«Només un 25% dels estudiants universitaris argentins acaba els estudis»
Foto: UOC
22/12/2016
Germán Sierra

El 9 de novembre la Càtedra UNESCO d'Educació i Tecnologia pel Canvi Social va organitzar a la UOC el taller «La col·laboració entre les iniciatives públiques i privades en l'educació en línia: generadora de més equitat per a l'educació superior?» en el marc del seminari internacional Efectes Econòmics i Impacte Social de l'Educació en Línia. Un dels ponents convidats va ser Santiago de la Barrera, secretari permanent del Consell Nacional d'Educació, Treball i Producció (CoNETyP) i membre de la Fundación Oficios a l'Argentina. Santiago té una àmplia trajectòria i experiència en el disseny de programes que participen del finançament público-privat en l'àmbit educatiu de la formació professional. Parlem de l'estat de l'educació a l'Argentina i del futur de l'educació en línia al país sud-americà.

Heu titulat la ponència «Público-privat en educació: les bases d'un dilema». En què consisteix aquest dilema?

És un dilema que vull subratllar que es dóna a l'Argentina, que és el país d'on vinc i on treballo. Al meu país, l'educació privada no pot ser mai un negoci. Tota la iniciativa privada en educació es forma en el marc d'una associació civil o una fundació sense ànim de lucre. De fet, està mal vist que sigui un negoci que reparteixi dividends. D'altra banda, el sistema públic, a càrrec de l'Estat, és gratuït a tots els nivells: primari, secundari, terciari, universitari i de formació professional. El sector públic mira amb recel, desconfiança i mals ulls el privat.

El dilema, aleshores, es dóna quan l'Estat ha de finançar aquesta iniciativa privada.

Exacte. L'Estat finança part d'aquesta educació privada i això passa quan finança l'oferta perquè la institució atén gent amb pocs recursos, per a posar-ne un exemple. En molts casos, aquesta institució és l'Església. Un altre exemple són les entitats privades amb alumnes que no podrien pagar l'educació que ofereixen i l'Estat hi ha de col·laborar. Malgrat aquests exemples, no hi ha una col·laboració real. El repte és aconseguir que col·laborin dues institucions que sembla que operen amb lògiques diferents quan en realitat hi ha molts vasos comunicants entre estudiants i professors. Ara que la convergència és necessària per a trobar una solució de fons, ens adonem que estem molt lluny.

Qui truca més a la porta de qui: l'Estat a la iniciativa privada o viceversa?

Hi ha un consens, diria que internacional, segons el qual els grans problemes i reptes de l'educació no es poden resoldre amb una única mirada. Sí o sí hem d'anar a esquemes on es trobin solucions que vinguin dels dos àmbits. Per més que el sector privat prengui la iniciativa, si l'Estat no vol, no hi ha res a fer. Si ara s'estan produint iniciatives conjuntes és perquè el Govern les està atenent.

Un exemple d'aquesta iniciativa privada de la qual parleu és la Fundación Oficios, en què vau participar activament en el disseny. Em podeu explicar aquesta experiència?

Oficios és un exemple de la intervenció privada en l'educació i la formació professional. És un model finançat per una empresa que decideix que la seva responsabilitat social corporativa es destini a l'educació i, en particular, a formar en oficis gent amb pocs recursos. És una iniciativa d'una empresa mitjana; jo vaig dissenyar el projecte i funciona amb èxit des de ja fa deu anys. La gent que formem són alumnes del Gran Buenos Aires que no han acabat la primària o no han completat la secundària i els ensenyen oficis, però amb una òptica molt integral, amb molt de reforç de les competències socioemocionals. És gent que ve de sectors molt castigats. Considera que en aquests moments tenim un 32% de pobresa. El model s'ha replicat en dues ciutats més.

Un altre model d'èxit però a una altra escala és el de la Fundación Forge, en el disseny de la qual també vau col·laborar.

Sí, Forge arrenca de la iniciativa d'un empresari soci d'una empresa multinacional. Forma en oficis alumnes de secundària (fins als 17 anys) i els posa en contacte amb empreses perquè facin pràctiques allà. És un esquema que s'ha replicat en altres països llatinoamericans. A diferència d'Oficios, forma estudiants amb més base formativa i amb més recursos. És una formació més tècnica i orienta més els alumnes cap a serveis. L'escala és molt més gran.

