«Tenir la felicitat dels joves com a objectiu és el millor remei contra la delinqüència juvenil»

El jutge i professor de criminologia Martin Killias, de la Universitat Sant Gallen (Suïssa), fa més de trenta anys que estudia la delinqüència juvenil. Ha estat jutge del Tribunal Suprem de Suïssa, ha viscut uns quants anys a Indonèsia i actualment és membre del grup internacional d'experts que, per mitjà d'un ampli estudi, analitza la delinqüència juvenil en més de trenta països. Una part dels resultats d'aquest estudi ha estat presentada pel mateix Killias aquest mes de gener a Barcelona a la VI Jornada de Criminologia organitzada per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i el Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE), titulada «La criminologia davant la delinqüència juvenil i les seves noves formes».

El jutge i professor de criminologia Martin Killias, de la Universitat Sant Gallen (Suïssa), fa més de trenta anys que estudia la delinqüència juvenil. Ha estat jutge del Tribunal Suprem de Suïssa, ha viscut uns quants anys a Indonèsia i actualment és membre del grup internacional d'experts que, per mitjà d'un ampli estudi, analitza la delinqüència juvenil en més de trenta països. Una part dels resultats d'aquest estudi ha estat presentada pel mateix Killias aquest mes de gener a Barcelona a la VI Jornada de Criminologia organitzada per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i el Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE), titulada «La criminologia davant la delinqüència juvenil i les seves noves formes».

«La criminalitat juvenil s'ha reduït els últims anys, sí, però no ens podem permetre baixar la guàrdia», explica, i argüeix que queda molt camp per córrer i millorar. Com? La recepta és clara i aparentment senzilla: fer que els nostres joves siguin més feliços. Els estudis en què Killias ha treballat vinculen directament la infelicitat amb la delinqüència, de manera especialment significativa en el període adolescent. I avisa que, a més de l'escola i la família, un element també decisiu és la gestió del temps lliure dels nens i els joves. És en aquest espai, diu, on hi ha més camp per córrer i des del qual es pot alimentar més eficaçment la felicitat.

 

Sí, ens hem de preocupar. Perquè una vida en el crim, encara que sigui només una, és una mala vida. El que és rellevant aquí és la variable felicitat. El meu amic Bruno Frey, famós economista, ja la va relacionar amb les bones pràctiques socials. En síntesi, els delinqüents són sovint gent infeliç; els joves delinqüents són, per sobre de tot, joves infeliços. I com més infeliços són, més s'endinsen en el crim. Si tots plegats tenim l'objectiu comú de cercar la felicitat de tothom, tindrem menys delinqüència, parlarem en altres termes.

Diguem que veig molt camí per a córrer i per a millorar. I, per exemple, un camp en què podem millorar molt és en la gestió del temps lliure dels nostres joves. Del que es tracta és de portar els nens a fer coses que els entusiasmin. Han de tenir coses a fer i en les quals implicar-se. És molt beneficiós que desenvolupin relacions amb altres nens que no siguin només els de l'escola, amb gent d'altres generacions. Per exemple, en la pràctica de molts esports es poden trobar aquests elements. Tot aquest univers de gent que no forma part de la seva família ni de la seva escola pot contribuir molt positivament a la socialització d'aquests nens, a fer-los més feliços i a allunyar-los de la delinqüència. Aquesta mena de petites xarxes són molt importants, per exemple, per als adolescents, diguem entre catorze i vint anys.

Aquest és un aspecte interessant, perquè sí, efectivament la família directa és molt important als països occidentals, però en canvi no ho és tant en altres països. I quan dic família directa em refereixo bàsicament als pares. Podem dir que la família és important, però el que ha canviat és la relació dels nens amb els adults en general. I en aquest camp també podem millorar.

Dècades o segles enrere el nombre de nens que creixien sense pares era molt més gran, i els oncles, avis, cosins, veïns i altres adults en general que formaven part del seu univers tenien un paper molt important en la seva educació, a l'hora de guiar-los i fer-los corregir els errors. Ara, en canvi, els adults d'avui s'impliquen molt poc en l'educació dels fills dels altres. Només es preocupen dels fills propis! Si ara veiem un nen que fa alguna cosa mal feta, o fins i tot delictiva, direm «de qui és fill aquest, on són els seus pares?», però difícilment farem res perquè canviï o per ajudar-lo a reflexionar. En societats més tradicionals, com les asiàtiques, per exemple, els adults intervenen sovint en casos com aquests, independentment de qui siguin els pares. El paper dels pares, la seva ineficàcia legítima, està molt més ben compensada en aquestes societats, i cal dir que, a més de dedicar part de la meva recerca a aquest aspecte, he viscut uns quants anys a Indonèsia i ho he pogut comprovar. És a dir, la família és decisiva en molts aspectes, com la gestió del temps lliure, com hem dit, però també ho som els adults en general, encara que els nens delinqüents o potencialment delinqüents no siguin nostres.

No voldria minimitzar la delinqüència juvenil ni contradir les meves paraules si ara dic que la situació ha millorat darrerament en uns quants països. Durant dècades hem vist com la delinqüència juvenil creixia i ara veiem que baixa. Però no sabem realment quin és el motiu d'això, ni per què abans, fa pocs anys, no parava de pujar. El fet de no saber-ho em molesta. És cert que ara hi ha menys joves i aquesta podria ser una explicació, però fins i tot en termes relatius, la delinqüència juvenil baixa igualment. El mateix passa als economistes, que sovint no tenen una explicació clara i unànime de per què la desocupació puja o baixa. En definitiva, al final del carrer ens és difícil saber en quina direcció hem de caminar, perquè no en sabem les causes d'una manera clara i aleshores costa saber com cal actuar.

