4/8/16 · Estudis de Dret i Ciència Política

«Diverses raons poden provocar que una empresa sigui reticent a vendre en línia a l'estranger»

Hugh Beale ,

Internet i les tecnologies de la informació i la comunicació avancen imparables i això és positiu, però també genera controvèrsies legals i moltes preguntes, especialment quan parlem d'espais comuns, com és el cas de la Unió Europea. Hugh Beale, catedràtic de Dret de la Universitat de Warwick i professor visitant i investigador del Harris Manchester College (Oxford), va ser membre del grup de treball de l'àrea de Llei Contractual de la Comissió Europea i és un dels màxims experts sobre dret contractual a escala europea. Els dies 7 i 8 de juliol va visitar Barcelona, convidat com a ponent al Congrés Internet, Dret i Política (Congrés IDP) 2016, Building a European Digital Space, organitzat per la UOC, per parlar del futur del dret contractual europeu i de les propostes recents de la directiva de la Comissió Europea sobre contingut digital i vendes en línia.

Internet i les tecnologies de la informació i la comunicació avancen imparables i això és positiu, però també genera controvèrsies legals i moltes preguntes, especialment quan parlem d'espais comuns, com és el cas de la Unió Europea. Hugh Beale, catedràtic de Dret de la Universitat de Warwick i professor visitant i investigador del Harris Manchester College (Oxford), va ser membre del grup de treball de l'àrea de Llei Contractual de la Comissió Europea i és un dels màxims experts sobre dret contractual a escala europea. Els dies 7 i 8 de juliol va visitar Barcelona, convidat com a ponent al Congrés Internet, Dret i Política (Congrés IDP) 2016, Building a European Digital Space, organitzat per la UOC, per parlar del futur del dret contractual europeu i de les propostes recents de la directiva de la Comissió Europea sobre contingut digital i vendes en línia.

El desembre del 2015, la Comissió Europea va llançar un paquet de mesures per a construir un mercat digital únic. En què consisteix, això?

La idea és intentar assegurar que arreu d'Europa els productes digitals estiguin disponibles per als consumidors en els mateixos termes, sense cap discriminació per raó del país d'origen, i fer possible que si un consumidor compra un producte digital, el pugui utilitzar sense cap càrrec extra en qualsevol territori dins de la Unió Europea (UE). Ara mateix, això no és així. Perquè ens en fem una idea, la situació té molt a veure amb el que ha estat passant amb les companyies de telefonia mòbil, un terreny en què ara estem aconseguint que no hi hagi cap recàrrec pel fet d'utilitzar el mòbil a l'estranger.

Quines són les propostes de la Comissió Europea pel que fa a la llei de contractació?

Hi ha dues propostes: una té a veure amb el contingut digital, i l'altra, amb les vendes en línia. La primera fa referència, per exemple, a temes com ara la baixada de música d'internet. Dins de la majoria d'estats membres de la UE, no és clar quina llei cal aplicar en aquest cas. No es tracta d'un bé tangible –no és un DVD, per exemple– i no et converteixes en propietari de la música: només la pots escoltar. Llavors, quin tipus de contracte és aquest? Ningú no en té clara la definició; per això, moltes persones són favorables a la idea de tenir una directiva europea harmonitzada que protegeixi els drets del consumidor en aquest cas.

I pel que fa a les vendes en línia?

Això ja és més polèmic, perquè significaria reduir els drets dels consumidors dins d'alguns països que ja tenen lleis que regulen aquest tema, a diferència del que passa amb el contingut digital. Per exemple, si un consumidor britànic compra un producte en línia i l'objecte o l'aparell que li arriba és defectuós, té el dret que se li tornin els diners immediatament. Però a Espanya, pel que tinc entès, el consumidor només té dret a demanar la reparació o la substitució del producte. Llavors haurà d'esperar primer que li torni a arribar el producte reparat i, si encara no compleix les condicions requerides, podrà demanar que li tornin els diners. Amb la proposta d'harmonització màxima de les lleis sobre vendes en línia, el consumidor europeu només tindria el dret de reparació o substitució, no el de reemborsament immediat. A més, això només s'aplicaria a les vendes en línia, i per tant significaria que els comerciants tindrien una llei per a vendes en línia i una altra per a vendes presencials. Quin embolic, oi? De manera que aquesta segona proposta és més problemàtica i sembla que la Comissió la deixarà de banda, de moment, per a centrar-se en la primera, la de contingut digital.

Parlem, per exemple, d'Amazon: és una empresa americana, però posem que fos britànica. Quina llei s'aplicaria quan ven productes a Espanya?

Actualment, cada país té la seva pròpia llei de consumidors, tot i que hi ha uns estàndards mínims europeus que tothom ha de complir. Així, doncs, cada país pot donar als consumidors uns drets addicionals, i això és bo per als consumidors, però pot significar un problema per als comerciants.

Per què?

