, i conscienciació social».