Com he dit abans, quan detectem comportaments d'aquesta mena, cal preocupar-se pel temps de lleure d'aquest jove. Ens hem de preguntar què fa i per què ho fa, i mirar de canviar-ho oferint-li motivacions i activitats que el facin feliç. I això ho vinculo amb un altre aspecte cada vegada més important: cal preparar els joves per al mercat laboral, cosa que no fem prou bé. No ens hauríem de centrar només en una millor educació —encara que també s'ha de fer—, sinó a formar-los per a guanyar-se la vida. No té res de dolent servir cafès en un bar, fer de controlador en una estació de tren o vendre jerseis en una botiga. I fer-ho durant una temporada, per exemple, després de l'institut, com passa sovint a Suïssa, és bo. Aquesta experiència pot ser una gran educació. Això és un coneixement, una adquisició d'habilitats laborals i socials que pot tenir molt de valor en el futur. I per algun motiu, en general no ho ensenyem prou als nostres fills, i ens obsessionem per la formació teòrica i poc adreçada al món laboral.

Un exemple, el vuitanta per cent dels joves grecs va a la universitat i la meitat d'aquests estudia ciències polítiques. Hi ha cap societat amb capacitat d'absorbir un quaranta per cent de graduats universitaris especialistes en ciències polítiques? No hi haurà mai feina d'allò que han estudiat aquests milers d'estudiants grecs. No es correspon ni de lluny amb les necessitats del seu mercat laboral, i molts ja ho saben abans d'anar a la universitat. La societat grega és una societat desmotivada, cosa que no vol dir directament que hi hagi més delinqüència juvenil, no ho podem relacionar tan fàcilment, però tornem a la felicitat que comentàvem. No els ajudem a ser feliços! I, per una altra banda, mantenint l'exemple, Grècia basa bona part de la seva economia en el turisme. Per què no hi ha, doncs, estudiants de turisme? En aquest àmbit tindrien camp per córrer. I fins i tot ens podríem preguntar per què la majoria de cambrers a Grècia són albanesos, turcs o macedonis i no grecs. Els grecs no volen fer de cambrers perquè han estudiat ciències polítiques. Com es veu a simple vista, aquí hi ha alguna cosa que no funciona. Això es tradueix en desocupació i desmotivació, ja des de ben joves. Hi ha una gran resistència cultural a fer una feina normal, com la de cambrer, com si fos una degradació. Cal canviar aquesta mentalitat. Molts s'estimen més ser a l'atur i no fer res abans de fer petites feines. Aquest és un problema social que tenim en general. Per tant, cal dotar d'experiència els joves, canviar la seva mentalitat i la de l'educació en general, i formar els joves orientant-los cap al mercat laboral real.

No necessàriament, però quant a probabilitat i estadística és força probable. Per tant, començar a delinquir de ben jove és quelcom molt seriós. Per això cal dirigir intensament els esforços a evitar que els joves delinqueixin. Com? El que ja hem dit: gestió del temps lliure, família, motivació, felicitat, educació orientada cap al mercat laboral, etc.

Efectivament, no és importada. Tinc les dades de l'estudi de Suïssa, les espanyoles o d'altres països no són públiques i no en puc parlar, però el que puc dir respecte de la immigració ja és prou il·lustratiu. A Suïssa tenim una immigració enorme. Podem dir que un de cada dos joves escolaritzats a Suïssa en aquest moment té una base social o familiar estrangera. Crec que no hi ha cap altre precedent a Europa amb una proporció semblant. Una gran part d'aquests joves té pares immigrats de l'antiga Iugoslàvia, on hi va haver una guerra terrible als anys noranta i en la qual es van fer coses terribles. Tots vam veure aquelles atrocitats. Seria fàcil pensar que els joves que delinqueixen ho fan perquè és el que els seus pares van haver de fer a la guerra, en una proporció diferent. Però no és així, perquè resulta que els joves d'avui a l'antiga Iugoslàvia delinqueixen molt menys que els seus cosins que viuen a Suïssa. Per tant, no és importada.

Penso senzillament que, com he dit abans, a l'antiga Iugoslàvia la família en sentit ampli, que inclou pares, oncles, avis, germans grans..., exerceix més control sobre els joves i els assessora molt més que no pas els pares originaris dels Balcans immigrats a Suïssa i que han educat els seus fills en aquest país. El que penso que ha passat és que els pares que han emigrat a Suïssa han pensat: «En aquest nou país, més segur i ordenat, ja no cal que ens preocupem tant pel que fan o deixen de fer els nostres fills. Aquí no els passarà res». Aquest és l'error. Si analitzem les dades dels estudis que tenim, pensem que les famílies que controlen menys els fills i que els ofereixen menys possibilitats per al seu temps lliure, sigui quin sigui l'origen, són les que estadísticament poden patir més delinqüència juvenil. I potser les famílies immigrades tenen menys possibilitats d'oferir activitats enriquidores als seus fills que les que no ho són. I això, com he dit, és important. Un adolescent necessita diferents xarxes d'amics, activitats i coses a fer que el motivin i l'ajudin a ser feliç. Només així evitarem que tingui la temptació de delinquir.

N'hi ha molts que tenen coses bones i molts que en tenen de dolentes. És difícil de respondre. Però tornem a la felicitat com a variable clau. Qui tingui una joventut feliç és qui se'n sortirà més bé. I això canvia molt en cada país i en cada cultura. Recuperant l'exemple de Grècia, els joves grecs estan particularment deprimits. Però això canvia al llarg del temps i, com hem dit, tenim eines per a influir-hi. En definitiva, tenir la felicitat de tothom com a objectiu sempre ajuda, i no solament a no delinquir.