Cada cop més Alemanya i menys Europa: trenta anys de la caiguda del mur de Berlín

  Foto: Mar Cerdeira / Unsplash

Foto: Mar Cerdeira / Unsplash

Tres dècades després d'una reunificació encaminada a fer créixer el projecte europeu, el Brexit augmentaria el poder d'Alemanya

El 9 de novembre de 1989 va caure un mur que separava Alemanya en dos estats diferents, Europa en dos blocs i l'ordre internacional en dues superpotències. Trenta anys després, les conseqüències d'aquell moment històric encara marquen aquests tres àmbits, ja que les expectatives que es van obrir s'han complert només parcialment, tal com explica el professor dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC Marc Gil.

 

Alemanya torna a ser la gran potència europea

«Amb la caiguda del mur de Berlín, la unificació d'Alemanya semblava inevitable, però alguns polítics europeus, per exemple Margaret Thatcher, primera ministra del Regne Unit, tenien moltes reticències», explica Gil. Abans de la Segona Guerra Mundial i la posterior divisió d'Alemanya en dos estats, aquest país havia tingut una enorme potència dins d'Europa. «Per a evitar que torni a passar, s'encapsula Alemanya dins del projecte europeu. França i Anglaterra consideren que si es fa un pas endavant amb les polítiques comunes de la Unió Europea —com va passar el 1992 amb el tractat de Maastricht— Alemanya quedarà continguda dins d'una lògica supranacional i el seu poder, acotat», afirma Gil.

Tanmateix, segons l'expert, al projecte europeu li ha faltat consolidar uns mecanismes que li haurien permès resoldre millor les crisis de la darrera dècada i des d'Alemanya també ha mancat compromís amb els interessos comuns, tant en aspectes econòmics com polítics.

«En crisis com les dels refugiats, des d'Alemanya s'han defensat més fermament que en altres països els valors europeus, però pel que fa a la construcció europea, els governants alemanys han prioritzat els interessos del seu país», considera Marc Gil.

«Durant la crisi financera global del 2007, a l'hora de dissenyar el rescat de les economies més afectades, es va afavorir els interessos dels creditors, molts dels quals eren alemanys, i també alguns francesos», afirma Gil. «La postura d'Alemanya ha estat molt rígida amb el compliment del dèficit. La resposta a la crisi es va pensar per a protegir el creditor i ha generat molt patiment econòmic, social i polític a poblacions que formen part de la Unió Europea i que s'han sentit abandonades», afegeix.

El sistema europeu no està preparat per a afrontar xocs asimètrics, que tenen efectes diferents en cada economia estatal, a diferència per exemple dels Estats Units. «Allà, amb crisis com la de l'huracà Katrina, disposen de fons que hi poden destinar, i també poden fomentar el moviment intern de població a altres zones, però a Europa hi ha la barrera idiomàtica i aquest tipus de sistemes unificats de resposta encara no s'han establert», considera Gil.

El professor de la UOC apunta a la inexistència de mecanismes econòmics comuns com ara el deute compartit o bé una política comuna per a fer front a l'atur. «Davant de les reclamacions de països del sud per a la creació d'eurobons o bé perquè Irlanda deixi de fer competència fiscal a altres estats europeus, Alemanya és el país més reticent», explica Gil.

A més, fins ara, la política del Banc Central Europeu ha impulsat la compra de deute públic i els baixos tipus d'interès per a reactivar l'economia, però hi ha experts que opinen que queda poc marge en aquest sentit. «Alguns economistes plantegen que les polítiques d'impuls dels diners barats ja s'han exhaurit i que caldria que els estats impulsessin la despesa pública, però actualment a Europa no es pot fer perquè els països estan lligats pels criteris de dèficit. Alemanya és l'economia amb menys dèficit i que podria impulsar una resposta en aquest sentit», opina Gil.

