La UOC i l'escola El Llindar codissenyen kits didàctics per a l'ensenyament d'oficis en entorn semipresencial

Tot va començar un divendres a la tarda, amb una trucada telefònica. Begonya Gasch, directora d'El Llindar, va plantejar un repte a Susanna Tesconi, professora dels Estudis d'Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació de la UOC. El mateix repte a què s'enfrontaven ella i els educadors d'aquesta escola de segona oportunitat: «Desenvolupar equips portàtils que ens permetessin mantenir la nostra aposta per un aprenentatge vivencial i significatiu d'oficis per a un alumnat amb un recorregut acadèmic i vital ple de dificultats», en una situació de semipresencialitat. Situació que complica, sens dubte, encara més, el seu procés d'aprenentatge. Alt absentisme, problemes de connectivitat, manca de dispositius tecnològics... Un paisatge que, lluny d'aturar Tesconi, llicenciada en Filosofia del Llenguatge i que va exercir com a mestra de primària a Itàlia, la va animar: «A la UOC, com a El Llindar, hi ha un desig molt fort d'aconseguir canviar les coses i fer-ho bé, un desig que fa que encarem als reptes, fins i tot als impossibles!». La relació de Begonya Gasch i Susanna Tesconi, que va cursar un màster de Recerca Educativa i el seu posterior doctorat, ve de projectes anteriors.

«La nostra idea era treballar conceptes que poden resultar complicats, com ara un esquema d'electricitat, d'una manera manipulativa i amb artefactes físics, que sigui possible fer servir a casa... i a classe. No treballem per a la COVID-19. Totes les decisions que prenem, el que dissenyem, es pot utilitzar presencialment o a distància», asseguren totes dues.

La setmana que ve es distribuiran els primers prototips de caixes d'eines entre l'alumnat per testar-los i avaluar-los: una caixa d'eines genèrica —moltes no tenen ni tisores—, una tèxtil, en la qual es treballen tècniques de costura i llengua espanyola —permet construir figures humanes, vestir-les, aplicar-hi tècniques de textura electrònica i fer fluir un relat al seu voltant—, una bàsica d'electricitat i una mecànica. En la fase de prototipatge i elaboració no hi participen alumnes, però quan passem a la producció en sèrie a la mateixa escola, ho farem amb la seva intervenció. Al llarg dels dos trimestres pròxims s'enviaran caixes d'eines a més de 200 alumnes dels estudis postobligatoris d'El Llindar i, en els propers cursos, als d'ensenyament obligatori. «Ho hem aconseguit junts, amb creativitat. No és fàcil generar construcció conjunta de coneixement», recalca orgullosa Begonya, alhora que assegura que és un privilegi treballar amb la doctora Tesconi.

El Llindar defensa «ensenyar a pensar amb les mans»: fan moltes activitats professionals, artístiques, en què es rescaten aprenentatges actius per a la creació d'artefactes. «La dificultat de la digitalització afectava tots els aspectes d'aquesta manera d'aprendre, "si no podem anar a taller, si no podem tocar les màquines…". Vam començar a pensar solucions més enllà del digital, a crear materials físics que es poguessin dur a casa per fer activitats vinculades a la manipulació», recorda Susanna en parlar de l'origen d'aquestes caixes d'eines, que ara ja són realitat. Però si algú pensa que el que rebran aquests nois i noies és simplement un objecte estan molt equivocats: «També és una manera de fer escola en la distància. Crec en la importància de mantenir la sensació de pertinença i vincle amb la comunitat educativa i, per què no?, aquesta sensació pot venir en rebre una cura per mitjà d'alguna cosa material, a casa.»

«El mes de juny passat vam començar a treballar amb la metodologia del codisseny: volíem millorar i adaptar el que l'equip docent ja havia fet. Havien identificat el que no podien treballar a distància, unes necessitats, i a partir d'aquestes, s'ha fet la proposta del que havien de contenir aquestes caixes d'eines», afirma Susanna, que participa en el programa d'intensificació de recerca dels seus estudis i en el grup de recerca DARTS. «He donat suport en el disseny d'aquests artefactes i en la part de recerca perquè el treball es pugui fer havent-lo pensat i documentat bé, i amb la idea d'anar difonent-ne els resultats. Ens sembla que, per a ensenyaments com els d'El Llindar, s'han deixat enrere les necessitats de digitalització que ha comportat aquesta situació sanitària. Nosaltres apostem per aquests artefactes. El material quedarà en obert per a entitats semblants, un cop llest i testejat. Es podran baixar plànols i replicar processos, adaptant-los a cada entorn», afirma. A aquest equip s'hi ha sumat un dissenyador amb motivació educativa i estudiant de la UOC, Albert Bercero.

Per a Susanna, «els grans reptes han estat identificar i prioritzar les coses més importants per a l'alumnat. Ha calgut dialogar amb el professorat, molt i en profunditat, per trobar la manera de generar uns materials que no siguin simplement maquetes que "munto i oblido". Busquem que no tinguin un final determinat i únic, que l'alumnat pugui expressar la seva creativitat. Vehicular un aprenentatge conceptual i teòric per mitjà d'un artefacte físic, deixar que un artefacte ensenyi és molt difícil sense caure en el solucionisme tecnològic».

El projecte anava creixent. Susanna va veure «que calia un suport institucional perquè aquesta col·laboració fos estratègica, de llarga durada», i el va obtenir de la vicerectora de Globalització i Cooperació. «Volem transformar la UOC en un node obert que posi a disposició de tothom el coneixement que generem i que, alhora, es pugui connectar i enriquir amb contribucions externes. Per a això, és imprescindible generar espais de cocreació, com el que hem creat juntament amb El Llindar.»

A més, arran d'aquesta col·laboració s'està gestant un altre projecte destinat a entitats del tercer sector, una caixa d'eines (toolkit) metodològiques per donar suport en els processos de virtualització de l'acció socioeducativa, que estem creant conjuntament la professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació Gemma Abellán i l'equip de l'Àrea de Globalització i Cooperació de la UOC. Aquesta col·laboració aporta a la UOC oportunitats docents i de recerca: «Estem treballant per establir convenis de pràctiques per a estudiants de disseny, d'art, d'educació social, de multimèdia, en un entorn peculiar. Podrem oferir experiències diverses més enllà de l'empresa i amb finalitat social, que serveixin per construir un món més just i inclusiu. Per a l'àmbit de la recerca també hi ha beneficis. Aquest projecte és un treball de camp molt ric i ofereix un altre espai, un laboratori, per experimentar coses que no es poden experimentar en un entorn en línia».

Des del punt de vista personal, Susanna assegura que, entre altres moltes coses, aquest projecte li ha donat «la possibilitat d'utilitzar les tecnologies en els espais de fabricació per rescatar les pedagogies actives i crítiques que, segons la meva opinió i lamentablement, s'estan oblidant amb la pressió tecnològica. La tecnologia és grandiosa, ens connecta, ens permet simplificar la nostra vida, però en educació, si no s'acompanya d'una visió crítica, pot contribuir a crear noves formes d'exclusió, sobretot si l'aproximació és solucionista, no individualitzada, acrítica o poc participativa. He descobert les ganes que té la UOC d'implicar-se, de contribuir a generar coneixement obert i de fer coses que serveixin a la societat».

Perquè, en realitat, en això consisteix aquest projecte, «democratitzar el saber entre els que el sistema educatiu ha expulsat, apostar per l'equitat i la dignitat educativa».