Com convencen aquests joves que han d'estudiar i construir-se un futur? Són més conscients de la importància de la digitalització?

Malauradament i des de ja fa molts anys, a l'Argentina acabar uns estudis no garanteix ascens social ni èxit laboral. L'incentiu per a acabar els estudis és baix, si bé sempre es demanen els certificats d'estudis sempre en qualsevol feina. Hi ha molt poca motivació. Com motivar-los és una qüestió que no està resolta. El que és evident és que hem de modificar la manera com ensenyem. Cal ensenyar d'una manera més atractiva, utilitzar altres mètodes. No pot ser que seguim amb la presencialitat obligatòria, amb l'aula física com a centre de tot. El docent, a més, ha perdut autoritat. L'alumne no pot repetir un any perquè això és dolent per a les estadístiques. Hem de demostrar que els estudis serveixen per a alguna cosa, hem de fer el sistema més atractiu, i virtualitzar-lo és una bona fórmula a explorar. Com podràs entendre, vist el panorama, la virtualització seria un altre estadi.

Sou expert en educació tècnica de nivell secundari, terciari i de formació professional i heu arribat a assessorar el ministre d'Educació en aquesta matèria. Quina translació hi ha al mercat laboral des dels estudis tècnics al vostre país?

Moltes vegades ens trobem que s'ensenyen carreres que no tenen cap tipus d'impacte en la sortida professional de la gent, però es mantenen perquè hi ha una quantitat de docents que estan contractats i la seva feina depèn del fet que existeixin. Si desapareguessin perdrien la feina i no està bé que la perdin, però cal pensar en estratègies per a revertir aquesta situació. En l'àmbit presencial, hi ha ciutats petites que ofereixen determinats estudis que ja no són rellevants, són llocs en què aquestes professions estan saturades d'oferta d'aquest tipus de perfils. A vegades es posa més el focus a mantenir el càrrec del funcionari que no pas en els estudiants.

A Espanya es parla molt de l'FP dual.

Sí, és un model que ve d'Alemanya, on hi ha una indústria molt potent. Nosaltres de moment estem impulsant el que anomenem «pràctiques professionalitzants», que consisteixen a fer que els alumnes vagin 200 hores a empreses a desenvolupar la seva activitat. Una cosa semblant a l'FP dual s'ha assajat en el passat, però només ha funcionat amb empreses que tenen una escola a dins i són d'origen alemany. És difícil trobar empreses que no pensin que les persones que fan pràctiques són mà d'obra barata.

A l'Argentina, el mercat laboral s'enfoca als estudiants universitaris o als estudiants formats en disciplines tècniques?

Hi ha una qüestió cultural que es remunta al segle passat: allò que té valor és el títol universitari. Però, paradoxalment, tenim un taxa d'abandonament universitari del 75%. Només un 25% dels estudiants universitaris acaba la seva carrera i aquest fenomen és multicausal: la gent necessita començar a treballar, no té vocació, els falten recursos encara que sigui gratis... Els tècnics estaven molt ben preparats, trobaven feina i estaven molt ben vistos en el sistema productiu. Però el sistema educatiu s'ha quedat desfasat en el tipus de formació que donava a aquests tècnics, i no em refereixo només a la tecnologia, sinó a la manera d'ensenyar competències globals o de treball en equip, saber treballar en àmbits flexibles... En molts casos va deixar de ser prestigiós i ja no és el perfil que moltes empreses busquen.

Com es perceben els estudis en línia en la societat argentina?

L'educació virtual a l'Argentina està força endarrerida respecte a altres llocs del món. Tenim molt poques carreres virtuals, representen un 8%, mentre que en altres llocs són un 25% o un 30%. En general, la percepció és que la qualitat no és la mateixa, i això ha passat perquè hi ha hagut moltes iniciatives que no eren prou bones en qualitat d'estudis. Considero que es prepara bé el terreny per a iniciatives futures, però el gran repte serà que l'educació virtual s'esforci en la qualitat per competir amb l'educació presencial. Dit això, també cal considerar que tenim molts llocs al territori que no tenen connectivitat. I també crec fonamental el fet que no tenim sistemes d'avaluació i mesurament dels resultats del que es fa, i seria fonamental crear-los per al món virtual.

Enllaços relacionats