El 2021: l'any de la prohibició de les armes nuclears?

  El nou Tractat per a la Prohibició de les Armes Nuclears es convertirà en una llei internacional en l'any 2021

Foto: Ryan Stone / Unsplash

El nou Tractat per a la Prohibició de les Armes Nuclears (TPNW en la sigla anglesa) esdevindrà una llei internacional l'any que ve i afegirà pressió als valedors d'aquest tipus d'armament

La lluita per l'abolició de les armes nuclears ha fet un pas important aquest mes d'octubre. Els governs de 84 països ja han signat el Tractat per a la Prohibició de les Armes Nuclears i l'han ratificat 50. Hondures s'ha convertit en el 50è. país que ratifica el text, negociat en una conferència el juliol de 2017, gràcies a l'impuls de la societat civil i sota el lideratge de Costa Rica i altres països. Ara s'ha arribat al llindar que permet convertir el Tractat en una llei internacional, cosa que passarà noranta dies després de la ratificació número 50, és a dir, el 22 de gener de 2021. Aquest avenç es confirma malgrat l'oposició de les potències nuclears reconegudes com a estats nuclears: els Estats Units, el Regne Unit, França, Rússia i la Xina.

El tractat canvia l'estatus legal de les armes nuclears en la llei internacional: il·legalitza utilitzar-les, amenaçar d'utilitzar-les, provar-les, desenvolupar-les, produir-les, tenir-les, transferir-les i assentar-les en un altre país.

El professor lector dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Daniel Rajmil, director del màster de Conflicte, Pau i Seguretat d'aquesta universitat i expert en seguretat internacional, explica que això significa un pas endavant, perquè considera que amb el nou tractat «hi haurà un instrument internacional, aquesta vegada legalitzat i avalat, que afegirà una certa pressió sobre els estats nuclears que molt sovint bloquegen les iniciatives diplomàtiques». Rajmil recorda que les armes nuclears són un tema que crea divergència i assenyala que encara existeix un cert «tabú moral» que dificulta parlar-ne obertament per «la posició sovint intransigent dels estats nuclears reconeguts».

El camí fins a la ratificació del nou tractat va començar el 2007 amb la constitució de la International Campaign to Abolish Nuclear Weapons (ICAN). L'entitat va rebre el 2017 el premi Nobel de la pau, «un reconeixement públic a la seva feina de formigueta per l'abolició de les armes nuclears», subratlla Rajmil. El professor de la UOC posa èmfasi en el paper que ha tingut la societat civil en la ratificació del tractat, que ara esdevindrà una llei internacional: «Costa tenir un debat públic obert, perquè a la societat civil li ha costat que se l'escolti i tenir una veu pròpia, sempre ha estat marginada i se l'ha tingut poc en consideració en les iniciatives de limitació d'armes nuclears». L'ICAN, a més, «és una entitat molt diversa i plural, amb presència de diferents ONG i organitzacions civils, i també té el suport de parlamentaris de diversos països», explica Rajmil.

 

Crisi de «legitimitat»

El Tractat per a la Prohibició de les Armes Nuclears significa un punt d'inflexió en la història d'aquest armament, «un tema que crea divergència, i hi ha un tabú moral que evita parlar-ne», a causa de «la posició moltes vegades inamovible dels estats nuclears reconeguts», diu Rajmil. Els estats que estan obertament reconeguts amb un estatus nuclear «s'han sentit còmodes» en aquest context, perquè «ningú els qüestionava en els cercles restringits en les conferències del Tractat de No Proliferació, en les quals no s'ha arribat a produir cap acord concloent per a la limitació i la prohibició de les armes nuclears.

