5/5/21 · Estudis de Dret i Ciència Política

Cronociutats: és possible una ciutat que cuida dels seus habitants?

Nous models de ciutat, a París, Barcelona o Suècia, eviten desplaçaments llargs, sorolls o contaminació i busquen més convivència als barris, mobilitat sostenible i de proximitat i més espais per a la vida quotidiana

Els experts confien que el confinament ha impulsat la cerca d'urbs i habitatges que ajudin les persones a millorar la seva qualitat de vida
Foto: Tyler Franta / Unsplash

Foto: Tyler Franta / Unsplash

De vint, de quinze i fins i tot d'un minut. Les cronociutats aposten perquè la ciutadania tingui tots els serveis i necessitats cobertes en un radi temporal i espacial de pocs minuts, amb la qual cosa s'eviten desplaçaments innecessaris, es guanya temps personal i es cuida el medi ambient. Però també es busca cohesió social amb els comerciants o veïns del barri i es guanya en conciliació familiar i laboral, una idea que no és nova, però que ha guanyat pes després del confinament, quan, diuen els experts, ens hem parat a pensar a quines cases i ciutats vivim i a quines voldríem viure. 

"No ens fixàvem en els balcons, l'orientació de l'edifici, la ventilació… No apreciàvem aquestes característiques i ara apareix aquesta preocupació pels espais en els quals ens hem confinat", explica el professor col·laborador del màster universitari de Ciutat i Urbanisme de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i de la UPC, Miguel Mayorga, que també destaca el que va passar en els primers passejos i sortides que vam fer davant la impossibilitat de sortir de les ciutats: va ser un "redescobriment dels nostres entorns pròxims". Reflexionem, apunta, "sobre el nostre carrer, els nostres espais públics i sobre les nostres activitats quotidianes, com el comerç de proximitat, d'anar a comprar a la botiga de la cantonada". La pandèmia ha posat en el punt de mira projectes que fa anys que es desenvolupen a diferents parts del món i també a Espanya i que busquen reprendre la vida de barri. 

Tal com explica el docent en aquest article, hi ha la ciutat del quart d'hora de París, repte que està basat en oferir tot el que un ciutadà necessita a 15 minuts del seu domicili, pensant en l'escola, la feina, el mercat o el centre de salut com a activitats bàsiques de la vida quotidiana. A Melbourne o a Portland passen a 20 minuts el radi d'acció de la cronociutat, i a Barcelona impulsen les superilles com l'àmbit d'acció necessari per a cada ciutadà. Milà o Nantes són altres exemples d'iniciatives similars i a Suècia encara s'acosten més al domicili de les persones i parlen de les ciutats d'un minut. Un dels projectes implica els veïns en el disseny de l'espai que hi ha al davant dels portals de casa seva, per col·locar aparcaments de bicicletes o patinets elèctrics, bancs o una zona verda i així millorar l'entorn més immediat en la sortida del seu habitatge. "La qualitat de vida humana i urbana es mesura també en temps", defensa Mayorga.

Adaptar cada ciutat

Però els exemples citats no són els únics, sinó que l'urbanista enumera casos "molt bons", com el de Pontevedra o Vitòria, i considera que no hi ha d'haver una única tipologia. "Cal saber adaptar els objectius perquè cada realitat és diferent", explica, i adverteix que es necessita el suport ciutadà, tècnic i polític per dur-ho a terme. Posa com a exemple de fracàs d'una idea d'aquest tipus la de Madrid Central, que considera "interessant" i que es va dissipar després d'un canvi de govern. "Hem de canviar d'hàbits i la manera de pensar en els tres àmbits", remarca. 

Una de les claus, diu, és l'educació i, en aquest cas, centrada en la concepció de l'entorn. "Sabem que tenim febre quan tenim de 38 graus cap amunt, però no sabem que un soroll a partir de 65 decibels no fa cap bé a una persona", exemplifica. És per això que exposa la idea que hi ha "ciutats i carrers que emmalalteixen", però també proposa que n'hi ha altres "que curen". "Hi ha condicions físiques que permeten que visquem millor i que ens cuidem nosaltres mateixos i les persones del nostre entorn", proposa. Fins ara, relata, l'urbanisme ha col·locat la indústria i la feina en un lloc, els equipaments en un altre, i l'habitatge o els estudis en un altre, i són els ciutadans els que es desplacen. "En comptes de moure'ns nosaltres, per què no acostem les activitats?", es pregunta en veu alta. D'aquesta manera es guanya temps; temps, diu, "per gaudir-ne", per conciliar vida laboral i familiar i per descansar. Al llarg de les dècades, repassa el docent, les ciutats s'han modificat i, afegeix, "hauran de canviar més" però no fent "creu i ratlla". "Hem de canviar coses i nodrir-nos del gruix cultural urbanístic que tenim del passat", suggereix. Per això, creu necessari un "urbanisme més àgil i dinàmic", que entengui els canvis, però també que els reguli, que s'adapti a les persones i deixi de ser "estàtic". 

La ciutat que cuida i que cura

Mayorga encunya el terme de la ciutat que cura (o care city) com un espai d'oportunitat per millorar la vida urbana, i centra la mirada en la ciutat, no com un àmbit que es contraposa com un lloc agressiu enfront de les zones rurals com a llocs de protecció i de calma. Malgrat que el confinament ha provocat una nova idea de fugida cap a la vida al camp, el professor considera que la ciutat és "el problema, però també la solució"; només cal repensar moltes coses en la seva concepció. "Hem alimentat l'urbanisme del progressisme, la construcció i la zonificació", lamenta, proposant que l'urbs sigui aquell millor lloc on els habitatges mateixos "siguin millors", on a la porta de casa "en comptes de cotxes hi hagi moltes opcions públiques per moure's, per exemple" i que el trasllat a qualsevol altre punt sigui a una "distància caminable". I és que una de les transformacions, segons ell, necessàries, és la d'entendre els canvis en els hàbits tecnològics, en les activitats i el temps, que estan lligats als mitjans de transport. El transport públic, els dispositius personals, però sobretot caminar, serà la mobilitat del futur, diu, i nega que convertir en zona de vianants un carrer sigui el mateix que tenir una ciutat caminable. "Si converteixo un carrer en zona de vianants i es torna estrictament comercial, aquest i els altres carrers al seu torn també hi perden, en complexitat i vitalitat. En aquest sentit no ho estem fent bé. El millor és garantir una caminabilitat distribuïda, perquè ens en beneficiem tots", comenta.

Contacte de premsa

També et pot interessar

Més llegits