Suposem que el comerciant opera dins d'Espanya o que la seva pàgina web s'adreça al mercat espanyol, com el cas d'Amazon que plantejaves. El consumidor espanyol que compri a aquest comerciant estarà emparat per la llei espanyola. Així, el comerciant haurà de conèixer la llei de cada regió on ven i això és complicat i car, sobretot per a les petites i mitjanes empreses. Per tant, la idea és intentar harmonitzar les lleis per a fer-ho tot més senzill. És el que anomenem plena harmonització o harmonització màxima. Amb això es pretén augmentar el comerç en línia transfronterer.

Què implica aquest problema, que fa que moltes empreses tinguin por de vendre fora del seu país i que molts consumidors no vulguin comprar en línia a l'estranger?

Hi pot haver moltes raons que poden provocar que una empresa sigui reticent a vendre en línia a l'estranger. Pot ser que dubti de com se li pagarà, o de com fer arribar el producte al client, perquè algunes empreses de transport aparentment cobren un preu exagerat per fer lliuraments a l'estranger. Pot ser, també, que no estigui segura de si infringeix les normes de copyright quan ven fora del seu país; per exemple, si intenta vendre un llibre electrònic o una pel·lícula o música, pot ser que només tingui permís per a vendre'n en determinats països.

És el que s'anomena geobloqueig?

Sí. Ara la Comissió també vol reduir l'abast d'aquest fenomen, però hi ha alguns arguments per a afirmar que un cert grau de geobloqueig és necessari, perquè encara no tenim lleis harmonitzades de propietat intel·lectual. Aquesta no és la meva especialitat dins del dret, però ahir vaig aprendre al Congrés com és de complicada la llei en aquesta àrea, i que encara està molt lluny de ser uniforme a tota la UE. Així, doncs, si la llei de drets d'autor és diferent a cada país, el geobloqueig pot ser necessari per a impedir que hi hagi infraccions en els drets de propietat intel·lectual.

Recentment hi ha hagut un cas anomenat «virus policial», en què alguns hackers o furoners enviaven correus electrònics com si fossin de la policia, en els quals deien a la gent que havien de pagar una multa de 100 € per haver visitat pàgines web il·legals. Així van robar un milió d'euros en 30 països diferents de la UE. Les forces de seguretat de cada país implicat, treballant amb l'Europol, van aconseguir resoldre el cas. No seria més fàcil si tinguéssim només una única llei europea sobre aquesta qüestió?

Seria útil tenir un estàndard europeu per al frau d'internet, però naturalment hi ha tants tipus de frau d'internet, que és difícil. D'altra banda, el que hem de fer és educar el públic de manera que no sigui fàcil que caigui en aquestes trampes.

Com a consumidors, tenim maneres de defensar-nos del frau d'internet?

Al meu país, el Regne Unit, n'hi ha algunes. Per exemple, si pagues en línia amb una targeta de crèdit, pots demanar a l'empresa de la targeta de crèdit que et retorni els diners, i llavors serà l'empresa de la targeta de crèdit la que haurà de perseguir el defraudador. Això és una protecció molt bona, és una mena d'assegurança de compra. Sempre he pensat que seria bo tenir aquesta mesura com a estàndard europeu.

Daesh utilitza sovint internet per a estendre el seu missatge. Tenim legislació europea per a prohibir aquesta mena de coses o cada país té la seva legislació pròpia?

Crec que és un tema realment molt complicat per culpa de la llibertat d'expressió o gràcies a aquesta. Evidentment, no volem els vídeos de Daesh a internet, però definir què és permès i què hauria de ser prohibit és molt difícil sense trepitjar la llibertat d'expressió. A la majoria de països existeix un sistema per a fer que els proveïdors d'internet eliminin continguts inacceptables, com la pornografia infantil, per exemple, i necessitem cooperació en aquests temes, però moltes vegades són continguts que provenen de països de fora de la UE i, per tant, són difícils de controlar. Certament, accepto que hi ha molt material que s'hauria d'esborrar d'internet, però em preocupa crear una legislació que podria interferir en la llibertat d'expressió o restringir-la excessivament.

Estic parlant de normatives europees amb un britànic, però amb el Brexit possiblement d'aquí a no gaire vostès ja no s'hauran de preocupar d'aquestes coses...

Estic molt enfadat i avergonyit amb el que ha fet el meu país. Penso que els que lideraven la campanya de marxar de la UE creien que en podrien sortir, és a dir, que fonamentalment no haurien de complir la normativa de la lliure circulació de les persones dins dels estats membres, però que alhora es podrien mantenir dins de l'Espai Econòmic Europeu (EEE). Però si tu pertanys a l'EEE, has d'acceptar la lliure circulació de les persones. Per què la UE hauria de fer, respecte a aquesta qüestió, una excepció amb el Regne Unit? Llavors ho hauria de fer amb tots els països que ho demanessin.

Contacte de premsa

També et pot interessar

Més llegits