L'hegemonia econòmica d'Alemanya també ha anat acompanyada d'un protagonisme polític. Segons el professor de la UOC, expert en història del món actual, «Alemanya és la potència més important de la Unió Europea i la que decideix en gran manera les polítiques comunes i si s'alia amb un país o bé un altre per qüestions determinades. Els intents de França de tornar a un eix francoalemany no han prosperat», afirma.

Aquest protagonisme podria augmentar si es produeix el Brexit. «Anglaterra és una potència que tradicionalment, al llarg de la història, ha intentat evitar hegemonies en la política internacional i sempre ha tendit a l'equilibri de poders. Si marxa de la Unió Europea, el paper polític d'Alemanya es reforçarà», segons Gil.

«El Brexit genera incertesa perquè ningú no havia previst els mecanismes per a abandonar la Unió Europea. És probable que es generin turbulències econòmiques, que poden posar en risc l'euro. Políticament es podria viure un nou «euroentusiasme» —que considero poc probable— o fins i tot el sorgiment d'una Europa de dues velocitats, en què hi hagi uns països més pròspers amb polítiques econòmiques compartides i altres amb una associació més feble», apunta Gil.

 

Un ordre internacional apolar

La caiguda del mur de Berlín va ser el preludi de la fi de l'enfrontament bipolar entre els Estats Units i l'URSS, ja que la potència comunista es va dissoldre només en dos anys. «La fi de la guerra freda va generar un ordre internacional que durant un període molt curt va ser unipolar, amb l'hegemonia total dels Estats Units», explica Gil, que és professor del grau d'Història de la UOC.

La correlació de forces internacional va canviar, però aleshores va esclatar una sèrie de conflictes que estaven congelats. «Amb la lògica bipolar, si es desestabilitzava un país podia produir-se un efecte dominó, i quan aquesta guerra freda desapareix, molts conflictes armats esclaten. És un fenomen que acostuma a succeir quan hi ha un nou ordre internacional.»

Tanmateix, el domini nord-americà no s'ha consolidat, segons Gil. «S'ha arribat a una situació d'apolaritat, en què els Estats Units mantenen una potència extraordinària, però el seu domini està menys fixat i és menys clar», afirma l'historiador.

Citant Joseph S. Nye, el professor de la UOC considera que tot i que els Estats Units disposen del pressupost militar més gran, no tenen el control econòmic ni tampoc aconsegueixen l'equilibri en totes les regions del món. «Econòmicament, han de competir amb la Unió Europea i amb la Xina, i actualment estan provocant guerres comercials que van en contra dels principis que ells mateixos van impulsar, com ara el lliure comerç, i que responen a interessos estratègics com els vinculats a la tecnologia 5G», opina Marc Gil.

 

Desigualtats entre l'est i l'oest d'Alemanya

Amb la desaparició del mur, va caure també la frontera entre la República Federal d'Alemanya (o Alemanya Occidental), que havia estat més de quaranta anys aliada dels Estats Units, i la República Democràtica Alemanya, a l'est, aliada de l'URSS. «La unificació en realitat va ser una absorció per part d'Alemanya Occidental, que era molt més potent», considera Gil.

Segons el professor, «el procés de convergència no ha estat del tot reeixit, perquè el mapa de distribució de la riquesa encara mostra una desigualtat entre els dos territoris. Hi havia hagut diferències molt grans entre els dos països, com ara la moneda o el marc legal, i encara no s'han equiparat completament. La unificació ha funcionat des d'un punt de vista simbòlic, cultural i de valors, però ha tingut uns efectes menys dolços dels que s'esperaven a l'est des d'un punt de vista de renda i de desenvolupament d'infraestructures», conclou Marc Gil.

#expertsUOC

Foto del professor de Marc Gil

Marc Gil Garrusta

Expert/a en: Història de Catalunya i Espanya (segle XX), història de Barcelona, món actual i història del present.

Àmbit de coneixement: Història.

Veure fitxa