Els riscos legals d'il·lustrar les publicacions a Twitter

Cada minut es publiquen 350.000 piulades i cada dia, 500 milions. Això significa que, cada any, són al voltant de 200.000 milions de piulades les que omplen la xarxa. La majoria van acompanyades d'imatges o infografies. Quantes persones es preocupen de comprovar si són lliures de drets d'autor? Les presses i la mandra són males conselleres. Algunes empreses europees ho saben i s'han especialitzat a comprar bancs d'imatges molt utilitzades a internet i, per tant, n'han aconseguit els drets de propietat intel·lectual. Contracten despatxos d'advocats i rastregen les xarxes. A partir d'aquí, arriben reclamacions econòmiques, demandes i amenaces a alguns internautes sorpresos. La polèmica ja està servida.

Fa unes setmanes, l'advocat David Bravo denunciava en un fil de Twitter aquestes pràctiques amb base legal. I generava un debat.

Segons Eduard Blasi, professor del postgrau de Protecció de Dades de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), "hi ha normes de protecció d'obres i creacions —en aquest cas, de contingut audiovisual— amb la Llei de propietat intel·lectual". "Han de continuar existint perquè s'ha de protegir la feina i les obres dels autors. Què passa? Que, en aquest món d'immediatesa, la gent no verifica els drets de les imatges", afirma Blasi. De fet, com recorda el professor de la UOC, "hi ha autors que no solament ho permeten, sinó que en fomenten la difusió expressament: les seves creacions estan sota el règim Creative Commons (CC)". "Hi ha bancs que faciliten compartir imatges o infografies, a vegades només amb la condició que se'n mencioni l'autoria. La realitat, però, és que sovint busquem una imatge concreta i no la trobem subjecta a la llicència CC. Fins i tot pot passar que vulguem una imatge d'autoria desconeguda. I aquí poden començar els problemes, perquè llavors podem tenir la temptació d'utilitzar una foto que trobem a internet encara que no tinguem autorització expressa per poder-la compartir", afegeix.

Tot i reconèixer l'existència d'aquesta base legal que permet als despatxos d'advocats fer les reclamacions, el professor de la UOC afirma que "és evident que es pot arribar a situacions costoses i que donin lloc a abusos que probablement sobrepassen la intenció inicial del legislador". "Quan els legisladors van redactar les lleis de protecció dels drets d'autor, no van pensar en la casuística d'internet, on s'adquireixen bancs d'imatges notòries, cosa que ha donat lloc a un ús abusiu i més difícil de controlar de tota aquesta base legal", explica Blasi.

"Cal evitar aquests usos abusius", afirma Blasi. Com? "Les normes han d'estar vives. És evident que l'autor ha de continuar gaudint de la protecció i ha de poder decidir fins on i quan es pot utilitzar la seva imatge, però la propietat intel·lectual s'ha vist modificada per la part digital, les plataformes, etc. Els legisladors han de fer un pas endavant i modificar les normes perquè no es desvirtuïn. Cal que es revisi aquest dret per no quedar-nos sense informació a les xarxes", afegeix l'expert.

No seria la primera vegada que això passa. Blasi recorda, per exemple, "la Llei 1/1982, que protegeix el dret a la pròpia imatge". "Tots tenim aquest dret i podem reclamar en cas que es faci un ús indegut o abusiu de la nostra imatge personal. Però aquesta norma decau quan es tracta de persones notòries, quan exerceixen un càrrec públic i la imatge és captada en un acte o esdeveniment obert. Els drets, moltes vegades, no són absoluts. Passa el mateix amb el dret de protecció de dades, que a vegades cau perquè prevalen altres normes, com ara la llibertat d'expressió o informació. En aquest sentit, podríem fer un paral·lelisme amb les notícies: si són il·lustracions molt compartides, no hi hauria d'haver problema (si no hi ha cap lucre per part de qui les utilitza i només es comparteixen amb caràcter informatiu, és clar). Si s'hi guanyen diners, la situació canvia. Si el que es pretén és informar o divulgar, es podrien establir alguns límits a la propietat intel·lectual o es podria donar certa permissivitat si es tracta d'imatges molt compartides", explica el professor de la UOC.

De totes maneres, en aquestes situacions, el que sembla preocupar menys és l'essència dels drets d'autoria. "Si ens remuntem a l'origen d'aquesta imatge, probablement alguns autors no hi estarien d'acord. Però han venut la seva obra: qui la compra, en qualitat de propietari, pot reclamar una indemnització per l'ús de la imatge sense el seu consentiment. El problema és la picaresca: hi ha professionals que compren imatges quan ja s'han utilitzat molt i, per tant, saben totes les possibles infraccions que poden reclamar després de comprar-les. Hi ha una intenció clara de lucre", assenyala Blasi. Aquestes empreses contracten despatxos d'advocats i la citació pot arribar des de qualsevol país en què aquesta imatge es pugui consultar per internet. "Això és un agreujant, sens dubte. Podria ser que algun jutge, arribat el cas, considerés que et toca anar a judici a l'estranger. Això implicaria assumir despeses de desplaçament, potser d'allotjament, etcètera. Tot i que després et declarin innocent, ja has d'assumir uns costos mínims. Per això, hi ha molta gent que segurament prefereix pagar, encara que després els puguin donar la raó. Els professionals que porten a terme aquestes pràctiques forcen la gent a fer un pacte extrajudicial. De vegades, a tot això s'hi suma la incertesa emocional. Per tant, si l'import pot ser més aconsellable que anar a judici, per una qüestió de seguretat o tranquil·litat, la gent prefereix pagar l'import que els reclamen", afegeix.

Blasi insisteix: "Quan volem compartir contingut en obert a través d'internet, val la pena perdre uns minuts i comprovar si una imatge es pot utilitzar lliurement o no."