Per al professor de la UOC, el més destacat que s'aconsegueix amb el nou tractat té a veure amb la «legitimitat», en el sentit que el text posa en evidència els estats que continuen defensant les armes nuclears. «El tractat», defensa Rajmil, «deslegitima una mica més el fet de tenir la possibilitat d'arribar a fer servir armes nuclears davant d'un acord consensuat per la comunitat internacional. Es tracta d'un instrument legal que passarà a ser reconegut a escala global i que posarà més pressió perquè es comencin processos de negociació per a la desnuclearització dels estats nuclears actuals i la creació de zones lliures d'armes nuclears (ZLAN)».

 

Un paradigma antic i desfasat

El tractat també posa sobre la taula la polarització en les relacions internacionals del paper que ha de tenir la dissuasió nuclear, que és l'argument que s'utilitza per justificar la producció i la possessió d'armes nuclears. A aquestes armes se les va considerar, durant la guerra freda, «el màxim exponent i la força major per tenir poder de dissuasió, allò que farà que un altre estat enemic tingui por», explica Rajmil. Aquest raonament va servir en un escenari de confrontació entre els Estats Units i la Unió Soviètica, recorda l'expert: «Les dues potències no es van atacar per l'equilibri basat en la doctrina de la mutually assured destruction (MAD): "Tots dos sabem que podem morir i, per tant, no farem servir les armes"».

Rajmil pensa que aquest raonament ja no justifica l'existència de les armes nuclears, perquè el món ha canviat molt. «Encara argumenten el fet de tenir-les basant-se en el paradigma clàssic i en l'equilibri fràgil que hi ha entre els estats nuclears, sense tenir en compte que els estats no sempre compartiran la mateixa racionalitat», adverteix Rajmil. En aquest sentit, caldria pensar que no sempre són els estats els que poden disposar d'armes nuclears, perquè també en podria tenir «un grup terrorista que agafi el poder». «Com pots dir que podrà funcionar sempre la teoria de la dissuasió?», es pregunta. A banda d'això, cita exemples en la història actual que demostren que la teoria de la dissuasió nuclear no ha funcionat sempre. L'existència d'armes nuclears, per exemple, no va frenar les milícies del Vietcong al Vietnam.

Els detractors de l'acord poden al·legar en contra que el tractat «passa per damunt d'altres instruments que ja s'han acordat internacionalment i que s'han consensuat, i que no en fan falta de duplicats». Però això «no és veritat», sosté Rajmil: «El que ofereix el TPNW és un instrument paral·lel que té l'objectiu de posar més pressió perquè els estats es posin a negociar. No s'ha d'observar com quelcom que elimina la resta d'instruments, sinó que n'és complementari, que és una ajuda més i que posa els sediments per anar avançant i tenir seguretat al món».

 

Cal més debat públic

Malgrat que el debat públic sobre les armes nuclears en països com Espanya és petit, Rajmil adverteix que la gent «sovint ignora» que és un factor que «mou molt les relacions internacionals». L'expert subratlla que és una qüestió que «ens influeix a tots» i, en canvi, «la gent no la té interioritzada». Avisa que «hauríem de ser conscients com a societat civil dels riscos de l'ús incontrolat d'aquest tipus d'armes». No és tan sols l'efecte nefast que tindrien i el mal que es podria causar si es fessin servir, sinó que les proves que s'han fet fins ara també han tingut unes conseqüències ecològiques molt greus, per exemple, en indrets del Pacífic.

A més a més, afegeix l'expert, el nou tractat és una «iniciativa global d'estabilització» que pot contribuir a «esterilitzar» conflictes en zones inestables del món on hi ha equilibris de poder fràgils, com passa actualment al Pròxim Orient amb la crisi entre l'Iran i Israel, una qüestió que Rajmil ha analitzat en un article a la Revista de Estudios Internacionales Mediterráneos.

#expertsUOC

Daniel Rajmil Bonet

Professor lector dels Estudis de Dret i Ciència Política

Expert/a en: Pròxim Orient, Mediterrània, conflictes internacionals, defensa i seguretat, política nuclear, diplomàcia.

Àmbit de coneixement:

Veure fitxa